divendres, 30 de setembre de 2011

DISTRITO DISTINTO. Avinguda Meridiana 104. (1984-1998)

Una de les discoteques de més anomenada de Barcelona durant la dècada dels 1980's va ser Distrito Distinto. La seva llunyania del centre i dels barris que tradicionalment absorbeixen l'oci i la vida nocturna  no va suposar obstacle perque des del primers dies de la seva obertura el local aplegués a una gran quantitat de noctàmbuls i amants de la nit. Encaixonat entre dos blocs de pisos de la grisa i ultraurbana avinguda Meridiana tocant al carrer Aragó, el local presentava dos nivells ben diferents i una terrassa esplèndida conformant un conjunt que el situava a les primeres posicions de les llistes de locals per acabar la nit. L'artífex d'aquesta fòrmula exitosa va ser Joan Guals que després es va dedicar al negoci hoteler.
El local va tenir una arrencada dificil, va ser objecte de multes i alguna clausura per no complir amb l'estricta normativa dels locals d'oci nocturns. Un dels elements singular del local era la seva austeritat que l'apartava de les tendencies dominants del disseny preolímpic a Barcelona. L'any 1990 els responsables de Distrito Distinto varen convocar un concurs de projectes per decorar l'espai al que es van presentar quaranta propostes de joves dissenyadors i arquitectes. Se'n van seleccionar sis i durant la resta de l'any varen anar canviant la fesomia del local.
Distrito Distinto va aconseguir atraure a gent del món de les arts, l'espectacle, la cultura i d'alguna manera va ocupar durant els seu temps el buit que havia deixat el Bocaccio d'Oriol Regàs després de tancar portes l'any. Per damunt de tot s'hi ajuntaven faunes noctàmbules de tota mena, gais i heteros, pijos i progres en una atmosfera de tolerància que el va col.locar entre els locals més inoblidables de l'època per tots els que en van ser asidus clients. Amb el pas dels anys Distrito Distinto va esdevenir l'after hour per excel·lència de la ciutat i fins al seu definitu tancament el seu ambient es va orientar majoritàriament al públic gai amb espectacles de transformistes i presència de drag queens.

*1988.- Postal de la Feria de Abril a Distrito Distinto.

dimecres, 28 de setembre de 2011

RADIO JUVENTUD. LA VOZ DE CATALUÑA. Estudis de Via Augusta 17. (1970-1981)




El 6 de febrer de 1970 el Príncep d'Espanya Joan Carles de Borbó va inaugurar els nous estudis de Radio Juventud de Barcelona a la Via Augusta 17-19. Aquesta emissora, que va arribar a ser molt popular durant els anys 1970's, va tenir els seus orígens a les localitats d'Esplugues de Llobregat i Sant Just Devern on, a principis de 1951, va començar a emetre Radio Unión. Només uns anys després es va traslladar a Barcelona amb estudis al número 77 del carrer Saragossa.
Però va fer falta arribar a començaments de la dècada dels 1960's perque es produís una nova fusió entre Radio Unión i Radio Hospitalet La Voz de Cataluña per assistir al naixement de Radio Juventud La Voz de Cataluña, que va quedar integrada dintre de l'anomenada Cadena Azul de Radiodifusión (C.A.R.).

*1960's.- Una Unitat Mòbil de la cadena al centre de la Plaça Catalunya.

Amb l'obertura dels estudis de Via Augusta l'emissora va adquirir la seva majoria d'edat i va començar a triomfar a l'hora de desenvolupar el projecte pioner d'emetre amb so estereofònic en la banda de freqüència modulada (FM) gràcies al seu director Josep Lluís Surroca i a l'esforç de col·laboradors seus com Josep Payá, Josep Deu i Manuel Bolívar. L'emissora en FM es va dir RJ2 i es va independitzar de la seva germana d'ona mitja
A partir de 10 de gener de 1975 es va convertir en la primera emissora que emetia amb regularitat a partir de mitjanit.
A finals de l'any 1981 Radio Juventud va quedar absorbida per la societat estatal Radio Cadena Española, deixant enrera una història protagonitzada per una desfilada d'excel·lents professionals que van néixer i créixer en aquesta històrica emissora. Ens referim a noms com Albert Boixareu, Jordi Estadella (Tito B. Diagonal), José María Pallardó, José Luis Barcelona, Juan Antonio Fernández Abajo, Luis Arribas Castro, Pedro Ruiz, Pepe Navarro, Ricardo Fernández Deu i més tard altres com Júlia Otero, Antoni Bassas, Alfons Arús, Jordi Basté o Josep Cuní


