dissabte, 30 de juny de 2012

SOLIDARIDAD NACIONAL. (1936-1979)


Els diaris que durant el franquisme representaren a la Prensa del Movimiento a Barcelona va ser dos: el periòdic de tarda La Prensa, i Solidaridad Nacional, que apareixia als matins.
El primer número de Solidaridad Nacional va aparèixer al juny de 1936 en format de revista setmanal, de la que només se'n van arribar a editar tres números. Com a diari va reaparèixer unes setmanes després de l'ocupació de Barcelona per les tropes franquistes, el 14 de febrer de 1939, data en que es va editar el número 4. La publicació s'autoproclamava diario de la revolución nacional-sindicalista. A partir de 1940 va passar a ser el diari de Falange Española Tradicionalista y de las JONS.
Coneguda popularment com La Soli havia heredat els locals i tallers del diari anarquista Solidaridad Obrera al carrer Consell de Cent 202, cantonada amb Villarroel, que foren incautats pel franquistes en acabar la Guerra.
Al març de 1957 la capçalera incorporava el subtítol Diario Sindicalista de Cataluña que va tornar a canviar al 1970 per un esqüet Diario Regional.
Durant la seva primera etapa es va vincular a la propagació de l'ideari falangista i de la revolució nacional-sindicalista com a fòrmula per combatre els dos grans enemics de l'estat: comunisme i capitalisme, a través de la superació de la lluita de classes i la nacionalització de l'economia. Després es limità a ser el portantveu del Sindicat Vertical, l'ùnic que l'estat franquista reconeixia com a legal. El símbols de la Falange (el yugo y las flechas) van ser sempre presents a la capçalera.
Els directors del diari al llarg de la seva història foren vuit: José de Ercilla (1939); Luís Santamaría (1939-1963); José Ramón Alonso (1963-1965); Fernando Ramos (1965-1967); Clemente Pamplona (1967-1970); Federico Gallo (1970-1973), Luis Climent 1973-1975) i Francisco Gutiérrez Latorre (1975-1979)
Entre els periodistes que hi varen col·laborar -alguns d'ells molt allunyats de l'ideologia oficial del diari- hi figuren Manuel Vázquez Montalbán, Robert Saladrigas, Martí de Riquer, Enrique Rubio, Joan Teixidor i Magda Solé.
La fi de la dictadura i la pròpia abolició del Sindicat Vertical varen accelerar la crisi final del diari. El 5 de juny de 1977 un grup de militants de la CNT varen ocupar els locals del diari reclamant el seu retorn al sindicat. L'últim número va sortir el 16 de juny de 1979.

dijous, 28 de juny de 2012

ARC CASCADA "MIRADOR DE LES PAPERINES". Plaça Catalunya (1888-1889)



La Barcelona de 1888 era una ciutat bulliciosa que destil·lava efervescència pels quatre cantons. Acabava d'inaugurar la seva primera Exposició Internacional que havia convertit la vella Ciutadella amb un gran parc, s'havia enlairat un majestuós monument a Colom davant del port i s'havien obert nombrosos comerços i restaurants. En el mes de juny, al bell mig de Plaça Catalunya, entre la Casa Gibert i el Circ Eqüestre va emergir una estranya construcció per a sorpresa de la ciutadania, que aviat la va batejar amb el nom d'Arc o Mirador de les Paperines, com recordava el cronista Lluís Permanyer en un dels seus articles a la secció El Álbum publicat a La Vanguardia. La iniciativa havia tingut ja un primer projecte amb emplaçament al passeig de Gràcia a l'alçada del carrer Casp.

*1888.- El Mirador de les Paperines apareix al fons de la imatge entre la Casa Gibert i el Circ Eqüestre.

Es tractava d'un arc cascada, projectat per l'arquitecte figuerenc Camil Oliveras i Gensana (1840-1898), que malgrat el nom popular que va adoptar, no disposava de cap salt d'aigua. Consistia en dues torres laterals unides per dues passarel·les centrals. A la inferior hi havia tot un conjunt de miralls que donaven una visió distorsionada de la realitat, mentre que la superior era plena d'ocells engabiats. Unes escales rústiques permetien al públic pujar per les torres dels extrems per accedir a les passarel·les. Des de dalt estant, es podien veure unes magnífiques vistes panoràmiques de la plaça. Però el conjunt era farcit de petits detalls. En un tancat hi havien dos personatges: Emma i Frank de Burg que s'exhibien amb els cossos tatuats amb imatges de monuments cèlebres. A la nit un gran nombre de globus de gas il·luminaven el conjunt i li donaven una aparença encara més fantasmagòrica.   
A molts ciutadans aquesta mena d'atracció fantasma els hi semblà grotesca i de mal gust, la qual cosa explica el seu considerable fracàs que provocà la seva desaparició a començaments de 1889.

