dijous, 31 de maig de 2012

SATURNO PARQUE. Atraccions. Parc de la Ciutadella (1911-1920)


*1912.- L'entrada principal al Saturno Parque era per la porta d'accés al recinte de la Ciutadella del final del passeig d'Isabel II

Als inicis del segle XX el negoci dels grans Parcs d'Atraccions era ja una realitat estesa i consolidada a gairebé totes les grans ciutats europees. Es tractava de grans espais a l'aire lliure amb diversistat d'estructures orientades exclussivament a viure experiències lúdiques que s'apartaven de la normalitat, més o menys amb la mateixa finalitat dels actuals parcs temàtics, però amb la diferència que no hi havia aleshores una història prèvia que permetés la comparança, amb la qual cosa el caràcter novedós d'aquesta forma d'esbarjo li feia adquirir una dimensió més notable en forma d'aventura apassionant.
Barcelona no es va quedar enrere i després de la primera experiència seriosa amb el Casino de l'Arrabassada a Collserola, va ser cap a finals de la primera dècada del segle passat que es va acometre la instal·lació d'un nou Parc d'Atraccions dins el recinte de la Ciutadella. El Saturno Parque quedava emplaçat al voltant de la plaça d'Armes envoltat d'alguns pavellons de l'Exposició del 1888 que encara romanien dempeus. El llac, situat davant la monumental cascada, constituia també un altre punt adequat per al desplegament d'algunes atraccions. 
La bona acollida i popularitat inicial del complex lúdic de l'Arrabassada va afavorir aquesta nova inversió orientada aquest cop a un públic molt més modest, al que no li caldria desplaçar-se a la serra de Collserola i podria gaudir de les atraccions a un preu més asequible i prop de la ciutat. Després de gairebé dos anys d'obres, la inauguració del Saturno Parque es va produir el dia 25 de maig de 1911.


*1911.- L'accés que donava entrada a l'atracció de les Witching Waves


*1911.- Dues imatges de la pista de les Witching Waves

El nombre d'atraccions del Saturno va arribar a les vint. Incloien: pista de patinatge (Skating Ring); tobogans, aeroplà esportiu, el Pim Pam Pum -altrament dit La Taberna de la Destrucción-, El Laberint de l'Escala Diabòlica, un trenet, un ferrocarril panoràmic, gronxadors, les famoses Witching Waves (Onades Embruixades),  el Cucut i una muntanya russa de grans dimensions coneguda com Los Urales entre d'altres. El recinte es completava amb tot un seguit d'establiments de restauració, refrescos, cafeteries, bars, i fins i tot un cinema.

*1914.- Els gran tobogans del Saturno Parque concentraven unes grans dosis d'expectació entre els visitants.

*1913.- El Laberint era una altra de les atraccions del Saturno Parque.
 

*1912.- Dues vistes de la muntanya russa Los Urales amb el cuc devorador al bell mig del circuit


*1914.- Dos retalls de la cartellera de La Vanguardia amb publicitat sobre les atraccions del Saturno Parque.

El plat fort del Saturno Parque era però, l'espectacular muntanya russa (coaster). Havia vingut de València, on el 1909 havia presidit la zona d'esbarjo de l'Exposició Regional. Era coneguda com Los Urales i hi destacava un cuc enorme a meitat del recorregut que semblava engolir les vagonetes. Les vies s'enlairaven fins a 30 metres del terra i segons proclamen els testimonis de l'època va arribar a ser la muntanya russa més llarga d'Europa. Un seguit de revolts i desnivells portava fins a la boca del cuc i el recorregut finalitzava en una mena de llac rectangular.

*1912.- El punt final del circuit de la muntanya russa Los Urales era aquest llac rectangular.



La decadència del Casino de l'Arrabasada va propiciar també la del Saturno Parque, que va anar desmuntant les seves estructures i atraccions el 1920. A la Ciutadella només hi va quedar el Ferrocarril Panoràmic que va durar fins a la meitat dels anys 1950's.