Jordi Estadella donant vida al seu personatge Tito B. Diagonal



Alguns dels programes més populars de Radio Juventud:

Quisicosas (Josep Maria Bachs)
El Clan de la Una (José Maria Pallardó)
Al mil por Mil
El Sacapuntas (Jordi Estadella)
Las alegres mañanas (Jordi Estadella)

*2011.- A la muntanya del Carmel, on hi hagué instal·lada l'antena de l'emissora, pot encara veure's aquest bloc de maons amb un rètol rovellat i descompost que diu "RADIO JUVENTUD DE BARCELONA (CAR)" (Foto: Miquel Cartisano)

dilluns, 26 de setembre de 2011

SALDUBA. Bar Cafeteria. Restaurant. Gran Via núm. 576. (1943-1990's)

*1983.- Vista de la cafeteria Salduba a la cantonada Gran Via - Muntaner. (Foto: Rafa Nadal)

Un dels bars clàssics de la Gran Via va ser el Salduba. Situat a la cruilla amb el carrer Muntaner, va obrir portes el 1943 i va ser el succesor del restaurant Las Columnas.
En els seus primers decenis de vida, la clientela del Salduba es componia bàsicament de viatgers que feien sortien i arribaven en els autocars de línia, que tenien el punt final de trajecte en aquella primera mansana del carrer Muntaner i a la plaça Goya. Els cotxes de línia -de companyies com la Hispano Igualadina- anaven arribant des de les nou del matí fins a quarts de vuit del vespre. La proximitat de l'animada sala de festes Emporium li donava molta vida i animació a les nits.

*1969.- La cafeteria Salduba anunciava així a La Vanguardia la reforma de les seves instal·lacions.

Cap a finals dels anys 1950's el local es va moderrnitzar i disposava d'un dels primers taulells d'acer inoxidable de la ciutat, mentre una rondalla aragonesa decorava les parets del local en concordança amb el nom de l'establiment. A finals de la década dels 1960's la cafeteria va acometre una nova reforma.   
Amb la seva sempre animada terrassa, la vida del Salduba va passar dels cinquanta anys i es va perllongar fins ben entrada la dècada dels 1990's. Avui el lloc és ocupat pel restaurant Café Doré.

diumenge, 25 de setembre de 2011

CINE PETIT PELAYO (1962-1985)

Com el seu nom indica aquesta sala de projecció cinematogràfica era com el germà menut del cinema Pelayo amb el qual compartia edifici amb un aforament més reduit. 
Es va obrir al públic, en una Barcelona coberta de neu, la vigília del dia de Nadal de l'any 1962. La nova sala s'ubicava al pis inferior del local, de manera que quedava situada just a sota del Pelayo. Per facilitar-ne la comunicació interior s'hi va instal·lar una escala mecànica de pujada i baixada que permetia l'accés pel vestíbul conjunt de l'entrada del carrer Pelai. No obstant això, l'entrada específica al Petit Pelayo era a la part del darrera de l'edifici, al carrer Tallers davant de la plaça Castella. El primer film projectat a la nova sala va ser el western de John Ford Dos cabalgan juntos amb James Stewart i Richard Widmark.  