*1888.- El setmanari satíric L'Esquella de la Torratxa feia mofa del pont de les paperines amb aquest acudit

*1888.- El rebuig que generava el Mirador de les Paperines queda palès en aquest retall de La Vanguardia del dia 10 de juny.

*1889.- Desaparegut l'arc cascada (febrer de 1889) la premsa evidenciava que no havia deixat gaire bon record.

dimecres, 27 de juny de 2012

MONUMENT A JOSE ANTONIO PRIMO DE RIVERA. (1964-2009)

*1964.- Els símbols originals del monument: l'emblema de Falange i el relleu de José Antonio en bronze.  
 
A banda del Monument als Caídos, el dedicat al fundador de Falange Española José Antonio Primo de Rivera va ser el de més rellevança dels que el franquisme va aixecar en honor als seus herois a Barcelona.
Crida l'atenció però, el temps que va passar per enlairar un monument a José Antonio a la ciutat. Curiosament, entre la data de l'acabament de la Guerra Civil i la de la mort del dictador, la inauguració del monument a José Antonio queda molt més aprop en el temps de la segona data (11 anys) que de la primera (25 anys). Fou el 29 d'octubre de 1964 amb presència de les autoritats civils i militars del règim. L'alcalde Porcioles, el governador Civil Ibáñez Freire, el ministre del Movimiento José Solís i la pròpia Pilar Primo de Rivera van fer els seus discursos de rigor.

*1963.- Vista aèria de l'últim tram del carrer de la Infanta Carlota Joaquina (avui avinguda Josep Tarradellas). A la part superior dreta de la foto es poden veure les obres de construcció del monument a José Antonio Primo de Rivera.

 
*1964.- Vista del monument durant l'acte de la seva solemne inauguració. No hi mancaren formacions militars i tota la parafernàlia pròpia del franquisme governant. A la foto es pot veure el yugo y las flechas que coronaven el bloc vertical de marbre fosc i una placa amb l'efígie de José Antonio situada a l'extrem del bloc travesser blanc que s'ajuntava amb el grup escultòric horitzontal. Noti's també com a curiositat que l'edifici de la cantonada Infanta Carlota- Avinguda de Sarrià (a l'esquerra de la foto) es trobava en construcció en aquelles dates. (Foto: Pérez de Rozas).

*1964.- L'alcalde Porcioles (a l'esquerra) i la germana de l'homenatjat Pilar Primo de Rivera varen pronunciar sengles discursos durant l'acte d'inauguració del monument. Abaix les paraules que la germana del fundador de la Falange va adreçar als congregats recollides a La Vanguardia. (Fotos: Pérez de Rozas) 


L'estil del monument havia deixat enrera les formes neoclàssiques indissociables de l'arquitectura franquista dels primers anys de la posguerra. S'havia optat per un estil més modern que no ocultava però la simbologia pròpia falangista i franquista. A la part frontal hi havia un mural escultòric de l'escultor Jordi Puiggalí, que representava el treball a través de figures de pescadors, obrers, artesans i camperols, mentre que a la part del darrera hi havien dos relleus escultòrics més. Un representanva la figura del soldat caigut en combat vetllat per tres dones i l'altre evocava la ressurrecció del màrtir juntament amb la inscripció "Barcelona a José Antonio".  Una altra escultura de metall reproduia el yugo y las flechas a la part més alta del bloc vertical de marbre que s'aixecava 18 metres sobre el terra. Una làmina rectangular d'aigua, que s'estenia sobre el passeig central de l'aleshores carrer de la Infanta Carlota Joaquima, completava l'espai .
Després de la mort de Franco, els primers ajuntaments democràtics no varen atrevir-se a eliminar aquell monument. L'alcalde Narcís Serra va optar només a desvestir-lo d'aquells símbols més inequívocs de la ideologia que representava. Així van desaparèixer el yugo y las flechas i l'efigie de bronze de José Antonio. Quedà doncs, com una mena de monument a tots els màrtis de la guerra, si bé aquesta interpretació era poc o gens convincent atès el simbolisme inequívoc que el monument havia representat al llarg dels anys.
Finalment, a l'empara de la Llei de la Memòria Històrica, el monument va ser desmuntat al febrer de 2009 en presència de l'alcalde Hereu, de l'escultor Puiggalí i amb algun brot per part de l'extrema dreta. Els relleus escultòrics es varen conservar i potser algun dia siguin exhibits en algun museu. Sigui com sigui el monument havia sobreviscut 34 anys a la mort de Franco. 

