dimarts, 31 de maig de 2011

LA BUENA SOMBRA. Cabaret. Gínjol 3. (1900's-1988)

*1920.- Els músics i artistes de La Buena Sombra. (Foto: Casas i Galobardes / ANC).

Un dels locals nocturns de més longevitat de la ciutat fou La Buena Sombra, situat al carrer Gínjol número 3 tocant a la Plaça del Teatre. Fundat per l'empresari Francisco Buxó i construit per l'arquitecte municipal Andreu Audet, especialista en locals d'espectacles, la història d'aquest establiment es remunta als inicis dels 1880's amb el nom de Cafè Sevillano. El 1886 passa a anomenar-se Alcázar Français i el maig de 1888 reobre com a Palais de Cristal. Al llarg de la seva dilatada existència va canviar encara diverses vegades de nom (era Cabaret Sport el 1918), però, sens dubte, va ser sota la denominació de La Buena Sombra -nom que ja tenia el 1910- quan va adquirir una major celebritat entre els amics de la nit de començaments de segle. Va ser també un local típic de flamec on van començar a ballar artistes després consagrades com Raquel Meller o La Niña de los Peines. Amb l'Exposició Universal de 1929 el cabaret va recobrar una més gran notorietat gràcies a l'empenta del seu nou empresari Pier Porta, que l'havia adquirit el 1924, i va reformar-lo a fons, ampliant i redecorant la sala de ball després de reduir l'espai anteriorment dedicat a escenari.


*1931.- Un anunci amb un suggerent dibuix de la barra del local.


*1930's.- Actuació d'una artista sobre l'escenari i la pista de La Buena Sombra. (Foto: Casas i Galobardes / ANC).


*1930's.- La sala de jocs de La Buena Sombra(Foto: Casas i Galobardes / ANC).

El 1935 hi actuava una famosa tanguista andalusa, Maria Sacramento, que va fer-se famosa per matar a trets a un antic nòvio. Acabada la Guerra Civil, la Buena Sombra va continuar el seu periple compartint fama amb el seu local veí Los Cabales, un altre nucli tipic de flamenc. El 1941 el cubà Antonio Machín hi cantava les seves cançons. A partir dels anys 1950's va començar a ser molt freqüentat pels marins de la Sisena Flota Nordamericana i s'hi podia menjar i gaudir de companyia femenina de pagament. No obstant, quedaven lluny aquelles èpoques d'esplendor de La Buena Sombra d'abans de la Guerra.
En els seus ultims anys va iniciar un procés de decadència creixent. Va ser centre de trobada de travestits i cap a finals dels vuitanta s'hi va instal·lar un peep-show on es podien contemplar furtivament espectacles de sexe en directe des de les cinc de la tarda a les cinc de la matinada. L'any 1988 va veure la seva definitiva defunció i desaparició. La finca va ser expropiada el 1991 per construir l'aparcament soterrani de la plaça Joaquim Xirau i Palau.

*1934.- Un anunci de premsa de la programació que es podia veure a a La Buena Sombra

dissabte, 28 de maig de 2011

REAL POLO JOCKEY CLUB. Instal·lacions Esportives de Can Ràbia (1911-1932)


L'any 1910 l'aleshores anomenat Real Polo Club va adquirir uns amplis terrenys a l'indret de Can Ràbia contigus a la carretera de Sarrià, i situats entre la Diagonal i els terrenys on uns anys després s'aixecaria el camp de futbol del RCD Espanyol. Aquesta fou la primera seu social estable amb instal.lacions esportives pròpies de l'actual Reial Club de Polo fundat el 1897.
El parc esportiu de Can Ràbia va ser inaugurat el 1911 i comprenia bàsicament una pista hípica amb graderies, un camp de gespa per a la pràctica del polo, un altre d'hoquei herba, a més dels serveis de quadres, casetes pels esportistes, un àmpli aparcament de carruatges i cotxes i uns espais socials al voltant d'un magnífic passeig ben ajardinat. Amb els temps s'hi afegiren també algunes pistes de tennis.
Anualment el Polo organitzava des de 1908 el concurs hípic de Barcelona. L'any 1913 el Real Polo Club i el Jockey Club es varen fussionar i constituiren el Real Polo Jockey Club.
Als anys 1920's el Polo va tenir al seu club genets de gran prestigi, mentre que en categoria femenina l'amaçona Matilde Foix va ser la més destacada.
Finalment, l'any 1932 el club (que havia perdut el titol de Real a conseqüència de l'adveniment de la República) va abandonar les instal·lacions de la carretera de Sarrià i es traslladà als terrenys situats al final de la Diagonal on avui encara es troba establert. El parc esportiu de Can Ràbia va evolucionar fins convertir-se a partir de 1935 en Piscines i Esports 

