dimecres, 30 de març de 2011

BAR ROSELLÓN. Rosselló 255 (1929-2005)


2002.- L'interior del Bar Rosellón en els seus últims anys. (Foto: Xavi Gómez). 

Un del últims bars de tota la vida, que va resistir amb valentia l'ofensiva botiguera-comercial enmig d'un entorn de centralitat urbana impregnat del voraç i agressiu desplegament de comerços de marca, el bar Rosellón (al tendal), o Rosselló (per gairebé tots els clients) o fins i tot el Rosse (en boca de la clientela més jove), era situat al número 255 del carrer del mateix nom, entre Rambla de Catalunya i Passeig de Gràcia. Un enclau pintoresc impregnat d'aquell ambient de bar d'abans sense pretensions estètiques, ni de modernitat, una autèntica troballa antifashion que semblava plantar cara al progrés i que podia semblar més propi d'un carrer del casc antic de Sants o Gràcia, que no pas de la zona més cèntrica de la ciutat.  
La història d'aquest bar es remunta a l'Exposició Universal de 1929, quan va ser obert per Josep Roca. Havia tingut dues portes que comunicaven amb el vestíbul del veí Cinema Intimo. Quan la sala va tancar a l'any 1958 aquestes portes van ser eliminades. Aleshores hi havia una taula de billar americà que va ser suprimida per donar pas a la càmera frigorífica. A les taules del Rosellón es va fundar la Penya Motorista 10 por Hora.
Era un bar de tallats i bosses de patates fregides, de vermut de la casa, d'entrepans de tonyina, de quintos i mitjanes, de partides de cartes, de tovallons de paper arrugats al terra i de la musiqueta intermitent de la màquina escura-butxaques. Era freqüentat per funcionaris i minyones, per avis que jugàven al dòmino, per l'advocat gandul del que ens parla Serrat a La tieta, però també per colles d'excursionistes, estudiants progres o fins i tot algun pijo desclassificat amb ganes de ser diferent als de la seva corda. Així va aguantar durant anys el Rosselló amb la seva terrassa sobre la vorera amb les cadires i les taules desordenades.
Finalment com l'implacable curs dels esdeveniments i la lògica comercial imposava, el Rosselló va morir a l'abril de 2005 engolit per l'entorn i transformat en un local més de restauració, d'aquells que quan passes per davant no et generen cap emoció ni sentiment especial, llevat del de recordar que allà hi va haver el Rosse si vas tenir la sort de conèixer-lo. 

dimarts, 29 de març de 2011

LLIBRERIA TOC'S / CRISOL. Consell de Cent 341 (1988-2001)

A finals de la dècada dels 80's, abans que l'Fnac aterrés als nostres centres comercials monopolitzant gairebé completament l'univers de les macrollibreries, va obrir al carrer Consell de Cent tocant a Rambla Catalunya una de les primeres grans superfícies de llibres i discos de la ciutat.
Inicalment es va dir Toc's. Era un establiment nascut en aquella Barcelona preolímpica que vivia immersa en una irrefrenable febre pel disseny. Un espai molt ampli amb el terra de vidre en moltes àrees, que deixava veure la planta soterrània més petita. Grans fileres de llibres omplien les prestatgeries laterals i s'estenien també sobre les grans taules. Destacable era també la secció de fotografia al soterrani i al fons del local, la d'audio-video. Tot plegat feia del Toc's un lloc de bon passejar, buscar i fullejar.
L'any 1994, sense modificar pràcticament res més que el logotip, Toc's va passar a dir-se Crisol, i va quedar integrat dins de la cadena del Grupo Prisa (editor del diari El Pais), que ja disposava d'una altra llibreria a Rambla de Catalunya, prop del cinema Alexandra. El canvi de nom i d'empresa però, va fer perdre a la llibreria el glamour de la primera etapa, evolucionant cap a una imatge molt més vulgar. Ja no s'hi feien actes ni presentacions de llibres. La secció de fotografia va desaparèixer i trobar-hi llibres o CD's singulars era cada cop més dificil. Finalment, l'any 2001 el local va tancar les seves portes per acollir les oficines del diari El País.

diumenge, 27 de març de 2011

MONUMENT AL GENERAL MOSCARDÓ. (1959-2004)


Dos detalls del monolit dedicat al general Moscardó que hi havia al costat de l'antic Palau d'Esports del carrer Lleida.

El 18 de juliol de 1959, coincidint amb el 23è. aniversari de l'Alzamiento Nacional, les autoritats franquistes van inaugurar davant de l'entrada del Palau Municipal d'Esports de Montjuïc a l'avinguda de la Tècnica (avui carrer de la Guàrdia Urbana), un monument en memòria del general José Moscardó Ituarte (1878-1956), famós per la defensa de l'Alcázar de Toledo durant la Guerra Civil. Posteriorment Moscardó havia estat Capità General de Catalunya i president del Comitè Olímpic espanyol.
L'alcalde Porcioles i el delegat d'esports Juan Antonio Samaranch van presidir l'acte d'inauguració  i s'encarregaren de fer els parlaments de rigor glossant la figura de Moscardó i la seva doble condició de patriota i esportista.
El monument era un simple monolit format per quatre blocs de pedra, obra de l'escultor José Maria Navarra, que duia insertada un efígie en bronze del militar envoltada per la Lauredada de San Fernando i una inscripció de dedicatòria. La inscripció va ser retirada el 1980 i tota la peça fou desmantellada l'any 2004 i guardada als magatzems municipals.

dissabte, 26 de març de 2011

FILMOTECA NACIONAL. Mercaders (1972-1978)


*1975.- Cues de cinèfils intentant entrar a la Filmoteca amb presència de policies a la porta (Foto: Xavier Miserachs).

Després d'unes primeres projeccions al cinema ABC del carrer Balmes, la primera sala estable de la Filmoteca Nacional a Barcelona va estar localitzada al número 32 del carrer de Mercaders, paral.lel a la Via Laietana i molt aprop del Mercat de Santa Caterina.
L'any 1972, entre els mesos d'abril i juny, la Filmoteca va programar el seu primer curs de sessions continuades amb projeccions a partir de les quatre de la tarda fins la una de la matinada. Les entrades es venien a 50 pessetes de l'època i un abonament per a 5 sessions sortia per 150.
La Filmoteca de Mercaders va ser testimoni d'alguna concentració multitudinària de cinèfils delerosos per veure cinema prohibit o pel·lícules que encara no s'havien exhibit mai a les sales comercials. El seu limitat aforament (425 butaques) va generar sovint alguns problemes. Així va passar amb algunes pel·lícules de Federico Fellini com Roma, que va provocar la invasió de la sala per part del públic que, concentrat al carrer, no havia pogut obtenir localitat. L'incident va acabar amb la intervenció de la policia i la suspensió de la funció a l'abril de 1975. Una altra obra de Fellini, Satyricon va concentrar més de dues mil persones per assistir a les dues úniques funcions que s'hi projectaven. L'altre problema de la sala era la manca d'un sistema d'aire condicionat, la qual cosa no permetia tenir-la oberta a l'estiu.
El curs 1977-78 va ser l'últim de la Filmoteca a la sala del carrer Mercaders. El programes van començar a ser editats en català i a la temporada seguent es va traslladar al cinema Padró del carrer de la Cera.