*1909.- Una curiosa foto del Saturno Parque nevat. A l'esquerra es veu la cúpula de la capella de la Ciutadella i a l'esquerra l'actual edifici del Parlament de Catalunya.

Enllaços d'interès:

dimarts, 29 de maig de 2012

CAN TANER. Masia i Fonda. Les Corts (S. XVIII - 1965)

Pràcticament a la frontera amb l'Hospitalet de Llobregat, a la cantonada Aristides Maillol / Travessera de les Corts, on avui s'aixeca l'edifici de vuit plantes que acollia l'antic pavelló esportiu del desparegut Picadero Jockey Club hi havia la masia de can Taner.  
Datava aquesta construcció del segle XVIII i durant molts anys va ocupar un paratge aïllat i sense massa població. Però a començaments del segle XX l'entorn es va animar i al mateix mas s'hi va instal.lar una fonda anomenada El Parador del Camino, que servia d'aixopluc i repòs als viatjans. Un rellotge de sol presidia la façana i un petit pati a l'entrada rera una reixa i sovint cobert per les fulles d'una parra, permetia menjar-hi a l 'aire lliure. Completava el quadre un abeurador per al bestiar de càrrega i transport.


*1948.- La Fonda El Parador del Camino ja instal·lada al Mas de Can Taner cap a  finals dels anys 1940's.

A començaments dels anys 1950's, el Barça ja havia comprat una gran extensió de terreny amb l'objectiu de construir-hi el nou estadi que avui és el Camp Nou. A mesura que s'anava poblant l'entorn, el vell mas s'assemblava cada cop més a un fantasma del passat que resistia entre les edificacions que s'enlairaven. La construcció de l'estadi barcelonista, inaugurat el 1957, donaria pas a tota una animada gernació de cotxes, que els dies de partit envoltaven tot el vell recinte de Can Taner, del que també en formava part una caseta més petita que acollia el burot on es pagaven les taxes per entrar a Barcelona. El propietari de Can Taner, Guerau Piera, i el club blaugrana no es van posar d'acord i el  mas i la fonda romangueren en aquell extrem de l'amplíssim solar. Però l'amo també treia profit dels milers i milers d'aficionats que els dies de partit passaven per davant i no podien reprimir la temptació d'entrar al bar de la fonda per fer un refresc o un cafè.
L'any 1965 el Picadero, un club amb suficients recursos per mantenir un equip de basquetbol a primera i altres seccions esportives, va comprar el solar per edificar-hi el seu pavelló esportiu. Aquell fet fou la sentència de mort per al Mas Taner que va ser enderrocat. 

*1964.- La masia de Can Taner i la fonda El Parador del Camino un diumenge de partit amb el Camp Nou al fons. (Foto: Dolors Torné i Revista Barça). Cliqueu per agrandir la imatge.

diumenge, 27 de maig de 2012

LA POSADA DEL DIMONI. Herzegovina 3. (1969-1987)


A l'inici de la dècada dels 1970's Barcelona va viure una certa eclosió del que en podriem dir restaurants temàtics. Consistien en una aposta decidida pel restaurant-espectacle de caire popular, ideal per passar-ho d'allò més bé amb els amics i fer xerinola. En aquesta categoria hi trobem noms com La Bruxa Borracha, El Mediévolo i també La Posada del Dimoni. Aquest últim es va obrir a finals del 1969 al carrer Herzegovina (que aleshores encara es deia Herzegovino i mai he sabut el perquè d'aquest canvi de gènere al nomenclator de carrers). Era emplaçat als baixos del número 3 en el tram que discorria entre l'estret carrer del Camp i el transitat  Muntaner.
Anunciat com especialitzat en cuina empordanesa, en realitat el plat fort del local era la seva ambientació infernal que permetia al client entrar en calor ja a partir de l'entrada on era rebut per un dimoni tot vermell amb una forca a les mans, que s'encarregava de donar la benvinguda als comensals i conduir-los cap a l'infernal interior, on després es trobarien, entre plat i plat, amb demoníaques sorpreses.
La Posada del Dimoni, que des del principi del seu funcionament s'anunciava sovint en català -detall, no gaire habitual en aquella època-  tenia un telefon curiós (el 211.11.11) i obsequiava amb diplomes de Dimoni Major a tots els clients que visitaven almenys cinc vegades pel local i també de Dimonis-Rodríguez als marits que es quedaven sols a l'estiu.
El negoci va durar fins a finals dels anys 1980's renovant el show demoníac i incorporant la quiromància en els seus espectacles.