 
*2008.- Dues imatges del monument en els seus últims anys, ja desprovist de la simbologia franquista.
 
*2009.- Els operaris procedeixen a enretirar les plaques del relleu escultòric de Jordi Puiggalí davant l'atenta mirada de l'alcalde Jordi Hereu. (Foto: EFE-A.Dalmau).

diumenge, 24 de juny de 2012

BODEGA BOHEMIA (1940-1998) / CELLER BOHEMI (1920's-1940). Lancaster / Nou de la Rambla


*1970's.- L'exterior i l'interior de la Bodega Bohemia

Els antecedents històrics de la Bodega Bohemia es remunten a una petita botiga de queviures que hi havia a la cantonada entre els carrers Nou de la Rambla i Lancaster als anys 1920's. Li deien el Celler Bohemi i per entrar a veure els artistes calia passar abans per sota d'un bosc d'embotits que penjaven dins el "colmado". En aquella primera època l'accés era pel número 11 del carrer Nou de la Rambla, conegut com Conde del Asalto. Hi actuaven aprenents de cantants de sarsuela, mags, imitadors d'artistes i altres aficionats ansiosos per esdevenir artistes.
Després de la guerra Civil, la Bodega Bohemia va començar a adquirir celebritat a partir de mitjans dels anys 1940's. L'entrada s'havia canviat al numero 2 del carrer Lancaster i amb el pas del temps aquell local passaria a ser un dels llocs típics més turístics del Barri Xino. Un piano vertical contra la paret presidia el petit escenari. Tot l'entorn era ple de fotografies dedicades d'artistes de tota mena i d'inscripcions i frases diverses: El arte embellece la vidaEl mejor local para olvidar tus preocupaciones n'eren alguns exemples.
Francisco Prió va ser el propietari del local a la posguerra. Aleshores hi eren habituals les aparicions de la policia per enxampar aspirants a artistes que hi actuaven sense contracte infringint el reglament d'espectacles.
La història de la Bodega Bohemia però, no seria la mateixa sense la figura del Gran Gilbert, un artista que imitava a tota mena d'estrelles (Raquel Meller, Maurice Chevalier, la Mistinguett etc.) i que durant més de 20 anys va ser l'ànima animadora absoluta del local.
Aquell Gran Gilbert era en realitat un català de nom Joan Massó Gilbert, nascut a Figueres el 1885. Havia començat a treballar de perruquer de senyores a la Barcelona de començaments de segle XX  i després va iniciar un pelegrinatge per diversos països: Argentina, Brasil i França, on es convertí en un especialista en la paròdia de cantants de l'època  i d'artistes d'ambdós sexes.

El Gran Gilbert va ser l'ànima de la Bodega Bohemia entre 1950 i 1971.
 
*1961.- Curtmetratge alemany de Peter Schamoni amb càmera de Jost Vacano on podem veure alguns dels artistes habituals de la Bodega Bohemia.
 
A començaments dels anys 1950's Gilbert va retornar a Barcelona i començaria a actuar regularment a la Bodega Bohemia. A la dècada dels 1960's ja era un dels artistes més populars i coneguts del Barri Xino. Personalitats de l'època com el mateix ministre d'Información y Turismo Manuel Fraga o el parents del dictador marquesos de Villaverde havien passat per la Bohemia a veure el Gran Gilbert. 
El 1966 va protagonitzar la pel·licula de Manolo Summers Juguetes Rotos. Un any després a la seva estimada Bodega Bohemia era testimoni i padrí de la presentació del primer disc de Jaume Sisa, el cantautor galàctic, titulat L'home dibuixat.
El 1971 en plena actuació a la seva Bohemia el Gran Gilbert es va trobar malament, patia un fort mareig i va ser portat a casa seva. Va deixar d'existir només un dies després tenia. S'acabava allà la vida d'un artista que va morir, com aquell que diu, amb les botes calçades.

Mary Alda, un altre dels artistes que actuaren a la Bodega Bohemia.

