dissabte, 30 d’abril de 2011

CINE CÉNTRICO (1934-1985)

*1985.- El popular mural amb la imatge de Harold Lloyd penjat de les agulles del rellotge que va presidir la façana del Céntrico en els seus ultims anys. Imatge captada pocs dies abans de l'enderroc del local. (Foto: Pep Güell).
 
 
El cinema Céntrico va ser inaugurat el gener de 1934 al numero 2 del carrer Peu de la Creu davant del Col·legi Milà i Fontanals. Tenia un aforament de 680 localitats i no va passar de ser un cinema de barri durant tot el periode franquista.
El desembre de 1978 el Céntrico, gestionat per l’empresa Círculo A, inicià una nova etapa com a cinema de repertori amb pel.licules d’autor i programes dobles gaudint d’un bon reconeixement del public cinèfil. En aquell temps, un rètol amb la imatge del Harold Lloyd penjat del rellotge presidia la façana al costat de la porta d'entrada a la sala. Va ser la millor època. Arrel de la projecció de Muerte en Venecia el Céntrico va assolir xifres de mil espectadors diaris.
No obstant, entrada la dècada dels 80 la mitjana diaria d’espectadors havia baixat fins als cent els dies feiners i poc més de tres-cents els caps de setmana. D’altra banda, el lamentable succés de la mort d’un ancià el 23 de febrer de 1984, després de la projecció del film El sanguinario de Rick Rosenthal, va començar a escriure una certa llegenda negra sobre el Céntrico i va precipitar el seu tancament. L’home va ser trobat mort al pati de butaques i es va especular amb la possibilitat d’un assassinat, tot i que finalment es va concloure que es tractava d’un desmai seguit d’un fort cop al cap en caure a terra que li causà la mort. Però, paral·lelament, la proliferació de contactes homosexuals als lavabos de la sala va anar allunyant els cinèfils i els veins del barri del local que va tancar portes pocs anys després.
Finalment a l'octubre de 1985 el Céntrico va tancar portes. Tot i que durant setmanes a la cartellera figurava com a tancat per vacances, aquestes foren ja definitives. Seria enderrocat tot seguit per donar pas a la reordenació de la zona delimitada pels carrers dels Àngels, Peu de la Creu, Joaquin Costa i Ferlandina, que es complementava amb la construcció del Museu d'Art Contemporani de Barcelona (MACBA), amb la nova plaça dels Àngels i una altra d'interior, la de les Caramelles, al mig d'aquesta gran illa.

dimarts, 26 d’abril de 2011

COOPERATIVA L'ARTESANA. Llull-Marià Aguiló (1921-1995)

*1932.- Vista de la seu de la Cooperativa La Artesana a la cantonada Marià Aguiló/Llull amb el gran rètol que coronava la façana (Foto: Arxiu Històric de Poblenou).

Poblenou va ser sempre un barri propens a l'associacionisme obrer. Les cooperatives de consum eren muntades i gestionades pels propis obrers, que intentaven ajudar-se mútuament comprant menjar a preu més econòmic, alhora que desenvolupaven activitats culturals i socials.
Després de la seva fundació l'any 1876 al carrer del Ferrocarril, la Cooperativa Obrera l'Artesana, va canviar diverses vegades de seu fins que l'any 1921 va recalar definitivament en un edifici de dues plantes a la cantonada dels carrers Llull i Marià Aguiló. 
Als baixos s'hi va instal·lar la botiga de la cooperativa de consum. Després de la Guerra Civil, com totes les cooperatives, l'Artesana va viure anys de dificultats i decadència. Els futbolins i les taules de billar van ocupar les espaioses sales de sostres alts. Aquí hi va tenir durant molts anys la seva seu social la Penya Barcelonista Poblenou. Dissortadament, l'edifici va ser enderrocat l'any 1995.