 
*1970.- Un retall publicitari de La Vanguardia anunciant el sopar de Cap d'Any.






dissabte, 26 de maig de 2012

CINE ESPLAI (1932-39) / CINE ALONDRA (1939-1967). Còrsega 227

*1952.- Una imatge de la façana del cinema Alondra (Foto: Bloc CinesBarcelona. J. Serrano) 

Típic cinema de barri amb programes dobles projectats en sessió contínua, el Cine Alondra pertany a aquest grup de sales que va començar la seva singladura immediatament després de l'arribada a la ciutat dels franquistes i es va mantenir durant gairebé tot el període de la dictadura.
Abans de la Guerra Civil ja havia funcionat amb el nom de Cinema Esplai des del dissabte 8 d'octubre de 1932, data que va obrir portes amb una sessió de dibuixos animats del ratolí Mickey i els films Mi padre es un fresco (Adolfo Menjou), Eran Trece (Juan Torena i Ana Maria Custodio) i la producció de la Paramount El teniente seductor amb Maurice Chevalier.
Acabada la guerra, el franquisme va optar per canviar-li el nom radicalment. Desahogo o expansión, equivalents castellans al mot català esplai, sembla que no van convèncer a la nova oficialitat que va optar per donar-li nom d'ocellet cantador.

*1939.- A la cartellera del 29 d'abril encara no s'havia canviat el nom i figurava com a Cinema Esplai. La normalización encara no havia arribat, tot i que la projecció del documental Reconstruyendo España ja avisava que no trigaria a arribar.


*1939.- Però a la cartellera publicada a La Vanguardia del 31 d'agost d'aquell any, ja hi figurava el cine Alondra amb referència encara al seu antic nom ("antes Esplai") per no confondre l'espectador.

La sala donava servei a un ampli sector de la zona nord de l'Esquerra de l'Eixample més propera al centre i a la Diagonal amb l'Hospital Clínic, la Facultat de Medicina i el Mercat del Ninot com a veins pròxims. Un sector on els típics cinemes de barri no hi eren massa presents i es limitaven a l'Iris del carrer València i el del propi Col·legi Sant Miquel, a Muntaner-Rosselló, que també oferia cinema a la tarda dels diumenges.
L'Alondra va tancar les seves porets el 1967. Fou enderrocat i al solar s'hi va aixecar poc després un edifici d'habitatges.

*1961.- Interior del cine Alondra des del pati de butaques

dijous, 24 de maig de 2012

VIADUCTE DE LA RONDA DEL MIG. Ronda del Guinardo / Plaça Alfons X (1974-2009)

*2005.- La Ronda del Mig amb només el vial de direcció Besós-Llobregat creuant per sobre de la plaça d'Alfons X. A la part inferior de la imatge es pot veure la popular atracció dels cavallets.  Aquesta fesomia de semienderroc va durar 24 anys (1985-2009).
(Foto: Bloc Jordi Cerdanya. http://jordicerdanya.blogspot.com.es)