Sense el Gran Gilbert la Bodega Bohemia va continuar la seva singladura com a refugi d'artistes vells i decadents que es resistien a retirar-se i que tenien en aquell racó del Barri Xino la seva llar i la seva única raó d'ésser. Carmina Farguell, Mary Alda o Maruzella foren alguns dels noms dels artistes habituals. El local va passar a ser regentat per la mateixa empresa que portava els també legendaris de la zona Tabú, Panam's o Villa Rosa.

*1978.- L'activista cultural Ocaña a la Bodega Bohemia plena de gom a gom.

El 1985 Jaume Sisa tornava a La Bohemia per presentar la seva transmutació de Sisa a Ricardo Solfa quan va decidir abandonar Barcelona per instal·lar-se a Madrid amb una nova identitat artística.
En una de les seves darreres etapes, amb Manuel Puga al front del negoci, la Bodega Bohemia celebrava totes les nits dels divendres una mena de premis d'honor que s'atorgaven a  conegudes personalitats del món de la faràndula (Matias Colsada, Juanita Reina, Carmen Sevilla o Lola Flores en són alguns exemples).
La Bodega Bohemia va tancar portes a l'abril de 1998 i l'edifici que la acollia va ser enderrocat al gener de 2002.

*2002.- L'edifici que va acollir la històrica Bodega Bohemia durant l'enderroc. (Foto: Xavier Gómez)

divendres, 22 de juny de 2012

CINE CRISTINA. Diputació / Rambla Catalunya (1945-1967)


*1955.- Imatge captada des del xamfrà de Rambla de Catalunya amb Diputació. L'entrada de la cantonada (a la dreta) correspon al Teatro Calderón. El Cinema Cristina era just al costat (fletxa vermella).

El Cinema Cristina era situat al número 254 del carrer Diputació tocant a Rambla Catalunya. La seva vida va ser paral·lela amb la del veí Teatro Calderón amb el qual compartia edifici i també amb el petit Teatro Candilejas.
La inauguració d'aquesta sala va tenir lloc el 7 de desembre de 1945 amb la projecció de Bambú, un film espanyol ambientat a la guerra de Cuba, dirigit per José Luis Sáenz de Heredia i protagonitzat per Imperio Argentina, Sara Montiel i Fernando Fernán-Gómez.
  
*1945.- Així s'informava a La Vanguardia de la inauguració del Cine Cristina



*1952.- Al febrer d'aquell any s'estrenava al Cristina el film Pandora amb James Mason, Ava Gardner i Mario Cabré.

El Cristina es va moure sempre dins la categoria de les sales d'estrena. Era un cinema de gran aforament i durant els seus 22 anys de vida va ser testimoni de la presentació a Barcelona de moltes pel·lícules mítiques de la història del cinema. Va tancar portes l'any 1967 quan el solar es va vendre per edificar-hi el Gran Hotel Calderón.

dimecres, 20 de juny de 2012

CAN PAVANA. VILLA PROVENCE. Sarrià. (S XVIII - 1959)


*1959.- Can Pavana-Villa Provence poc abans de ser enderrocada. (Foto: CE Els Blaus)

Sobre l'indret de avui s'estén la plaça d'Artós, existia una antiga casa rural que amb el temps quedaria integrada dins el casc urbà de Sarrià. La masia era coneguda com a Can Pavana i tenia la façana principal al capdamunt del passeig de Sant Joan Bosco.
A principis del segle XX la casa va ser objecte d'una profunda reforma que li va donar una aparença més de torre residencial i va passar a ser coneguda com a Villa Provence, nom que li va posar el ciutadà francès René D'Aulignac que n'era el propietari.
L'any 1959 la casa va ser enderrocada i part del seu jardi es va conservar per urbanirzar l'actual plaça Artós.

*1935.- Plànol municipal sobre el que s'identifiquen en vermell els límits de la finca de Villa Provence on hi havia la masia de Can Pavana. Era emplaçada al final del passeig de Sant Joan Bosco al costat d'una plaça Artós molt més petita de l'actual. El nom del seu propietari, el francès René d'Aulignac, figura imprès al plànol sobre el jardí de la finca. (Font: ICC Institut Cartogràfic de Catalunya)   

dilluns, 18 de juny de 2012

CONVENT DE SANT JOSEP DE LA RAMBLA. (Segle XVI - 1835)