*1962.- Anunci publicat a La Vanguardia el dia després de la inauguració del Petit Pelayo

En els seus inicis el Petit Pelayo compartia cartell amb d'altres cinemes com el Niza, Aristos i Montecarlo. La sala va continuar amb la qualificació de sala d'estrena oferint programes dobles amb sessions matinals fins al seu tancament.
El 15 de setembre de 1985 la sala va tancar portes i va deixar d'existir amb aquest nom amb la projecció d'un programa doble integrat pels films Demencia i Golpe por Golpe. Després de més d'un any d'obres i de renovació a fons del cinema, l'obertura del nou Pelayo-3 Salas  no va conservar el nom de Petit Pelayo per a cap d'elles. Posteriorment, amb la nova reforma del 1993, es va tornar a ampliar el complex donant pas a les actuals 5 multisales del Lauren Universitat

divendres, 23 de setembre de 2011

SERVICE STATION. Carrer Aragó. (1926-1940)


*1926.- L'accés a la Service Station des del carrer Aragó amb el gran rètol metal·lic de l'entrada i publicitat a la mitgera de l'edifici veí. (Foto: La Vanguardia)

La primera estació de servei amb benzinera de Barcelona fou inaugurada el 1924 al solar del carrer Aragó 270-272, rera la Casa Batlló de Gaudí, en el mateix lloc on avui hi ha Servei Estació, un establiment per trobar-hi gairebé de tot, que representa l'evolució d'aquell negoci pioner a la ciutat en el servei a l'automobilista.
Service Station va ser obert en el mateix lloc on abans hi havia el primer garatge del país Le Palais Automobile i més tard la seu de la Chevrolet. La benzinera era propietat de José Manzaneres Baró, tenia un aspecte típicament americà i oferia tota mena de serveis pel manteniment dels cotxes, pneumàtics, recanvis, lubricants, etc. L'any 1929 el negoci va esdevenir societat anòmina després que s'hi va incorporar l'advocat Lluís Marimón. L'espai comprenia a banda dels brolladors de benzina, una zona de taller per a la reparació dels vehicles i una botiga de material, accesoris i recanvis.

*1928.- Vista aèria de la Service Station davant de la rasa ferroviària del carrer Aragó. (Foto: Wolfgang Weber)

*1928.- El nom del propietari José Manzanares figurava també en el rètol. (Foto: ANC)

*1931.- Un dibuix de l'Opisso


1933.- Un anunci de Service Station publicat al periòdic La Humanitat

Acabada la Guerra Civil el negoci va tenir que canviar de nom i castellanitzar-se com a Servicio Estación. Poc a poc va anar abandonant la seva exclusivitat al servei de l'automòbil. Amb l'arribada del nilon i el plàstic l'empresa va créixer abastant també progressivament el ram de la ferreteria i tota mena d'objectes per a la llar amb la conseguent desaparició de la benzinera.


*1940.- Amb l'arribada del franquisme la benzinera va perdre el seu nom original en anglés per convertir-se en Servicio Estación

dijous, 22 de setembre de 2011

JARDINES CASABLANCA/MEXICO-CASABLANCA. Carretera de Sarrià 107. (1949-1960)

*1949. Publicitat a la premsa dels Jardines Casablanca pocs dies després de la seva inauguració.

Els Jardines Casablanca varen ser un altre dels locals de ball amb orquestra a l'aire lliure que prol·liferaren en la part alta de la Diagonal després de la Guerra Civil. Juntament amb El Cortijo, Copacabana, Rosaleda i més tard Bikini van consolidar una oferta lúdica que en aquells anys 1950's passava per ser la capdavantera en una zona encara amb molts espais per urbanitzar que a poc a poc va anar aplegant edificacions de classe alta.
Els Casablanca, oberts al públic a l'estiu de 1949, eren situats a pocs metres per sobre de la Diagonal en la vorera d'enfront de Piscines i Esports. Va començar essent un local d'estiu però ben aviat va incorporar un espai cobert actiu també a l'hivern anomenat México. Aixi doncs el conjunt va ser conegut com México-Casablanca  en aquella zona apartada de la carretera de Sarrià, però molt concorreguda i animada a les nits al costat de bars com La Manigua o Las Flores de Mayo.
Els Casablanca presentaven una oferta variada que va arribar a incloure fins i tot atraccions de patinatge acrobàtic a càrrec de The Rollying Star, així com espectacles de revista amb presència de vedettes com Huguette Ferli, Raquel Montenegro o Carmen Valenzuela. La cançó espanyola també hi tenia el seu racó amb espectacles com l'anomenat Spanish Show i actuacions d'artistes com Armonía Gómez, Mary Santander o Morenito de Valencia.
A començaments dels 1960's el local va desaparèixer i aviat fou substituit per una nova sala de festes anomenada 1400.