divendres, 25 de març de 2011

BAR MERY. Pl. Calvo Sotelo (1935-1960)


*1940.- L'assolellada terrassa del Bar Mery coberta de tendals (Gentilesa de Francisco Arauz)

L'any 1935 va obrir portes la cerveseria bar Mery, situada al número 600 de la Diagonal. Aquella zona era aleshores encara molt poc urbanitzada. Tot just s'acabava de completar el primer grup d'edificacions a la part muntanya de l'actual Plaça Francesc, on el tram de vorera te forma de corba. Ja en aquells primers anys, el Mery s'anunciava a les planes de La Vanguardia com el local preferit per la gent chic amb un servei de bar a càrrec d'un barman conegut com Jover.
*1935.- Retall publicitari de l'anunci insertat a La Vanguardia el 24 de novembre.


*1944. Amb aquest petit insert a la premsa Mery anunciava la inauguració del seu restaurant  

*1950.- Anunci del restaurant publicat al diari esportiu El Mundo Deportivo.


*1954.- El Bar Mery (encerclat en vermell) era situat al local on anys després s'instal·laria la Perfumeria Magda.

El Mery però, no començaria a agafar volada fins després de la Guerra, quan es convertí en el lloc de reunió dels joves del bàndol vencedor que començaven a poblar aquell barri. A començaments de l'estiu de 1944 va incorporar el restaurant a la seva oferta de serveis. No era difícil pel local adquirir notorietat tenint de veins a la sala de festes-cabaret Lamoga, la sala de cinema Rialto, i més enllà l'aristocràtica cafeteria Sandor. Pel Mery van desfilar notables personatges de la burgesia catalana afecta al règim franquista com Calviño, Juncadella i Samarach.
A començaments de la dècada dels 60's el Mery va tancar i en el seu lloc s'hi emplaçà la distingida Perfumeria Magda.

dijous, 24 de març de 2011

BARÇALLES. Discoteca. (1990-1997)


Al barri de la Sagrada Família, sobre les restes de l'ampli local que havia ocupat l'antic cine Versalles, va emergir l'any 1990, la macrodiscoteca Barçalles, un espai que va alterar notòriament la vida nocturna d'aquell barri aparentment tranquil. La nova discoteca, amb un aforament per a mil cinc-centes persones, va ser oberta pels mateixos propietaris del Fibra Òptica i de l'Atlántida de Sitges i incorporava elements pocs vistos en les discoteques barcelonines. Per això, molt aviat es va guanyar una fama que la feia especialment atractiva per a tots aquells que volien viure la festa d'una forma espectacular i diferent. Els raigs làser i molt especialment els aspersors que ruixaven d'aigua des del sostre a tota la parròquia enfebrida que ballava sobre la pista, ajudaren a consolidar el Barçalles com un espai especial, però situat al  mig de la ciutat.
Fou possiblement aquest fet el que provocà l'inevitable conflicte amb l'entorn perque, tot i que el local va contribuir a dinamitzar el barri de nit, la gresca i el soroll que generava no va trigar gaire a topar amb els veins de la cantonada de Mallorca/Castillejos, que reclamaven el seu dret al descans nocturn i unes condicions de silenci que una discoteca d'aquesta magnitud difícilment podia respectar.
La història del Barçalles va durar set anys, els ultims ja immersos en una declaració de guerra permanent per part de les associacions de veins. Aquest fet va precipitar l'anunciada fi del local. Uns -els detractors- diran que el Barçalles va morir a causa del soroll que produia la seva clientela i de les borratxeres que es perllongaven portes enfora, mentre que altres -els incondicionals- opinaran que la culpa va ser d'uns veins intolerants que no van parar fins que la van veure tancada. Sigui com sigui, els que van viure aquells anys immersos en la marxa d'aquest local en guarden un record inesborrable i, prova d'això, és que avui (2011) a les xarxes socials hi ha més d'un grup de nostàlgics d'aquesta macrodiscoteca, que encara organitzen festes barçallesques en d'altres locals, tot intentant reviure aquell ambient tan especial.

 (Gentilesa de José Antonio Bautista)

dimecres, 23 de març de 2011

CAOS MIL. Berlinès 17. (1989-1995)

El senyor Carlos Mir era un cinèfil compulsiu que un dia va decidir obrir un local que tenia un nom molt similar al seu. Caos Mil era bar de copes situat a la part superior de l'estret carrer Berlinès, en el tram que queda per sobre de General Mitre. Era un reducte temàtic dedicat en cos i ànima al cinema enmig d'un ambient tranquil i familiar.
Obria a les tardes però adquiria el seu millors moments a partir de mitjanit. S'hi parlava de cinema entre unes parets plenes de cartells de pel·lícules, fotogrames, programes de mà antics i altres fetitxes i records de les estrelles del setè art. Mentrestant, darrera de la barra, el propi Carlos Mir, ajudat per un explossiu col.laborador, servia copes amb tranquilitat conversant amb la clientela. Moltes nits s'hi podia veure algun director de cine i gent del món de l'espectacle i la cultura. La música era també força escollida i combinava temes de blues, jazz i pop amb bandes sonores de pel·lícules mitiques. Una pantalla de televisor, enlairada en un racó, permetia seguir pel:licules i escenes i seqüències històriques de films clàssics.   
L'experiment va durar aproximadament un sis anys. Després a Carlos Mir se l'ha vist presentant els programes de cinema de BTV i col·laborant com a crític cinematogràfic en diversos mitjans de comunicació.

dilluns, 21 de març de 2011

BOCACCIO. Muntaner 505. (1967-1985)