* 1820's.- L'església del Convent de Sant Josep en un dibuix publicat per Gaietà Barraquer.
En el mateix lloc on avui trobem el Mercat de la Boqueria –que si ens fixem en el rètol de l’entrada també se’n diu de Sant Josep- hi hagué entre els segles XVI i XIX el primer convent dels carmelites descalços de Barcelona. Era el Convent de Sant Josep de la Rambla, que va ser construit per iniciativa de Joan de Jesus Roca, amic personal de Santa Teresa d’Àvila i Sant Joan de La Creu. Havent obtingut permís del rei Felip II, el pare Roca va aconseguir edificar una primera església de petites dimensions inaugurada el 25 de gener de 1586. Posteriorment es va construir el convent –conegut com Els Josepets- bastit amb pedra de l’antiga fortificació de la porta sud de la ciutat. La capella no s’aixecà fins el 1680.
El convent acollia la Casa Provincial i el Noviciat. Les finestres de les habitacions tot just feien mig metre i tenien sortida al claustre central. Al primer pis, tocant  a la Rambla, els josepets hi tenien una impremta fundada l'any 1746 i la reial foneria o fàbrica de lletres, que era molt important ja que només n’hi havia una altra a Madrid. Aquesta impremta seria pionera entre les altres que s'establiren a barcelona al llarg dels segles XVIII i XIX. El 1800 rebé el títol de reial per privilegi de Carles IV. Joaquim Esplugues, director de la fàbrica va inventar el 1833 una nova i avançada màquina d’impressió, coneguda com la Carmelitana, que li va permetre obtenir l’exclusiva de fabricació per part del rei. En el mateix pis hi havia una important biblioteca pública, que el 1665 s’amplià i s’ubicà a la tercera  planta. Provenia d'una donació del canonge Besora  que comptava amb més de 5.500 volums incorporats el 6 de març de 1665. A la segona planta hi havien cinc grans cel·les que acollien la infermeria, l'oratori i diverses estances. 
Rera el claustre i el temple dedicat a Sant Josep, amb les finestres orientades envers l'hort del convent, hi havia el Noviciat de dues plantes altes i 28 cel·les. Per la banda del darrera de l’església i del convent, la propietat dels carmelites s’estenia sobre una superfície estreta i allargada tot passant pel darrera del Palau de la Virreina i abastava fins gairebé el límit del carrer del Carme.
La comunitat religiosa la integraven una cinquantena de membres, que duien una vida extremadament austera. Els josepets del convent es vinculaven amb la ciutadania mitjançant tasques comunitàries de suport social, en especial durant les epidèmies de la pesta dels anys 1588 i 1589 quan cinc carmelites hi van perdre la vida. Les víctimes entre els religiosos de la comunitat es varen reproduir el 1651, (setze carmelites moriren per assistir empestats durant epidèmia de pesta groga que assolà Barcelona) i el 1821, quan altres quinze frares van morir per atendre afectats de la Barceloneta. La seva tasca social era també famosa per la sopa que donaven diàriament als pobres de la ciutat. Des del punt de vista cultural els carmelites instruïen als nens abandonats que recollien pel carrer.
El convent de Sant Josep va ser incendiat i destruït per una revolta popular esdevinguda el vespre del dia de Sant Jaume de 1835, quan una gernació humana va recórrer les Rambla per destruir un total de sis convents. L'edifici en runes va ser objecte de saqueigs en els dies posteriors fins a desaparèixer totalment uns mesos després. L'ajuntament de la ciutat, reunit el 9 d'octubre d'aquell mateix any, va acordar convertir l'espai en mercat. El 19 de març de 1840 es posava la primera pedra del futur Mercat de la Boqueria. 

dissabte, 16 de juny de 2012

RESTAURANTS DE LA PLATJA DE LA BARCELONETA (1940's-1994)


Tot i que les primeres cases de menjars a la platja de la Barceloneta provenen de finals del segle XIX quan molts pescadors aprofitaven part de les seves captures per cuinar-les i oferir dinars, el boom dels restaurants de primera linia de mar en aquest barri es va consolidar bàsicament a partir de la posguerra en l'espai comprès entre els Banys de Sant Miquel i el que seria l'inici del Passeig Marítim. Allà es va formar una via paral·lela a la linia de la costa on anaven a morir els estrets carrers de la trama urbana del barri i s'hi concentrava una munió de restaurants encaixonats els uns al costat dels altres. Era també habitual veure com els empleats sortien al carrer a buscar el client i li oferien lloc per aparcar el vehicle. Aquests xiringuitos o merenderos, com se'ls coneixia popularment, tenien a la part del darrere terrasses amb entarimants sobre la platja o fixaven directament les taules dels comensals sobre al sorra.