 *1933.- Plànol topogràfic de l'Ajuntament de Barcelona on es pot veure el recinte que integrava les instal·lacions esportives del Real Polo Jockey Club amb l'accés des de la carretera de Sarrià.  (Cliqueu a sobre per ampliar. Font: Institut Cartogràfic de Catalunya)

divendres, 27 de maig de 2011

CARRETERA DE SARRIÀ (S.XIX - 1960's)


*1950's.- Obres de reordenació de les vies de tramvies a l'inici de la carretera de Sarrià. A la dreta es pot veure la benzinera que fa xamfrà amb Urgell.

L'actual avinguda de Sarrià -que arrenca des de la cruïlla Urgell/París cap amunt- va ser abans carretera i el canvi de nom no va representar simplement una modernització del nomenclator de carrers, sino que pot visualitzar-se com el pas decissiu envers la definitiva i ja irreversible integració en el teixit urbà d'aquesta via, que en el passat travessava camps i finques, tot connectant la part més meridional de Les Corts amb el poble de Sarrià.   
Josep Maria Espinàs va escriure als anys 1960's algunes cròniques (recollides en el seu llibre Quinze anys de cafès de Barcelona. Dopesa. 1975) sobre la metamorfosis d'aquest carrer en les que, a més de palesar que a ciutats com Londres les Roads (carreteres) han tingut continuitat mantenint el seu nom original sense esdevenir oficialment Avenues (avingudes), en el cas de Barcelona el criteri (tenyit de provincialisme) ha estat ben diferent i ha conduit a l'inexorable canvi de denominació. 
La carretera de Sarrià era a finals del segle XIX, juntament amb el Camí Vell de Sarrià (que avui encara subsisteix en un tros minúscul de carrer al costat dels jardins de Joan Altisent), la via natural de pas des del pla de Barcelona cap a la vila de Sarrià. Camí comú de carros, diligències i dels primers vehicles a motor en arribar el segle XX, la seva evolució va quedar altament condicionada en la seva part superior per la construcció del camp de l'Espanyol el 1923 i pel desplegament del complex Piscines i Esports que va sobreviure fins ben entrats els anys 1980's.
La part més inferior fou trajecte de tramvies, que giraven per enfilar la Travessera de les Corts allà on hi hagué el canòdrom Loreto o seguien amunt per travessar la Diagonal camí de Sarrià. L'obertura de l'ampla Infanta Carlota Joaquima (avui Josep Tarradellas) el 1951, li va donar l'aire suficient per ser acabada d'edificar abans d'abandonar la condició  de carretera. 
A partir dels anys 1950's, la carretera de Sarrià va esdevenir en una de les artèries principals d'allò que anomenaren barri xino perfumat amb proliferació de bars i barres americanes i fins i tot d'alguns nuclis de prostitució de carrer, que van arribar a subsistir fins a finals del segle (cas del de la cruïlla Buenos Aires-Borrell).
L'esmentat treball de Josep Maria Espinàs ens il·lustra sobre aquesta evolució de carretera a avinguda, tot incloent un valuosíssim inventari de bars que a principis dels 1960's poblaven aquesta via  des de benzinera del seu punt de partença cap amunt. En aquest itinerari s'hi trobaben el petit i triangular Ven y Ven,  l'antiga taverna Viña Rosa (després esdevinguda bar i finalment restaurant), les barres americanes i altres locals de porta opaca i neons intermitents com el Club Galápago, Arachu, Las Vegas, Bali, Napoli i Gessamí (que encara subsisteix), la taverna Jaime, el bar Infanta contigu al cinema del mateix nom (que després va ser Aquitania i més tard la Filmoteca), el popular i modest bar Cantón, Las Flores de Mayo i ja arribant al camp dels pericos el restaurant La Manigua.  
Una ullada exhaustiva a hemeroteques i publicacions ens portarà fàcilment a concloure que fou a mitjans dels 1960's quan aquesta via abandonà progressivament la condició de carretera i començà a ser coneguda i reconeguda com avinguda. Probablement com apunta l'Espinàs, "carretera quedava massa pagès i avinguda resultava molt més fi".