*1925.- Vista interior de la botiga de la cooperativa on es pot veure la fleca i el taulell d'embotits

dilluns, 25 d’abril de 2011

NIT I DIA. Restaurant. (1972-1986)




A començaments dels anys setanta, la zona de la vorera de muntanya de la Diagonal compresa entre la plaça Calvo Sotelo (Francesc Macià) i l'avinguda de Sarrià va començar a experimentar un fort creixement.
L'obertura del restaurant Nit i Dia a la Diagonal, entre els carrers Beethoven i Ganduxer, va suposar un pas més en la consolidació d'aquella zona d'ambient i modernitat propiciat en gran part per la presència massiva de discoteques i locals d'esbarjo que s'hi varen concentrar.
Nit i Dia, a banda  de néixer en ple franquisme amb un nom català, circumstància encara no totalment ben acceptada en aquells anys, s'afegia  a La Oca i altres establiments de la zona, com un lloc modern on es servia menjar ràpid amb cuina oberta fins a les tres de la matinada. La proximitat de la discoteca Don Chufo, a l'entrada de la qual s'accedia a través d'un curt passadís cobert, facilitava també que ambdós locals compartíssin clientela.
Ben entrada la dècada dels vuitanta el local va perdre volada i ja s'anunciava a la premsa com una pizzeria-fast-food. Els temps havien canviat i ja s'ensumava a l'horitzó un tufet preolímpic que aconsellava un canvi radical d'estètica i orientació en benefici de l'idolatrat disseny. Dit i fet, el Nit i Dia va tancar i al mateix lloc s'hi inaugurava el Network al maig de 1987. 

PAVELLÓ D'ALGÈRIA, TUNÍSIA I EL MARROC. Exposició Universal 1929

*1929.- Una vista del pavelló dels països del Magrib, en aquells temps encara sota colonització francesa. (Foto: Arxiu Cuyàs/ICC)

Els territoris magribins pertanyents a França es varen presentar a l'Exposició Universal del 1929 amb un petit pavelló compartit, que reproduia l'arquitectura musulmana del nord d'Àfrica amb una cúpula central entre  dues seccions a cada banda que formàven una porxada amb arcs i un minaret en un dels costats.
Aquest pavelló es va aixecar entre la font màgica de Carles Buïgas i el pavelló de la ciutat de Barcelona, davant del Palau d'Alfons XIII. Com la majoria de les petites construccions de l'exposició, fou desmuntat després de la clausura del certàmen.

diumenge, 24 d’abril de 2011

SASTRERIA MODELO (1875-2007)

 
 

Unes de les botigues de moda i confecció de més longevitat que ha tingut la ciutat. Fundada per la família Pantaleoni, oriunda d'Itàlia,  i situada al capdamunt de la Rambla, davant la font de Canaletes, la popular Sastreria Modelo va obrir portes el 1875, només dues dècades després de l'enderroc de les muralles que envoltaven la ciutat. L'any 1959 varen ampliar les seves instal·lacions
A l'octubre de 1969 es va reformar integralment l'edifici amb cinc plantes dedicades a vendes i tres a serveis amb el nom de Modelo 1875. A l'exterior la nova façana amb formes cúbiques metàl·liques li va donar un aspecte que desentonava absolutament amb la resta d'edificis de la Rambla, però que hi afegia un to de modernitat d'acord amb els gustos de l'època.
El 1997, es va procedir a reformar la novament façana substituint-la per una de formes geomètriques amb grans finestres de vidre, obra de l'arquitecte Josep Juanpere, que encara es pot veure avui.
A finals de 2006 la familia Pantaleoni va decidir tancar tot el negoci que incloia també altres botigues escampades per la ciutat. El tancament definitu de l'històric establiment de la Rambla de Canaletes va produir-se el maig de 2007. L'edifici va passar a ser ocupat per l'empresa de moda sueca H&M.

*1970.- Publicitat de Modelo 1875, en acomplir-se un any de la reforma de l'edifici de la Rambla 131.

HUMEDAD RELATIVA Bar Discoteca (1986-2005)

Logotip de l'Humedad Relativa que combinava les dues inicials del nom del local.