Un dels temples de culte de la nit barcelonina, Bocaccio va ser  inaugurat la nit del 13 de febrer de 1967 per iniciativa del promotor Oriol Regàs (1936-2011) i un grup de joves emprenedors (Miserachs, Gimpera i Durán)  provinents de families benestants. Segons explica el propi Regàs a les seves memòries (Los años divinos) els primers temes que van sonar a  Bocaccio aquella nit van ser Good Vibrations dels Beach Boys  i Monday, Monday de Mamas & The Papas. Eren temps dificils de repressió i pensament únic. El local tenia que dir-se Snobissimo, però l'Oriol amb el seu lideratge indiscutit va preferir anomenar-lo Bocaccio, un nom que va quedar vinculat a la nit barcelonina durant gairebé vint anys, després d'haver esdevingut l'estendart de la modernitat especialment en els durs i dificils anys seixanta i setanta.
Situat al començament de l'últim tram del carrer Muntaner, just després de General Mitre, Bocaccio va concentrar en aquells primers anys la flor i nata de la intel·lectualitat i la modernor de la ciutat. Oriol Maspons, Teresa Gimpera, Beatriz de Moura,  Serena Vergano, Ricardo Bofill, Antonio Senillosa, Terenci Moix..., eren només alguns dels habituals que formaren aquell grup que el periodista Joan de Sagarra va batejar un bon dia a les pàgines de Tele|Exprés com la gauche divine. Joan Manuel Serrat es feia acompanyar en els seus recitals d'un taburet folrat de vellut vermell que havia agafat de Bocaccio.
Regàs va saber captar els millors cambrers de la nit de l'època, que eren els de la boîte Las Vegas del carrer Aribau, la plantilla de la qual va passar gairebé sencera al nou local. Eren cambrers d'aquells que sempre estaven amatents per encendre el cigarret del client amb el metxero i que tenien una sobrera professionalitat en l'art de servir copes.

La inoblidable barra de Bocaccio...
...i la seva sempre animada pista de ball
(Fotos: Xavier Miserachs)

La decoració va ser obra de Xavier Regàs, germà de l'Oriol, i destacava pels seus velluts vermells i per un cert modernisme posat al dia. A sota la pista de ball era el centre neuràlgic on es concentrava tota aquella gresca tan esquerranosa i intel·lectual com burgesa i transgresora.
Però Bocaccio, a part de ser un local nocturn de moda, va ser també un negoci empresarial capaç d'organitzar viatges, de promocionar discos i concerts i d'obrir un local homònim a Madrid el 1972.
A començaments dels 80's, amb la seva imparable inquietud empresarial, Oriol Regàs va centrar la seva atenció a obrir un altre local emblemàtic Up&Down. Bocaccio es va vendre al febrer de 1982. Amb el nou propietari només va sobreviure tres anys més i va tancar portes definitivament a l'estiu de 1985. 

*1968.- La model nòrdica Susan Holmquist, que va inspirar la cançó de Serrat Conillet de vellut, desfilant a Bocaccio davant de la mirada embadalida dels parroquians. (Foto: Gianni Ruggiero).

Teresa Gimpera en una imatge publicitària de Bocaccio (Foto: Xavier Miserachs)

*1968.- Una altra imatge publicitària del local amb el seu original logotip. (Foto: Xavier Miserachs)

diumenge, 20 de març de 2011

LOS CAZADORES. Tapes. Lepant 298.



Al carrer Lepant entre Provença i Rosselló, molt aprop de la Sagrada Família, però lluny de la remor dels grups de turistes conduits per guies i dels badocs que contemplen les torres del temple de Gaudí, hi havia un baret d'aquells de tota la vida on se servien unes de les millors tapes de la ciutat. El capítol d'ensaladilles era especialment reeixit -especialment destacable era la de remolatxa- i en general tot acompanyament per al vermutet, la cervesa o el refresc. Entrant a mà esquerra, uns bancs de fusta -una mica estretets de cul, aixó sí- sobre els que hi havien uns grans barrils de vi, eren el lloc predilecte del client que davant mateix, esteses sobre el taulell, podia contemplar una gran varietat de tapes. Al fons del local hi havia un altre espai amb més taules i cadires.
El negoci va ser traspassat l'any 2005. Inicialment semblava que volia continuar amb el mateix criteri històric. Avui el local encara existeix, amb un altre nom i un altre tarannà i l'interior conserva bàsicament la disposició descrita abans. Però les actuals tapes, -també bones- ens fan enyorar aquella excel·lència de les que servien allà mateix quan del bar se'n deia Los Cazadores.

dissabte, 19 de març de 2011

GIOVANE. Discoteca. Llull 145. (1970-1980)

 
 
*1971.- Una mostra del personal que freqüentava Giovane en els seus primers anys de funcionament. (Foto: Pepe Encinas. Arxiu Històric de Poblenou)

Remenant el dial del transistor als anys setanta, era força habitual trobar-se amb un reclam publicitari que repetia amb insistència una cantarella que deia Giovane, la disco de la calle Llull. Aquesta va ser la discoteca per excel·lència, la més popular del barri del Poblenou fins a l'entrada a la dècada dels 80's, quan el local va canviar radicalment d'aspecte i clientela per acollir Metro New Wave primer i 666 després en la que seria una nova etapa. La ciutat i el propi barri es van començar a omplenar de locals nocturns en la zona industrial més propera al centre de Barcelona. Però abans de l'arribada dels Zeleste, Razzmatazz i Psicódromo, la discoteca Giovane (a la que tothom anomenava com Giovani o fins i tot Giovanis)  va acomboiar tota l'avidesa de festa, marxa jovenívola i adolescent del barri, els primers amors, l'exercici de l'art de lligar, i les exhibicions de cotes lobitos per passejar la xavala i fer dentetes als que no en tenien en un món de cabelleres llargues i pantalons acampanats. Giovane estava situada davant de les rotatives on s'imprimia La Vanguàrdia, entre el carrer Llacuna i el carrer Roc Boronat, que aleshores encara es deia Lutxana,  igual que el Doctor Trueta es deia Wad-Ras i la Rambla de Poblenou era oficialment el Paseo del Triunfo. 

*1974.- Partideta de cartes de tres incondicionals del Giovane dintre de la discoteca. (Foto: Pepe Encinas. Arxiu Històric de Poblenou)

divendres, 18 de març de 2011

TXECA DEL CARRER VALLMAJOR. Preventori D. (1936-1939)

*1914.- Imatge exterior del convent del carrer Vallmajor quan es va inaugurar. (Foto: Sagarra)