*1950's.- Tres imatges del tram de la carretera de Sarrià per sota de la Diagonal. De dalt a baix successivament captades des de les cantonada amb Londres/Borrell, Buenos Aires i Infanta Carlota.

dijous, 26 de maig de 2011

CANÒDROM CLUB CATALUNYA DEL GUINARDÓ (1934-1936)


*1935.- Vista general del canòdrom. (Foto: Josep Brangulí / ANC)

*1935.- Anunci del Canòdrom Guinardó publicat del numero 344 (setembre 1935) de la revista Mirador. (cortesia de Bereshit http://enarchenhologos.blogspot.com/)

Inaugurat la vigília de Sant Pere de l'any 1934, el Canòdrom Club Catalunya, també conegut com el Canòdrom del Guinardó, era situat darrera del recinte de l'Hospital de Sant Pau entre els carrers del Mas Casanova, Torrent de Melis, Avinguda Mare de Déu de Montserrat i Telègraf, en un espai anomenat parc del Guinardó on hi havien diverses instal·lacions esportives entre elles una moderna piscina inaugurada simultàniament. Aquest canòdrom va ser un dels primers de la ciutat que diposà d'una llebre-reclam accionada amb dispositiu elèctric i d'un modern enllumenat artifical.
La graderia era força gran, amb un aforament per a 20.000 persones, situada al pla més baix del complex esportiu del Guinardó. El canòdrom va funcionar a ple rendiment fins al començament de la Guerra Civil.
Les instal·lacions comptaven amb tres accessos d'entrada. Una conduïa directament a la piscina des de l'avinguda de la Mare de Déu de Montserrat i les altres dues portaven al canòdrom,  una des del carrer Telègraf, que aleshores quedava tallar precisament per un dels extrems del camp i una altra des del carrer Mas Casanoves.

*1975.- Una de les entrades al recinte del Canòdrom del Guinardó (Foto: Carme Martín)

Anar al canòdrom del Guinardó no era fàcil. Aquell indret no disposava de bones comunicacions amb el centre de la ciutat. S'hi podia arribar amb el tramvia elèctric d'Horta que passava pel carrer Indústria, mitjançant els autobusos que sortien des de la  Plaça Lesseps i arribaven fins el Passeig de Maragall o prenent els autobusos Roca que sortien del carrer Pelai i pujaven fins el Guinardó. També s'habilitaven taxis col·lectius des de la Plaça de Catalunya.
Als anys 1940's, un cop acabada la Guerra Civil, l'antic canòdrom del Guinardó ja no va acollir mai més curses de llebrers i es va convertir en el Campo de Deportes del Frente de Juventudes i, amb el pas dels anys, en el Camp d'Esports del Guinardó seu de l'equip de futbol del FC Martinenc (curiosament anomenat oficialment UD San Martín durant el franquisme).

*1934.- Anunci de la jornada inaugural del Canòdrom Club Catalunya coincidint amb la Revetlla de Sant Pere d'aquell any

*1935.- Identificació del lloc on era situat el canòdrom del Guinardó en un plànol de Barcelona de l'època en el qual es pot apreciar perfectament la silueta del recinte. (Font: Institut Cartogràfic de Catalunya ICC. Cliqueu a sobre per agrandir).