No totes les pèrdues i desaparacions recollides en aquest bloc són lamentables i tristes, ans al contrari algunes són de celebrar perquè fan referència a coses que mai haurien d'haver existit.
El monstruós viaducte que el senyor Porcioles es va treure de la màniga quan va construir el tram de la Ronda del Mig (aleshores coneguda oficialment com a Primer Cinturón de Ronda), que enfilava la Ronda del Guinardó, passat el camp del CE Europa, en direcció cap a l'Hospital de Sant Pau enlairant-se sobre la plaça d'Alfons X, va ser una les aberracions arquitectòniques més sonades d'aquella època de salvatgisme urbanístic que identificava progrés amb beneïr constantment la superioritat del trànsit rodat sobre les persones i els espais públics.
En aquesta conjuntura de tot s'hi val perque l'automòbil ho tingui facil, el 1974 el consistori municipal va inaugurar amb tota pompa el tram de la Ronda del Mig que discorria entre el final de la Travessera de dalt i el carrer Cartagena. Una autèntica autopista urbana amb tres carrils de circulació en cada sentit, que s'iniciava soterrada i emergia després lentament fins arribar a l'alçada dels primers pisos dels habitatges. La distància amb les façanes era tan curta que sempre feia pensar que, qualsevol cotxe que se sortís de la via, podria entrar fàcilment per una finestra i anar a parar sobre el llit d'una habitació de qualsevol pis de la Ronda del Guinardo sobre la qual passava l'agosarat viaducte.
Al mateix temps, la plaça d'Alfons X amb la seva històrica i popular atracció de cavallets, quedava coberta de columnes, ciment i penombra, desaprofitant una bona superficie d'espai public i ocultant el recinte del veí Parc de les Aigues. L'atemptat a la vista es completava amb uns horrorosos fanals que la ciutadania aviat va batejar com a ovnis i que també havien estat instal·lats a la plaça Cerdà.  
Malgrat l'oposició immediata i  sistemàtica d'associacions de veins i altres entitats ciutadanes, no va ser facil acabar amb aquell monstre. L'enderroc era costós -no tant sols econòmicament sino que calia refer i nivellar de nou tot el traçat de la via, que a més hauria d'abandonar la seva condició de via ràpida per integrar-se en el teixit urbà del barri.
A principis dels anys 1980's el primer ajuntament democràtic va optar per l'eliminació del viaducte, quan va decidir que la Ronda del Mig ja no es perllongaria més enllà del carrer Cartagena. Però la solució no va ser radical, el viaducte portava pocs anys construit, el cost de l'enderroc arribava als 200 milions de pessetes de l'època i, finalment, es va decidir suprimir només el vial mar que quedava més aprop de les façanes, obra que es va executar en el decurs del  del primer trimestre de 1985. Els cavallets de la Plaça d'Alfons X van ser enretirats de sota el pont i reinstal·lats a l'entrada del Parc de les Aigues. Però haurien de passar 24 anys més per veure tota la feina feta.
La bona notícia no arribà fins al març de 2009 -35 anys després de la inauguració-, quan es va completar la desaparició del viaducte amb l'enderroc de l'altre vial. Mesos després  s'inaugurava la nova urbanització de la Ronda del Mig amb l'escalextric desparegut. El barri va recuperar matissos que semblaven perduts i els veins ho van celebrar. 

dimarts, 22 de maig de 2012

PLA DEL GURUGÚ. Zona de ball i esbarjo. Montjuïc

* 1910's.- Dues imatges de la zona del Gurugú a la muntanya de Montjuïc, un lloc molt apreciat pels barcelonins de començaments del segle XX.
 
 

A començaments de segle XX, la muntanya de Montjuïc encara no estava urbanitzada, però els barcelonins no dubtaven en enfilar-se pels seus camins per cercar llocs on passar l'estona i divertir-se. Un d'aquest camins era el de l'Esparver, que portava fins al Pla del Gurugú. Aquesta esplanada, situada en el sector que avui acull el Parc del Migdia, era un dels indrets predilectes per passar el diumenge. 
Allà es concentraven bàsicament grups de famílies obreres. Hi havia ball i també bancs per seure, menjar i beure. No era estrany veure parelles de noies joves ballant i la canalla corrent amunt i avall. Les dones portaven farcells plens de menjar i sobre les taules o al terra es desplegaven tota la teca i s'hi feien àpats casolans en contacte amb la natura.   

diumenge, 20 de maig de 2012

EXCELSIOR. Cabaret. Music-hall. Rambla del Centre. (1915-1947)

*1935.- La luxosa i elegant pista de l'Excelsior en la seva última etapa. (Foto: Josep Maria de Sagarra)

El mes d'abril de 1915 es va obrir al número 34 de la Rambla del Centre un cabaret que aviat faria les delícies del segment social més adinerat de la societat barcelonina. L'Excelsior, bastit sobre l'antic local del Salón de Proyecciones, va ser fundat per un grup d'entusiastes del billar, que celebraven les seves partides, amb apostes incloses, al soterrani del local.