El Convent de les Magdalenes Agustines, situat al número 29 del carrer Vallmajor cantonada Copèrnic, havia funcionat com a escola de pàrvuls de la Generalitat durant la Segona República. Però a partir de juliol de 1936 les monges varen abandonar l'edifici temeroses dels aires de revolta i anticlericalisme que dominaven la ciutat, especialment a partir de l'aixecament militar feixista. Fou a partir d'aleshores que l'edifici va canviar radicalment de funció i va ser protagonista d'uns fets infernals .
La CNT i el Servei d'inteligencia Militar (SIM) varen ocupar el convent i el van convertir en un preventori per a presoners fidels a l’alzamiento. Tenia dos cossos connectats soterràniament per un passadís que unia la presó amb la zona d'interrogatoris.
El dissenyador del complex fou Alfonso Laurencyc, fill de pares austríacs, nacionalitzat iugoslau i resident a Barcelona. Després de fer de pintor, dibuixant, sergent de la Legió Espanyola, oficial del exércit iugoslau i director d'orquestra de varietats. Laurencyc va afiliar-se a la CNT l'any 1933 i després va derivar cap al estalinisme. Fou ell qui va dissenyar el preventori i les sales de tortura anomenades txeques a partir de les dades que coneixia sobre la famosa txeca de Santa Úrsula de València. Així ho va declarar al Consell de Guerra que el va jutgar el 12 de juny de 1939.
Les cel·les van ser instal·lades al jardí i a la part del darrera de l'edifici. La seva singularitat provocava en els presoners cruels efectes psicològics.
Aquestes cel·les feien 2,50 metres de llarg i només 1,50 d'ample i 2 d'alçada. Eren folrades de quitrà per generar calor. A l'interior hi havia un llit d'obra de 1,50 metres que obligava al presoner a dormir amb els peus encongits, la qual cosa comportava que el genolls quedaven fora perque l'amplada del catre era de només 60 centímetros. D'altra banda, la superfície del llit tenia una inclinació del 20%, que generalment provocava la caiguda a terra del pres quan s'adormia.   
En aquestes condicions dormir era terriblement difícil i una sensació d'esgotament i claustrofòbia envaia el reclús i l'obligava a intentar passejar. Però això tampoc era fácil. El terra de la cel·la era ple de teules afixades de costat formant un pis irregular. Les parets i el sostre eren decorades de dibuixos amb unes trames plenes d'espirals, línies i cercles concèntrics que provocaven il.lusions òptiques i la inevitable desesperació del pres. Per completra aquell macabre disseny, la cel·la tenia un forat des del que el presoner podía veure un fals rellotge que marcava les hores de forma anormal (de cada 24 hores reals n'avançava nomes 4), això li feia perdre qualsevol noció del temps.


*1939.- Dues imatges de les cel.les de la txeca del carrer Vallmajor 

A l'altra banda del preventori, la zona d'interrogatoris era plena de cel·les de tortura de fusta en forma d'armari. Les seves mides eren de 50 centímetres d'ample per 40 de profunditat amb una alçada variable regulada mitjançant una planxa mòbil. Disposaven d'un seient de ciment situat a 65 centímetres del terra i amb una superfície de només 13 centímetres quadrats, la qual cosa obligava a la víctima a mantenir-se sobre les puntes dels peus a causa de l'estretor i la poca profunditat. Els genolls tocaven la porta i sobre ells reposava tot el pes del cos, que relliscava fàcilment sobre l'incòmode seient. Per acabar-ho d'adobar, hi havien dues fustes, una entre les cames i l'altra davant del pit, que impedien qualsevol moviment per creuar les cames, canviar de posició, recolzar el cap sobre els braços o tapar-se la cara quan s'encenia el llum d'un potent focus que la cel·la tenia instal·lat a l'alçada dels ulls.
A banda de la gent conservadora de dretes, també alguns anarquistes i trotskistes del POUM van patir tortures en aquesta txeca a mans d'agents estalinistes fidels als dictats de la Unió Soviètica.


*1940.- El lider nazi Heinrich Himmler durant la visita a l'interior d'una de les cel.les de la txeca de Vallmajor (Foto: Carlos Pérez de Rozas)

Acabada la Guerra Civil, al novembre  de 1939, l'antic Preventori fou obert al públic i s'hi organitzaren Via Crucis i actes d'homenatge als que hi varen patir tortura i captiveri, mentre es mostraven les cel·les de la txeca en record del que s'anomenava el terror rojo. A l'octubre de 1940 el lider nazi i màxim responsable de les SS, Heinrich Himmler, va venir a Barcelona i en el seu recorregut per la ciutat no hi va faltar la visita a la txeca de Vallmajor. El 1942 s'instal·là una imatge de la Mare de Déu de la Mercè, patrona dels captius i presoners, en el jardí del convent que ja acollia novament la comunitat religiosa de les Magdalenes Agustines.

CRISTAL CITY. Bar-Llibreria (1957-2000's)



Un establiment un pèl insòlit en el seu temps. El Cristal City va obrir-se l'any 1952 com un bar convencional al número 294 del carrer Balmes, tocant a Santjoanistes, prop de la plaça Molina. No va ser fins el 1957, quan se'n feu càrrec Pelegrí Rovira, que hi van incorporar els llibres. En aquell mateix barri, al carrer Sant Elies, l'editor Carles Barral hi tenia el seu pis, que era lloc habitual de reunions literàries d'un grup d'escriptors emergents del moment (Ferrater, Goytisolo, Gil de Biedma...). El Cristal City donava sovint una continuïtat externa a aquestes tertúlies.
Al local s'hi venien llibres a la vegada que s'hi consumien begudes. L'interior era ple de prestatgeries que arribaven fins al sostre i permetien fullejar i llegir els exemplars exposats, però no emportar-se'ls. Per tant, no va fer mai les funcions de biblioteca. Les novetat editorials s'exhibien rera el mostrador. Allà s'hi podien llegir també durant la dictadura els llibres prohibits que publicava Ruedo Ibérico i que el propietari ocultava amb cura i precaució. Ben aviat aquest bar es va convertir en un lloc idòni per celebrar-hi còctels literaris (Els de Seix Barral eren força habituals). La part dels fons del local tenia un aire familiar i intimista, que semblava més aviat l'interior d'un habitatge privat que no pas un establiment públic. Durant els  anys seixanta i setanta el Cristal City va tenir molta anomenada per la seva singularitat i perque tothom el considerava un lloc tranquil de clientela culta.  


dijous, 17 de març de 2011

ABRACADABRA. (1970's-1980's)

*1980's.- Un fullet anunciador del local amb la diversitat d'emocions que oferia.

Situat al carrer Nou de Sant Francesc, prop de la Plaça Real i el carrer Escudellers, l'Abracadabra va ser un dels locals alternatius més singulars de la contracultura a partir dels anys 70's.  El seu aspecte interior ja era d'una extrema i encisadora sordidesa. La seva ubicació, al bell mig d'un dels centres de distribució de droga més actius de la ciutat, afavoria les constants batudes policials. A l'Abracadabra s'ajuntaven tota mena de noctàmbuls, que anaven des dels hippies dels seus primers anys barrejats amb delinquents, drogaaddictes, traficants i joves estudiants. Els punks també hi feren cap a finals dels setanta. La sala principal era al fons del local on la gent es reunia al voltant d'un espai que feia les funcions de pista de ball, vorejada de grans esglaons que formaven una mena de graderia, on el públic s'asseia per contemplar les evolucions del personal i viure viatges inoblidables.
L'artista conceptual Jordi Benito (1951-2008) va convertir el local que havia acollit l'Abracadabra en la seva casa particular cap a la dècada dels 90's.

dilluns, 14 de març de 2011

CINE PARIS. Portal de l'Àngel (1928-2007)

Obert al públic el 21 de juny de 1928 amb la projecció del film alemany Beethoven i l'actor Fritz Kortner de protagonista, el Salon Cinema Paris va ser un dels primers en incorporar el cinefón, un rudimentari sistema de cinema sonor. També es va fer popular pel bon sistema d'aire condicionat que oferia la seva sala.  

