dimarts, 31 de juliol de 2012

PAPERERA METÀL·LICA ADOSSADA (1960's-1970's)

*1973.- Aquest model de paperera de carrer, utilitzat des de començaments dels anys 1960's, va conviure amb l'altre model metàl·lic amb peus fins ben entrada la dècada dels 1970's. Aquí en tenim un exemplar a la vorera dels magatzems El Corte Inglés de la Plaça Catalunya (Foto: Francesc Català Roca).

A partir de la decàda dels 1960's la implantació de papereres als carrers de la ciutat va començar a generalitzar-se. Ja no n'hi havia només als parcs, jardins i zones verdes, on seguia implantat aquell típic model de cistella baixa de tires de fusta pintades d'un color verd clar, sino que l'ajuntament, convençut de la necessitat d'endegar una política de neteja al carrers (Mantenga limpia España, va ser una de les cantarelles oficials que van començar a sentir-se arreu)  va dedicar part dels seus pressupostos a aquesta fi i els carrers i places començaren a poblar-se de papereres (preferentment al centre i les zones amb més ressó turístic). El ciutadà podia exercitar amb més facilitat el noble art de mantenir neta la ciutat. 
Les primeres papereres d'aquesta campanya consistien en un model metàl·lic adossat a un pal, que generalment era el suport d'un fanal, d'un semàfor o fins i tot d'algun dels pals de fusta que encara sostenien conduccions externes de línies elèctriques. El model presentava un frontal llis amb una obertura a la part superior, a manera de bústia,  per dipositar els papers que deixava lliure a sota una superficie rectangular, quasi quadrada,  per insertar anuncis publicitaris. Contràriament, la part del darrera era ovalada i incorporava una mena de corretges que permetien subjectar-la al pal. Els operaris dels serveis municipal de neteja obrien aquestes papereres accionant una palanca que separava tot el frontal i feia caure el contingut a l'exterior directament al cabàs de recollida. Tot seguit, l'operari feia una repassadeta amb l'eina de recollir papers i deixalles del terra, per si havia quedat  a dins quelcom que es resistia a caure i, un cop buidat completament l'interior, la tornava a tancar encaixant el frontal-tapa i la paperera quedava novament buida i llesta per a fer el seu servei.
Fou a començaments dels 1970's quan aquesta paperera va començar a caure en desús en favor de l'altre model metàl·lic: la paperera de dos peus amb cobertura antipluja.  

dilluns, 30 de juliol de 2012

PASSOS ELEVATS PER A VIANANTS DE L'AVINGUDA MERIDIANA (1964-1993)

*1967.- El pont de Ferran Reyes amb la plaça encara per urbanitzar i l'església per construir.

L'actual Avinguda de la Meridiana, oberta al trànsit per trams a partir de l'estiu de 1964, havia estat concebuda com una via ràpida per al trànsit rodat. Malgrat creuar barris i nuclis de població densos i anteriorment compactats, els vianants hi van sortit perdent d'una manera evident. La nova via suposava una barrera radical entre els dos costats que separava.  El projecte, més semblant a una autovia urbana que a una avinguda, va preveure la construcció de tres pasarel·les o ponts enlairats sobre la calçada per tal que els vianants poguessin travessar d'un costat a l'altre, amb les lògiques molèsties que suposava per la gent d'una certa edat tenir que pujar i després baixar escales i rampes per accedir o abandonar respectivament el pont.
Tot i que a les cruïlles amb Consell de Cent, Mallorca, Navas de Tolosa i Felip II es van habilitar passos de superfície, tres grans pasarel·les de formigó van ser construides. Tot plegat atorgava a la nova via un aspecte de terreny conquerit per l'automòbil (aleshores símbol inequívoc de progrés i bastió del desarrollisme) en perjudici del vianant, un plantejament dissortadament clàssic i recurrent en la història del porciolisme.

*1965.- Els ponts per a vianants de la Meridiana van generar rebuig des del primer moment.  Aquest article aparegut a La Vanguardia n'és un exemple. (Cliqueu a sobre per agrandir-lo).



*1965.- La Meridiana creuada pel pont del carrer Aragó.

Des de plaça de les Glòries en direcció a Sant Andreu, el primer el trobavem a la cruïlla amb Aragó. Aquest pont curiosament no era perpendicular a la Meridiana sino que la creuava de biaix per tal de connectar les dues meitats del barri del Clot. Discorria en direcció mar des de la cantonada d'Aragó, on hi havia una curiosa rampa de cargol per accedir al pont, fins al carrer Meridional que servia per acollir-hi les escales de l'altre cantó. Aquest pont permetia accedir al sector del mercat. Era just a l'indret on en el passat hi hagué la popular Rambleta del Clot.
La segona pasarel·la, situada una mica més amunt, era justament a l'alçada del carrer de la Muntanya, entre el curs dels carrers Mallorca i València i, aquest sí, creuava la Meridiana perpendicularment.