dimarts, 20 de setembre de 2011

MAGDA. Perfumeria. Plaça Calvo Sotelo núm. 1 (1961-1987)

Agraïments a MARIA JOSÉ GONZÁLEZ







Una botiga distingida, elegant i clarament orientada a una clientela de condició social alta va ser la perfumeria Magda, oberta el març de 1961 a la plaça que aleshores portava el nom de Calvo Sotelo (avui Francesc Macià). L'establiment era situat al mateix local que abans havia acollit el bar Mery. En els seus espaiosos i elegants aparadors es podien veure els perfums d'importació més cars i tota mena de detalls i regals. Uns amplis tendals els cobrien per evitar que el sol de la tarda malmenés el gènere exposat.
De fet, aquesta perfumeria era una nova sucursal de la botiga principal del passeig de Gràcia 92 on Magda havia iniciat el negoci. Els bons resultats van portar als seus propietaris d'establir-se també a la part alta de la Diagonal en una zona emergent que, a poc a poc, anava concentrant les llars de les famílies més benestants de la ciutat.

*1961.- La botiga de Perfumeria Magda de la plaça Calvo Sotelo el dia de la seva inauguració. (Foto: La Vanguardia)

*1962.- Imatge nadalenca de la plaça de Calvo Sotelo amb la Perfumeria Magda al fons.   

diumenge, 18 de setembre de 2011

1400. Sala de Festes. Carretera de Sarrià 107 (1963-1968)


El night-club Mexico Casablanca, situat davant de Piscines i Esports,  va desaparèixer a començaments dels anys 1960's i al mateix lloc s'hi va obrir una sala de festes més moderna anomenada 1400. S'inaugurava el dia 5 de desembre de 1963 amb el popular trompetista Rudy Ventura i l'orquestra Latin Combo sobre l'escenari.
El local oferia ball amb orquestra cada nit. Durant la primera meitat dels anys 1960's van actuar al 1400 artistes com Lorenzo Valverde amb el seu grup Flamingo. L'estiu de 1966 la sala va tornar a ser reformada i va canviar de direcció, però poc després va tancar. Les discoteques començaven a demanar el relleu i a imposar-se.

*1966.- A l'octubre d'aquell any la sala 1400 inaugurava la seva última etapa amb canvi de direcció i nou logotip, com es pot veure a l'anunci. L'antiga carretera de Sarrià era ja avinguda.

dissabte, 17 de setembre de 2011

BAR ORO NEGRO. Diputació 220 (1928-2006)


A la cantonada d'Aribau amb Diputació hi havia aquest bar senzill i discret, modest i sense pretensions, amb una decoració molt austera, taules i taulell de marbre i aquell aspecte especial que tenen els bars de barri de tota la vida. Memorables bocates de tonyina amb olives i sempre un gran ambient els dies de partit per la televisió. El local tenia una terrassa al carrer a la que anys enrera es servia directament a través d'una finestra que donava a l'interior.
L'Oro Negro tenia però, una característica diferencial important: a dins hi havia un reservat on s'hi jugava als escacs. Les partides eren seguides amb una religiosa i gairebé litúrgica atenció i silenci pel grup d'incondicionals habituals del local. També s'hi jugaven partides de dòmino. La clientela era tan fidel que gairebé sempre s'hi veien les mateixes cares.
Tot i que el bar Oro Negro ja existia des de 1928 (se l'havia conegut amb el nom de Los Italianos i el 1936 va arribar acollir la seu de la Lliga Oficial de Beisbol), fou a l'any 1952 quan Tomàs Tulla el va arrendar i va iniciar una nova etapa. La seva filla, la senyora Assumpció, va ser l'última que el va dirigir i els seus fills ja no varen tenir interès en continuar el negoci. El bar va tancar portes el 2006 deixant mig orfes a una bona colla d'aficionats als escacs.

