dilluns, 29 d’agost de 2011

CINE LORETO (1963-1984)

Inaugurat el dilluns 21 de gener de 1963, en els baixos d'una de les edificacions aixecades sobre l'illa on abans hi hagué el canòdrom Loreto, aquesta sala de cinema era àmplia, moderna i comfortable i va quedar integrada dintre del grup de cinemes de reestrena.
Les primeres pel.licules que s'hi varen projectar van ser Cuando llegue septiembre, amb Rock Hudson i Gina Lollobrígida,  i Susan Slade, un film de Delmer Daves. En aquells primers anys el cinema Loreto acollia sessions de cinefòrum durant els dies de la Festa Major de Les Corts. El mateix 1963 va acollir les projeccions del Col·loqui Internacional de Cinema Submarí i durant els anys 60 va ser habitual la projecció de documentals sobre expedicions de muntanya, esquí i alpinisme.
A partir del gener de 1981, el Loreto es va convertir en una sala de repertori que programava cicles de cinema d'autor. La selecció dels cicles es va encarregar als coneguts critics cinematogràfics Àlex Gorina i Pablo López amb la qual cosa la sala va aconseguir un important reconeixement per part dels cinèfils. Dues retrospectiva sobre Jacques Tati i Peter Sellers van inaugurar aquesta nova etapa.
La consolidació del video domèstic va suposar una ferida de mort per tots els cinemes de repertori i el Loreto no va ser una execpció. A mitjans del 1984 tancava portes i esdevenia un pàrquing.

dissabte, 27 d’agost de 2011

MAS I MAS Bar. Marià Cubí/Sagués (1985-2007)



Fundat l'any 1985 per Joan Mas i les seves germanes Anna i Marta, aquest local, situat davant de l'Universal, un altre del establiments nocturns emblemàtics del barri Galvany, va convertir-se aviat en un punt de trobada de noctàmbuls il·lustrats i joves emprenedors del món de la cultura i el disseny. Periodistes com Quim Monzó, Ramon Barnils o Sergi Pàmies van trobar a la barra d'aquest petit local un microclima ideal per passar la nit i compartir les seves reflexions sobre la vida i el destí. També n'eren habituals dissenyadors com Josep Bagà o Chu Oruz.
El gener de 2007, després de reiterades queixes veinals a causa dels sorolls que produia el local, Joan Mas va decidir tancar-lo. Els incondicionals del Mas i Mas Bar van arribar a crear un grup a Facebook per recuperar el local, però davant la impossibilitat de ressuscitar-lo va quedar com un espai de nostàlgia per evocar els bons moments viscuts en aquest històric bas de copes, que va marcar l'arrencada de l'activitat empresarial de Joan Mas, un home que amb el temps, ha esdevingut un dels referents de la promoció musical i l'organització de concerts a Barcelona.


dimecres, 24 d’agost de 2011

LA GAVINA BLAVA/LA GAVINA AZUL Sala de Ball (1933-1974)

Article el.laborat amb el suport de MIQUEL CARTISANO

Un dels balls de barri més animats durant la posguerra fou La Gavina Azul, situat al número 50 de l'avinguda Mistral entre els carrers  Entença i Vilamarí.
Aquest local va començar a funcionar durant la Segona República amb el nom de La Gavina Blava- Palau de la Llum. La inauguració va tenir lloc el mes de gener de 1933. El Partit Republicà Radical d'Alejandro Lerroux hi celebrava balls de màscares. També hi havia una acadèmia de ball amb noies que ensenyaven les diverses modalitats.


*1933.- Un anunci publicat a la premsa demanant noies per atendre les classes de ball. 

Curiosament, aquesta pista de ball ha passat a la història de l'esport català per ser l'escenari del primer partit de basquetbol en pista coberta.  Efectivament, els jugadors dels equips del Patrie i del FC Barcelona hi van celebrar el primer matx indoor d'aquest esport a Catalunya el dia 6 d'abril de 1933. La victòria va ser pel Barça que es va imposar al Patrie per un ajustat 30-29 (com es pot apreciar en aquells temps no s'encistellava tant com ara). Els partits es varen repetir diverses vegades i La Gavina Blava va acollir també vetllades de boxa de l'Sporting Boxing Club.


*1933.- El Mundo Deportivo anunciava un partit de basquet nocturn a la pista de ball La Gavina Blava.