*1975.- Vista de la  Meridiana des del pont del carrer Muntanya.
El tercer pont, arribant ja a la Sagrera, era el de la gran plaça Ferran Reyes amb la seva singular església. Quan van construir aquesta pasarel·la, aquell sector es trobava encara mig en estat de descampat, però en els anys següents va servir per connectar els dos trossos de la gran plaça. En aquest cas, l'ampli espai va permetre construir rampes per accedir al pas elevat.
Al juny de 1967 va entrar en servei l'últim tram de la Meridiana, des de Fabra i Puig fins a la Trinitat i el límit del terme municipal. En aquella zona les interconnexions entre ambdós costats es van resoldre per sota. Allà l'efecte autopista era ja total i encara avui, tots i els passos de vianants amb semàfors, costa de fer abstracció de l'idea de via ràpida.
Posteriorment, a l'any 1973, la reordenació de la Plaça de les Glòries va comportar l'enlairament d'un nou pont sobre la Meridiana entre el carrer Consell de Cent i el començament del carrer del Clot.

*1973.- Aquell any, amb la reforma del nus viari elevat de la plaça de les Glòries, es va afegir un altre pont enlairat sobre la Meridiana. El veiem a la foto rera el panell informatiu. Connectava el cantó Llobregat de la via amb l'inici del carrer del Clot. Més enrera es pot veure parcialment el pont del carrer Aragó. (Foto: F. Català Roca)

Amb l'arribada de la democràcia les baranes d'aquests ponts van esdevenir un lloc idòni per instal·lar-hi cartells i pancartes amb reivindicacions polítiques i convocatòries a mítings i actes de partit durant els períodes electorals.
A partir de 1989 l'Ajuntament va començar a executar el pla d'humanització de la Meridiana i dels seus barris fronterers. Lògicament una de les primeres fites era retornar al vianant els drets que mai van tenir en aquells via i això passava inexorablement per la desaparició de les passarel·les.
A l'agost de 1993, aprofitant el parèntesi d'activitat estival, era desmantellat i enretirat l'ultim pont de de vianants de la Meridiana, el de la plaça Ferran Reyes.

*1993.- Enderroc del pont de vianants de la plaça Ferran Reyes.

dissabte, 28 de juliol de 2012

CINEMA TEXAS. Bailèn 205. (1947-1995)

*1987.-  L'entrada del Cinema Texas a la cantonada del carrer Bailèn amb Igualada.

El Cinema Texas va obrir portes l'any 1947. Tot i que va ser el continuador de l'antic Cinema Bailen, aquell que durant la Guerra Civil havia acollit uns menjadors infantils, el Texas va adquirir una personalitat pròpia durant l'època de la dictadura fins a convertir-se en un dels cinemes de barri de doble programa més entranyables, molt estretament lligat a la vila de Gràcia i també a la comunitat gitana de la plaça del Raspall.
El 1995 el Texas deixava d'existir per iniciar una nova etapa després d'una profunda reforma que el va convertir en una multisala amb el nom de Lauren Gràcia. Però lògicament ja no era el mateix. la memòria de l'històric Texas per a molts graciencs és inesborrable. Amb el tancament del Texas, que va comportar també la desaparició de l'acomodador, la senyora de la taquilla i algun altre personatge entranyable que semblava integrat eternament a aquella sala, moria en realitat un cinema de barri, d'aquells de sessió continua a partir de les 4 amb dues pel·lícules, estrenades feia temps, i on els pares hi deixaven la canalla que hi passava les tardes dels caps de setmana, talment com en una guarderia.
El Lauren Gràcia va tancar també uns anys després de la seva obertura, fins que el 18 de setembre de 2014 la sala va recuperar el seu nom de sempre i va tornar a funcionar reconvertit en Texas Cinemes amb quatre sales dedicades a personatges cèlebres del món del cinema: Néstor Almendros, Bigas Luna, Rovira Beleta i José Luis Guarner.