*1950's.- Aspecte que oferien els xiringuitos per la part que donava a la platja. A l'estiu però, les taules s'instal·laven sobre la sorra. (Foto: Arxiu Popular de la Barceloneta)

*1949.- Ambient nocturn davant del Hawai

*1950's.- Una vista dels terrats dels xiringuitos amb la platja i el mar darrera. (Foto: Arxiu Popular de la Barceloneta)


*1960's.- Un racó de la zona dels xiringuitos. En primer terme El Salmonete i davant el Malvarrosa. (Foto: Arxiu Popular de la Barceloneta)

Identificació de la zona (en vermell) on eren emplaçats aquests restaurants a primera linia de mar.

Aviat anar a mejar marisc i paelles a la Barceloneta va passar a formar part del circuit turístic per excel·lència i a la vegada també es consolidà com un costum molt propi i típic pels autòctons.
En la seva darrera etapa la restauració a primera linia de mar era a la Barceloneta un negoci consolidat i s'hi menjaven paelles i plats de marisc a dojo. Can Pinxo, Can Costa-El Deporte, Costa Azul, Catalunya, Can Costa, El Merendero de la Mari, Mar y Playa, Salmonete, L'Escamarlà, Aurora, Sol y Sombra, Casa Paulino, Rancho Grande, Miramar, La Gaviota, La Marina, Terramar i El Avión foren els noms del 18 últims supervivents abans de la desaparició definitiva d'aquell espai únic i irrepetible
Els xiringuitos varen caure sota l'acció implacable de la piqueta l'any 1994 per aplicació estricta de la Llei de Costes, que obligava a alliberar els espais contingus a la linia de la platja. L'espectacle de les màquines enderrocant aquelles petites edificacions de planta baixa va ser contemplat pels veins amb llàgrimes als ulls i amb la seguretat que una etapa de la història del seu barri quedava tancada per sempre més.
Molts dels propietaris dels xiringuitos desapareguts varen obrir nous restaurant -generalment mantenint el mateix nom- a la rehabilitada zona del Port Vell o al Passeig Joan de Borbó on l'enderrocament dels antics ràfals va permetre una paròmica sobre el port abans impossible.

*1976.- Una foto històrica del líder del PCE Santiago Carrillo amb perruca i d'incògnit  davant de Can Costa acompanyat del seu amic Teodulfo Lagunero. Els comunistes esgotaven els últims temps de clandestinitat, però encara trigarien uns mesos a ser legalitzats pel govern Suárez.

*1985.- Can Costa i Cal Pinxo dos dels reastaurants de la zona que atreien més públic.

*1985.- El rètols dels xiringuitos El Salmonete, Casa Paulino, El Gato Negro o El Avión, visibles tots a la foto, donaven animació a la zona.  

*1990.- Una vista nocturna dels últims anys dels xiringuitos (Foto: Anna Boyé)

*1990.- L'irrepetible i popular Bernardo (Bernardo Cortés Maldonado) amenitzava els àpats amb els seus temes d'avui i de sempre acompanyat d'una guitarra. El Virolai i l'Himne del Barça formaven part també del seu repertori habitual. (Foto: Anna Boyé)

*1994.- Punt i final. El Restaurant Catalunya, que regentava Antoni Miquel Cervero Leslie, el conegut cantant de Els Sirex, a punt de ser enderrocat. (Foto: Arxiu Popular de la Barceloneta).

*1994.- Una altra imatge dels últims enderrocs (Foto: Jordi Bellver. La Vanguardia)

dijous, 14 de juny de 2012

BARCELONA DE NOCHE. Cabaret. Tàpies 5 (1936-1990)

Agraïments a EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ i MARIA JOSÉ GONZÁLEZ

 
*1936.- Imatge del carrer de les Tàpies davant de Barcelona de Noche

*1936.- L'animada sala de ball a l'interior del local.