Acabada la Guerra Civil la sala va continuar amb èxit la seva singladura. El mateix 1939 ja tornava a estar activa amb el nom de La Gavina Azul, color que sens dubte agradaria molt als nous dirigents del règim. El nom de gavina no es va canviar. Si mirem el Diccionario de la Real Academia Española veurem que gavina és acceptat i correcte en castellà com a sinònim de gaviota. Així doncs, la normativa franquista de castellanització obligatòria dels noms de comerços i empreses no quedava vulnerada. 
A l'octubre de 1963 la publicitat de la sala anunciava la inauguració del "sistema de sonido meganofónico en relieve. ünico en España". L'accés al local era presidit per un espai amb taules de ping-pong, billar i futbolins. Al fons, uns cortinatges vermells donaven pas a una pista de ball gran i lluminosa. En un cartell hi havia escrit amb guix el nom de l'orquestra i el cantant que amenitzaven la sessió i tot plegat discorria sota un entranyable ambient familiar. L'orquestra Gene-Kim va ser l'habitual del local durant els seus ultims 15 anys.
Cap a finals de la dècada dels 1960's el fenòmen emergent de les discoteques va començar a representar un seriós competidor per La Gavina Azul que, a partir de de 1974, va iniciar el seu declivi passant per una etapa de simple saló recreatiu fins a la seva definitiva desaparició.


Alguns músics i artistes que varen actuar a La Gavina Azul:

1940.- Orquesta Emporium
1945.- Orquesta Cataluña
1951.- Víctor Castillo & Orquesta Alomá
1955.- Roberto Marin & Orquesta Neptunos.
1960's.- Manuel Diago, Juan Villar, Jordi Ferrer & Orquesta Gene-Kim
1970's.- Thomas Ferran & Orquesta Gene-Kim

dimarts, 23 d’agost de 2011

AVINGUDA MILANS DEL BOSCH. Actual Avinguda Mistral. (1928-1931)


*1929.- Una vista de l'Avinguda Milans del Bosch (actualment avinguda Mistral) durant la celebració de l'Exposició Internacional. La foto correspon a la cantonada amb Calàbria. En primer terme l'espai que avui ocupen els Jardinets de l'Alguer amb el carrer Tamarit a l'esquerra. La rambleta central acabava de ser urbanitzada amb les acàcies recent plantades que encara eren només pals. A la part superior dreta es pot veure l'edifici dels Salesians (Rocafort/Floridablanca), que actualment acull el col.legi i el Polisportiu Rocafort.

Cap a finals de 1928 l'Ajuntament de Barcelona, presidit per l'alcalde Darius Romeu i Freixa, Baró de Viver, va decidir donar al passeig de la Creu Coberta (actual Avinguda Mistral) el nom d'avinguda Milans del Bosch. Aquest nom -tant arrelat a la història (sovint negra) de l'exércit espanyol- era dedicat a Joaquín Milans del Bosch y Carrió, avi del tinent general colpista del 23-F, que fou capità general de Catalunya entre 1919 i 1920. Després amb la Dictadura de Primo de Rivera va exercir de governador civil de Barcelona entre 1923 i 1928. En el seu full de serveis s'hi compta l'organització de la ferotge repressió sobre la classe obrera durant els anys 1920's recolzant el pistolerisme de la patronal, el tancament del camp de Les Corts, la clausura de l'Orfeó Català i l'enderroc de les quatre columnes de Montjuïc, entre d'altres.
Aquesta denominació no va ser molt duradora. Amb l'adveniment de la Segona República el mateix any 1931, la via va ser dedicada al poeta occità Frederic Mistral, nom que conserva fins a l'actualitat amb la denominació d'Avinguda Mistral.
No obstant això, amb el nom de Milans del Bosch aquesta via, que unia Hostafrancs amb el Portal de Sant Antoni, va viure tota l'explosió ciutadana derivada de la celebració de l'Exposició Universal de 1929, va ser urbanitzada amb un passeig central vorejat d'acàcies i a l'abril del 1929 s'hi va instal·lar enllumenat elèctric. 

*1928.- Un retall del periòdic La Vanguardia del dia 31 d'octubre en el que s'informa de l'imminent canvi de nom del Paseo de la Cruz Cubierna (sic) que passarà a denominarse Avenida Milans del Bosch

dimecres, 17 d’agost de 2011

GALERÍAS UNIVERSIDAD (1954-1977)