Un singular i entranyable bar de copes - discoteca situat a la petita plaça Mañé i Flaquer al nucli antic de Sant Gervasi. Inaugurat el 1986, presentava una decoració freda i austera, que constrastava amb els grans dispendis en disseny propis d'aquella època preolímpica, quan la proliferació de bars de copes i nous locals  era una de les notes destacades de la vida nocturna de la ciutat. Es per això que va aconseguir una clientela fixa allunyada de l'entorn pijo-fashion tan en boga en aquells temps.
Fins a les 12:30 de la nit a l'Hume hi havia happy hour amb les consumicions més barates. Els temes de Los Planetas, Los Flechazos o Dinamita Pa Los Pollos sonaven habitualment. L'oferta de xupitos era força àmplia i hi destacava el canari (amb gust de plàtan).
El local obria a partir dels dimecres i va arribar a oferir de forma permanent concerts de música en directe els diumenges a la tarda, una proposta activa que va aconseguir generar una parròquia estable i fidel.  A mitjans dels anys 90's es pagaven 400 pessetes de l'època, amb consumició inclosa, per una entrada a aquests concerts. També s'hi havien organitzat campionats de futbolín i partides de billar.

*1995.- Un cartell anunciador dels concerts programats pels diumenges a les 20 hores del mes de febrer d'aquell any

dissabte, 23 d’abril de 2011

MARICEL PARK. Atraccions. (1930-1936)

*1930.- Cartell publicitari de Maricel Park obra de Francesc Fontanals

L'Exposició Universal de 1929 va tancar les seves portes a començaments del 1930. Va ser aleshores quan es va considerar la possibilitat d'instal·lar a la muntanya de Montjuïc un parc d'atraccions permanent a la vista de l'èxit que, durant l'any els dotze mesos que havia romàs oberta l'exposició, havia tingut el parc d'atraccions instal·lat al barranc de la Foixarda.
El mateix mes de juny de 1930 es va obrir a la zona situada entre Miramar i l'estació del funicular un nou parc d'atraccions batejat com a Maricel Park. S'hi accedia per la plaça de Dant i l'espai ocupava uns 75.000 metres quadrats en un terreny amb molta pendent que va tenir que ser reordenat formant-hi terrasses per tal de salvar el desnivell existent. L'empresa Parks, S.A. se'n va ocupar de la gestió. Els accionistes majoritaris de la societat eren els propietaris de l'empresa que gestionava el Funicular de Montjuïc, fundada per Elies Rogent. Es varen recuperar algunes atraccions de la Foixarda i s'hi va obrir un restaurant que servia àpats a l'americana mentre s'oferien espectacles de ball. L'oferta d'atraccions incloia, muntanyes russes, tobogans, wiching-waves, cascades, skooter, pista d'skating i castells de focs japonesos. Al mateix temps, el Maricel acollia espectacles de tota mena, combats de boxa, partits internacionals de bàsquet i hoquei patins (el Maricel disposava d'un equip propi) i algunes actuacions d'artistes força curiosos, com la de Har-Haj, una mena de faquir que es cremava viu.
,
*1930.- Oferta pública d'accions de Parks, SA, l'empresa que va gestionar el Maricel Park. (Cliqueu per ampliar)

L'estiu del 1936 amb l'esclat de la Guerra Civil el Maricel va tancar. Era massa arriscat mantenir un parc d'atraccions en una muntanya com la de Montjuïc, que podia esdevenir fàcilment objectiu dels bombardeigs de l'aviació. 
Acabada la guerra, l'espai que ocupava Maricel Park va esdevenir un barri de barraques que fins i tot va conservar el nom del parc d'atraccions.

