dimecres, 27 de febrer de 2013

CINE AVENIDA DE LA LUZ (1943-1992)

*1943.- El cinema Avenida de la Luz el dia de la seva obertura projectava pel·lícules de Walt Disney.

Inaugurat el primer dia de 1943, tres anys després de l'obertura al públic de l'Avinguda de la Llum, un passadís comercial soterrat emplaçat sobre l'estació de plaça Catalunya del ferrocarril de Sarrià, el Cinema Avenida de la Luz era situat en un dels seus extrems, just sota la cruïlla dels carrers Pelai, Bergara i Balmes. Les primeres projeccions foren un festival d'homenatge a Walt Disney amb presència de l'ànec Donald a la pantalla. La sala es consolidà en aquells primers anys com un referent del cinema infantil.

*1946.- Un grup d'empleats i clients del cinema en aquells primers anys dedicats als festivals de dibuixos animats.

A mesura que passaven els anys el cinema va anar perdent notorietat com la pròpia avinguda soterrada i va passar a sala de reestrena molt freqüentat per soldats i minyones.
L'últim període de l'Avenida de la Luz (1984-1992) coincideix amb la creixent decadència i abandonament de la galeria soterrània que li donava nom, circumstància que contrastava radicalment amb aquells primers  anys dedicats al cinema infantil. Aquesta darrera és una etapa dedicada a la projecció de films pornogràfics amb el cinema esdevingut Sala X i una clientela poc distingida integrada bàsicament per solitaris, vells i addictes als contactes homosexuals. Un trist epíleg que abasta des de la primera estrena de cinema X al març de 1984  fins a la projecció de El placer entre las nalgas, últim film exhibit en aquesta sala el dia 22 de novembre de 1992.

diumenge, 24 de febrer de 2013

FONT DE LA HIDRÀULICA. Carrer Lleida / Passeig Santa Madrona. Exposició 1929. Montjuic (1929-1930)

*1929.- Una imatge del Pavelló de la Caixa de Pensions durant els dies de l'Exposició de 1929. En primer terme es pot veure l'espai aquàtic amb brolladors i salts d'aigua avui desaparegut. Mereix també l'atenció en aquesta foto la secció annexa a l'edifici que apareix a la part esquerra de la imatge amb uns arcs que suporten una balconada-terrassa avui també despareguts.

Un element desaparegut i poc conegut de l'Exposició Internacional de Barcelona celebrada el 1929 a Montjüic, és l'estany amb brolladors i salts d'aigua, conegut com a  Font de la Hidràulica, que hi hagué a l'espai triangular de la cruïlla del final del carrer Lleida amb el Passeig de Santa Madrona. Aquesta instal·lació aquàtica quedava just davant del Pavelló de la Caixa de Pensions (avui seu de l'Institut Cartogràfic de Catalunya) i del Palau de l'Agricultura (avui Mercat de les Flors i Teatre Lliure).
El conjunt disposava de diversos brolladors semblants als de la Font Màgica de Carles Buïgas, amb proteccions a la base que fan endevinar que eren il·luminades i probablement de colors. L'espai va ser enjardinart posteriorment i avui acull una plaça amb jocs infantils on sovint s'hi poden veure aficionats al tai-txí fent les seves pràctiques.

*1930.- Un dibuix en el que es pot veure, a la dreta, l'espai ocupat per la Font de la Hidràulica entre el Pavelló de la Companyia de Tabacs de Filipines (després Parvulari Forestier) i el Pavelló de la Caixa de Pensions. (Font: La Ilustración Ibero-americana. núm 2. Febrer 1930.)

*1930.- Text del peu de la imatge anterior en el que es fa referència a la Font de la Hidràulica. (Font: La Ilustración Ibero-americana. núm 2. Febrer 1930.
 
 
Emplaçament de la font i els brolladors del final del carrer Lleida en un plànol municipal de l'època. (Font: Institut Cartogràfic de Catalunya). Cliqueu sobre la imatge per engrandir-la.
 