Durant l'espai temporal de les prop de dues dècades que van de la desaparició del Tostadero-Salón Tirolés fins a l'aixecament de l'horrorós edifici de vidre de Finques Forcadell, el número 3 de la Plaça de la Universitat va acollir les Galerías Universidad, pioneres juntament amb les Maldà d'una nova forma de concebre el negoci, caracteritzat bàsicament per la concentració en un espai únic i interior d'un gran nombre de botigues diferents. Aquesta alternativa comercial, tant en boga després a partir dels 1980's fins als nostres dies, va tenir una punta de llança en aquestes galeries.
Van ser inaugurades el 21 de desembre de 1954 i disposaven de dues plantes (baixa i principal). A nivell de carrer, dos passadissos aplegaven una trentena de botigues en una superfície de quanta metres de llarg per vint d'ample. Al fons del local, una font lluminosa decorava l'espai i a través d'una escala de marbre s'accedia al nivell superior, que constava de vuit seccions previstes per exhibicions de moda i artesania. El dissenyador de tot l'establiment va ser l'interiorista Domingo Serra. A l'entrada de l'esquerra des del carrer estant, hi havia una cafeteria i una oficina de quinieles i loteria.


*1954.- La façana exterior de les Galerías Universidad en un dibuix de Domingo Serra.

Un altre element novedós fou que a l'any 1955 es va instal·lar al la planta superior una sala de projeccions (Pantalla Publicitaria FIPSA) on s'exhibien gratuitament al públic spots publicitaris i petits documentals sobre els productes vinculats a les empreses que disposaven de botiga a les galeries.
Durant les campanyes de Nadal i Reis dels primers anys la inversió lumínica era força important i la façana apareixia radiant amb motius lluminosos nadalencs.
Però malgrat aquesta entusiasta arrencada, les Galerías Universidad van anar progressivament a menys. Ja a partir de mitjans dels 1960's, l'obertura de nous grans magatzems -especialment El Corte Inglés- va minvar considerablement l'interès del ciutadà per les botigues de les galeries, que eren ofertes en traspàs i arrendament de forma continuada. 
A mitjans dels anys 1970's es varen clausurar definitivament les galeries i Finques Forcadell va adquirir l'immoble per aixecar-hi tot seguit la seva seu central, un edifici de vidre de vuit plantes i àtic que desentona profundament amb el conjunt de la plaça.     

Alguns dels comerços que es van instal·lar a Galerías Universidad:

* Calçats Dover
* La Casa de las Gabardinas
* Electrodomèstics Electro Radio Sentís
* Royal Plastic
* Medias Delta
* Creaciones Juany
* Novedades Asunción Ballarda
* Lámparas Universidad
* Fotocòpies i ciclostil Pierra 

*1967.- El negoci del duplicat de claus i la serralleria també va tenir el seu lloc a les Galerías Universidad, tal i com ho demostra aquest anunci publicat a La Vanguardia.

dimarts, 16 d’agost de 2011

HOTEL BONANOVA. (1920's-1936)


A mitjans dels anys 1920's, quan l'actual Via Augusta encara era coneguda com l'Avinguda de Sarrià (l'actual avinguda era aleshores carretera), va obrir un hotel a la cantonada amb el carrer Calatrava, que després de canviar de direcció, va tenir força anomenda durant els anys 1930's com a establiment de qualitat destinat a families estrangeres, turistes i classes benestants. Era l'Hotel Bonanova, emplaçat en un doble edifici de dues plantes rodejat de jardins, molt aprop de l'estacio de Tres Torres del ferrocarril de Sarrià.
L'Exposició Internacional de 1929 va catapultar aquest establiment hoteler, que disposava de pista de tennis i el servei parlava alemany, francès i anglès. En només vuit minuts de tren (segons la publicitat de l'època) els clients podien plantar-se a la Plaça Catalunya. 

dilluns, 15 d’agost de 2011

SALÓN TIROLÉS. TOSTADERO. Pl. Universitat 3 (1950-1954)


Situat als baixos del número 3 de la Plaça Universitat el Tostadero Salon Tirolés oferia espectacles de varietats, que bàsicament combinaven màgia, ball, flamenc i revista amb actuacions de vedettes i ballarines durant la primera meitat dels anys 1950's.  Els preus eren aquí molt més econòmics que en els tradicionals establiments del ram que hi havia a la zona (Rio, Emporium).

*1952.- Un home-anunci amb publicitat del Tostadero, escrita integrament en anglès, que intentava atraure l'interès dels marins nordamericans amb l'actuació del showman Harry Flemming i les 40 beauties que treballaven al local

Els espectacles del Tostadero van començar als inicis del 1950 i poc després va acollir el Salón Tirolés. El lloc era molt freqüentat per aficionats de l'Espanyol ja que el club blanc-i-blau tenia les oficines a l'entresol.
El 1953 el local fou renovat i va tancar portes al 1954 quan tot l'immoble fou reformat per acollir-hi les Galerías Universidad.