*1934.- Les graderies del canòdrom plenes de públic. Al fons es poden veure les siluetes de l'edifici principal de l'Hospital de Sant Pau i les torres de la Sagrada Família. (Foto: Joan Ramon Claret).

dimecres, 25 de maig de 2011

CANÒDROM AVENIDA / DIAGONAL (1962-1984)


*1962.- Anunci promocional del dia de la inauguració del canòdrom Avenida


El dia 7 de gener de 1962 Barcelona va perdre un important recinte de curses de llebrers quan va tancar portes el Canòdrom Loreto. No obstant això, aquest buit va ser cobert ràpidament, només un mes després, quan el 21 de febrer del mateix any la Sociedad Galguera Loreto inaugurava un nou canòdrom a la part final de la Diagonal, tocant a les instal·lacions del distingit Reial Club de Polo. El nou recinte va ser batejat inicialment com a Canòdrom Avenida i comptava amb una magnífica terrassa de 85 metres de llarg per 20 d'ample, unes graderies amb 72 llotges, un acollidor saló social amb llar de foc i serveis de bar i restaurant. Malgrat la seva llunyania del centre de la ciutat va aconseguir aplegar una bona part de l'afició que encara hi havia aleshores a Barcelona per les curses i les apostes de llebrers. 
A finals dels anys setanta el canòdrom va canviar el seu nom paral·lelament al de la Diagonal que va deixar de ser dedicada al generalísimo. El rebatejat Canòdrom Diagonal va continuar oferint curses amb jornades nocturnes a l'estiu abans de tancar portes definitivament el 1984.
*1979.- Publicitat del canòdrom quan va canviar el seu nom d'Avenida per Diagonal

Un banderí del Canòdrom Diagonal (gentilesa d'Enric H. March. Vegeu més informació sobre canòdroms barcelonins al seu bloc Bereshit http://enarchenhologos.blogspot.com/)

dimarts, 24 de maig de 2011

OLD ENGLAND. Magatzems. Pelai-Balmes. (1889-1920)

Agraïments a MIQUEL F. PACHA



Entre el grup de magatzems que poden considerar-se pioners d'aquest tipus de botigues a la ciutat de Barcelona, mereixen especial consideració els anomenats Old England situats a la cruïlla Balmes-Pelai. Ocupaven l'edifici de planta baixa i cinc alçades que hi havia a l'esmentada cantonada.
Hi destacaven la seccions de sastreria per a homes i dones, que constituïen el veritable cor del negoci. Mr. Ditter, propietari de l'establiment, viatjava periòdicament a Londres, Paris i altres capitals europees per portar a Barcelona les últimes novetats en moda i vestits. Les seves arribades amb nou gènere eren puntualment anunciades a la premsa de l'època per a general coneixement dels seus clients.

*1910.- Anunci publicat a la revista satírica Papitu en el número del 27 juliol.

El 1911 els aparadors de l'Old England presentaven com a última gran novetat de la moda europea la faldilla-pantaló per a senyores, una nova prenda vinguda de les illes britàniques, que va començar a veure's tímidament pels carrers de la ciutat. 
També s'hi venien discos Pathé, tota mena de complements del vestir i eren especialment famosos els seus barrets de palla. El nom del negoci resultava de difícil pronúncia, per això era popularment conegut per l'Oh L'Elegant .
A començaments dels anys 1920's l'empresa va abandonar l'edifici i en el seu lloc s'hi instal·là la botiga de Calzados Minerva.

dilluns, 23 de maig de 2011

ATRACCIONS CASPOLINO. Plaça Gal·la Placídia. (1942-2005)

Aquest miniparc d'atraccions, situat a la part alta de la plaça Gal.la Placídia, va ser durant més de seixanta anys,un petit racó màgic d'il·lusió i fantasia, enxovat entre el brogir dels cotxes i la dinàmica frenètica de l'activitat del carrer.
Probablement resulti molt difícil de trobar algun gracienc veí de la zona o del casc antic de Sant Gervasi que no hagi portat mai el seus fills a aquestes atraccions arraconades a la sortida de l'estació de Gràcia del ferrocarril de Sarrià.
La senyora Anunciación Barrachina Sancho fou la veritable culpable de l'existència del Caspolino. Acabada la Guerra Civil, ella va emigrar a Barcelona des de Casp -de fet, caspolino és el gentilici d'aquesta vila aragonesa- i va instal·lar un parell de gronxadors al centre de la plaça. Després, va comprar aquell petit solar i allà va néixer el Caspolino. Era una instal·lació modesta, minúscula, amb l'espai increiblement aprofitat, guarnit amb un seguit de rètols que convidaven a tenir cura de les instal.lacions i a actuar sempre amb sentit comú. Un racó que va perdurar des d'aquells anys de la posguerra, quan no era fàcil trobar moments per un instant d'esbarjo, fins entrat l'actual segle XXI, Més de seixanta anys gestionat per tres generacions de dones, sempre dones, mare, filla i néta, Anunciación, María i Encarnación.
De ben segur que milers de records nostàlgics van aflorar quan al 2005 la piqueta va començar a enderrocar aquell petit i entranyable tresor. Quedaven enrera les partides de futbolín, els cavallets, la pista de cotxes de xoc, les dianes, i fins i tot algun episodi històric i no gaire conegut, com els apunts que Salvador Puig Antich es va deixar oblidats sobre uns futbolins i que després varen propiciar la seva detenció i posterior execució.
Un lloc que tothom intuia condemnat a desaparèixer, però que va aguantar fins que donya Encarnación, la néta de donya Anunciación, va aguantar.  