*2014.- El nou Texas inaugurat al setembre d'aquell any amb quatre sales i un aforament total de 540 espectadors

divendres, 27 de juliol de 2012

ABRAXAS. Gelabert 26 (1972-1996)



L'any 1970 apareixia al mercat un disc històric de Carlos Santana presentat amb el nom Abraxas. Contenia alguns temes com Black Magic Woman, Oye como va o Samba pa ti que amb el temps han esdevingut clàssics indiscutibles de la història de la música pop. Només dos anys després va obrir al carrer Gelabert tocant a Josep Tarradellas (aleshores encara Infanta Carlota), un local molt íntim que duia el mateix nom que l'album del músic llatí afincat als Estats Units. Des del carrer estant, Abraxas presentava una imatge externa blindada, que més d'un havia confós amb un altre tipus de local, diguem-ne d'alterne, que tant proliferava en aquella zona. Ningú hagués dit que aquella cobra enlairada i desafiant que apareixia a l'anagrama del local, ocultava un niu de tranquilitat a l'interior. S'hi respirava ambient de cartomància i esoterisme -trets que sempre van acompanyar l'Abraxas-, la parròquia es distreia amb una àmplia i variada gamma de jocs de taula (escacs, master mind, scrabble, backgammon, etc.), no hi faltava la diana receptora de dards, i s'hi escoltava bona música de jazz en un ambient íntim sembrat de còmodes sofàs i d'espelmes col·locades rigorosament sobre les taules. A les nits s'hi oferien actuacions musicals, s'hi venien llibres sobre ciències ocultes i s'hi tiraven les cartes del tarot. També va ser un lloc habitual de presentació de llibres i xerrades-col.loqui i en els seus últims temps programava espectacles que l'enquadraren dins la categoria del cafè teatre.  
L'Abraxas, un local sempre discret i amb una clientela fidel, va anar sobrevivint als canvis del darrer quart del segle XX i va desaparèixer cap a finals del 1996, després de programar un espectacle de Francesc Queral amb el titol Estem ben fotuts.

 

dimecres, 25 de juliol de 2012

GASLIGHT. Cafè-Teatre. Moià / Tuset. (1970-1974)


Local d'espectacles situat del carrer Moià 1 tocant a Tuset.  Era un soterrani situat al costat de l'Snob-Coupé, que a partir del desembre de 1970 va començar a programa regularment espectacles teatrals i musicals sota la denominació de cafè teatre. Va obrir portes amb l'obra ¿Quiere ser polígamo? de Xavier Lafleur.
També s'hi van oferir alguns concerts de cançó com el de Guillermina Motta que hi va  actuar al març de 1974 abans que el local quedés convertit exclussivament en discoteca.
Amb noves denominacions el local va acollir posteriorment discoteques com Jackie-O, Bis-Bis (d'ambient gai), Babel, Di-ver-ti-do o Ruta 66.




Alguns dels espectacles presentats a Gaslight:


  • 1970. Desembre. ¿Quiere ser polígamo? de Xavier Lafleur, amb Jorge Vico, Encarna Chimeno, Margarida Minguillón i Alberto Fresco. 
  • 1971. Abril. Del lithinés al sidral. Pere Tàpies.
  • 1971. Setembre. Judit y Holofernes en rojo y verde de Kalikatres, amb Mayte de Puig, Manuel Santos Peñas i David Bremon. Direcció: Manuel Santos Peñas
  • 1972. Gener. Domesticar a una mujer. Comèdia musical d'Alfonso Paso.
  • 1972. Abril. Anatol, original d'Arthur Schnitzler, versió de Clemente Andrei, amb Gabrile Agustí i Asunción Victoria.
  • 1972. Setembre. Hotel dulce himeneo de Luis Maté, amb Simón Cabido, Carla Martín, Pedro Román i Pastora Mejías Peña.
  • 1972. Novembre. El huevo de Colón. Comèdia xou amb Santi Sans.
  • 1973. Abril. Yermo amb Santi Sans.
  • 1974. Gener. ¿Qué pasa en la alcoba?, d'Alfonso Paso, amb Marta Padován i Simón Cabido. Direcció: Antoni Chic.
  • 1974. Març. Guillermina Motta.


  • dilluns, 23 de juliol de 2012

    SENYALS DE TRÀNSIT LLUMINOSOS (1950's-1970's)

    *1971.- Una vista nocturna de la Plaça Catalunya on es poden veure diversos senyals de trànsit lluminosos. (Foto. Francesc Català Roca)

    Abans de l'arribada i generalització de les superfícies reflectants sobre els senyals de trànsit, que permeten la seva perfecta visualització en ser enfocats pels llums dels automòbils, altres alternatives es varen assajar per tal que el senyal fos visible a la nit.
    Des de finals dels anys 1950's era habitual als carrers de la ciutat un tipus de senyal format per una superficie plàstica que no era plana sino que formava un volum abombat i disposava de llum interior. La seva connexió a la xarxa d'iluminació dels carrers permetia una perfecta visualització del senyal.
    Aquest model sovintejava especialment als carrers més cèntrics de la ciutat i es van mantenir fins a començaments dels anys 1970's en que foren eliminats i substituits pels típics de superfície plana reflectant. 

    dissabte, 21 de juliol de 2012

    SNOB. Scotch Bar (1968-1974) i COUPÉ 77. Discoteca (1969-1974). Tuset-Moià.