Alguns artistes que van actuar al Salón Tirolés:

1950.- Maty Mont
1950.- Mary Carmen Montes
1951.- Michel
1951.- Elia del Monte
1951.- Hermanos Blanco
1951.- Julia Molina y Pedro Sevilla
1951.- Juanita Ugena
1951.- The Ylosway's
1951.- Rox & Eve-Lyn
1952.- Amalia Molina
1952.- Cartex
1952.- Los Morgan's
1953.- Harry Flemming
1952.- Rosa Ríos
1953.- Amparito Carvajal
1953.- Eugenia Roca
1953.- Trío Doncos
1953.- Belén Cruz
1953.- Oremor

dissabte, 13 d’agost de 2011

CASA FRANCESC RIERA. Balmes / Gran Via. (1892 - 1956)

Agraïments a EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ

*1940's.- La Casa Francesc Riera als anys de la postguerra (Foto: Fons Ferran/ANC)

Situat al cèntric encreuament entre el carrer Balmes i la Gran Via, aquest edifici va ser construit per l'arquitecte Francesc de Paula del Villar Carmona (1860-1927) i es distingia perque les seves cinc plantes d'alçada eren rematades a les cantonades amb dues esveltes torres rodones i cupulades, que li donaven l'aparença d'un castell amb una alçaria i un perfil molt especials.

*1910.- Les dues esveltes cúpules de la Casa Francesc Riera destacaven sobre la cantonada Balmes-Gran Via a començaments de segle XX. (Foto: Lucien Roisin) 


*1910.- L'espessa fumera del tren del carrer Balmes creua per davant de la Casa Francesc Riera.

Durant els seus seixanta i escaig anys de vida, les dues punxegudes cúpules de la Casa Riera varen ser testimoni de moltes coses. Van veure aixecar-se el magnific edifici del Gas Lebon del carrer Balmes al costat de la Universitat, i després el monumental teatre Coliseum. Van veure com es soterraven les vies i el ferrocarril que circulava pel carrer Balmes. També van ser testimonis del cruel i espantós bombardeig que va destruir totes les cases d'enfront al març de 1938. I finalment, en els seus últims anys abans de ser enderrocades, van assistir al lent procés de construcció de la nova delegació provincial de l'Instituto Nacional de Previsión (avui seu de l'Institut Català de la Salut ).

*1925.- Detall de la porta d'accés a la Casa Francesc Riera a la cantonada Balmes/Gran Via.

L'any 1956, la Casa Francesc Riera fou enderrocada i seguint els criteris estètics de l'arquitectura franquista, ja aplicats anteriorment al passeig de Gràcia (Banco Vitalicio, Banco Rural y Mediterráneo) i a la plaça Catalunya (Banco Español de Crédito, Banco de Bilbao i substitució de l'antiga cúpula de la Telefònica), el nou edifici construit, propietat de la Unión y el Fénix Español, era fidel al neoclassicisme fred i rectilini propi d'aquells temps.

*1952.- Detall d'una de les cúpules de la Casa Francesc Riera (a la dreta de la foto) poc abans de ser enderrocada. Com es pot apreciar a la imatge estaven recobertes de petites peces de ceràmica que formaven franges de tonalitats cromàtiques alternes. L'edifici de l'Instituto Nacional de Previsión, que es veu a la vorera d'enfront, s'acabava de inaugurar l'any anterior sobre el solar que l'any 1938 va ser arrassat per les bombes de l'aviació italiana. (Cliqueu sobre la foto per agrandir-la)

*1952.- Una altra imatge d'una de les cúpules de l'edifici amb la Universitat al fons. (Foto: Fons Cuyàs. Institut Cartogràfic de Catalunya)

divendres, 12 d’agost de 2011

AUTOBUS SOMUA. Autobusos Roca. (1928-1958)

*1928.- Un dels cotxes Somua de l'empresa Roca que cobrien la linia al Guinardó amb el seu característic morro inclinat.

El 23 d'agost de 1928 va entrar en funcionament una nova línia d'autobús que portava els passatgers des del centre de la ciutat fins al barri del Guinardó prop de l'Hospital de Sant Pau. El servei era cobert per l'empresa Autobusos Roca, que havia aconseguit la concessió davant la Compañía General de Autobuses (CGA), i es prestava mitjançant tres autobusos de la marca Somua RZCA comprats a França. Aquests nous cotxes, amb una fesomia molt singular caracteritzada pel seu morro inclinat, disposaven  de motors diesel de 4 cilindres amb potència de 140 CV. Les rodes eren de pneumàtics i disposaven d'una cabuda total de 40 passatgers (29 seients més 11 places dempeus a la plataforma posterior descoberta). La carrosseria era pintada de color verd clar i van ser matriculats amb els números consecutius B-32404, B-32405 i B-32406.
La línia sortia de la cruïlla entre Corsega i Passeig de Gràcia, al costat del Cinc d'Oros, i continuava en direcció Besos pel carrer Còrsega fins al Passeig de Sant Joan, allà girava en direcció muntanya fins trobar el carrer Pare Claret per on continuava per acabar envoltant el recinte de l'Hospital de Sant Pau pels carrers Castillejos, Mas Casanovas (aleshores Manso Casanovas) i Rambla Volart on la línia tenia el seu final.