José Márquez, conegut popularment com Pepe el de La Criolla va fundar el cabaret Barcelona de Noche al mes de març de 1936, després d'abandonar el local que l'havia fet famós. El nou cabaret havia estat edificat sobre els antics estables d'una vaqueria que havia acollit fins a 45 vaques. En el seu format original disposava d'una sala principal rectangular, el bar, una taula de joc, els lavabos i el guarda-roba. L'encarregat de decorar el local fou Humbert Vallmitjana. Allà van anar a parar les mítiques columnes-palmera de La Criolla. La paret principal de la sala era coberta d'un mural pintat que reproduia les imatges de diversos lloros tropicals amb dues dones nues que es gronxaven. La pista central era delimitada per uns cordons gruixuts. El projecte de Pepe amb el seu nou local era força ambiciós i se'l veia molt il·lusionat en convertir-lo en el nou referent del barri. Però dissortadament per a ell, no podria viure per veure-ho. Va ser assassinat en estranyes circumstàncies la nit del 29 d'abril del 1936, quan encara no feia ni dos mesos que havia obert Barcelona de Noche.


*1936.- Vista del portal de l'immoble on vivia Pepe Márquez al carrer de Santa Madrona 6-8. A la foto inferior poden apreciar-se les perforacions al vidre produïdes pels quatre trets que van acabar amb la vida del propietari de Barcelona de Noche.

*1936.- Anunci de la programació de Barcelona de Noche aparegut a la revista satírica Papitu la mateixa semana en que morí assassinat el seu fundador Pepe Márquez.


Acabada la Guerra Civil, el local va intentar recuperar la popularitat d'abans i va canviar el nom passant a ser La Nueva Criolla, però els temps havien canviat, la misèria envaia els carrers del barri i la permisivitat del nou règim era mínima o nul·la. El local va subsistir a empentes i rodolons durant els primers anys de la dictadura i a finals dels anys 1950's tornava a recuperar presència a les nits barcelonines i també com a reclam turístic.

*1950's.- Postal de propaganda de Barcelona de Noche orientada als turistes.

Va ser però, des de començaments dels anys 1970's, quan Barcelona de Noche tornaria a adquirir un cert protagonisme entre els locals del Barri Xino com a lloc de concentració de transformistes i transexuals. Allà començaren les seves carreres alguns artistes que amb el pas del temps assolirien un important grau de reconeixement (Àngel Pavloski, Bibi Andersen -després coneguda com a Bibiana Fernández- o Mimí Pompón en són alguns exemples).
Barcelona de Noche tancaria portes gairebé en silenci l'any 1990, quan la reforma de l'entorn i l'obertura de la Rambla del Raval van donar un canvi radical a la imatge del barri. De l'antic carrer de les Tàpies en va quedar ben poca cosa i una comissaria va ocupar el solar d'aquell antic i legendari cabaret.

*1983.- Porta d'accés a Barcelona de Noche

*1983.- El mural que hi havia al costat de l'entrada al local. Davant hi podem veure a Josep Maria Huertas Clavería, Pere Monés, Josep Martí Gómez i Paco Candel. (Foto: Pepe Encinas)


Transformistes i altres artistes que varen actuar a Barcelona de Noche  (1979's-1980's)

Madame Arthur
Christa Leem
Christine
Pierrot
Bibi Andersen
Àngel Pavlovski
Dolly Van Doll
Mimí Pompón

dilluns, 11 de juny de 2012

TELE|EXPRES. Diari de la tarda. (1964-1980)