*1936.- Poc abans d'esclatar la Guerra Civil el bar Oro Negro va ser la seu de la Lliga Oficial de Beisbol com recull aquest retall de El Mundo Deportivo del dia 30 de maig d'aquell any.
 

dijous, 15 de setembre de 2011

SALA GRAN PRICE. Casanova-Floridablanca (1934-1973)

Agraiments a JORDI ARTIGAS CANDELA


*1972.- El Gran Price poc abans de la seva desaparició. (Foto: Antoni Civantos Lambea


*1934.- Dibuix de la façana exterior del projecte del Gran Price.

Inaugurat la nit de Cap d'Any de 1934 aquest local, projectat per l'arquitecte Marino Canosa, es va aixecar sobre el solar ocupat anteriorment per la sala de ball La Bohemia Modernista i amb el temps es va convertir en el temple de la boxa barcelonina. Tenia una capacitat per 5.000 persones i durant els convulsos anys del període republicà va acollir també nombrosos mítings i actes polítics. Durant el franquisme s'hi celebraven matinals de lluita lliure i dins el món de la boxa el local va adquirir fama internacional fins a ser conegut com El Coliseo de las Rondas. Al Price hi van triomfar púgils com el melillenc Mimoun Ben Alí i Pedro Carrasco. El 20 de novembre de 1969 la sala es va omplir de gom a gom per veure en acció al boxejador basc José Manuel Ibar Urtain, famòs en aquell temps per la seva rapidesa en deixar K.O. els rivals.

*1935.- Interior del Gran Price (Foto: Pérez de Rozas)


*1936.- Anunci en català d'una vetllada de boxa.




*1953.- 

Però a partir de l'incis dels anys 1970's el Price va posar també el seu granet de sorra en la promoció de la música catalana, no tant sols de la nova cançó sinó també de la més progressiva i laietana. Funcionava com a sala de ball i s'hi van celebrar concerts de Maria del Mar Bonet, Pau Riba i altres músics i cantautors catalans.
L'11 d'abril de 1970 un emergent Pau Riba hi va presentar el seu disc Diòptria, en un concert que els responsables del Palau de la Música Catalana no varen voler acollir. L'espectacle, presentat amb el nom de Elèctric Tòxic Claxon So, incorporava una moto de 750 cc que travessava tota la platea fins a l'escenari. Els cineastes Carles Duran i Joaquim Jorda varen filmar el show.
Uns dies després, el 25 d'abril de 1970, s'hi va celebrar el Primer Festival Popular de Poesia Catalana. La trobada va passar a la història com El Price dels Poetes, i va aplegar la representació més important de totes les tendències de la poesia catalana del segle XX (Salvador Espriu, Jordi Teixidor, Joan Vinyoli, Rosa Leveroni, Josep Palau i Fabre, Joan Brossa, Gabriel Ferrater, Jordi Sarsanedas, Josep Maria Llompart, Jaume Vidal i Alcover, Xavier Amorós, Joaquim Horta, Francesc Vallverdú, Joan Colomines, Agustí Bartra, Feliu Formosa i Joan Oliver-Pere Quart).
Però el Price va arribar als últims anys del franquisme ja ferit de mort i assetjat per l'especulació de les immobiliàries, que veien en aquell xamfrà un lloc idòni per edificar-hi habitatges. Núñez y Navarro (qui havia de ser!) va adquirir finalment el solar. El 2 de març de 1973 va començar l'enderroc  i el Gran Price va passar a la història.



*1973.- Tres imatges de l'enderroc del Gran Price.