*1928.- Dues imatges del dia de la inauguració de la línia (23 d'agost) amb els tres cotxes Somua presentants al carrer Còrsega.


Aquesta línia, que es va anar perllongant progressivament per la banda de l'Esquerra de l'Eixample i Sant Antoni fins arribar al Paral.lel, fou l'embrió del que seria amb el temps la línia 1 (a partir de 1930) que va cobrir els trajectes Paral.lel-Hospital de Sant Pau amb inicis/finals de línia a Provença-Urgell i Provença-Entença segons l'època.

Els autobusos Somua van cobrir també el servei de la linia Pelai-Horta, que va ser inaugurada el dia 1 de febrer de 1931. Aquesta concesió es va adjudicar també a l'empresa Autobusos Roca i el model dels cotxes era el Somua Naval que es distingia de l'anterior en que aquest no tenia plataforma descoberta darrera. A aquesta linia li fou assignat el número 2. Sortia de Balmes-Pelai i continuava per Ronda Universitat, Passeig de Gràcia, Casp, Passeig de Sant Joan, Provença, avinguda Primo de Rivera (actual avinguda Gaudí), Pare Claret i Passeig Maragall fins a la plaça Eivissa d'Horta. Els preus del bitllet quan es va inaugurar oscil·laven entre els 10 i els 25 cèntims segons la distància recorreguda. El servei va quedar interromput el 1938 per la Guerra Civil.

*1931.- Els veins d'Horta assisteixen a la festa d'inauguració de la nova línia al carrer Campoamor.

*1932.- El cotxe numero 35 de la línia Pelai-Horta girant davant de l'Hotel Colon per enfilar el passeig de Gràcia. Al lateral sota les finestres hi havia escrit l'itinerari de la linia: Pelayo - Paseo de Gracia - Caspe -Paseo de San Juan - Provenza - Hospital de la Santa Cruz y San Pablo - Paseo Maragall - Horta. 

*1934.- Presentació de les noves unitat d'autobusos Somua Naval a la plaça de Sant Jaume. La retolació de la línia ja era en català.

Acabada la Guerra Civil alguns Somua van ser reciclats i varen tornar a circular molts d'ells amb gasògen. Els últims van cobrir la linia interurbana entre Plaça Espanya i el Prat de Llobregat.

*1954.- L'ultim Somua Naval que va circular per Barcelona cobria la linia entre la Plaça Espanya i el Prat, duia la matrícula B.46118 i havia estat traspassat a la companyia Tranvias Barcelona l'any 1949. Va ser retirat el 1958 i portat al desguàs.

(Fotos: Tramvies de Barcelona)

MAS ROIG (Segle XV - 1915)

*1891.- El Mas Roig en una imatge de finals de segle XIX amb la seva torre de guaita que presidia l'edifici.

El Mas Roig, era una l'antiga masia del segle XV situada a l'actual barri del Guinardó, que disposava d'una torre de defensa. En temps del primer borbó espanyol Felip V, s'hi va insta.lar una caserna militar per controlar el pla de Barcelona i la ciutat. Una  gran trama de llargues galeries soterranies per facilitar la fugida en cas d'atac envoltava la caserna i el mas.
Durant el segle XVIII, es van trobar a la finca restes arqueològiques d'unes termes o banys de l'època romana, troballa força habitual en moltes de les masies medievals de la zona.
En començar el segle XX, la finca i la masia eren propietat del banquer Josep Maria Valls i Vicens un dels socis de la banca Magí-Valls. El seu fill Manuel Valls, home de gran fe catòlica, va cedir el Mas Roig a les monges cistercenques durant el periode 1909-1913 posterior a la Setmana Tràgica. Les religioses havien tingut que fugir del Monestir de Valldonzella a Sant Gervasi, que havia estat cremat durant els aldarulls de la setmana tràgica a l'estiu de 1909. Les monges s'hi van instal·lar fins que varen poder retornar al seu antic emplaçament.
El 1915 la finca i el mas van ser venuts a l'industrial Joan Roig i Mallafré, que va iniciar les obres, que es perllongarien fins el 1917, per convertir l'antic Mas en la Torre dels Pardals.