*1928.- Anunci de premsa de la primera projecció al Cine París

El 1988 el local va ser víctima d'un incendi que gairebé va obligar a la seva desaparició. No obstant va reobrir reformat i convertit en dues sales. Al mateix temps, es va aprofitar l'avinentesa per restaurar i netejar la façana. A la botiga adjacent hi havia una llibreria farcida de material on s'hi podien comprar llibres d'ocasió i restes de sèrie.

*1977.- Cues davant del París per veure Emmanuelle II. El cinema eròtic omplia les sales en aquells anys de la transició i encara era permesa la publicitat de la pel·licula projectada sobre la mitjera del edifici del costat..

Les últimes projeccions dels París varen ser Volver de Pedro Almodóvar i La vida abismal de Ventura Pons. Era el 18 de febrer de 2007. Tot i que les sales assolien una bona recaptació (entre 50.000 i 80.000 espectadors a l'any), el Grup Balañá, implicat en obrir un nou complex de multisales al centre comercial Les Arenes, va decidir vendre l'immoble al Grup Inditex. Un edifici de façana integral de vidre de la marca de roba Zara va ocupar el lloc del vell cinema, amb el qual no va existir la més mínima sensibilitat per conservar-ne almenys la façana.

*2005.- Els Cines Paris en els seus ultims anys de vida.

diumenge, 13 de març de 2011

EL SOT. Diputació 286 (1964-1990's)

Un refugi d'intel·lectuals nascut a mitjans de la dècada dels seixanta del segle passat a la cantonada Diputació-Roger de Llúria, davant de la redacció de l'aleshores periòdic vespertí El Noticiero Universal.
El local semisoterrat estava distribuit en diversos nivells i fou decorat per Josep Maria Espada. Tenia un aire entre barroc i antic que el feia intimista i diferent. Obria a les sis de la tarda fins a les tres de la matinada. Curiosament el llistat de còctels (barreges) de la carta n'incloia alguns amb noms força coneguts (Raimon, Guillermina Motta, Núria Espert o Pi de la Serra).
Ben aviat aplegà a tota la gent de teatre, cinema, lletres i arts que es movia per la ciutat. Els actors teatrals féien cap a El Sot a les nits un cop acabades les seves funcions. També s'hi organitzaven homenatges i presentacions. El divendres 6 de febrer de 1970 El Sot van concentrar un grup d'intel·lectuals del món literari i editorial (Barral, Marsé, Castellet, Goytisolo, Vargas Llosa) per homenatjar a Rosa Regàs i Rafael Soriano, víctimes de les guerres entre editorials.
Un element distintiu dels primers anys del local era el seu piano de cua que presidia un dels racons.
Després de cinc anys de funcionament El Sot va ser reformat. Els pufs i les cadires originals varen ser substituïts per sofàs i seients més còmodes. L'any 1982 s'hi va organitzar un campionat de futbol amb botons. Cap a finals dels vuitanta, El Sot havia evolucionat i ja quedaven lluny aquells orígens i, tot i que havia tornat a ser objecte de reformes, va iniciar un progressiu decliu, que va portar-lo a la seva desaparició.   

ESCORXADOR GENERAL (1891 - 1979)


L'Escorxador General de Barcelona ocupava una àrea de quatre illes de l'Eixample al límit amb el barri d'Hostafrancs, entre els carrers Aragó, Tarragona, Diputació i Vilamarí. Tallava per tant dels carrers Llançà i Consell de Cent.
Arrel de l'Exposició Universal de 1888, la ciutat es va plantejar disposar d'un escorxador general únic. Fins aleshores funcionaven els del carrer Ocata (destinat a la ramaderia de vaques, vedelles i ovelles) i el del carrer Pujades (destinat al sacrifici de porcs). Els dissenyadors d'aquest nou escorxador es varen inspirar en les instal·lacions que durant els segle XIX s'havien construit en diverses ciutats italianes, a les que viatjaren abans d'elaborar el projecte definitiu.

*1930.- Vista de l'Escorxador des del carrer Diputació.

El nou escorxador va ser conegut amb el nom de La Vinyeta, que era el de l'indret on fou emplaçat. Es va inaugurar el 28 de juny de 1891. Inicialment es van edificar les naus del costat de muntanya, paral·leles al carrer Aragó.  Les diverses edificacions del recinte eren obra dels arquitectes Antoni Rovira i Trias (1816-1889) i Pere Falqués i Urpí (1850-1916) i al llarg del segle XX el conjunt fou objecte de successives ampliacions. Hi convivien els sotres de teula amb els d'uralita en funció de l'antiguitat de cada edifici.
La presència de l'escorxador va generar, al mateix temps, un nucli destinat a la ramaderia que s'establí als carrers adjacents, on hi havia molts magatzems i naus dedicades també a aquest fi, especialment a l'altra banda del carrer Tarragona. Al seu entorn l'olor de bestiar era permanent i envaia tot el barri.

*1976.- L'Escorxador des del carrer Aragó

*1978.- Vista aèria general dels terrenys de l'Escorxador un any abans del seu tancament (Foto: ATF- La Vanguardia)

El 29 de març de 1979, aquest vell escorxador va tancar les portes i va ser traslladat a les noves instal·lacions de Mercabarna. Ben aviat van començar els enderrocs i a l'espaiós terreny resultant s'hi va construir l'actual parc Joan Miró, que tothom coneix popularment com parc de l'Escorxador.
De l'antic escorxador no en va quedar res, ni una sola pedra per donar testimoniatge del passat. Executat l'enderroc, l'any 1980 el Col.legi d'Arquitectes fa fer públic el seu desacord i indignació envers la nul·la sensibilitat de l'ajuntament per conservar algun espai original d'aquell conjunt de naus i edificacions industrials.    

divendres, 11 de març de 2011

CINEMA VERGARA (1939-1994) antes ASCASO (1937-1939)


 
Una sala cèntrica i inoblidable, era situada al carrer Bergara tocant a plaça Catalunya, davant de l'edifici del Banc de Bilbao. La història dels cinemes de Barcelona explica que aquesta sala era prevista d'inaugurar-se a l'estiu de 1936, però l'esclat de la guerra civil i l'ambient de tensió que va viure la ciutat no ho va permetre. El local va ser ocupat durant un temps pels anarcosindicalistes de la CNT-FAI que li varen posar el nom d'un dels seus líders: Cine Ascaso.