      
    1969.- Sotagot del tàndem Coupé 77 - Snob 


    L'any 1967 un modern edifici format per diferents volums va emergir a la cantonada dels carrers Tuset i Moià. En aquella època es tractava de la zona més emergent de Barcelona a nivell de modernitat i noves propostes. Els baixos del nou edifici no varen trigar a ser ocupats per un parell de locals connectats entre sí, que mereixen passar a la història del bulliciós carrer Tuset de finals dels anys 1960's.
    D'una banda es va inaugurar en primer lloc un scotch-bar amb el suggerent nom de Snob, que presentava una estètica que recordava al popular Bocaccio, una decoració on dominava el color vermell i disposava d'una àmplia terrassa coberta al carrer. La inauguració va tenir lloc a l'octubre de 1968 amb desfilada de moda i festa a la que no va faltar el pintor Salvador Dalí. L'Snob funcionava a partir del migdia i s'hi servien vermuts i esmorzars. A la tarda, era lloc de reunió de joves de casa bé i a la nit un lloc  apropiat per prendre-hi unes copes. Només uns mesos després, al gener de 1969, va obrir portes al soterrani la petita discoteca Coupé 77 a la que s'hi podia accedir directament des de l'Snob.
    Eugenio Rulovic, un hongarès afincat a barcelona, va ser el promotor d'aquest local. Ja havia tirat endavant altres projectes com la boîte Le Clochard al capdamunt del carrer Muntaner o Play-Boy una coneguda discoteca a Sitges.
    A mitjans de la dècada dels 1970's el tandem Snob-Coupé va convertir-se sucessivament en altres locals (Carroll's, New Carroll's, Tuset 3) i als 1980's en Cafè Flore a nivell de carrer i Club 7 al soterrani.
       

    *1969.- Postal publicitària amb un dibuix de l'Scotch-Bar Snob a la cantonada Tuset-Moià. 

    dijous, 19 de juliol de 2012

    VORERES DEL CARRER PELAI (1969-1992)

    *1972.- Un vespre plujós de tardor amb el paviment de terratzo del carrer Pelai. (Foto: F. Català Roca).

    El carrer Pelai, via comercial per excel·lència i una de les més transitades de la ciutat, va ser objecte a finals dels anys 1960's d'una profunda reforma de les seves voreres que van ser modificades amb un canvi radical del paviment.
    En aquells temps s'imposaven les peces de terratzo a les places i vies principals en perjudici dels habituals panots. El terratzo, format per una combinació de còdols de marbre conglomerats amb ciment, es presentava en grans rajoles, oferia molta més resistència i permetia el joc de formes i colors. El passeig central de la Rambla, amb les seves peces de terratzo ondulat simulant l'antic curs de les aigues o el paviment vermellós que es va col·locar a la plaça Espanya són exemples d'aquesta alternativa.
    Al carrer Pelai es va optar per un paviment de fons fosc amb formes rectangulars de vèrtexs arrodonits i ondulades en la seva part interior de color clar gairebé blanc, que donava al carrer un aspecte molt lligat als cànons de la modernor pop de l'època. L'inconvenient principal fou que, així com els panots amb el seu clor gris fosc dissimulen molt bé visualment els xiclets enganxats, aquest nou paviment en les seves parts clares els feia més notoris fins al punt que el terra apareixia permanentment sembrat de taques fosques. El mateix passaria (i encara passa avui) a la Rambla.
    A començaments dels anys 1990's, com a conseqüència dels canvis derivats de la urbanització del triangle sobre l'antic solar reservat a dipòsits de cotxes capturats per la grua municipal, tot el carrer Pelai va ser objecte d'una profunda reforma. S'eixamplaren les voreres pel cantó muntanya i paradoxalment es van fer més estretes en alguns trams de la vorera del costat del Raval. Però les formes ondulades del terratzo varen desaparèixer  per sempre i es va tornar als clàssics panots.

    Representació gràfica d'un segment complet del dibuix de formes ondulades de les desaparegudes voreres de terratzo del carrer Pelai. (Font: Arxiu Bloc Barcelofília).