dijous, 11 d’agost de 2011

FARMÀCIA VILARDELL. Gran Via / Pau Claris. (1914-2004)



Emplaçada a la cruilla entre la Gran Via (núm. 650) i el carrer Pau Claris, la Farmàcia Vilardell va ser un dels exemples més representatius del modernisme català aplicat als comerços i botigues. Aquesta farmàcia va gaudir sempre de la companyia d'una font monumental de quatre fanals i quatre brocs (el mateix model de la popular i coneguda Font de Canaletes), que es troba situada just davant sobre la vorera de la cruïlla.
Dintre de la farmàcia hi destacaven els seus tres taulles dispensadors sobre els que s'atenia al públic, els recipients ceràmics i el conjunt de treballs en ferro forjat que ornaven l'establiment, en especial l'esplèndid llum que reproduia la serp i la copa, símbols característics de la indústria farmacèutica. 
La farmàcia es va obrir el 1914 i el 1935 el famacèutic Joan Vilardell i Garriga hi va fundar els laboratoris que porten el seu nom i que van comercialitzar els coneguts supositoris de glicerina Vilardell. En aquells temps. la indústria farmacèutica tenia un component molt més cassolà i artesà. Gairebé tots els medicaments s'el·laboraven dins els propis laboratoris annexos a les farmàcies de venda al públic a través de receptes i fòrmules magistrals desenvolupades per metges i farmacèutics. 
L'any 2004 la Farmàcia Vilardell va ser traspassada a una entitat d'estalvi (la Caja Castilla-La Mancha) que hi  va instal.lar una oficina de l'entitat. L'establiment estava catalogat i això va obligar a conservar els elements modernistes més representatius de la façana i les portes d'accés. Els valuosos exemplars del mobiliari interior van ser donats per la propietària Clara Vilardell Albareda a la Fundació Concòrdia Farmacèutica per a la seva exhibició en un futur Museu de la Farmàcia Catalana.



dimarts, 9 d’agost de 2011

EL CINC D'OROS AMB ELS FANALS DE FALQUÉS (1909 - 1957)

L'encreuament entre Passeig de Gràcia i Diagonal va ser conegut durant la primera meitat del segle XX com el Cinc d'Oros. La raó exacta d'aquesta denominació cal buscar-la en els primers treballs d'urbanització i ordenació de la zona que preveia una plaça amb cinc cercles, un al mig i quatre al voltant que recordaven la carta de la baralla espanyola.
El 1909 l'ajuntament va acordar dedicar la plaça a Francesc Pi i Margall i aquest és el nom que va tenir fins a l'acabament de la Guerra Civil. El monument, que va trigar molt en fer-se realitat, tenia que situar-se al bell mig sobre el cercle central i quatre fanals l'envoltarien. La realitat però, va ser que inicialment s'hi va posar un senzill bust del polític republicà i el monument definitiu (l'obelisc que avui encara podem veure) no es va  inaugurar fins el 1936 i el fanals modernistes que l'envoltaven no van ser quatre sino sis, que s'inauguraren el 28 de juny de 1909. El seu autor va ser Pere Falqués i Urpí (1850-1916) en col·laboració amb Alfons Juyol i Manuel Ballarín.

*1909.- La Vanguardia del 29 de juny publicava de forma molt discreta la notícia de la inauguració dels sis fanals de Falqués

Molta gent pensa erròniament també que el nom de Cinc d'Oros prové que els esmentats fanals en comptes de ser sis eren cinc.

*1928.- El Cinc d'Oros amb el cercle central de la plaça encara desert. (Foto: Josep Domínguez/AFB

1934.- El popular setmanari satíric de l'època El Be Negre publicava aquest acudit gràfic de Francesc Fontanals en el que s'ironitzava sobre la tringança històrica en inaugurar el monument. En el dibuix es poden apreciar els sis fanals de Falqués, un d'ells mig tapat per les bastides del monument.

*1943.- Acabada la Guerra Civil, els fanals de Falqués encara van conviure durant uns anys amb l'estàtua de la Victòria franquista als peus de l'obeslisc.

*1957.- El 27 de gener La Vanguardia donava compte, amb la retòrica pròpia de l'època, del procés de desmuntatge dels fanals modernistes. 