 

dissabte, 23 de febrer de 2013

CINE MONTECARLO. Provença 280. (1945-2000)

*2000.- El Montecarlo en els seus últims dies quan s'hi projectava el film Gladiator

Inaugurat la nit del 31 de març de 1945 amb la projecció de El hijo de la furia (Tyrone Power i Gene Tierney), el cine Montecarlo va ser fundat per la família Cabezas, una de les principals en l'explotació cinematogràfica a la ciutat. Era un local molt cèntric (al carrer Provença, entre Rambla de Catalunya i Passeig de Gràcia) que va ser bastit sobre el lloc que havia ocupat l'antic taller-garatge Gloria, que tenia l'exclussiva del sistema Tecalemit, un antilliscant per als pneumàtics [1].
El Montecarlo era una sala elegant, moderna i espiosa que va ser dissenyada per l'arquitecte Ricard i disposava de platea i amfiteatre. Moltes i bones són les pel·licules que s'hi van estrenar en els seus 50 anys d'existència. Algunes de cinema europeu d'autor (Ladrón de bicicletas, Pierrot le fou, La strada), altres grans titols de la factoria d'Hollywwod (La dama de Shangai, El príncipe y la corista, El detective...).
El 1958 i el 1970 va rebre el Premi Sant Jordi que aleshores s'atorgava a les sales de cinema que estrenaven films de més qualitat durant el decurs de la temporada.
La història del Montecarlo va acabar al juny de 2000. Gladiator fou l'última cinta que s'hi projectà.


[1]. Jordi Torras i Comamala. Viaje sentimental por los cines de Barcelona. Parsifal Ediciones. Barcelona 2002

dijous, 21 de febrer de 2013

PLAÇA DEL LLORO. Cinc d'Oros. Diagonal/Passeig de Gràcia. (1940-1941)


*1940.- Inauguració del monument a la Victòria el dia 26 de gener, coincidint amb el primer aniversari de l'entrada de les tropes franquistes a Barcelona. Sobre l'obelisc veiem el lloro, com va ser coneguda popularment l'escultura de l'àliga.


El 26 de gener de 1940 l'obeslisc situat a la cruïlla entre la Diagonal i el passeig de Gràcia, conegut popularment com el Cinc d'Oros, va ser reinaugurat pels franquistes vencedors de la Guerra Civil, que van adequar el monument a la seva simbologia. L'estàtua al·legòrica a la República que hi havia al cim va ser suprimida i en el seu lloc es va col.locar una àguila imperial amb les ales sense desplegar. D'altra banda, al peu de l'obeslisc una estàtua femenina, obra de Frederic Marés, representava la Victòria, nom amb el que es rebatejà la plaça.
El curiós del cas és que l'àguila del cim no era un treball escultòric gaire reeixit i els ciutadans van començar a batejar-lo com el lloro i per extensió el lloc va ser conegut com la plaça del lloro. És fàcil d'imaginar en algun despatx oficial de l'època un diàleg semblant a aquest:
- Mi general, con el debido respeto, tengo que comunicarle que nuestros servicios de seguridad han detectado que muchos vecinos de esta ciudad empiezan a conocer la plaza de la Victòria como la plaza del Loro a causa de esta escultura que hay en lo alto del obelisco.
- Malditos catalanes, esto es intolerable!!! antes eliminaremos ese pajarraco que permitir que este rebaño de separatistas traidores manche el honor de nuestra gloriosa cruzada con semejante epíteto.
I ben aviat, sense fer gens de soroll l'àliga va desaparèixer de la nit al dia i Barcelona es va quedar sense Plaça del Lloro.

*1940.- Una imatge més llunyana de l'obelisc amb el lloro al cim

dimarts, 19 de febrer de 2013

TORRE ASLAND. Exposició Universal. Montjuïc (1929-1930)

*1929.- Un dibuix de la Torre Asland publicat a la revista La Ilustración Iberoamericana.