Alguns espectacles i celebracions organitzades al Maricel Park:

1932.- (Juliol). Festival de les Escoles Franceses
1933.- (Juliol). Revetlla del cinema, concurs d'aspirants a nous actors i elecció de Miss Cinema 1933.
1933.- (Juliol). Festa d'honor pels assistents al Congrés Hoteler de Barcelona
1933.- (Setembre). Festa dels Mercats de Barcelona a benefici de l'Hospital Clínic.
1935.- (Juny). Festa Infantil i enlairament de globus amb Don Sisebuto 

divendres, 22 d’abril de 2011

TORRE JORBA. Exposició 1929. (1929-30)

 
*1929.- Una vista de la torre Jorba amb el Palau de la Química darrera i el Palau Nacional al fons. A la dreta del peu de la torre es pot veure el trenet del Parc d'Atraccions de la Foixarda. (Foto Arxiu Bastardes).

Els populars magatzems Can Jorba varen presentar en l'Exposició Universal de 1929, un espectacular i cridaner reclam publicitari. Es tractava d'una torre de més de 50 metres d'alçària formada per les cinc lletres del nom de l'empresa. Alguns hi varen voler veure una mena de rèplica de la Torre Eiffel, ja que la lletra "A" servia de base i li donava un aspecte semblant. La torre sortia esmentada en molts anuncis de premsa de l'època perque servia per referenciar el lloc on es trobava situat el Parc d'Atraccions de la Foixarda.
L'estructura s'aixecava a l'entrada de l'avinguda de Muntanyans, davant de la Foixarda i abans d'arribar al Palau de la Química. Els cotxes podien fins i tot passar per sota.  Amb la clausura de l'Exposició va ser desmuntada aquest exemple d'arquitectura efímera que, de ben segur, va quedar en el record dels que varen visitar Montjuïc el 1929.

 
 

*1929.- Una insígnia publicitària amb imperdible a la part del darrera que reprodueix la torre. (Gentisela de Maria Garreta)

PARC D'ATRACCIONS LA FOIXARDA. Montjuïc. (1929-1930)


*1930.- Un dibuix del Parc d'Atraccions de la Foixarda publicat a la revista La Ilustración Ibero-Americana (núm. 2. Febrer 1930)

*1929.- Una de les atraccions de La Foixarda. Al fons l'efímera Torre Jorba. (Foto: Zerkowitz)

Coincidint amb l'obertura de l'Exposició Universal de Barcelona de 1929 es va instal.lar a la zona de la Foixarda el primer parc d'atraccions de la història de la muntanya de Montjuïc. Les atraccions més destacades d'aquest complex eren una muntanya russa de grans dimensions i un trenet de vapor, que feina un llarg recorregut de gairebé dos quilòmetres fins als voltants del Palau Nacional. També disposava de cavallets, barraques de fira i altres petites atraccions. La nit del 23 al 24 de juny de 1929 s'hi va celebrar una gran revetlla de Sant Joan
En acabar l'Exposició aquest parc fou desmuntat i una gran part de les atraccions van ser venudes a d'altres exposicions o van passar a formar part del Maricel Park, que s'inauguraria mesos després (a l'estiu de 1930) a la mateixa muntanya de Montjuïc.

*1929.- Una imatge del barranc de la Foixarda durant l'Exposició Univesal de 1929 amb les atraccions que s'hi varen instal·lar. Al fons es poden veure els arbres de l'avinguda de l'Estadi. (Foto: Arxiu Carles Salmerón).

*1929.- Imatge nocturna del parc d'atraccions de la Foixarda il·luminat, amb la torre dels magatzems Can Jorba a la dreta i la torre Asland al fons. (Foto: Arxiu Cuyàs).

*1929.- Vista d'una maqueta de la muntanya russa i de la resta d'atraccions instal·lades a La Foixarda durant l'Exposició. (Foto: Luis Ramon Marín)


*1929.- Les atraccions de la Foixarda en ple funcionament durant la celebració de l'Exposició. 

dimecres, 20 d’abril de 2011

LA PROPAGADORA DE GAS DE GRÀCIA (1852-1883)