L'arribada del franquisme va provocar canvis en el Cinc d'Oros. La plaça va passar a anomenar-se de la Victòria i una escultura al·legòrica es va col·locar als peus de l'obelisc.
Finalment, entre els mesos de gener i març de 1957 els fanals van ser desmuntats i retirats per facilitar la circulació rodada en aquella cruïlla tan transitada. Durant prop de trenta anys, les sis peces varen dormir en els magatzems municipals a l'espera de temps millors. L'arribada de la democràcia les va restituir l'any 1985 en una nova ubicació: l'avinguda de Gaudí al barri de la Sagrada Família. 

diumenge, 7 d’agost de 2011

GERPLEX. Plàstics i Niló. Passeig de Gràcia 34. (1955-2003)


L'arribada massiva al mercat d'articles de plàstic a la dècada dels anys 1950's va comportar l'obertura de negocis dedicats gairebé exclussivament a aquest tipus de gènere novedós, econòmic i amb tantes utilitats per a la llar. Un d'aquests negocis va ser Gerplex, una botiga on era possible trobar qualsevol novetat en el món del plàstic, així com tota mena d'articles de niló i altres fibres artificials. Tot i estar situada en el senyorivol i distingit passeig de Gràcia, la botiga Gerplex oferia preus molts raonables i econòmics en els seus productes, en vendes tant a l'engròs com al detall.
Tot i que després es van obrir noves botigues (carrer Hospital, avinguda Gaudí) i algunes sucursals fora de Barcelona (a Reus i Santa Coloma de Gramenet), la del passeig de Gràcia va ser el primer punt de venda en inaugurar-se. Era al novembre de 1955 i l'establiment va ser dissenyat per l'arquitecte Joan Gumà Cuevas. Amb el pas del temps Gerplex es convertí en una mena de petits magatzems per a la llar, que no es limitaven només als plàstics com al principi, sino que era possible trobar-hi mobles auxiliars de bany i cuina i també una assortida selecció de joguines durant les èpoques de Reis.
A començaments de la dècada dels 80's el plàstic ja havia deixat de ser una novetat. Gerplex va tenir que afrontar una suspensió de pagaments el 1983 de la qual se'n va poder sortir i la històrica botiga de passeig de Gràcia va aconseguir arribar al segle XXI fins al seu trasllat i tancament definitiu.


1955.- Així anunciava Gerplex l'obertura de la seva primera botiga a passeig de Gràcia. (Cliqueu a sobre per ampliar

dissabte, 6 d’agost de 2011

TAXI SEAT 1400 (1955-1960's)

[Seat+1400+B+Taxi+de+Barcelona+01.JPG] 

El model de taxi més característic de la segona meitat de la dècada dels 1950's a Barcelona fou sens dubte el Seat 1400.
Aquest model ja havia estat presentat per la firma italiana Fiat al Saló de l'Automòbil de Ginebra de 1950. El seu disseny exterior s'inspirava en les carrosseries autoportants nordamericanes i destacava pel seu espaiós interior. El motor era de quatre cilindres en línia amb una potència de 44 CV i 1.395 cc, que li permetien assolir velocitats de 120 km/h. El canvi era de quatre velocitats més la marxa enrera i la primera no sincronitzada.
Les primeres unitats del 1400 van sortir de la factoria de la Zona Franca el 1953. Aquest automòbil, que fou el primer que la marca espanyola Seat va fabricar sota la llicència italiana Fiat, va evolucionar durant els 1950's cap als models 1400-A (1954) i 1400-B (1956) que incorporaven bàsicament més cromats a la carrosseria. L'últim model fou el 1400-C que ja no tenia res a veure amb l'original, la carrosseria era totalment nova, de formes rectilínies i va ser l'embrió del que després seria el Seat 1500, el model  de taxi que va envair els carrers de la ciutat a partir de la dècada dels 1960's.


Les primeres cinquanta unitats de taxis Seat 1400 van començar a circular per Barcelona a la tardor de 1955. Certament a mitjans dels anys 1950's la flota de taxis de la ciutat estava molt envellida, el taxistes es queixaven de les multiples reparacions que tenien que sufragar en els seus vehicles, el consum de benzina dels vells models era molt alt i calia procedir amb urgència a una substitució a fons. L'inici de la producció espanyola d'automòbils a la factoria Seat ho va afavorir. A partir de finals de 1955 se sortejaven mensualment al Parc Mòbil Municipal de Montjuïc noves unitats del model Seat 1400 entre els taxistes que volien substituir l'antic vehicle per tal d'anar renovant el parc de taxis.
La incorporació d'aquest model al parc de taxis va generar alguna polèmica. Malgrat l'espaiós interior, la seva capacitat va quedar inicialment limitada a tres places de passatgers, a diferència de les cinc dels taxis més antics. Això dificultava el seu ús per les families nombroses. D'altra banda, un canvi en l'ordenança municipal va obligar als nous taxis de tres places a substituir el pilot verd exterior de lliure, per una altre de vermell, per tal d'assegurar que de nit el client podia distingir des de lluny la capacitat del vehicle.
Alguns taxis Seat 1400-A van ser allargats per Carrosseries Costa de Terrassa per permetre una cabuda superior als tres passatgers. Però amb el temps aquesta limitació a tres places es va superar, i seguint l'exemple de l'ajuntament de Madrid, aviat s'autoritzà a un quart passatger ocupar el seient davanter al costat del taxista.

