dilluns, 15 de novembre del 2010

NO SE LO DIGAS A MAMÁ (1983-1984)

Una etapa més de la dilatada trajectòria de la discoteca del carrer Beethoven 15 (cantonada amb Bori i Fontestà) s'inicià quan va ser batejada amb aquest nom tan llarg.
No se lo digas a mamá va obrir portes la nit del dilluns 13 de juny de 1983. El català Joan Guillem i el suïssos Urs Ammon i Ludwig Huisgen en van ser els promotors. La reformada discoteca es va presentar en societat amb una decoració totalment blanca, el mateix color que lluien els cambrers. La reforma va costar 50 milions de pessetes de l'època i en el seu logo es podien veure les imatges d'una nena i un gos que tenien previst de canviar de posició cada estació de l'any. La discoteca s'obria als joves a la tarda i tenia reservada l'entrada a més grans de 23 anys a les nits.
Però l'aventura de No se lo digas a mamá fou la més efímera de la història d'aquest local tan acostumat a refundar-se. No va durar més de mig any. Al gener de 1984 el local tornava a canviar de nom i d'orientacio per donar pas a una nova etapa: la del Renée Brunner. 

SATANASSA ANTRO BAR. Aribau 27. (1989-2002)


Un local canalla i simpàtic, que va aparèixer a l'abric d'aquella eufòria preolímpica que cada setmana inaugurava un lloc nou per prendre l'última copa. En aquella "BCN més que mai", caracteritzada per una oferta nocturna de bars de disseny que semblava no tenir límits, el Satanassa es presentava en societat l'estiu de 1989 amb un impactant afegitó que el qualificava com Antro Bar, com una alternativa kitsch desenfrenada i friquiana que semblava evocar l'esperit lagarterano que presidia el seu interior i el seus parroquians.
Situat als baixos del número 27 del carrer Aribau, havia succeit a un local anomenat Public. La fauna que  freqüentava el Satanassa tenia com a denominador comú no passar en cap cas desapercebuda. Era com una mena de temple del petardeig amb una estètica pròpia de les primeres pel·lícules de Pedro Almodóvar, on l'ambiguetat sexual i el "tot s'hi val per passar-s'ho bé" era la màxima més preuada. 
Tot just entrar hi havia una barra a mà dreta on se servien copes. Allà es podia fer la primera parada i quedar embaladit contemplant les bruixes, dimonis i altres monstres que decoraven les parets. Més endins, un espai intermig donava accés a una sala més gran amb una altra barra. Presidia aquest segon espai el ninot d'una negra de carns generoses i braços aixecats que semblaba convidar al ball i al desenfrè a tot el populatxo. Sobre unes tarimes enlairades qualsevol podia moure l'esquelet i disfrutar a dojo exhibint les seves vestidures i complements, mentre les músiques més seleccionades del kitsch històric interpretades per fenòmens com Georgie Dann, Las Grecas o Las Vulpes, es barrejaven amb temes de Janis Joplin, Nina Hagen o d'Alaska, la qual, per cert, quan venia a Barcelona sempre visitava el local.  
El Satanassa va sobreviure gairebé una dècada més enllà dels actes de l'entrega de medalles i de l'apagada del pebeter. La música va anar canviant i en els seus ultims anys també s'hi punxaven temes de techno i house. Fou un lloc predilecte per les drag-queens que s'hi esplaiaven d'allò més. Progressivament va anar evolucionant cap a un ambient cada cop més estrictament gai. D'altra banda, les queixes permanents dels veins i propietaris de l'edifici varen complicar cada cop més la continuitat del local, fins al punt que es va entrar en una dinàmica de denúncies i judicis.
Finalment Satanassa va tancar portes per ordre judicial el dia 1 de maig de 2002. Però el seu esperit canalla i enfollit romandrà per sempre més en el record dels que varen viure aquella època.