Una de les primeres indústries de suministre de gas que s'establiren a l'àrea de Barcelona fou la Propagadora del Gas de Gràcia. Fundada l'any 1852 per Ramón Salvador i Serra, Josep Martorell i Guitart i Jaume Baulenas i Mateu, aquesta companyia es va estendre ben aviat pels voltants de Barcelona abastant els nuclis poblacionals de la zona nord del pla (Sant Gervasi, Les Corts i Sarrià) i proporcionava gas per l'enllumenat dels carrers.
La factoria es va construir en l'àrea situada entre els carrers Torrent de l'Olla i Pino -avui Abdó Terradas- i des del carrer Perill fins al curs de l'actual carrer Còrsega.
La fàbrica de Gràcia fou venuda el 1883 a la companyia de Gas d'Eugène Lebon, a partir d'aleshores, La Propagadora s'estengué pel Barcelonés Nord i el Maresme.

diumenge, 17 d’abril de 2011

LLAC AMB BROLLADOR a la Plaça Catalunya (1888-1902)

*1888.- El llac del brollador, en primer terme davant de l'entrada al Circ Eqüestre, a la dreta. Darrera es poden veure el Panorama Waterloo, a l'esquerra, i la Casa Gibert i La Pajarera, al centre.  

La primera urbanització de la plaça Catalunya tingué lloc amb motiu de l'Exposició Universal de 1888. En aquells moments la plaça era encara un projecte per consolidar i en la zona central s'hi aixecaven diverses edificacions: la Casa Gibert, el Gran Café del Siglo XIX conegut popularment com La Pajarera, El Circ Eqüestre i la Casa Grases, entre d'altres.
En aquest primer intent per urbanitzar i ordenar la zona, es va construir una via que creuava en diagonal la plaça i enllaçava el començament de la Rambla amb l'inici del Passeig de Gràcia. Per tal d'embellir aquest nou trajecte s'hi van plantar dues rengleres de xops. A l'inici d'aquesta via s'hi va construit un petit llac en forma de flor de quatre pètals amb un discret brollador al bell mig. El lloc quedava situat just davant de la porta d'accés al Circ Eqüestre, i coincideix aproximadament amb el que avui ocupa la làmina d'aigua amb la rèplica de La Deessa de Josep Clarà que hi ha darrera del monument a Francesc Macià de Subirachs.
Aquest minúscul llac va ser durant l'última dècada del segle XIX lloc de trobada per anar a passejar per l'emergent Plaça Catalunya i era habitual que els vianant s'assegeussin sobre contorn de pedra que delimitava el seu perimetre.
L'any 1902, un cop enderrocats tots els edificis del centre, es va reurbanitzar integralment la plaça i el llac del brollador fou suprimit.
 
*1890.- Una altra imatge del llac amb el seu entorn ple de persones. 

divendres, 15 d’abril de 2011

PODI PER A GUÀRDIA URBÀ (Anys 1950 - 60's)

Agraïments a CARMEN GIMÉNEZ
 
*1956.- Un urbà sobre el seu podi atén un ciutadà a la cruïlla de la Rambla amb el Pla de la Boqueria (Foto: Jaume Jorba Aulés

Element característic en l'entramat urbà de Barcelona als anys cinquanta i sexianta, aquestes plataformes elevades permetien al guàrdia urbà dirigir el trànsit des d'una alçada d'uns vuitanta centimetres sobre el nivell del carrer, la qual cosa li permetia disposar d'una millor perspectiva sobre els automòbils i els vianants.
La base d'aquesta mena de podis era de ciment i anava pintada a ratlles vermelles i blanques per facilitar-ne la identificació. Tenien una barana metàl·lica que permetia a l'agent de la circulació recolzar-s'hi i descansar ocasionalment. Ben aviat es va desenvolupar un altre model de podi, que era cobert i protegia millor al guàrdia de les inclemències del temps.
Durant la temporada de festes de Nadal era costum força arrelat en molts barcelonins deixar algun present de reconeixement i gratitud a aquests agents dels trànsit, regals que s'acumulaven a la base de la plataforma.
Eren molt caracteristics els que hi havia al mig del passeig central de la Rambla Catalunya en totes les interseccions amb els carrers que la travessaven. També sovintejaven en algunes zones de les Rambles i de les vies més cèntriques i transitades de la ciutat.
Dissortadament ens queda molt lluny en el temps aquesta figura, avui totalment desapareguda, de l'urbà que feia la seva feina sempre en la mateixa cruïlla de carrers enlairat sobre aquests podis.
 

dimecres, 13 d’abril de 2011

BAR TORINO (1902-1911)

*1907.- Vista exterior del Bar Torino amb les seves taules i cadires sobre la vorera.