diumenge, 22 de maig de 2011

HOTEL NÚM. 1 / EDIFICI DEL RELLOTGE. Plaça Espanya (1929-1990)



*1928.- Una imatge de la plaça Espanya en construcció amb l'Hotel. núm 1, encara amb bastides, com a teló de fons.


Entre 1929 i 1990 la plaça Espanya va estar presidida per un imponent edifici de maó vist amb una característica torre en la que hi havia emplaçat un gran rellotge. Aquest edifici, obra de Nicolau Maria Rubió i Tudurí, va encabir durant l'Exposició de 1929 l'hotel més gran del recinte, batejat com a núm. 1, on s'allotjaren un gran nombre de visitants. El conjunt abastava tota la vorera nord de la plaça, des de l'inici del carrer Creu Coberta fins al del carrer Tarragona.

 
*1928.- L'edifici del Rellotge a punt de quedar enllestit en una imatge captada des d'un dels finestrals de la plaça de toros de Les Arenes.
 
Acabada la Guerra Civil l'edifici va ser dedicat a altres finalitats, d'una banda va acollir una caserna de la policia (anomenada Cuartel de Belchite) i de l'altra s'hi instal·là l'Institut Municipal d'Educació amb un seguit d'equipaments (biblioteca, escola, etc). Als seus baixos fins el 1967 hi hagué el tipic i popular Bar La Pansa.
A l'octubre de 1986, mentre Barcelona lluitava per la seva nominació olímpica a Lausana, un atemptat amb cotxe-bomba davant de l'edifici va causar la mort d'un policia nacional del Cuartel de Belchite.

*1949.- L'edifici del Rellotge a la dreta, al costat de la plaça de toros Les Arenes i la font monumental de Jujol.

L'arribada dels Jocs Olímpics i la febre per dotar a la ciutat d'una bona oferta hotelera, varen precipitar la seva desaparició per construir-hi l'actual Hotel Catalonia Plaza. El solar era de propietat municipal i l'ajuntament va accelerar les obres. A finals de 1990 començaven els enderrocs i al maig de 1992 s'inaugurava el nou hotel. Tres propostes s'havien presentat per a l'edifici del nou hotel, dues d'elles plantejaven torres de 18 i 21 plantes respectivament, però finalment va guanyar la d'Enric Soria i Jordi Garcés, que era la més respectuosa amb l'entorn. El nou edifici evoca lleugerament l'antic mantenint una torre cúbica i un gran rellotge sobre la façana.

*1990.- Últims dies de la torre del rellotge amb l'edifici a mig enderrocar.

dissabte, 21 de maig de 2011

PLAÇA DE L'OLI (Segle XII - 1911)


*1908.- Una imatge de la plaça de l'Oli pocs anys abans de la seva desaparició (Foto: Josep Pons

Un dels molts racons que van desaparèixer amb l'obertura de l'actual Via Laietana. La plaça de l'Oli té els seus orígens cap a finals del segle XII i possiblement es va formar en un dels revolts de l'antic Torrent del Merdansar, que avançat el segle XIII va ser convertit en claveguera. En aquesta plaça hi anaven a parar els carrers Graciamat, Donzelles, Filateres, Tres Voltes i de l'Oli, dels quals avui només se'n conserva un tram d'aquest últim. En l'actual urbanització la plaça de l'Oli quedaria emplaçada al mig de la Via Laietana al costat de la plaça de Berenguer el Gran.
El nom de la plaça provenia de que era el lloc de reunió dels venedors d'oli. El 1310 es va prohibir als revenedors d'oli de comprar-lo en els pobles del territori de Barcelona. La mesura de l'oli es realitzava sota un porxo que, segons consta a la Rúbriques de Bruniquer, fou desmuntat l'any 1652 per convertir-lo en carbó per a la fàbrica de moneda. La plaça i el seu entorn van desaparèixer l'any 1911.