    *2010.- Ultims vestigis de les peces al començament del carrer Balmes.

    dimecres, 18 de juliol de 2012

    CABINA TELEFÒNICA DE CARRER (1960's-1990's)

    *1973.- Un dels primers models de cabina instal·lat a la Gran Via de Carles III davant dels edificis Trade. (Foto: F. Català Roca)

    Tot i que no es tracta d'un element de mobiliari urbà exclusiu de Barcelona, sino que es podia veure a qualsevol vila i ciutat del país, el model de cabina telefònica que va començar a poblar els carrers i places de la ciutat des de finals dels anys 1960's mereix també un record com a peça típica del paissatge urbà durant més de 30 anys.
    Fins a l'arribada de les cabines els telèfons públics activats a través de les populars fitxes no eren situats al carrer sino dins dels establiments públics, majoritàriament els bars i restaurants.
    L'aparició al carrer de la cabina, acompanyada d'aquella famosa producció de Televisión Española del mateix nom, interpretada per José Luis López Vázquez de final macabre i angoixant, va suposar un canvi radical en molts hàbits ciutadans.
    A partir dels anys 1970's el nombre de cabines telefòniques anava creixent sobre les voreres de la ciutat. El model va patir algunes modificacions a través dels temps, però l'estructura metàl·lica va ser bàsicament la mateixa. Disposava d'un parell de vidres gairebé quadrats per cada cara amb una porta sencera i a la part superior de cada costat un rètol amb la paraula TELEFONO de lletres blanques majúscules sobre fons blau marí. El model de telèfon era el típic de paret amb un petit conducte transparent corbat, que deixava a la vista les monedes dipositades que anaven desapereguent  i caient a l'interior a mesura que avançava el temps de la conversa.
    Amb el pas dels anys, la porta d'accés inicial va ser substituida per un altre model de dos fulles que es es separaven primer o es plegaven en els models posteriors per permetre'n l'entrada i sortida de l'usuari. El model d'aparell telefònic va anar adquirint solidesa i volum amb el pas dels anys fins adquirir un aspecte gairebé blindat per evitar ser reventat pels lladregots. Els robatoris en algunes etapes van estar a l'ordre del dia. El marcador també va passar del giratori inicial al de tecles i el rètol exterior va canviar diverses vegades de disseny, primer mitjançant una combinació de groc i negre amb incorporació del bilingüisme i més tard reproduint els diferents logotips de Telefònica.
    Un altre element que va modificar-se amb pas del temps va ser que les cabines varen perdre les peces metàl·liques situades sota els vidres inferiors per tal de permetre el pas de l'aire i afavorir la ventilació de l'interior. Dissortadament molts brètols tenien per costum dexar-hi les seves aigües menors i aquesta senzilla ventilació permetia eliminar abans la fortor.
    A partir dels anys 1980''s les cabines van començar a ser substituïdes majoritàriament per altres dissenys de telèfons de carrer que ja no disposaven de compartiment tancat i que possibilitaven una agrupació de molts més aparells en poc espai, incorporant també la modalitat per a minusvàlids amb el telèfon més baix per a poder ser activat des d'una cadira de rodes.
    D'aquelles cabines originals avui encara se'n poden veure alguns comptats exemplars.

    Els primers telèfons disposaven d'una l'obertura que deixava entreveure les fitxes telefòniques i les monedes de pesseta que s'anaven dipositant a l'aparell.

    *1970's.- L'interior de les cabines permetia fins i tot viure algun moment d'intimitat.



    diumenge, 15 de juliol de 2012

    UROGALLO. Discoteca. Rosselló / Balmes (1967-1978)

    1970's.- Un sotagot característic de l'època

    Entre les nombroses discoteques -també conegudes aleshores com a boîtes- que van sorgir a la ciutat cap a les acaballes dels anys 1960's, Urogallo era una sala modesta i sense gaires pretensions que, malgrat la seva centralitat, tenia més l'aparença d'una discoteca de barri. Cobria la jornada de tarda a partir de les 6 els dies feiners amb alguns grups d'adolescents desitjosos d'estar al dia de música i d'ambient, la presència dels quals es feia encara més notòria els caps de setmana. Contrariament a les nits -el local funcionava fins passades les 4 de la matinada-, la mitjana d'edat de la clientela pujava considerablement i convidava més a l'alterne i a la doble vida.
    A començaments dels anys 1980's el local va ser reformat en profunditat i reobert després amb el nom de El Molí.

    dijous, 12 de juliol de 2012

    CINE WALKYRIA (1911-1940) / CINE RONDAS (1940-1967) Ronda Sant Antoni 38.

    *1920's.- Aspecte de la façana del Cine Walkyria.

    Situat al número 38 de la Ronda de Sant Antoni, davant dels històrics magatzems El Barato i fent cantonada amb Riera Alta, el Cinema Walkyria va obrir portes l'any 1911 i va estar actiu amb aquest nom fins a la posguerra. Tenia un aforament lleugerament superior a les mil persones i aviat va convertir-se en un dels més populars del barri de Sant Antoni i d'aquella zona del Raval. En la seva primera etapa, gestionat per l'empresa Ideal, oferia amplis i interessants programes amb exhibició de diverses pel·lícules d'estrena. Posteriorment passaria a la categoria de reestrena.

    *1911.- Un dels programes variats que oferia el Walkyria en els seus primers temps.
     
     
    *1930's.- L'entrada al Cine Walkyria. gestionat per l'empresa Ideal.