Situat a la cantonada muntanya-Besòs de Gran Via i Passeig de Gràcia, el Torino va ser un dels local més coneguts de l'etapa modernista barcelonina, especialment per l'excel·lent vermut que s'hi servia. El decorador Ricard Campmany va ser el responsable del muntatge de l'establiment seguint un projecte en el que hi havien col·laborat figures indiscutibles del modernisme català com Josep Puig i Cadafalch, Antoni Gaudí i Pere Falqués. Entre tots ells i altres artistes es varen distribuir l'espai.
Gaudí i Puig i Cadafalch s’encarregaren dels salons interiors, mentre que Pere Falqués va projectar la marquesina exterior de ferro forjat, feta a casa Ballarin, amb aplics de vidres de colors de l’industrial Borralba. Molts elements decoratius foren obra d'Ermenegild Miralles, mentre que els tapissos que ornaven l’interior eren pintats pels artistes Urgell i Sabater i les pintures al fresc per Saumell i Garcia. Les escultures eren de l’italià Buzzi i de Massana i el mosaic del mostrador fou portat expressament de Venècia.
La iniciativa de muntar el bar Torino va ser del milanès Flaminio Mezzalama, que el va voler dedicar a la ciutat de Torí. L'escut d'aquesta localitat del nord d'Itàlia, amb el seu brau rampant característic, presidia el rètol de l'entrada. De fet, Mezzalama ja havia obert uns anys abans un altre local del mateix nom al carrer Escudellers, que li va permetre introduir aquest nou aperitiu anomenat vermut a Barcelona.
Al Torino s'hi van servir vermuts i aperitius fins el 1911 en que tancà portes. Al mateix local s'hi va obrir després la botiga d'objectes d'art Casa Esteva  i a partir del 1934 la Joieria Roca.    

*1907.- Detall de la porta modernista que servia d'entrada al Torino.


*1907.- La decoració interior del Torino era d'una gran bellesa com es pot apreciar en aquestes imatges.

Dibuix d'Antoni Gaudí amb la composició de peces hexagonals que decoraven el sostre d'un dels salons del bar Torino.

*1902.- Un dels salons interiors del Torino. (Font: Arquitectura y Construcción)

dimarts, 12 d’abril de 2011

LA PAJARERA (1888-1895)

*1890.- La Pajarera al costat de la Casa Gibert. 

El Gran Café del Siglo XIX, conegut popularment com La Pajarera pel seu aspecte de gàbia, va obrir les seves portes al públic el dia 16 de maig de 1888, només quatre dies abans de la inauguració de l'Exposició Universal. S'ubicava a la part nord de la Plaça Catalunya sobre l'espai que anteriorment havia ocupat el jardí tancat de la Casa Gibert, molt prop de l'inici del passeig de Gràcia.
Era una construcció de fusta molt ben il·luminada amb grans vidres tant a les parets com al sostre. El seu propietari Artur Vilaseca provenia d'una nissaga dedicada al ram de les cafeteries. L'establiment aviat es consagrà com un lloc ideal per a les tertúlies d'homes de ciència, polítics, artistes i escriptors. Noms com Amadeu Vives, Domènech i Montaner i el doctor Robert n'eren clients habituals, així com Santiago Ramon y Cajal que va tenir present l'ambient de La Pajarera en escriure les seves memòries. 
La vida del local però, va ser curta. La urbanització de la Plaça Catalunya va provocar el seu tancament i immediat enderrocament per ordre municipal el 22 de gener de 1895. Molt aprop del lloc, a la Ronda Universitat, es va obrir tot seguit l'anomenada Nueva Pajarera, però ja no conservava l'encant de l'original.