*1937.- Vista interior del Cine Ascaso, nom que tingué aquesta sala durant la Guerra Civil (Foto: Josep Brangulí)
 
Finalment, acabada la guerra, va ser inaugurat oficialment amb el nom de Cine Vergara el 5 de febrer de 1939, pocs dies després de l'entrada de les tropes nacionals a Barcelona. En la sessió inaugural va oferir un doble programa: Mares de China amb Clark Gable i Los ases de la malapata
La petita façana del Vergara era un exemple d'art decó, amb un curiós parapet de formigó de formes arrodonides que subjectava un triple màstil. Era obra de l'arquitecte Monguió i del decorador Francesc Florensa.
La sala va oferir estrenes i reestrenes preferents. L'any 1968 fou Sala d'Art i Assaig i en els seus últims anys oferia pel·lícules en versió original.
El macroedifici blanc del centre comercial El Triangle va acabar amb aquesta sala l'any 1994 després de més de 50 anys de funcionament. L'última projecció va ser la versió original del film Singles la nit del 9 de febrer de 1994.

dimecres, 9 de març de 2011

RÈTOLS PUBLICITARIS a la Plaça Catalunya. Llums i neons. (1900's - 2000's).

Agraïments especials a MARÍA JOSÉ GONZÁLEZ, FRANCISCO ARAUZ, MIQUEL F. PACHA, ENRIC COMAS I PARER, EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ i RAMON VILALTA


*1956.- Vista de la vorera de la Plaça Catalunya que va del carrer Fontanella a la Ronda de Sant Pere amb els terrats edificis plens de rètols lluminosos.

A partir dels inicis del segle passat els terrats i façanes de la Plaça Catalunya començaren a esdevenir un lloc idoni per instal·lar-hi grans rètols i reclams publicitaris, generalment presentats a través de la llum multicolor que proporcionaven els tubs fluorescents de neó. Alguns anaven provistos de mecanismes que generaven intermitències i simulàven moviment amb l'encesa i apagada successiva dels llums. Tot plegat permetia a l'anunci captar millor l'atenció del vianant. L'Exposició de la Llum, celebrada a Barcelona el 1930, va col·laborar a impulsar la publicitat exterior mitjançant grans rètols lluminosos als carrers.
L'espectacle esdevenia especialment espectacular a la nit quan aquests neons lluïen en tot el seu esplendor. Amb el pas del temps, les restriccions i la nova normativa contra la contaminació lumínica aquests grans rètols publicitaris van anar a menys fins gairebé desaparèixer. Avui són escassos o purament testimonials.

*1927.- Retall publicat a La Vanguardia del dia 2 d'abril sobre les característiques tècniques del rètol lluminós de llet condensada El Niño.


*1941.- Sovint la instal·lació d'un nou anunci lluminós era celebrat amb un aperitiu d'inauguració a càrrec de l'empresa anunciant. La premsa fins i tot se'n feia ressó, com en aquest cas de quan es va inaugurar el nou lluminós d'Osborne al terrat de la Casa Isidre Bonsoms al juliol d'aquell any.  

*1957.- Per l'alcalde Porcioles la presència de lluminosos al centre de la ciutat era equivalent a progrés i volia una plaça amb força llums de colors. Fins i tot atorgava beneficis fiscals a les empreses anunciants. (Font: La Vanguardia. maig 1957)


Llista històrica de rètols publicitaris lluminosos i de neó existents als edificis de la plaça Catalunya [1].
Inclou número i nom de l'immoble, text de l'anunci (colors) i dècades en que estigueren instal·lats. Les il·lustracions no coincideixen amb el disseny dels rètols i corresponen a publicitat de l'època dels productes anunciats. 

Núm. 1. Estació del Ferrocarril de Sarrià
A la cantonada:
     * Compañia Barcelonesa de Electricidad (Lletres canviants pel sistema Electrograph). 1910's
     * Bambú. Papel de fumar. 1920's - 1930's












 

     * Anís Morera. Ron Manzanillo. (al lateral)  1920's

 












     * Purgante Besoy. 1920's
     * Canas. La Carmela. 1920's
     * Agua VallPar. 1930's
     * Firestone. 1930's
     * Varon DandiAgua Colonia Perfumeria Parera. Loción y Fijapelo para caballero. 1930's
     * Freixenet. 1930's



   










     * Radio. La Voz de su Amo. Discos. 1930's
     * Varon Dandi (amb dos flascons, un a cada banda). 1950's
     * Insecticida Detano. DDT. Producto FAES. 1950's
     * Champaña Gomà. 1950's










     * Jabón Colonia. Heno de Pravia. (vermell i groc) 1960's
     * Iberia. Hojas de afeitar. Holow Ground. Filo vaciado. (vermell i blanc). 1960's

Núm. 2. Casa Manuel Puig
     * Unión Eléctrica de Cataluña S.A.  1920's
A la mitgera (visible des de Canaletes):
     * Elixir Estomacal Sáiz de Carlos.

Núm. 3. Casa Teodor Bosch.
     Saba. TV Color Video Hi-Fi. (blau i blanc). 1980's

Núm. 4. Casa Ignasi Carsi
     * Elixir Estomacal Sáiz de Carlos. 1920's - 1930's
     * Barbara Ward. Cremas. Polvos. Carmín. 1940's.



     * Longines. El mejor reloj (blanc-vermell-blau). 1950's - 1960's
     * Alfombras Presas (vermell-blanc). 1970's
     * La naranjas y limones prefieren Kas (amb una ampolla y unes fruites) 1970's
     * Fisher (blanc). 1980's
A la cantonada amb Bergara:
     * Caldo Maggi. En cubitos. Práctico Económico. 1920's - 1930's.