 
Capçalera del diari Tele|eXpres

El 16 de setembre de 1964 arribava als quioscs el primer número d'un nou periòdic barceloní de tarda, que s'afegia al dos altres rotatius vespertins de la ciutat: El Noticiero Universal i La Prensa.
El naixement de Tele|eXpres va ser obra de la iniciativa privada, la primera experiència d'aquesta mena després de la Guerra Civil. El seu fundador Jaume Castells es va aprofitar de les bones relacions que mantenia amb la família del general Franco i va aconseguit tirar endavant el projecte del nou diari. No obstant això, la història de Tele|eXpres és corulla d'episodis de topades amb la censura franquista.
En la seva primera etapa, la redacció es va nodrir de periodistes d'ideologies diverses, però tots ells amb un alt nivell de professionalitat. No hi mancaven els de l'antiga escola, amb indubtable simpatia pel règim, com Manuel del Arco, Juan Segura Palomares o Federico Gallo. Però al costat d'aquest grup el planter de Tele|eXpres oferia també al lector plumes d'ideologia més progressista o liberal com ara Jaume Miravitlles, Josep Pernau  o Sempronio.
Amb el pas del anys i dins els límits que permetia la situació política del país, el diari va anar adquirint una línia editorial cada cop més progressista, que especialment es va fer palesa a partir del moment que Manuel Ibáñez Escofet va assumir la direcció del diari el 1968. El primer director però, havia estat Andreu Avel·lí Artis, conegut amb el pseudònim periodístic de Sempronio, que va tenir que dimitir arrel d'un article crític sobre el bisbe de Lleida. Tot seguit, Ignacio Agustí, periodista i escriptor de reconeguda ideologia franquista, va arribar a la direcció, que va tenir que deixar ben aviat a conseqüència d'un article contra els capellans que s'havien manifestat a la Via Laietana contra les tortures de la policia als estudiants. Després alguns directors de durada més efimera (Carles Sentís i Manuel del Arco), va començar l'etapa Ibáñez Escofet que duraria vuit anys i aconseguiria reflotar i consolidar el diari amb el suport del grup Godó, que va adquirir la meitat de les accions de l'empresa. En aquesta etapa Tele|eXpres es va modernitzar incorporant un suplement setmanal de cultura i aviat es va convertir en un clar referent de la intelectualitat d'esquerres i dels sectors progressistes durant els ultims anys del franquisme.
Un incident històric de la vida de Tele|eXpres fou sens dubte la publicació de l'article de Josep Maria Huertas Claveria titulat Vida erótica subterránea. El reportatge tractava sobre la prostitució oculta a Barcelona i la seva relació amb els militars. Huertas va ser detingut, jutjat, condemnat en Consell de Guerra i privat de llibertat a la presó Model.
El Grup Godó acabaria comprant la totalitat del diari i després de la mort del dictador va cedir-lo al Grup Mundo de Sebastià Auger, que editava les publicacions més marcadament d'esquerres de l'època, com eren el periòdic MundoDiario o la revista setmanal d'actualitat Mundo.
Pere Oriol Costa, César Molinero, Miguel Angel Basternier i Tristán La Rosa varen ser els últims directors de Tele|eXpres, que va deixar de publicar-se a començaments de 1980 a conseqüència de la greu crisi que patia el Grup Mundo. Tot i que uns mesos després va tornar a reaparèixer, l'intent no va reeixir i el 23 de desembre de 1980 es va publicar l'últim número.

dissabte, 9 de juny de 2012

TORRE DE LA LLUM. Plaça de l'Univers. Exposició Universal de 1929 i Fira de Barcelona. (1929-1984)

*1929.- Vista aeria de la Torre de la Llum edificada sobre una de les portes d'accés a la plaça de l'Univers.


Aquesta torre, que arribava a una alçada de 50 metres, s'enlairava sobre el cos central del triple arc d'accés a la plaça de l'Univers des del Paral.lel situat entre els palaus de l'Art Tèxtil i de Comunicacions i Transports.
La part central de la torre guardava una certa semblança amb les dues torres venecianes de la plaça Espanya que donen accés al recinte firal, si bé aquesta era més estreta i el seu remat original resolt amb una llanterna va ser eliminat a principis dels anys 1960's per problemes estructurals.

*1929.- Una visió nocturna de la torre iluminada durant la celebració de l'Exposició.
 
*1933.- Emplaçament exacte (cercle vermell) de la Torre de la Llum sobre un plànol municipal posterior a la clausura de l'Exposició de 1929. (Font: Institut Cartogràfic de Catalunya. Cliqueu sobre la imatge per engrandir-la)
 
 
El 1966 s'enderrocava el Palau Central (antic Palau de l'Art Tèxtil) i es van elaborar tot un seguit de projectes de remodelació de la plaça de l'Univers i el seu entorn, que acabarien amb la construcció del nou Palau del Cinquentenari. Pel que fa a la Torre de la Llum es va preveure de susbtituir-la per una altra, de linia més moderna, que finalment mai s'arribà a construir.
Finalment al 1984, quan es va acometre una nova reordenació integral de la plaça de l'Univers i del sector del recinte firal contigu al Paral.lel, es va optar per suprimir la torre que fou enderrocada.
 
*1964.- Malgrat haver perdut l'esplendor del passat i el seu coronament, als anys 1960's la Torre de la Llum encara destacava sobre el recinte firal de Montjuïc. Aqui la veiem durant la celebració de la Fira de Mostres. 
 

*1967.- Després de l'enderroc del veí Palau Central (ex Palau de l'Art Tèxtil a l'Exposició de 1929), la Fira de Barcelona va encarregar un projecte de reforma de la torre per recuperar la seva funció de far, que mai va ser executat. A l'esquerra la torre en els seus últims anys d'existència ja sense el remat del cim. A la dreta el projecte de la nova torre amb un far. (Fotos: Arxiu La Vanguardia).