Una il·lustració del Gran Price, obra de J. Lloveras

dimarts, 13 de setembre de 2011

SAUSALITO. Pub. Teodora Lamadrid 40. (1974-1987)

 

Aquest local situat entre el mercat de Sant Gervasi i la Rotonda responia al patró bàsic del que als anys 1970's es coneixia com un pub. Foscor, copes, ambientador que lliutava per dissimular l'olor de l'aire condicionat, racons ideals per la intimitat de les parelles amb sofàs còmodes. Però també actuacions en directe cada dia com a  fet diferencial amb molts altres de la mateixa espècie. El Sausalito passarà a la història de la nit barcelonina de finals dels 1970's perque un humorista de camisa negra, ulleres fosques, barba, cigarret, got llarg a la mà i cadena gruixuda d'or al coll hi va viure l'inici la seva carrera fulgurant. El seu nom Eugenio... el saben aquel que diu... Allà va començar quan acompanyava la seva dona a la guitarra formant el grup Els 2.
El 1978, el local va ser reformat i transformat en New Sausalito, després de canviar de propietari i passar a ser dirigit per Pere Albert Rocafort. Amb el temps però, tornaria a recuperar el nom original oferint actuacions de màgia, hipnosis i música.
Hi van actuar joves valors de la música que no van arribar més enllà. A la dècada dels 1970's hi desfilaren noms com Maria Luisa Solsona i als anys 1980's altres artistes com Sergio TV, el mag Vilas, Pepe Garamendy, Félix el Maño o el veterà Santi Sans.

*1974.- Eugenio (Eugeni Jofra Bafalluy) i la seva dona Conchita Alcaide actuaven durant els primers anys de Sausalito amb el nom artístic de Els 2.

dilluns, 12 de setembre de 2011

PLAÇA UNIVERSITAT / II (1910-1940)

*1914.- El grup escultòric dedicat al doctor Robert al bell mig de la plaça Universitat.

La plaça Universitat del primer terç del segle XX va estar presidida pel magnífic volum de pedra del monument al Doctor Robert. Obra de l'escultor Josep Llimona i Bruguera (1867-1934) en col.laboració amb l'arquitecte Lluís Domenéch i Muntaner, el monument és un bloc d'estructura piramidal que recorda la textura de les muntanya de Montserrat i sobre el que es disposen diversos conjunts escultòrics coronats per una imatge d'Hermes que parla amb el bust del propi doctor Robert.
La presència d'una senyera i d'un segador amb la falç a la mà va fer que les autoritats franquistes l'incloguessin dins la llista de monuments a depurar tot just acabada la Guerra Civil. La plaça es quedà sense el monument (vegeu l'article Plaça Universitat III), que va quedar desmuntat a peces i abandonat a les dependències municipals durant prop de quaranta anys. Recuperada la democràcia fou restituït i emplaçat a la plaça Tetuan on actualment llueix força menys que quan presidia la plaça Universitat. En el seu dia es va al·legar que el notable pes del monument no aconsellava la seva reubicació en l'emplaçament original ates l'important volum de galeries soterranies de la xarxa de metro que hi ha sota la plaça.
Juntament al monument la plaça era plantada de palmeres de diverses espècies, algunes d'elles presentades en grups sobre dos parterres circulars a cada banda.
Entre 1923 i 1926 la plaça va patir les obres de la primera linia de metro de la ciutat i va ser  parcialment reformada en construir-se l'estació d'Universitat del tram Bordeta-Plaça Catalunya del Metro Transversal (actual linia 1) amb els corresponents accesos al subsòl.  

*1910.- El dia de la solemne inauguració del monument al doctor Robert (13 de novembre) la plaça Universitat presentava aquest animat aspecte.