    El 14 de desembre de 1934 va reobrir-se després de ser profundament reformat i va inaugurar així l'última etapa de la seva existència.
    Acabada la Guerra Civil, a l'any 1940 va canviar de nom forçat per la nova legalitat derivada del franquisme. Walkyria era una paraula massa rara per les autoritats i varen preferir rebatejar-lo com a Cine Rondas, una sala de reestrena de doble programa en sessió contínua, que es mantindria actiu durant les dècades següents fins al seu tancament el 31 de març de 1967. En el mateix lloc s'aixecaria tot seguit el Teatro Calderón de la Barca, que després també acabaria els seus dies com a cinema.



    *1960's.- Façana del Cine Rondas, successor del Walkyria i avantpassat del Calderón.

    *1967.- La Vanguardia del dia 22 de març d'aquell any recollia la notícia de la imminent transformació del Cine Rondas en una nova sala teatral de Matías Colsada que seria el Teatro Calderón de la Barca.

    dimarts, 10 de juliol de 2012

    FÀBRICA ELIZALDE. Automòbils i motors d'aviació. Passeig de Sant Joan. (1908-1960)


    *1921. Una vista del conjunt industrial Elizalde. En primer terme es pot veure el carrer Rosselló i el jardí que en els primers anys ocupava part del complex. (Font: Antoni Gonzalez Moreno-Navarro. La singular mansana de l’Elizalde. Barcelona: L’Avenç núm. 394, octubre 2013).

    *1941.- Vista general de la Fàbrica Elizalde captada des del Passeig de Sant Joan. (Foto: Fundació Elizade)

    La fàbrica d'automòbils i motors d'aviació Elizalde va ser una de les més prestigioses de l'Espanya del primer quart del segle XX. El seu promotor Arturo Elizalde Rouvier (1873-1925) era un industrial i enginyer nascut a Matanzas, Cuba. La seva familia es va establir a Europa, primer a Paris i després a Barcelona.
    El 8 de gener de 1908, Arturo Elizalde, juntament amb el seu cunyat Rafael Biada Navarro i Josep Maria Vallet i Arnau, van fundar la Societat Mercantil J.M.Vallet y Cía, amb l'aportació a parts iguals d'un capital social de 150.000 pessetes de l'època. Vallet hi aportava també un taller de reparacions, amb maquinària i personal especialitzat, localitzat al Passeig de Sant Joan, núm. 149, mentre que Elizalde i Biada feien de gerents. La companyia acabaria ocupant tot el terreny de l'illa delimitada pels carrers Bailèn, Còrsega, Passeig de Sant Joan i Rosselló.

    1921.- Els Automòbils Elizalde van ser exposats al Saló de l'Automòbil de Paris segons explicava a La Vanguardia en aquest article 


    *1922.- Xalet que acollia les oficines i la direcció. (Font: El Heraldo Deportivo. núm. 255)

    *1922.- Una vista de la factoria amb el carrer Bailèn en primer terme. (Font: El Heraldo Deportivo. núm. 255)

    El 21 de març de 1915 Arturo Elizalde va aconseguir el control total de la companyia i es va constituir la societat Fábrica Española de Automóbiles Elizalde. Durant aquest mateix any, el rei Alfons XIII, reconegut entusiasta de l'automoció, va fer un recorregut de prova, amb un cotxe del Tipus 20, pels voltans de Madrid.
    El 1917 l'empresa va ser requerida per l'Aviació Militar per començar el projecte per la construcció de motors d'aviació. Arturo Elizalde, va morir d'una grip a Paris el 4 de desembre de 1925, quan havia viatjat a la capital francesa per a signar una llicència de construcció dels motors Lorraine, que equiparien els Breguet 19 de les forces aèries espanyoles.
    En el transcurs de l'any 1926, es va lliurar a l'Exèrcit de l'Aire la primera sèrie de motors de 450 CV anomenats A-1 (llicència Lorraine). Fou aleshores quan s'abandonà la fabricació d'automòbils per centrar-se bàsicament en motors d'automoció i aviació.