*1910.- Una altra imatge del racó de la plaça de l'Oli on anava a parar el carrer Donzelles, un dels més estrets de la ciutat. A la imatge ampliada de baix es pot llegir com el botiguer anunciava el seu imminent trasllat com a conseqüència de les obres d'obertura de la Via Laietana. "Por motivo de la Reforma se traslada a la calle Alta de San Pedro 55". La volta de la dreta correspon a la sortida a la plaça del carrer de les Tres Voltes.(Foto: Arxiu Fotogràfic de Barcelona).

1855.- Identificació de la plaça de l'Oli  i el seu entorn en un plànol de Barcelona de mitjans del segle XIX. (Font: Institut Cartogràfic de Catalunya).

dijous, 19 de maig de 2011

CRAZY HORSE. Sala de Festes. (1976-1981)



L'època de la transició del franquisme cap a la democràcia va comportar un creixent aperturisme en els costums, que propiciava l'obertura de restaurants espectacle que oferien numeros de varietats, orientats decididament cap a l'erotisme, amb ballets i coreografies plenes de senyoretes lleugueres de roba. Intentant imitar -encara que només de nom- el conegut cabaret parisenc, a finals de novembre de 1976 es va obrir al Palauet Pérez Samanillo de Diagonal-Balmes, propietat del Círculo Ecuestre, el restaurant espectacle Crazy Horse. Aquest nou local substituia al restaurant Papillón, que durant la primera meitat dels anys 1970's havia ocupat el mateix lloc.
El lloguer del local va servir per alleugerir l'economia del Círculo, però com tants altres negocis que va acollir aquell palau, aquest també va tenir una durada molt efímera. El dia de la inauguració del Crazy Horse, l'stripteuse Leslie gairebé pren mal a causa d'una inoportuna relliscada quan evolucionava sobre la pista. La publicitat promocional del local el presentava amb un espectacle que puede satisfacer sin escandalizar, divertido, chispeante y con una cierta dosis de sexo. Incorporava també espectacles de malabarisme, prestidigitació i màgia en un recinte tant petit que reforçava la proximitat entre els artistes i el públic.
Anys després un altre local a la Gran Via es va anomenar Crazy Horse, era aquell que també va ser conegut com El Gran Envelat.

dimarts, 17 de maig de 2011

CAESAR'S. Restaurant-Show. Torre Catalunya. (1978-1991)

*1978.- Publicitat promocional de Caesar's a la premsa barcelonina.

La Torre Catalunya, que s'aixeca davant de la plaça dels Països Catalans al final del carrer Tarragona, va ser enlairada gairebé simultàniament amb la cobertura total de l'estació de Sants i la nova ordenació de la zona.
Avui acull un hotel, però inicialment va ser un edifici dedicat exclussivament a oficines en 23 de les seves 24 plantes.
En la planta més alta s'hi va instal.lar a començaments de l'any 1978 un restaurant panoràmic, que oferia una vista magnífica sobre la ciutat, en especial sobre la muntanya de Montjuïc les nits que la Font Màgica i les cascades oferien el seu espectacle de llum aigua i color. Al vespre era fàcil distingir-lo des de l'exterior amb una habitual llum tènue de color verd que recorria el contorn d'aquell nivell superior de la façana. L'amplitud del local permetia funcionar com restaurant espectacle amb shows que amenitzaven els sopars. Aquí varen actuar artistes com la vedette i coreògrafa Jennifer Lee, Chicho Gordillo o Joaquín Gasa. El restaurant funcionava també al migdia i era complementat per un seguit de salons que el feien un lloc idoni per reunions d'empresa, presentacions i altres events socials.

dilluns, 16 de maig de 2011

PAVELLÓ D'ITÀLIA. Exposició Universal 1929.