     * Dentichlor. Dentífrico. 1940's
     * Denticlor. Protege tus dientes. 1950's
     * Ponga un Vanguard en su vida. (vermell-groc) 1960's
     * Uve (groc-blau-vermell-blanc) 1970's
     * Denticlor (dins un tub de pasta) protege sus dientes (vermell-blanc) 1970's
     * Sin, Sin, sin... Bitter Kas sin alcohol (amb una llauna de beguda). 1970's
     * Sanyo (vermell). 1980's

Núm. 5. Banco de Bilbao (abans Teatre Eldorado)
     * Banco de Bilbao (groc)  1950's - 1960's - 1970's - 1980's

Núm. 6. Casa (després ampliació del Banco de Bilbao)
     * Las Flores del Campo. Perfumería Floralia. 1920's
     * Jabón y Perfume Orgía Myrurgia. 1920's

   











 
     * La Gresham. 1920's
     * Leche condensada. La Lechera. Producto Nestlé. 1920's 1930's

 











     * Fumad papel Zig-Zag. (a la mitgera). 1920's
     * Hojas de afeitar Gillette. (a la mitgera). 1920's -1930's
     * Vermut Oro. Banus Sans. (amb la silueta d'una ampolla) 1940's.
     * Banco de Aragón (blanc). 1950's - 1960's

Núm. 7. Casa Marcel·lí Jané 
     * Comex. El Perfume Cosmopolita. 1940's - 1950's
     * Comex. Crema de afeitar (amb un tub). 1950's
     * Hojas Palmera (blanc-groc-verd). 1950's -1960's
     * Super Palmera Inoxidable. (amb una palmera dins el perfil d'una fulla d'afaitar). 1960's
     * Segura Viudas (vermell i blanc). 1970's

Núm. 8. Casa Bosch i Alsina

Rambla Catalunya 1. (Casa Agustí Manaut)
     * Elixir Estomacal Sáiz de Carlos. 1900's

   












     * Bronchisan (dins un cercle). 1940's
     * Theal. (dins un cercle). 1940's
     * Contra Resfriados Udal. (dins un cercle). 1950's
     * Anís Castellana. 1950's













     * TV. Iberia. Radio.  (blanc-blau-vermell) 1950's - 1960's - 1970's.
     * Son las (rellotge digital) h. 1960's
     * Nescafé (vermell-blau-blanc) Café de primera al instante. 1960's
     * Maizena. Cría niños robustos. (blanc-vermell) 1960's

 












     * Martini & Rossi (al balcó del principal). 1960's - 1980's
     * Hostal Ginebra (a la façana) 1960's - 1980's
     * Covadonga. Seguros (a la façana). 1960's - 1980's
     * Gran pantalla de bombetes Epok. 1960's - 1970's
     * Confort (vermell i blanc). 1970's
     * Pastas Gallo. Calidad Superior. (blanc-vermell-blau). 1980's
     * La Caixa. (blanc-blau-vermell-groc). 1990's

Núm. 9. Casa Pich i Pon (abans Casa Narcís Pla)
A la cantonada:
     * Fumad Mi Papel. 1920's - 1930's
     * Llet El Pagès. (a la façana) 1930's

 











   
     * Iberia. Hojas de afeitar. (amb un lleó rampant). 1940's - 1950's
     * Chocolates Lloveras (vermell-groc). 1950's - 1960's
     * Contor, la mejor camisa. 1960's
     * Cerveza San Miguel. (groc-verd-vermell) 1960's
     * Cajamadrid (verd)   1980's - 1990's
Al centre de la plaça:
     * La Gresham. 1900's-1910's
 









   
     * Pedro Domecq. Vinos y Coñac Jerez. 1920's - 1930's
     * Publicitas S.A. (a la façana. Pis 2). 1920's - 1930's
     * El Día Gráfico. (a la façana. Pisos 3 i 4). 1920's - 1930's
     * La Noche. (a la façana. Pis 3). 1920's - 1930's
     * Quesitos Gervais (a la façana. Pis 5).  1920's -1930's
     * Odeon (2) (sobre els templets del terrat). 1930's.
     * Cooperativa de Fluído Eléctrico (a la façana). 1930's
     * Un Jerez Jandilla. Un Coñac Fundador. (sobre els templets). 1940's
     * Para Calidad Domecq. 1940's
     * Fundador Domecq (amb dos poms de raïm) (groc, vermell i verd). 1950's - 1960's
     * Cajamadrid (verd). 1980's - 1990's

Núms. 10-11. Hotel Colon (després Banco Español de Crédito)
     * Banco Español de Crédito (blanc). 1960's - 1970's
     * Banesto (blanc-blau-groc-vermell). 1980's - 1990's

Passeig de Gràcia 2. Casa Pascual Pons
Sobre el terrat de Ronda Sant Pere:
     *  Fumad Papel Zig-Zag. 1910's
Sobre el terrat de Passeig de Gràcia:
     *  Anis del Mono. 1910's
     *  Radio Crosley. 1930's
     *  Bayer. Panflavina. 1930's
     *  Bayer. Corifina. 1930's


 
     *  Bayer. 1930's - 1940's
     *  La Catalana. Seguros. (blanc i vermell amb l'escut de Catalunya a sobre) 1950's - 1960's

Núms 12-13. Casa Vicenç Ferrer / Hotel Victoria. (després El Corte Inglés)
     * Usad Jabon La Toja. 1910's
     * Jabon El Leon. Lavado Perfecto. 1920's
     * Victoria Hotel. 1950's - 1960's
     * Centenario Terry (blanc-blau). 1950's - 1960's
     * Para un café de primera.. Nescafé ...sin filtro ni cafetera. 1950's
     * Osram -amb una bombeta dins un òval- (vermell-blanc). La lámpara de todos. 1940's - 1950's - 1960's
     * El Corte Inglés (verd) 1970's - 1980's

Núm. 13. Casa Jaumandreu (després ampliació de la Casa Vicenç Ferrer i després El Corte Inglés)
     * Petróleo Gal. Heno de Pravia. 1910's

Núm. 14. Casa Joan Girona. (El Corte Inglés a partir de 1962)
     * Osram (amb una bombeta dins un òval). La lámpara de todos. 1920's - 1930's

     * Vermouth Martini Cocktail Aperitivo Rossi. 1930's
     * Fiat. 1930's
     * Cinzano. El mejor aperitivo. 1930's -1940's - 1950's
     * Solriza. Ondulación permanente. 1940's

     
     * Hojas Iberia. 1940's -1950's
     * Iberia. Hoja Hollow Ground. Filo Vaciado. (amb un lleó rampant). 1950's

 
     * El Corte Inglés (blanc). 1960's 
     * El Corte Inglés (verd). 1990's - 2000's

Núm.15. Casa Isidre Bonsoms (El Corte Inglés a partir de 1991)
     * Osborne 1940's
     * Osborne Jerez. Coñac. 1950's
     * Osborne Veterano (blau-vermell). 1950's
     * Avecrem (blanc, amb unes gallines intermitents a sobre). 1950's - 1960's
     * Renault (amb l'escut) (groc). 1960's - 1970's
     * Balay (vermell amb el contorn blanc). 1960's - 1970's
     * Rótulos Roura 1960's
     * Seiko (blanc) 1980's - 1990's