    El 4 de juny de 1927 es va constituir la societat Elizalde S.A. amb un capital social de 4.500.000 pessetes. La vidua d'Elizalde, Carmen Biada va ocupar la Presidència del Consell d'Administració, Julio Renteria n'era el Director General i Antonio Elizalde, l'Administrador General. Fou durant aquest any que es va iniciar el disseny i posterior fabricació dels motors d'aviació Dragón.
    Durant la Guerra Civil aquesta factoria va ser col·lectivitzada amb el nom de SAF 8, i les seves instal·lacions emprades per la fabricació de bombes i també el motor Shvetsov M-25 còpia del Wright R-1820 Cyclone 9, que equipava els avions republicans Polikarpov I-16. Això va provocar el bombardeig de la fàbrica per part de l'aviació nacional, que va considerar-la un  objectiu estratègic de la zona republicana per abastir tecnologia de guerra.
    Acabada la Guerra es va reprendre l'activitat a la factoria. A la torre amb façana al passeig de Sant Joan (aleshores General Mola) s'hi impartien els dos primers cursos de la Primera Promoció de l'Escola d'Aprenents. Tot seguit, es va edificar l'Escola d'Aprenents Elizalde, que va inicar la seva activitat a partir del curs 1941-1942.
    Els aprenents de l'Escola de la Fàbrica Elizalde després de jurar bandera completaven el seu servei militar treballant a la fàbrica que de fet era com una destinació més dels soldats, amb l'obligació de completar fins a 5 anys de treball a l'empresa un cop acabat el servei militar.
    L'any 1951 l'empresa fou nacionalitzada, al·legant motius de defensa nacional, i absorbida per l'INI  (Instituto Nacional de Industria) amb el nom d'Emnasa. Nou anys més tard la factoria de Passeig de Sant Joan va ser tancada i enderrocada. Tota l'illa que ocupava la fàbrica va ser reurbanitzada amb un pla especial que hi va permetre edificar quatre blocs rectangulars, que trenca considerablement la uniformitat de la urbanització de l'Eixample en aquella zona.

    *1961.- Anunci publicat a La Vanguardia per posar a la venda materials prodecedents de l'enderroc de la Factoria Elizalde.

    *1973.- Un conjunt de blocs d'habitatges promogut per la Caixa de Barcelona va ser aixecat als anys 1960's sobre el solar que havia deixat lliure la Fàbrica Elizalde en ser enderrocada.

    dissabte, 7 de juliol de 2012

    CIRC EQÜESTRE ALEGRIA. Plaça Catalunya (1879-1895)



    .

    Juntament amb el Teatre Circ Olympia -que va sobreviure fins gairebé la meitat del segle XX-, el Circ Eqüestre de la Plaça Catalunya va ser la instal·lació estable d'aquestes característiques més popular a Barcelona.
    Va ser inaugurat el 21 de maig de 1879, per l'empresa Alegria i Chiessi amb un permís municipal molt precari, que malgrat tot li va permetre una vida activa de 16 anys fins el 1895, quan per exigències d'urbanització de la Plaça Catalunya va desaparèixer en ser enderrocat.

    *1889.- El Circ Eqüestre Alegria (al centre de la imatge), al costat del tram que unia Canaletes amb el passeig de Gràcia. (Foto: J.E. Puig)

    *1892- El Circ Eqüestre Alegria (a la dreta de la imatge), ocupava el bell mig de la plaça Catalunya.

    El Circ Eqüestre, que acollia el Circ Alegria fundat per l'empresari Gil Vicente Alegría i sens dubte el més reputat del país, va suposar una forta i seriosa competència pels teatres de la ciutat a causa de la preferència de molts barcelonins per admirar les múltiples atraccions que oferia el món del circ en aquella pista, que va veure desfilar molts dels grans artistes europeus de l'època.  
    L'edifici, obra de Francesc Comas,  tenia un aforament aproximat de tres mil localitats. Al voltant de la pista un conjunt de columnes de fusta, amb plaques que recordaven noms d'artistes famosos, suportaven la gran claraboia central. El conjunt disposava tambre de quadres per als cavalls i animals, un cafè-restaurant i un pati de descans pels espectadors. Durant els intermedis unes noies amb uniforme oferien ramets de flors als espectadors.
    En aquells primers anys l'entrada costava tres reals als adults i dos als nens, que podien gaudir de sessions gratuïtes els dijous.
    Al juliol de 1882, el Circ Eqüestre va oferir el primer programa sencer en que no hi intervenien cavalls i amb el pas dels anys s'hi van acabar fent també representacions teatrals.
    El 29 de novembre de 1895, la pressió municipal per aconseguir alliberar tot l'espai ocupat per edificacions al centre de la plaça, amb l'objectiu de poder procedir a la seva definitiva urbanització, va acabar amb l'enderroc i la història del Circ Eqüestre.