*1940.- Punt i final al doctor Robert a la plaça. Amb aquestes bastides fou desmuntat el monument pels franquistes, que volgueren eliminar qualsevol vestigi de catalanisme dels carrers de la ciutat

Un detall de les escultures que coronen el monument avui emplaçat al bell mig de la plaça Tetuán.

diumenge, 11 de setembre de 2011

CASA JOSEP CLARÀ. Calatrava 27

Situada al barri de les Tres Torres, aquesta casa on va viure l'escultor olotí Josep Clarà i Ayats (1878-1958) ha quedat vinculada a la polèmica sobre la conservació a Barcelona de l'obra de l'artista. Era un habitatge unifamiliar emmarcat per un petit jardí romàntic, al que l'edificació posterior del taller de l'artista li va prendre espai. Allà va viure Clarà fins a la seva mort i després hi va seguir vivint la seva germana. El seu alicient era no només les obres de l'artista sino poder respirar l'ambient, l'entorn i la decoració on va desenvolupar la seva obra.
L'escultor, juntament amb la seva germana Carme, van fer hereu universal del seu llegat a l'Ajuntament de Barcelona el 1964. La voluntat de Clarà era que la col·lecció romangués a la seva casa taller del carrer Calatrava. L'any 1969 s'hi va inaugurar el Museu. Amb el pas dels anys, la baixa afluència de visitants (es parlava d'una mitjana de quatre diaris) va fer decidir l'Ajuntament a tancar-lo i traslladar part de la seva obra a Olot.
Al desembre de 1994 l'Ajuntament de Barcelona, el Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) i l'Ajuntament d'Olot van signar un conveni que va donar llum verda al trasllat progresssiu al Museu Comarcal de la Garrotxa de més de set-centes escultures i altres peces de Clarà. Al MNAC hi van quedar unes 100 escultures, a banda d'apunts, esbossos i uns 15.000 dibuixos realitzats per l'escultor, així com objectes d'ús personal i mobiliari. Aquesta operació va comportar el desmantellament efectiu de la casa taller de l'artista, que va quedar abandonada i sense cap inversió en conservació per mantenir-la en el seu estat original.
El gener del 1996 es va constituir l'Associació d'Amics del Museu Clarà, presidida pel galerista Carles de Sicart Escoda, amb l'objectiu d'evitar el trasllat total de les obres de Clara fora de Barcelona. Al mateix temps, les associacions de col·leccionistes ja van posar de manifest que la solució adoptada suposava un mal precedent i que en el futur dificultaria que els artistes cedissin els seus béns a les institucions. La reobertura del Museu Clarà del carrer de Calatrava va ser demanada per l'Associació Catalana de Crítics d'Art i un grup de quaranta professors d'història de l'art de la Universitat de Barcelona. Paral.leament a Olot les associacions de veins i altres entitats culturals varen reclamar el manteniment a la capital de la Garrotxa de les obres de l'artista.
La polèmica va arribar al seu punt més àlgid quan els dies 16 de març i 27 d'abril es van produir a Barcelona sengles manifestacions contra el tancament del Museu. Finalment, el 17 de maig l'Ajuntament de Barcelona va decidir que el MNAC es faria càrrec de la part del llegat Clarà que es quedaria a Barcelona, i va autoritzar la permanència de les obres traslladades a Olot.
A finals de 1996 la Casa Museu Clarà va ser tancada per l'Ajuntament que va aprovar la seva conversió en una biblioteca d'art noucentista dins de la xarxa de biblioteques de la Diputació.
Posteriorment, a l'estiu de 1999 es va procedir a l'enderrocament de la casa. L'Institut de Cultura de l'Ajuntament va al·legar que l'immoble es trobava en estat ruinós i que no estava catalogat per no contenir elements arquitectònics d'interès.
El resultat de tot plegat no ha estat però, gaire feliç. Barcelona continua tenint un deute pendent amb l'escultor d'Olot al que sembla com si l'oficialitat no li hagi perdonat del tot que hagués treballat per compte del franquisme en alguns monuments als caídos. 
I la ciutat va perdre un altre edifici històric al que, a banda de l'escassa sensibilitat municipal, la seva llunyania del centre de la ciutat va condemnar encara més a l'enderroc.

divendres, 9 de setembre de 2011

CUPONS "EL AHORRO DEL HOGAR" (1959-1981)

*1960's.- Aquest era el disseny de la portada de la llibreta on s'havien d'enganxar els cupons

Cap a finals de la decàda dels 1950’s va aparèixer en els comerços barcelonins un sistema de cupons que permetien bescanviar-los per productes per a la llar.
L’empresa Compañía Española de Propaganda Comercial S.A. n’era la promotora i els cupons eren coneguts amb el nom de El Ahorro del Hogar. Es lliuraven a la majoria de les botigues, mercats i establiments en funció de l’import de la compra realitzada.
Després calia enganxar-los en unes llibretes impreses per aquest fi, que es facilitaven gratuitament als clients dels establiments adherits. Enganxar els cupons a les llibretes va ser un entreteniment molt habitual de les mestresses de casa a les llars barcelonines dels anys 1960’s i 1970’s.