*1915.- Els orígens de l'Excelsior com a sala de billar en un  retall de La Vanguardia.

Segons descriu Paco Villar a la seva Historia y Leyenda del Barrio Chino, l'Excelsior tenia planta rectangular, amb un petit espai d'accés, a manera de vestíbul, on hi havia el guardaroba a una banda i un ampli mirall a l'altra. L'interior del local disposava a la planta baixa d'una pista de ball envoltada de columnes, taules i cadires amb la barra al fons. A una de les bandes un passadís conduia als labavos. Un primer pis amb reservats per als millors clients amants de la gresca i diversió completava l'estructura interna. El local va arribar a tenir un elevat prestigi internacional i era força conegut fora de les nostres fronteres.


*1929.- Descripció de l'Excelsior publicada a la revista Mirador en un article de Josep Maria Planes.

*1916.- Anunci dels primers anys de l'Excelsior, recollit a les planes de Papitu, en el que ja se'l considerava un local d'elit. (Font: Biblioteca de Catalunya. Arxiu Històric de la Ciutat. Col·lecció Joan Matabosch).

Entre els primers artistes que s'hi varen fer populars destaquen El Príncipe de Cuba i El Monterito, dos ballarins de reconegut prestigi dins del ram. Un altre dels atractius del local, que amb el pas dels anys va incrementar la seva llegenda, era, segons relaten les cròniques de l'època, la seva fama com a lloc abonat al consum de drogues, on era habitual veure noies i clients esnifant cocaina i fins i tot dones que s'injectaven morfina a les cuixes amb agulles. Tot plegat va convertir-lo ben aviat en una mena de paradís de l'esnobisme.
A l'abril de 1916 l'Excelsior va acollir una roda de premsa prèvia al combat de boxa que va enfrontar a Arthur Cravan i Jack Johnson a la Monumental. Els dos púgils varen retar-se sobre les taules del cabaret apretant les seves mans i disputant-hi un pols.
El local va passar per diverses etapes. A finals dels anys 1920's semblava entrar en decadència, però amb l'arribada de la Segona República es va reviscolar i va tornar amb força. Al maig de 1931 s'hi va inaugurar al soterrani el primer mini-golf de la ciutat (aleshores se'n deia tom-thum golf) que tenia divuit forats. Un any després l'Excelsior va canviar d'amos i va passar a ser dirigit per l'empresa D'Amico-Lage que el va transformar novament en un dels primers cabarets-dancings del país.

*1922.- L'Excelsior en un dibuix de l'Opisso.


*1931.- Dues imatges del mini-golf instal.lat al soterrani de l'Excelsior. Va ser el primer de la ciutat.  (Font: Revista Mirador. Número 138) 

 
*1933.- Als anys 1930's l'especial cartellera del setmanari satíric Papitu continuava anunciant l'Excelsior i les seves artistes més destacades. (Font: Biblioteca de Catalunya. Arxiu Històric de la Ciutat. Col·lecció Joan Matabosch).