    *1895.- Foto captada el 29 de desembre, que coincideix amb l'inici de ls treballs d'enderroc del circ sota l'atenta mirada de l'autoritat governativa uniformada. (Foto: Arxiu Guillermo Faraudo)


    Llista dels principals artistes que varen actuar al Circ Eqüestre Alegria:

    1879.- Arturo Chiesi (Atleta, acròbata i coempresari del Circ)
    1886.- Hanlon Lees (pantomina Un viaje a Suiza)
    1886.- Miss Cabowls (contorsionista i acròbata)
    1886.- Familia William (velocipedistes sobre una roda)
    1887.- Salvador Mendoza, (acròbata i saltador, conegut com l'home llagosta. Saltava la distància de vuit homes posats en fila.
    1887.- Loikford (barristes)
    1887.- Oura (trapecista)
    1887.- Crowther (patinador)
    1887.- Sarina (contorsionista, conegut com l'home de goma)
    1887.- Wala Dajamanti (domadora de serps)
    1887.- Seeth (domador de lleons)
    1887.- San Lockart (domador d'elefants)
    1888.- Miss Alcide Capitaine (gimnasta i saltadora sense xarxa)
    1888.- Díaz (domador de braus)
    1888.- Mr. Watson (domador d'òssos)
    1889.- Germans Borghetti (gimnastes i acròbates) 
    1889.- Grup Hugo Hugosseti (pantomima acrobàtica)
    1889.- Joe Martelloni (funambulista de vuit anys)
    1890.- Eddys (grup d'acròbates, dos homes i una dona, que feien les seves acrobàcies vestits d' etiqueta ells i amb vestit de nit ella) 
    1890.- Germans Hantmann (pallassos)
    1890.- Niño Loyal (equilibrista sobre cavall)
    1890.- Miss Dorina (Atleta forçuda, coneguda com la dona del canó, capaç de traslladar a pols un canó de bronze)
    1891.- Forest (pallassos)
    1891.- Miss Elph Thompson (domadora d'elefants)
    1892.- Raspoli (funambulista)
    1894.- Mlle. Enhart (ballarina equilibrista. Ballava la dansa del ventre sobre un cavall)
    1894.- Nans Bengalís
    1894.- Griffith & Reade (comics)
    1895.- Miss Geraldine (funambulista)



    dijous, 5 de juliol de 2012

    CENTRAL D'ELECTRICITAT DEL CARRER MATA. (1883-1987)


    *1921. Vista general de la central amb les tres xemeneies. Al fons, es pot veure també la de la central  d'electricitat del carrer Carrera, que produia electricitat per als tramvies.

    L'emblemàtic conjunt d'aquesta central elèctrica, coneguda popularment com Les Tres Xemeneies, es remunta a l'any 1881 en fundar-se la Compañía Española de Electricidad que va optar per construir la central a l'indret conegut com les Hortes de Sant Bertran tocant al Paral·lel, entre els carrers Mata i Vilà i Vilà. Va ser la primera central d'Espanya, la tercera d'Europa i la setena del món.
    La construcció de les tres populars xemeneies però, no va ser simultània sino progressiva. La primera, la més allunyada del mar, va enlairar-se el 1897 juntament amb la construcció inicial de la fàbrica d'electricitat. La segona fou la més propera al port i data de 1904 quan l'empresa ja s'anomenava Compañía Barcelonesa de Electricidad. Finalment, la tercera -situada entre les dues anteriors- va ser aixecada el 1912 completant aquest conjunt indissociable fins avui de l'skyline de la ciutat. L'alçada de les tres xemeneies era de 60 metres similar a la del monument a Colom. 


    *1897.- La central disposava inicialment de només una sola xemeneia.

    Amb el pas dels anys aquesta central va perdre protagonisme, especialment a partir de l'entrada en servei de les primeres centrals dels Pirineus, que a través de les linies d'alta tensió trasportaven l'electricitat fins a Barcelona. Riesgos y Fuerza del Ebro i FECSA foren les altres empreses elèctriques que al llarg del temps varen ser propietàries de la central, que durant un temps va passar a ser una central de reserva, que funcionava només en els períodes de gran demanda d'energia.
    No obstant això, a mitjans la dècada dels 1950's, aprofitant la davallada dels preus del petroli, la central del carrer Mata va ser refundada i utilitzant com a combustible el fuel oil assoliria l'any 1964 una potencia total de 120.000 Kw. 


    *1904.- La segona xemeneia quedà situada a l'altre extrem de la central 

    L'any 1979 l'Ajuntament de Barcelona va incloure les tres xemeneies en el catàleg del patrimoni artístic industrial de la ciutat, amb la qual cosa van ser preservades més enllà del previsible tancament futur de la central. Una dècada abans no havia tingut la mateixa sort la xemeneia de la veina Central del carrer Carrera que havia estat enderrocada malgrat la seva alçaria i esveltesa.

    *1915.- Finalment, la central del Paral.lel amb les seves tres xemeneies a ple funcionament.

    Avui l'antiga central de Les Tres Xemeneies, a banda de les oficines acull un espai divulgatiu sobre la història de la producció d'electricitat gestionat per la companyia Endesa. L'entorn va ser urbanitzat i s'hi va inaugurar un ampli parc, en el que s'hi poden veure diverses peces de considerable tamany procedents de l'antiga central.