Durant l'Exposició de 1929 a la zona de l'avinguda de Montanyans del Parc de Montjuïc es van erigir dues torres com a reclam publicitari. Una era la dels populars magatzems Can Jorba,davant del Parc d'Atraccions de la Foixarda. L'altra, potser menys espectacular, va ser alçada per la companyia de ciments Asland al costat de la plaça Sant Jordi davant del Palau de les Diputacions.
Era una estructura d'uns 50 metres d'alçària feta de vidre i formigó que disposava d'un mirador a 40 metres del terra i que era rematada amb un far giratori al capdamunt. Com molts altres elements arquitectònics de l'Exposició va ser desmuntada en acabar el certàmen internacional a començaments de l'any 1930. 
 
 
 *1929.- La Torre Asland a l'skyline de Montjuïc durant l'Exposició.
 

diumenge, 17 de febrer de 2013

LABORATORI MUNICIPAL. C. Wellington (1887-1995)

*1992.- Porta d'entrada i façana principal del Laboratori Municipal a la cantonada Wellington- Ramon Turró.

En aquest edifici, que va tenir durant molts anys un paper destacat en la història de la Salut Pública a Catalunya, Rossend Carrasco i Formiguera i Pere González van preparar els primers extrets pancreàtics per a l'obtenció de l'insulina. Noms com Ramon Turró,  Francesc Duran y Reynals, Joan Darder, August Pi i Sunyer, Manuel Dalmau i altres hi van tenir una destacada activitat científica i professional.
El laboratori va ser fundat l'any 1887 coincidint amb les vigílies de l'Exposició Internacional de Barcelona. Quedava situat al costat de l'edifici del Dipòsit d'Aigües, en un sector urbanísticament emergent a causa de la destacada reforma realitzada a l'entorn de l'antiga Ciutadella per acollir-hi les instal·lacions de l'exposició. Oficialment conegut en els seus orígens com Laboratori Microbiológico Municipal, la seva arrencada  va ser força complicada a causa de molts problemes burocràtics derivats del centralisme propi de l'època que imperava al país, on totes les decisions administratives depenien del govern central de Madrid.
El primer director del Laboratori va ser el metge Jaume Ferran, que el 1905 va ser substituït pel veterinari Ramon Turró.



*1930.- Interior del Laboratori Municipal (Foto: Josep Maria Sagarra. Arxiu Fotogràfic de Barcelona)

Històricament el laboratori, situat al numero 44 del carrer Sicília (després rebatejat com Wellington), va acollir els serveis municiplas dedicats la vacunació antirràbica dels gossos. També s'hi va instal·lar la gossera municipal a la part del darrera de l'edifici. 
L'any 1994 el Laboratori Municipal va ser comprat per la Universitat Pompeu Fabra (UPF) per un preu de 700 milions de pessetes de l'època. La intenció inicial era destinar-lo a un annex a la biblioteca del centre universitari. El projecte es va modificar i l'edifici va ser enderrocat.

*1887.- Noticia apareguda al diari La Vanguardia del dia 18 de maig en el que es posen de manifest les dificultats administratives per inaugurar el laboratori.

dissabte, 16 de febrer de 2013

CASA ROSÉS. Plaça Catalunya / Portal de l'Àngel (1876-1924)



*1903.- Cantonada Plaça Catalunya / Portal de l'Àngel amb la Casa Rosés a la dreta de la imatge.


Construida l'any 1876 sobre el solar on hi hagué abans la Casa Barceló (1872), al número 17 de la Plaça Catalunya, la Casa Rosés fou inicialment un edifici d'aparença austera amb entresol, principal i tres pisos. A començaments del segle XX s'hi van afegir una altra planta i es va rematar l'edifici amb un parell de cúpules nervades a cada extrem de la cantonada, que guarnides amb ceràmica de diversos colors li donaven una aspecte molt més senyorívol.
Al primer pis per la banda de Plaça Catalunya s'hi varen instal.lar les oficines del Banco Garcia- Calamarte.
El tercer pis de l'edifici va acollir l'Alge School, una de les escoles pioneres en l'aprenentatge d'idiomes a Barcelona. 
La Casa Rosés va ser reformada en profunditat a partir del 1924 per bastir-hi la Casa Segura. Avui aquell solar és ocupat per l'edifici del Banco de España.