*1970's.- Un grup de cupons de 5


Un cop completades les llibretes tenien un valor equivalent a una quantitat determinada de diners i es podien bescanviar per obtenir en tot o en part (afegint-hi en metàl·lic la quantitat que mancava) productes en un parell de sucursals . Aquests productes eren bàsicament de parament de la llar, petits electrodomèstics i objectes de regal. El primer local de bescanvi de les llibretes era situat al número 13 del carrer Muntaner. Posteriorment a l’any 1961 l’èxit dels cupons va aconsellar obrir una segona sucursal més gran al carrer Sepúlveda 156-158 tocant a Villarroel.
Els cupons tenien un valor de 1, 5 o 10,  eren de color vermell i blanc amb la figura d’un lleó i van coexistir amb d’altres modalitats de cupons (Trebol, Spar, etc). El cupo Ahorro del Hogar va funcionar fins l’any 1981 quan l’empresa promotora va decidir cancel·lar el negoci. El dia de 14 d'agost de 1981 va ser l’ultim dia hábil per bescanviar els cupons enganxats a les llibretes.

Detalls dels reversos d'una llibreta de cupons. A dalt el disseny dels anys 1960's, a sota el corresponent als anys 1970's. Vegi's la diferència en la manera de presentar una mestressa de casa.

*1981.- Anunci en el que s'informava del cessament de l'activitat de l'empresa del cupons El Ahorro del Hogar. (Cliqueu a sobre per agrandir la imatge)

dijous, 8 de setembre de 2011

PLAÇA UNIVERSITAT / III (1940-1972)


La imatge de la Plaça Universitat durant gairebé tota l'època de la dictadura franquista fou el d'una plaça convencional. Un cop enretirat el monument al doctor Robert -sortosament les autoritats municipals presidides per l'alcalde Miguel Mateu no el varen enderrocar sino que es va desmuntar peça a peça i fou conservat als magatzems municipals-, la nova ordenació de la plaça es va configurar al voltant d'un seguit de sis parterres. Un de central vorejat per altres quatre (a la manera d'un cinc d'oros) i un sisè situat davant de la vorera del popular bar Estudiantil amb mitja dotzena de robustes palmeres de l'especie washingtònia. La resta de parterres no tenien arbres d'alçària sino que eren plantats de gespa, flors i alguns arbustos baixos. La vegetació arbòria es completava amb divesos exemplars de casuarines, un arbre semblant al pi.
A la banda del carrer Aribau hi havia  un acces gran amb balaustrada a la linia del Metro Tranversal (avui linia 1). La plaça disposava de dos accesos més per baixar a l'estació, l'un davant dels populars magatzems El Águila i l'altre a la vorera del Bar Estudiantil.
Aquest aspecte del centre de la plaça va subsistir fins als començaments de la dècada dels 1970's (veure Plaça Universitat IV), quan es van construir el nou túnel ferroviari de Renfe entre Plaça de Catalunya i Sants i es van modificar els accesos i l'estació del metro.

*1958.- Una vista de la plaça Universitat amb les seves altes palmeres que van desaparèixer als anys 1970's


*1953.- Les escales d'accés al metro sobre la vorera del bar Estudiantil tocant a la Ronda Universitat i al començament del carrer Pelai. Cal advertir que, com s'aprecia sota el rètol, l'actual línia 1 (antic Transversal) cobria aleshores el trajecte Hospitalet-San Martín. Al fons els grans magatzems El Àguila.