A partir del març de 1934, després de romandre tota una temporada tancat, va convertir-se en music-hall després d'una profunda renovació. Antonio Astell s'havia col·locat al front del negoci i la seva experiència en el món de l'oci nocturn va tornar a situar l'Excelsior entre els locals més exitosos. La Guerra Civil però, acabaria arruinant la seva trajectòria, que amb l'arribada del franquisme amb prou feines va sobreviure als anys 1940's. El seu lloc va ser ocupat a partir dels anys 1950's pel Folies Chez Demon i després pel Saló de Té Tabú.
El cronista Lluís Permanyer ha recollit una relació de personatges famosos que varen visitar l'Excelsior com a clients. La llista inclou al príncep rus Yussopoff, executor de Rasputín; l'expresident veneçolà general Cipriano Castro; el popular torero El Gallo; el general mexicà Victoriano Huerta, l'exsultà del Marroc Muley Hafid, que vivia al veí Hotel Oriente i el domador de lleons capità Keller. Josep Maria de Sagarra n'era també un asidu visitant.
L'escriptor i periodista Màrius Carol hi va ambientar la seva novel·la Una vetllada a l'Excelsior.
Convé no confondre aquest local amb el Cinema Excelsior que hi havia a la cantonada Gran Via-Villarroel.

dissabte, 19 de maig de 2012

TEATRE MALIC. Fussina 3. (1984-2002)



Una de les experiènces teatrals bercelonines més entranyables de finals del segle XX va ser la del Teatre Malic del carrer de la Fussina, just davant d'un dels laterals del antic mercat del Born. Era una sala de dimensions molt reduïdes, la qual cosa propiciava una  relació molt propera, directa i gairebé íntima, entre l'artista i l'espectador. L'aforament no passava dels 60 espectadors.
Va obrir portes al novembre de 1984 per una iniciativa de la Companyia de Titelles La Fanfarra fundada el 1976  i que encapçalaven Mariona Masgrau i Toni Rumbau. Aquest últim en va assumir la direcció artística a partir del 1992. Malic (el nom amb que varen batejar el petit teatre) era un dels personatges creats per La Fanfarra, un aventurer intrèpid que protagonitzà una gran part dels primers espectacles de la companyia.
L'activitat de la sala va compaginar els espectacles de titelles dels seus promotors amb altres espectacles teatrals i de varietats. El projecte alternatiu del Malic va rebre entre d'altres el premi Especial de la Crítica (1991), el Ciutat de Barcelona de Teatre (1992), així com un premi FAD (1993). A partir del 1993 va acollir anualment el Festival d'Òpera de Butxaca.
Després de 18 anys d'activitat aquest petit teatre alternatiu va tancar portes l'últim dia de 2002. La nova política teatral, que prioritzava els grans escenaris com el TNC o el nou Lliure del Mercat de les Flors, va comportar que els fundadors del Malic donessin el cicle d'aquest singular espai per tancat. El seu minúscul escenari havia vist passar noms com Carles Flavià, Xavier Albertí, Ángel Pavlovski o Magda Puyo.


Algunes de les obres i espectacles representats al Teatre Malic:

1990 (novembre).- Jo no em quedo per vestit sants (amb Esther Formosa)
1992 (octubre).- Con el culo al aire (Godoy)
1993 (octubre).- Violeta (de Josep Maria Carandell i Manuel Garcia Morante)
1994 (octubre).- La seva padrona (de Giovanni Paisiello per Joan Anton Sánchez)
1994 (novembre).- Extraña fruta (amb Myriam Mezières)
1995 (juliol).- Trinoceria
1995 (octubre).- La petita bufa (d'Albert Mestres i Jordi Rossinyol) 
1995 (octubre).- Cabaret per a la guerra de Bòsnia (de Manel Barceló)
1995 (novembre).- En Landsoldats Dagbog (de Jacob Draminsky)
1995 (desembre).-  Casting (d'Eduardo Diago)
1996 (octubre).- Resaca (de Pepe Sedón i Fran Pérez)