*1890's.- Una foto captada des del mateix lloc que l'anterior. La Casa Rosés apareix encara sense les cupúles que es van afegir a començaments del segle XX. (Postals Pena Hermanos).


*1902.- Una altra imatge de la Casa Rosés de començaments del segle XX. (Foto: Àngel Todrà Viazo).

Dos retalls publicitaris publicats a La Vanguardia de l'escola d'idiomes Alge School.

dimecres, 13 de febrer de 2013

GRAN CAFÉ DE ESPAÑA. Rambla 33. (1864 - 1903)

El dia 17 de gener de 1864 Josep Giralt i Mas va obrir a la Rambla del Centre el Gran Cafè de España al costat del Café Cuyás, del qual es convertí en un digne competidor. Ocupava un edifici recent bastit en el lloc abans ocupat pel Cafè de la Reina. El local quedava distribuit en baixos, soterrani i primer pis La sala de l'entrada ers decorada amb dibuixos de vistes dels Camps Elisis. Tot el mobiliari del local era de fusta de noguer amb sobretaules de marbre i cadires folrades de vellut carmesí.
La sala principal era d'inspiració renaixentista i planta rectangular. El sostre de volta el sostenien sis columnes estriades. Les parets eren guarnides amb pintures que reproduien imatges de les diferents regions espanyoles amb els seus escuts. Antoni Caba, Jaume Serra i Eduard Llorens eren els autors d'aquestes obres pictòriques. Al fons i havia una sortida a un petit pati jardí que s'utilitzava durant els mesos d'estiu.
Al pis superior hi havia el saló destinat a cafè, presidit per un piano de cua i una altra sala de jocs en la que els clients mataven l'estona fent partides d'escacs i dòmino.
Al soterrani hi havia una bodega, la cuina i un espai amb taules de billar, una de les quals, anomenada la Real, era una còpia de la que hi havia al Palau Reial de Madrid amb cantonades de petxina.
Al setembre de 1876 el local va canviar de propietari i va ser reformat en profunditat. El nou amo, Pere Batllori, va canviar la decoració interior fent desparèixer els quadres que representaven les provincies i regions d'Espanya, es van col·locara canelobres a les columnes i un llenços amb els noms dels antics regnes de la monarquia espanyola i uns miralls entre columnes amb els escut de cadascun d'aquests regnes. El petit jardi va ser cobert amb una claraboia de vidres ratllats [1]. El primer dia de març de 1879 el Gran Café España va ser escollit juntament amb d'altres establiments veins per fer-hi la primera prova d'enllumenat elèctric.
Arribat el segle XX el propietari del local era Joan Freixa, que cada Nadal regalava, cafè, licors i tabac als asils de beneficiència de la ciutat.

[1].- Villar, Paco. La ciutat dels cafès. Barcelona 1750-1880. Edicions La Campana. Barcelona 2008.

diumenge, 10 de febrer de 2013

CINE PALADIUM. Rambla del Caçador. (1967 - 1983)

 

La sala de cinema més popular del barri de la Guineueta fou el Paladium, construida el 1966 i oberta a l'any següent, poc després que s'acabessin de construir els blocs d'habitatges del polígon que dóna nom al barri. Era situada al capdamunt de la Rambla del Caçador tocant a Via Favència. La façana era tota de formigó formant una textura de quadrats i rectangles alineats. L'aforament del local era de 983 butaques i el seu primer propietari fou Pascual Graneri, gerent de l'empresa Servicios Industriales y Recreativos S.A
En la seva primera etapa, fins a mitjans dels anys 1970's, la sala era de reestrena i oferia els clàssics programes dobles en sessió contínua.  Però el Paladium va canviar radicalment a partir de novembre de 1976 quan va ser adquirit per l'empresa Cinesa, que el va reorientar com a sala d'estrena. En els primers anys s'hi programaren estrenes de pel·lícules eròtiques inèdites al país. Els veins de Nou Barris ja no tenien que desplaçar-se obligatòriament al centre de la ciutat per veure algunes de les últimes novetats de la cartellera.  De fet, se la podia considerar la sala d'estrena més perifèrica. Posteriorment pel·lícules inoblidables com  La guerra de las galaxias, Apocalipsis NowLas aventuras de Enrique y Ana o Porky's van ser estrenades al Paladium, que va tancar portes definitivament el 26 de juny de 1983 amb la projecció de El rey de la comedia i Cromosoma 3.. Avui es pot veure encara l'estructura de l'antic cinema que acull un supermercat i un pàrquing.