*1962.- Un taxi Seat 1400 amb el xassís i la carrosseria allargats per permetre les cinc places, travessa la Gran Via a la cantonada amb Passeig de Gràcia.

divendres, 5 d’agost de 2011

VIA DURRUTI (1936-1939)


L'actual Via Laietana va ser rebatejada l'any 1936 com a Via Durruti en homenatge al lider anarcosindicalista Buenaventura Durruti mort al front de Madrid el 20 de novembre d'aquell any.
El canvi de nom es va produir per iniciativa popular arrel del multitudinari seguici funebre que es va organitzat a Barcelona el dia 23 de novembre de 1936 quan van arribar a la ciutat les restes mortals del dirigent anarquista. Aquell mateix matí centenars de cenetistes havien sortit al carrer i van tapar les plaques de marbre de la Via Laietana amb papers en els que s'hi podia llegir Via Durruti.


*1936.- Un retall del diari  La Vanguardia del dia 24 de novembre.

El dia 1 de juliol de 1937, en un acte organitzat conjuntament per l'Ajuntament de la ciutat i les comitès de la CNT, una placa de marbre esculpida amb un relleu de l'artista Enric Boleda, que representava el bust de Durruti amb una noia nua darrera amb la mà estesa sobre el cap del dirigent anarquista i una torxa flamejant a l'altra banda, va ser col.locada sobre una de les parets de la façana de l'edifici del Foment del Treball, aleshores ocupat pel Comitè Regional de la CNT, que hi tenia la seva seu. 

*1937.- La tribuna d'oradors que prengueren la paraula en el decurs de l'acte d'homentage, entre altres Joan García Oliver, Josep Xena i Severino Campos. (Foto: Pérez de Rozas)


*1937. Dues imatges de la gran multitud que es va concentrar davant de la seu del Comitè Regional de la CNT en l'acte d'homenatge a Durruti  (Fotos: Pérez de Rozas)


La denominació Via Durruti fou utilitzada oficialment fins a l'arribada de les tropes franquistes a Barcelona  al gener de 1939. Els vencedors de la guerra, lògicament, varen recuperar immediatament el nom de Via Layetana

dijous, 4 d’agost de 2011

PONT DE LA SECCIÓ MARÍTIMA. Exposició de 1888. (1888-1939)

*1888.- El pont de la Secció Marítima connectava el recinte de la Ciutadella amb el mar.

L'Exposició Internacional de 1888 es va concentrar bàsicament al voltant del recinte del Parc de la Ciutadella. Per enllaçar amb l'anomenada secció maritima, que presentava tota mena de novetats de les empreses vinculades al mar, es va tenir que construir un viaducte sobre les vies del tren. Així, el recinte de la Ciutadella quedava enllaçat amb la zona més propera al mar entre la Barceloneta i el Poblenou.

*1888.- Dues imatges de les escales d'accés al pont de la Secció Marítima de l'Exposició.

El pont, que va ser obra de l'arquitecte Gaietà Buïgas i Monravà (1851-1919), pare de l'enginyer de la font màgica de Montjuïc, salvava el nus de vies ferroviàries que conduien a l'estació de França. Dos trams d'escales monumentals, situats a cada banda, permetien al vianant accedir-hi i creuar d'un espai a l'altre. Des del pont estant, es podia veure també el recinte rodó del Torín de la Barceloneta, que fou la primera plaça de toros de la ciutat. A la banda de mar el pont portava a la zona de l'antic fort de Don Carles, una fortificació antiga annexa a l'antiga Ciutadella ubicada davant del mar (just on avui es troba l'Hospital del Mar).
El pont de la Secció Marítima va iniciar una etapa d'abandonament als anys 1930's, especialment a partir de l'entrada en funcionament de l'Hospital d'Infecciosos (actual Hospital del Mar). Durant la Guerra Civil va quedar inutilizat i malmès a causa dels intensos bombardejos que va patir la zona de la Barceloneta. En acabar la guerra, presentava un aspecte lamentable i no va trigar gaire a ser enderrocat per aprofitar el ferro de la seva estructura, material molt apreciat en aquells temps de mancances.

*1890's.- Primer pla de la barana del pont