Itàlia va comparèixer a l'Exposició Universal del 1929 a Montjuïc amb un pavelló format per tres cossos en forma de "U", obra de l'arquitecte milanès Piero Potaluppi (1888-1967). L'edifici era d'estil clàssic i aspecte monumental. Tenia una superficie de prop de 4.500 metres quadrats. Hi destacaven les columnes de la façana i el frontó amb el nom del país gravat sobre el qual s'enlairava una figura de Minerva.
Era situat a l'esplanada de l'Estadi, al costat dels pavellons de Espanya i Suècia. La seva existència va ser força fugaç. En concloure l'Exposició al 1930 fou desmuntat. 



diumenge, 15 de maig de 2011

CARRER DE BILBAO (1874-1915)

 
*1890.- El carrer de Bilbao en una imatge captada des de la Placeta de Jonqueres, amb la plaça Urquinaona al fons. Al solar que es veu a la dreta s'aixecaria anys després l'edifici de la Caixa de Pensions. 
 
 
*1915.- Una postal en la que encara s'identifica la part superior de la Via Laitena com a carrer Bilbao. El nom de Bilbao apareix també en el tramvia núm 7 (Bilbao-Rambla) que es veu en primer terme. També s'identifica el contorn de la cúpula de l'edifici de La Caixa de Pensions. La imatge està captada des de la cruïlla amb Fontanella. (Foto: Roisin)

Res a veure amb l'actual carrer Bilbao que enllaça el Poblenou amb el Clot. Aquesta via corresponia al tram superior de la Via Laietana que coneixem avui. Quan a finals dels segle XIX, un cop enderrocades les muralles, es va acometre el Pla de Reforma de Ciutat Vella amb l'obertura de l'anomenada Via A (Via Laiteana), es va reurbanitzar la Riera de Jonqueres des de la plaça Urquinaona en direcció mar i aprofitant l'enderrocament del Convent de Jonqueres -situat on avui s'aixeca l'antiga seu central de la Caixa de Pensions- el carrer Bilbao es va fer arribar fins al carrer Comtal.  El fet de dedicar-lo a l'esmentada ciutat basca data de 1874 s'explica perque es va voler commemorar la seva heròica resistència al setge dels carlistes esdevingut aquell mateix any. Així ho va decidir el consistori municipal presidit per l'alcalde Rius i Taulet que va procedir a la inauguració del nou carrer.
Inicialment el nom de carrer Bilbao era previst per tota la Via A, des de la plaça Urquinaona fins a la d'Antonio López. El juny de 1888, amb motiu de la inauguració d'un dels nous trams d'aquesta via, l'ajuntament va informar que canviaria el nom de Bilbao pel de la Reina Maria Cristina per expressar la seva gratitud a la corona per haver accelerat els tràmits administratius en favor d'aquell ambiciós projecte de reforma urbanística. Durant uns anys la part més propera al mar es va anomenar carrer Reina Regent, un nom que no va arribar a cuallar. I ja entrat el segle XX i oberta totalment aquesta via, es va decidir descartar el nom de carrer Bilbao i va ser íntegralment anomenada Via Laietana.

*1913.- Retall de premsa de La Vanguardia del 13 de setembre, on es donava notícia de la propera connexió entre el carrer Bilbao i la Via Laietana i també de les obres de la seu central de la Caixa de Pensions. Dos anys després el nou edifici era ja una realitat (foto inferior) i la via ja connectava la plaça Urquinaona amb el port. Fou aleshores quan va desaparèixer el nom de carrer de Bilbao per passar a ser Via Laietana en tot el seu traçat.

dissabte, 14 de maig de 2011

TERMINAL DE RODALIES RENFE (1964-1989)