1999 (setembre).- Imprurrugapla (de Jordi Bonilauri per la companyia Cataclown)
2000 (gener).-  Mujeres al rojo vivo (de Edurne Rodríguez Muro)
2000 (gener).- Constantina, escúchame con los ojos  (d'Ana Maria Moix i  Mariona Masgrau)
2000 (maig).- Los pelones (d'Albert Espinosa i Enrique Jasanada)
2000 (setembre).- Shylock (de Gareth Armstrong per Manel Barceló)
2000 (novembre).- La lluna i la bruna (espectacle infantil de Cristian García Prats)
2001 (juny).- L'ós (de Chejov, per Enrique Jasanada)
2001 (juliol).- El gat negre (de Lluïsa Cunillé amb Xavier Albertí)
2002 (novembre).- Els contes de Sade (de Pau Guix i Enric Ferrer)
2002 (desembre).- Punk.snot.dead (de Rebecca Simpson) 
2002 (desembre).- Letícia (de Peter Shaffer)
2002 (desembre).- De tant que t'estimo (La Fanfarra. Espectacle de tancament definitiu del teatre)





*1994.- Cartell d'un dels espectacles presentats del Malic, Extraña fruta, amb Myriam Mezières, mussa del director suís Alain Tanner, sobre l'escenari. (Font: Institut del Teatre).

dijous, 17 de maig de 2012

PRIMERES PLAQUES DE RETOLACIÓ DE CARRERS DE L'EIXAMPLE (Segle XIX)

Placa base de marbre o ceràmica amb la que es van començar a retolar els carrers de la ciutat, amb el seu caracteristic contorn sinuós. Avui se'n poden veure moltes de conservades a Ciutat Vella indicant apart del carrer, el barri, el districte i la mansana. D'aquestes a l'Eixample ja no en queden.


El model més antic i normalitzat de placa de retolació de carrers de Barcelona presentava un característic perímetre sinuós en forma de marc, que avui podem veure encara a molts dels carrers de Ciutat Vella, on s'han conservat en suport de marbre. Però aquest model també havia estat utilitzat als carrers de l'Eixample en les primeres retolacions de  les vies del Pla Cerdà a mesura que s'anaven obrint pas al Pla de Barcelona a partir de la segona meitat del segle XIX.
Els exemplars més antics d'aquest model de placa no tenien el gruix de les posteriors plaques de marbre sino que la seva superfície era ceràmica i sovint anaven pràcticament empotrades a la paret.
Avui han desaparegut totalment dels carrers de l'Eixample. Els últims exemplars es podien veure fa unes dècades a les zones més perifèriques de la quadrícula de Cerdà.

Dos dels últims exemplars supervivents als carrers de l'Eixample -avui ja desapareguts- que reproduien el patró original amb marc típic de les primeres plaques del segle XIX

dimarts, 15 de maig de 2012

ATRACCIONES EL CASPOLINO. Abat Safont / Tàpies. (1942-1973)

 
 
*1950's.- El sostre dels cavallets de les Atraccions Caspolino entre el teatres Español i Arnau 
 
Incrustades entre la mitgera del Col·legi Collaso i Gil i l'aleshores maleit carrer de les Tàpies, les Atraccions Caspolino ocuparen després de la Guerra Civil el mateix lloc que durant els anys republicans havia acollit el popular ball El Tropezón, conegut per les seves actives taxi-girls que ballaven durant poc més d'un minut per torn a 20 cèntims el tiquet.
Prohibides oficialment pel franquisme aquestes modalitats pecaminoses de ball de pagament i postergats els cabarets (tant de paraula com d'obra), la rendabilitat d'aquell espai privilegiat,  veí de teatres com l'Arnau i l'Español, es va concretar finalment en un modest i petit saló d'atraccions.
 
*1966.- Un fotograma de la pel·lícula Totò d'Arabia (José Antonio de la Loma), en la que es poden veure els cavallets de les Atraccions Caspolino.
 
Les Atraccions Caspolino eren doncs, una mena de parent pobre de les sempre animades Apolo de l'altra banda del Paral·lel. Hi destacaven els seus cotxes de xoc vermells, els cavallets i especialment les barques de xoc, que circulaven sobre un tanc ple d'aigua, una mena de piscina que uns anys després va ser buidada per instalar-hi uns futbolins a l'interior. Amb aquests dispositius la parròquia mirava d'apaivagar l'avorriment durant les grises tardes i les fosques nits de l'època.
 