dissabte, 9 de febrer de 2013

SALON EDISON. Plaça Catalunya. (1895)

*1895.- Un acudit publicat en un setmanari satíric de finals de segle XIX identificava el Saló Edison amb un colomar. (Font: L'Esquella de la Torratxa. núm 865. 7 de juny de 1895).


Construcció efímera que, segons expliquen les cròniques de l'època, era situada a la Plaça Catalunya davant del Circ Eqüestre. Aquesta mena de barraca va tenir l'honor de ser l'escenari de la primera experiència de projecció cinematogràfica realitzada a Barcelona. Fou presentada el dia 1 de maig de 1895 pels francesos Nel i Dumont i es tractava de la combinació de les dues últimes invencions d'Edison, consistents en un kinetoscopi i un fonògraf. Segons va trobar l'historiador cinèfil Jordi Torras en un article publicat a La Publicidad, es mostraren fotografies animades que permetien veure en moviment una dansa de Loie Fuller i una baralla en un bar. [1]


*1890's.- Dins el rectangle groc, la barraca on estigué instal·lat el Saló Edison.

[1] Lluís Permanyer. Biografia de la Plaça Catalunya. Edicions La Campana. 1996 

divendres, 8 de febrer de 2013

PETIT TORINO. Escudellers 8. (1902-1916)

*1902.- Vista exterior del Torino del carrer Escudillers 8 amb els cambrers i l'encarregat a la porta.

El Petit Torino, també conegut com el primer Torino, és un local que, si som estrictes, no podem considerar-lo totalment desaparegut, atès que el seu sucessor, el restaurant Grill Room, encara és avui visible al mateix lloc (Escudellers número 8) i conserva una part important de peces de l'establiment original. Convé no confondre'l amb el Bar Torino del Passeig de Gracia - Gran Via obert uns anys més tard i completament desaparegut.
La història d'aquest Torino arrenca a començaments del segle XX amb l'arribada a Barcelona de l'italià Flaminio Mezzalama amb l'objectiu d'introduir al nostre país el vermut, un aperitiu alcohòlic aleshores molt estés per Itàlia. De fet, Mezzalama era el representant a tota Espanya de l'empresa Martini & Rossi, una de les firmes pioneres en la fabricació del vermut. Així fou com va obrir el Torino que des del primer dia va començar a despatxar vermut.
El local, que tenia també entrada pel passatge d'Escudellers, era tot ell una joia del modernisme obra de Ricard Capmany. El revestiment de fusta exterior conserva avui encara pràcticament totes els seus detalls originals. En la decoració interior, que ha perdut la major part dels seus elements, hi van participar acreditats artesans de l'època com el tapisser Ventosa, que hi penjar les seves obres amb motius torinesos i imatges de la verema. els escultors Massana i Bussi, l'ebenista Calonje, el marbrista Bussi i el vitraller Gabarró, entre d'altres, que donaven a l'establiment una esplèndida imatge de riquesa artística.
El 21 d'octubre de 1916 el Torino d''Escudellers es va convertir en el restaurant Grill Room i va ser adquirit per la família Bofarull.
*1902.- Interior del Torino on es pot apreciar la decoració modernista del local. 

dimecres, 6 de febrer de 2013

GURÍA. Restaurant. Casanova 97-99. (1950-1990)