*1976.- Entrada principal a l'estacio de Rodalies

El març de 1964 va inaugurar-se la nova estació terminal de rodalies. Era al costat mateix de l'Estació de França entre el Pla de Palau i plaça la de Pau Vila. El seu nom oficial fou Barcelona Término-Cercanias. Era l'origen de la linia ferroviària de la costa en direcció a Mataró i Girona, via Blanes, i enllaçava directament amb l'Estació de Poblenou
El diumenge 28 de maig de 1989, es va suspendre la linia entre l'estació de Rodalies i Sant Adrià de Besòs i tot seguit es va començar l'aixecament de les vies de la zona de Poblenou per començar l'urbanització de la façana marítima i la Vila Olímpica. A partir d'aleshores els trens prengueren el ramal de la Vía Trajana, fent parades a l'interior de la ciutat a les estacions de Sant Andreu-Comtal, Clot-Aragó, Arc de Triomf, Catalunya i Sants. A partir d'aquesta estació els trens que venien de Mataró (Línia C1) continuarien fins l'aeroport del Prat.
*1976.- Les andanes de l'estació de rodalies amb els trens tramvia que cobrien el recorregut per la costa.

*1988.- Vista general de l'Estació de Rodalies poc abans de quedar fora de servei.

divendres, 13 de maig de 2011

RIERA D'EN MALLA.


*1885.- Un plànol d'Enric Vilaplana en el que s'ha marcat en blau el curs de la Riera d'En Malla. Hi podem apreciar el gir sobtat que feia el curs de la riera abans d'arribar a la plaça Catalunya on prenia la direcció del carrer de Casp i després s'orientava cap al Bogatell. (Font: Institut Cartogràfic de Catalunya)

*1892.- Església dels Jesuites del carrer de Casp. La Riera d'en Malla seguia el curs d'aquest carrer en direcció cap a Fort Pienc i el Bogatell. Observi's l'alçada de la vorera i el pont amb baranes instal·lat per creuar la riera. (Foto: Arxiu Històric de Barcelona)  

Entre les nombroses rieres que surcaven el pla de Barcelona des de Collserola en direcció al mar, l'anomenada Riera d'en Malla en el seu primer tram feia de separació natural entre els antics termes municipals independents de Gràcia i Sant Gervasi de Cassoles. El nom de Malla venia d'una gran finca situada a la part més alta de l'actual Rambla de Catalunya.
De fet, recollia les aigues de la riera de Vallcarca i iniciva el seu curs a partir de la plaça Lesseps. La seva llera coincidia amb el traçat sinuós de l'actual avinguda Príncep d'Astúries. En aquest tram se l'anomenava també Riera de Cassoles. En arribar al principi del carrer Saragossa s'unia amb la Riera de Sant Gervasi i baixava fins a l'actual Plaça Gal·la Placídia. Seguint el seu curs descendent, es tornava a bifurcar en dos: La Riera de Sant Miquel i la pròpia Riera d'en Malla que continuava fins a creuar la Diagonal i s'endinsava cap a l'Eixample fins prendre el curs de l'actual Rambla de Catalunya per arribar fins els límits de la muralla de Barcelona. De fet, l'antiga Estació del tren de Martorell, que hi havia a la Rambla de Catalunya cantonada amb Ronda Universitat, va rebre també el nom d'Estació de la Riera d'en Malla.
A mesura que l'Eixample anava urbanitzant-se es feia cada cop més urgent procedir a canalitzar i desviar aquesta riera. Els dies de pluja intensa el fang cobria els carrers de la trama Cerdà i la Riera d'en Malla esdevenia una amenaça pels ciutadans.
Mentre la ciutat patia greus problemes de salut pública a conseqüència de les inundacions provocades per les baixades d'aigua cap a la ciutat, el projecte de canalització i soterrament de la Riera d'en Malla, va estar sempre impregnat de polèmica en gran part perque es varen plantejar diverses alternatives.
Finalment la riera es desviava abans d'arribar a la plaça Catalunya, a partir de l'indret on després hi hagué el Teatre Barcelona,  tot encarant el carrer Casp en direcció cap a Fort Pienc i el Bogatell. Nombrosos ponts i pontets acompanyaven el seu recorregut abans que no va ser coberta del tot.

*1888.- Pont sobre la Riera d'en Malla a la cruïlla amb el Passeig de Gràcía en un dibuix de l'època. (Font: Arxiu Històric de Barcelona)



*1895.- Dos dibuixos del pas de la Riera d'en Malla pel carrer de Casp. En la de dalt davant l'església del Jesuïtes i en la d'abaix a la cruïlla amb Roger de Llúría on el curs de la riera feia un revolt i abandonava el  carrer Casp.