 
*1964.- Un fotograma del curtmetratge El alegre paralelo (Enric Ripoll Freixes), en el que veiem l'antiga piscina de l'atracció de les barques de xoc, quan ja havia estat buidada i el seu interior era ocupat per taules de billar i futbolins.
 
Les fitxes de ferro amb el nom de l'empresa gravat eren recollides per l'empleat abans de cada torn, i constituïen la moneda autòctona d'aquell local, que amb el pas dels anys esdevindria terreny abonat als contactes de prostitució homosexual exercida pels anomenats xaperos, que després remataven la feina a les rodalies de la muntanya de Montjuïc. El Caspolino va desaparèixer a mitjans dels anys 1970's i al mateix lloc s'hi va instal·lar un pàrquing a l'aire lliure abans de la reordenació actual de l'entorn de Sant Pau del Camp.
Cal no confondre aquestes atraccions amb les Caspolino de la Plaça Gal·la Placídia, de les que van heretar els gronxadors de barques.

*1950's.- El gran fotògraf Francesc Català-Roca ens va deixar aquesta magnífica imatge dels cavallets del Caspolino amb les tres xemeneies al fons.
 
 
Més informació sobre aquestes atraccions al bloc Bereshit

dilluns, 14 de maig de 2012

LA PERFECCIÓN. Begudes carbòniques. C/ Monturiol (1908)


Una de les fàbriques més populars de la barriada del Clot va ser la Sociedad Anónima Industrial  La Perfección, productora de gaseoses i sifons. Fundada l'any 1908 tenia els seus magatzems i fàbrica a les dues bandes del carrer Monturiol -concretament de l'1 a l'11 i del 2 al 12- mentre que les oficines eren emplaçades al número 5 del mateix carrer. També tenia un local al número 10 del veí passatge Democràcia (rebatejat carrer del Movimiento Nacional pels franquistes). L'empresa comercialitzava també vins, licors, xarops i gel.


*1932.- Emplaçament de la fàbrica de La Perfección (encerclada en vermell) al bell mig del barri del Clot durant els anys de la Segona República. Abaix un detall ampliat de la mateixa zona. (Font: Institut Cartogràfic de Catalunya)

En la seva última etapa les gaseoses i sifons de La Perfección es distinguien pel simpàtic botones guarnit de vermell i blanc, una veritable mascota de la marca, que amb els braços aixecats semblava celebrar les excel·lències del producte. El 1981 la fàbrica es va convertir en un centre de Formació Professional i el 2003 fou enderrocada per construir-hi habitatges.

diumenge, 13 de maig de 2012

ARKADIN. Minisales de cinema. Travessera de Gràcia 103 (1976-1999)

 


L'edifici Autopistes (Travessera de Gràcia-Via Augusta) fou una de les tantes torres de 22 plantes que el porciolisme va permetre enlariar sobre la ciutat des de finals dels anys 1960's, a través d'una reglamentació urbanística específica que els anomenava edificis singulars. Als baixos d'aquesta torre, per la banda de Travessera de Gràcia, es va obrir el 1972 un  petit teatre anomenat Don Juan, que va tenir una vida curta i va tancar portes tres anys després. En el mateix local, l'empresa Círculo A hi va obrir a l'abril de 1976 una de les primeres minisales de cinema de la ciutat, modalitat que després s'imposaria totalment en el panorama de l'exhibició cinematogràfica.
Els Arkadin eren molts petits amb aforaments de 90 i 120 espectadors. Quan eres dins tenies la sensació d'estar  en una aula més que en una sala de cinema. Integrades dins el grups de les aniomenades sales especials, s'hi van projectar moltes pel·lícules d'autor i d'altres que arribaven tard al nostre país a causa de la censura franquista, que havia impedit la seva estrena simultània amb la resta del món civilitzat. El 1977 rebien el Premi Sant Jordi a la millor sala especial. Posteriorment passarien a ser gestionades per Cinesa.



La història dels cinemes Arkadin no va poder viure el canvi de segle. A finals de juny de 1999 les dues minúscules minisales van dir adéu a una aventura de 23 anys de projecció de cinema de culte.