Núm. 16. Casa Sicart (El Corte Inglés a partir de 1991)
     * Dolor? Sello YER. 1950's
     * Ron Bacardí (vert). 1960's - 1970's
     * Arín. Olla a Presión. (vermell). 1960's - 1970's



     * Akai. Audio & Video (vermell i blanc) 1980's - 1990's
A la cantonada amb Fontanella:
     * Osram (1960's - 1970's)
     * Pepsi (Blanc, blau i vermell). 1980's -1990's

Núms.17. Casa Segura (abans Casa Rosés i després Banco de España)
     * Pluma Montblanc. 1920's
     * El Niño. Leche Condensada. 1927 - 1930's














     * Cinzano -a la mitgera- 1920's - 1930's

Núms.19. Banco Comercial Trasatlántico
     * General Motors. 1920's - 1930's
     * Radio La Voz de su Amo. 1930's
     * Hojas Palmera (dins el perfil d'una full d'afaitar amb una palmera). 1940's  
     * Banco Comercial Trasatlántico (blanc). 1960's - 1970's

Núm. 20. Casa Joan Pou. Societé Général de Banque en Espagne
     * Pluma Ideal Waterman. 1910's
     * Societé Général de Banque en Espagne (blanc)  1950's - 1960's
     * Bancaixa. 2000's

Núm 21. Casa Agustín Goytisolo (després Banco de Vizcaya)
Sobre el terrat:
     * Jabón y Polvos Maja. Myrurgia. 1910's - 1920's
     * Calçats Royalty. 1930's
     * Banco de Vizcaya (groc). 1930's - 1940's - 1950's - 1960's - 1970's - 1980's  
A la façana:
     * General Motors. 1920's
     * Smoking (vertical a la cantonada). 1920's
Al capdamunt de la mitgera de Rivadeneyra 3:
     * Agua Oxigenada Foret. 1920's
A la mitgera de Rivadeneyra 3:
     * Citroën. 1920's
     * Studebaker. Erskine. 1920's














Núms. 22-23. Banca Arnús (després Banco Central i després Sfera-El Corte Inglés)
     *  Banco Central  (blanc) 1940's - 1950's - 1960's - 1970's - 1980's

Al tram final del carrer Pelai (anuncis visibles des de Plaça Catalunya)

Pelai. 58.
     *  Perfume y Jabón Orgía Myrurgia. 1920's
     *  Purgante siempre Yer. 1940's

Pelai. 60.
     * Agua Oxigenada. Foret  1920's - 1930's - 1940's
     * Agua Oxigenada. Perborato. Foret.  (vermell i blanc). 1960's
     * Sony. (conjunt amb el núm. 62). 1980's

Núm. 62. Casa Francisco Oliva (cantonada amb Rambla Canaletes)
     Sobre el terrat de Pelai
     * Dolor de Cabeza. Sello YER  1920's
     * Fumad Papel Zig Zag.  1930's
     * Philips Radio Lámparas. 1930's
     * Fósforo Ferrero. Reconstituyente general. 1940's



     * Fósforo Ferrero. Reconstituye y alimenta. (amb unes espigues de blat). 1960's
     * Relojes Favre-Leuba. 1970's
     * Sony. (conjunt amb el núm. 60). 1980's
     A la façana del carrer Pelai
     * Seiko (al primer pis). 1980's
     * Romal. Detective. (al segon pis). 1980's
     A la façana de la secció de la cantonada Pelai/Rambla.
     * Sal Costa. (al segon pis). 1980's
     * Bic. (al tercer pis). 1960's - 1970's - 1980's
     Sobre el terrat de Rambla Canaletes
     * Licores Sorel.  1940's
     A la façana de Rambla Canaletes
     * La Prensa (al cinquè pis). 1930's

[1].- Aquesta llista no és completa i s'anirà ampliant amb les aportacions documentades que m'enviïn els amics i seguidors del bloc o que pugui aconseguir pel meu compte.


1900's
*1901.- Una curiosa vista de la Plaça Catalunya amb neu i palmeres on es veuen els primers rètols lluminosos: LA GRESHAM al terrat de la Casa Narcís Pla (dreta) i ELIXIR ESTOMACAL SAIZ DE CARLOS sobre la casa Agustí Manaut (centre). (Foto: Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la).


1910's
*1916.- Aquell any es va instal.lar sobre la façana de l'Estació del Carril de Sarrià el sistema Electrograph que permetia el canvi permanent del text dels anuncis lluminosos. (Foto: Josep Brangulí / ANC. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la). A sota retall de La Vanguardia del dia 9 de març.

1920's
*1920's.- L'Estació del Ferrocarril de Sarrià amb el rètol lluminós de PAPEL DE FUMAR BAMBÚ sobre el rellotge que coronava l'edifici.


*1920's.- Vista nocturna de l'Estació del Ferrocarril de Sarrià amb el rètols dels últims edficis del carrer Pelai abans de la seva arribada a la Rambla i de l'edifici iluminat d'UNIÓN ELÉCTRICA DE CATALUÑA S.A.

1940's
*1940's.- Rètols a la cantonada amb Bergara de cosmètics BARBARA WARD i del dentifrici DENTICHLOR (amb hac intercalada).


1950's
*1950's.- Rètols lluminosos de colònia VARON DANDI i insecticida DETANO sobre la façana de l'Estació del Ferrocarril de Sarrià.


*1958.- Una excel·lent imatge a color on veiem la vorera Besòs de la plaça abans de ser ocupada pels magatzems El Corte Inglés. D'esquerra a dreta els rètols d'OSRAM, HOTEL VICTORIA, CINZANO, IBERIA (fulles d'afaitar) OSBORNE VETERANO i SELLO YER. (Foto: Col·lecció Daniel Venteo).


1960's
*1960's.- El carrer Pelai en plena il·luminació nadalenca. Sobre l'estació del tren de Sarrià podem veure anuncis de fulles d'afaitar IBERIA i de sabó i colònia HENO DE PRAVIA. A l'esquerra sobre la Casa Francisco Oliva es veuen parcialment els del laxant YER i FOSFORO FERRERO i sobre la finca veina de Pelai el d'aigua oxigenada FORET.

*1960's.- Entre l'aigua dels brolladors veiem el rellotge lluminós digital a la publicitat de NESCAFÉ sobre la Casa Agustí Manaut al xamfrà amb Rambla Catalunya.


*1960's.- L'entorn dels magatzems EL CORTE INGLES durant les festes de Nadal. Sobre l'Hotel Victoria anuncis de bombetes OSRAM i brandy CENTENARIO TERRY. A l'altra banda sobre la Casa Isidre Bonsoms la competència OSBORNE VETERANO i caldo en pastilles AVECREM.

1990's
*1990.- Últims rètols a la cantonada amb Fontanella abans de l'ampliació i reforma dels magatzems El Corte Inglés.