Un record de l'època de La Pajarera amb imatge exterior i interior i les dates d'inauguració i enderroc.

diumenge, 10 d’abril de 2011

PAVELLÓ DE L'INI de la Fira de Barcelona. (1973-1993)

Agraïments a ELOY FERNÁNDEZ CASTILLO



Aquest pavelló va ser construit en els anys finals del franquisme amb l'objectiu de presentar totes les realitzacions industrials del sector públic, que s'aplegaven en l'Instituto Nacional de Industria (INI). El primer de juny de 1973 el pavelló va ser inaugurat pel ministre López de Letona coincidint amb l'obertura de la Fira de Mostres.
Era una construcció de formigó amb planta baixa i soterrani obra dels arquitectes Juan Paradinas, Luis García-Germán i José Ignacio Casanova Fernández. Presentava una façana de formigó de formes arrodonides, que estèticament resultava molt poc agradable a la vista. Al soterrani hi havia una sala de projeccions amb capacitat per a cent persones. Estava situat al final de l'avinguda de la Reina Maria Cristina, quedava a mà dreta de la Font Màgica davant del restaurant La Pérgola.
La seva existència va quedar ferida de mort quan l'ajuntament de Barcelona va promoure, a començaments dels anys 80's, la reconstrucció del pavelló alemany de l'Exposició de 1929, obra de Ludwig Mies van der Rohe. Aquest pavelló va ser recuperat el 1984 en el seu emplaçament original davant de la Fàbrica Casaramona (avui ocupada pel Caixaforum) i quedava just al costat del pavelló de l'INI, que aleshores era ocupat per la Oficina Olímpica que preparava la candidatura de Barcelona als Jocs de 1992.

1973.- Vista posterior del pavelló.  (Foto: Jiménez. CSIC)




Plànols de la planta baixa i del soterrani del pavelló. (Font: Informes de la Construcción. 1975. © Consejo Superior de Investigaciones Científicas. CSIC)


*1972.- Tres imatges de les obres de construcció del pavelló. (Fotos: Jiménez. CSIC)

*1973.- Els espais interiors de la planta baixa del pavelló.  (Fotos: Jiménez. CSIC)

L'equip de reconstrucció de l'obra de Mies va sol.licitar a l'ajuntament l'enderrocament del pavelló de l'INI, que suposava un obstacle visual de primera magnitud que impedia recrear adequadament l'entorn que envoltava el pavelló alemany. Aquest fet va provocar algunes discusions amb la Fira de Barcelona, que es resistia a perdre superficie d'exposició. Es va arribar a proposar als arquitectes Ignasi de Solà-Morales i Cristian Cirici la reforma del pavelló de l'INI, fins i tot amb una opció totalment soterrada per tal d'eliminar el seu impacte visual. Finalment però, un cop celebrats els Jocs Olímpics, s'optà per la supressió del pavelló  i la restitució de l'esplanada, la qual cosa va suposar l'enderrocament d'aquesta construcció, que no es va executar fins el setembre de 1993. En els seus ultims anys havia acollit el centre de formació dels voluntaris olímpics. De l'estructura del pavelló només se'n va conservar el soterrani.

*1992.- Acabats els Jocs Olímpics, l'alcalde Pasqual Maragall, amb una maça a les mans, escenifica el pròxim enderrocament del pavelló de l'INI, que encara trigaria un any a fer-se efectiu. (Foto: Rafel Bosch)

CASA GIBERT. Plaça Catalunya (1861-1895)


*1874.  Dues imatges de la Casa Gibert. En la de dalt es pot veure l'estació del tren de Martorell a l'esquerra de la fotografia i al fons les dues torres de l'edifici de la Universitat. La d'abaix està feta des de la cruïlla amb Bergara (Fotos: Joan Martí).

Parlar de la Casa Gibert ens porta inevitablement a referir-nos als orígens de la Plaça Catalunya. Tot i que aquest edifici ha passat a la història com la primera casa de l'Eixample, la seva existència no va ultrapassar els trenta anys. El Pla Cerdà no preveia l'existència de la Plaça Catalunya. En aquell indret hi contemplava la mansana número 39, delimitada per la Ronda Universitat, la Rambla de Catalunya, Bergara i el Passeig de Gràcia. Va ser més aviat un reclam popular i dels periòdics de l'època el que feu decidir a l'ajuntament a reservar tot aquell espai per una plaça. Víctor Balaguer en el seu llibre Las calles de Barcelona, publicat el 1865, ja feia esment de l'oficiosa Plaça Catalunya i la citava fent esment a "una vasta extensión de terreno que el público ha dado en llamar plaza y que las gacetillas de los periódicos y el vulgo han bautizado con el nombre de "Plaza Cataluña". Així ho recull també Lluís Permanyer en la seva obra Biografia de la Plaça Catalunya.
El cas és que la Casa Gibert, projectada per l'arquitecte Josep Oriol Mestres, va ser construida dins els terrenys que la posterior urbanització de la plaça Catalunya va reservar a espai public. La reina Isabel II va venir a Barcelona a l'acte solemne de col·locació de la primera pedra de l'Eixample. Era el 4 de setembre de 1860 i es va celebrar en el lloc on avui hi ha les dues fonts monumentals, que era just on s'aixecà la casa Gibert. Quan va ser construida, tenia al costat l'estació de tren de Martorell al començament de la Rambla Catalunya, mentre que a l'altra banda s'hi va instal·lar cap a finals de segle el popular Gran Café del Siglo XIX, més conegut popularment com La Pajarera.

En aquesta fotografia es poden apreciar dos rètols que donen compte de l'existència d'un estanc (Estanco Nacional. Sellos de Todas Clases, a la part esquerra de la imatge) i el del Colegio de Vilar a la porta d'entrada de l'edifici. Aquesta escola era dintre de la mateixa casa Gibert. (Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)

En aquesta altra imatge el rètol de l'estanc havia estat substituït per el d'un gimnàs. (Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)

La Casa Gibert era una construcció noble de planta baixa i dos pisos amb un espaiós jardí vorejat per una tanca amb un reixat de ferro entre pilars. Tenia una certa aparença de castell medieval  amb un conjunt de torretes emmerletades a la part alta de la façana El seu propietari Manuel Gibert i Sans (1795-1873) era un ric empresari que va arribar a ser president del Liceu i de la companyia del tren de Barcelona a Mataró.
L'edifici va ser enderrocat el 1895 després de ser aprovada la reordenació definitiva de la plaça Catalunya.
*1881.- El Colegio de Vilar, un dels més prestigiosos de la ciutat, era emplaçat dins la Casa Gibert a la dècada dels 1880's.

Plànol original de l'Eixample d'Ildefons Cerdà. El petit quadre groc del fragment ampliat indica la ubicació exacta de la Casa Gibert. Com es pot veure, en el projecte original de Cerdà no existia la Plaça Catalunya. El carrer Pelai acabava a Bergara, que enllaçava amb Fontanella.  

Fragment d'un plànol de 1890 en el que es pot apreciar la part encara edificada al cantó muntanya de la Plaça Catalunya on s'aixecava la Casa Gibert.



dissabte, 9 d’abril de 2011

OBELISC MONUMENTAL. Plaça Catalunya. 1930


El mes de maig de 1930 un obelisc monumental fou plantat al centre de la plaça Catalunya. Era especialment espectacular a la nit quan s'il·luminava i anava envoltat de quatre torretes també lluminoses. Aquest exemple de monumentalitat efímera, va ser instal·lat amb motiu de l'Exposició de la Llum, un dels últims certàmens vinculats a l'Exposició Universal de l'any anterior que es va tancar definitivament el 1930.
El conjunt va ser desmuntat a mitjans de juliol del mateix any, va encetar un periode en que els anuncis lluminosos a les façanes dels edificis cèntrics de la ciutat -en especial als voltants de la plaça Catalunya- començaren a proliferar afegint una gran dosi d'espectacularitat a la nit barcelonina.