Un dels millors restaurants de cuina basca que ha tingut Barcelona va ser el Guría. Era emplaçat al carrer Casanova, entre Avinguda de Roma i València, prop del Mercat del Ninot, i fou inaugurat a començaments dels anys 1950's. Era un local especialment elegant, circumstancia que ja es palesava en el seu aspecte extern, grafia gòtica,  porta de marqueteria de fusta amb uns originals vidres opacs de color groc caramel i una petita cornisa de pissarra que sobresortia de la façana sobre l'entrada. L'interior era càlid i tot plegat transmetia una especial sensació d'ordre i polidesa. El Guría sempre va destacar per la bellesa del seu equip de cambreres, que duien uns davantals blancs molt elegants sobre vestit negre, l'uniforme oficial  femení del restaurant, que els veins contemplaven embaladits quan alguna de les noies sortia del local a fer algun encàrrec.
El promotor i ànima  del Guría va ser Jesús María Errasti, un restaurador basc afincat a Barcelona i la seva  mare la senyora Entorne. Ells amb la seva professionalitat i dedicació van aconseguir mantenir aquest restaurant en l'elit de la restauració durant 40 anys, deixant una constant empremta de qualitat a traves de l'exquisida cuina d'Euskadi a tots els seus clients, entre els que no hi van faltar personatges populars com Salvador Dalí o Jack Nicholson.
La historia del Guría va tenir però, un punt final impregnat de dissort i dramatisme. El dia de Reis de 1990 un incendi va destrossar totalment el local que ja tornaria a ressuscitar.
 

MADAME PETIT. Bordell. Carrer Arc del Teatre 6. (1888-1956)


*1920.- La senzilla i discreta entrada al bordell de Madame Petit.  (Foto: Gabriel Casas i Galobardes)

Madame Petit ha estat sens dubte el prostíbul més famós de la història del Barri Xino de Barcelona. Al llarg de la seva existència va viure moments de màxim esplendor, pero també la miserable decadència dels seus últims anys.
Tot i no existir cap document fidedigne sobre els seus orígens, Paco Villar situa la seva obertura al voltant de l'Exposició Universal de 1888. Només un any després el bordell apareix relacionat en un informe governatiu sobre la prohibició de reixats a les cases de prostitució [1].
Els anys de major activitat del bordell se situen entre 1915 i 1920 i la descripció més exacta del local i les seves característiques la fa Ramon Draper. La gran activitat que generava el negoci va obligar a construir un mur a l'interior de l'illa que privava a les cases veines de la visió de les finestres del bordell. La identificació externa del local era senzilla i discreta i consistia en un simple i petit rètol lluminós situat sobre la porta d'accés en el que es llegia Petit.



*1932.- Dues imatges de les habitacions del bordell de Madame Petit. (Fotos: Josep Maria de Sagarra. Arxiu Paco Villar)

Segons Draper [2] el saló principal del local era d'allò més luxós amb el sostre decorat amb pintures que representaven escenes sexuals. Tot l'espai era envoltat de columnes amb figures femenines i de petites llotges. Des d'allà els clients podien escollir la pupil·la que més els agradava per satisfer els seus desitjos. En els seus millors anys Madame Petit va arribar a disposar també de servei de restaurant i d'un petit saló privat, reservat als clients més rics, on es representaven escenes pornogràfiques i tota mena de perversions, entre les que no hi faltaven les relacions amb animals. Un altre racó curiós era una habitació fosca per als amants de les fantasies necrofíliques que només disposava d'un taüt envoltat de quatre ciris encesos. Una cinquantena de prostitutes hi treballaven simultàniament en les millors èpoques del local.
Moneda equivalent a cinc pessetes del bordell de Madame Petit

*1933.- Dues prostitutes s'exhibeixen a Madame Petit.

A Madame Petit es van fer famosos serveis com el de menage à trois (amb dues prostitutes simultàniament), així com el de cama redonda, que permetia als clients intervenir en petites orgies en grup. També es podia gaudir de serveis amb escenes lèsbiques, de prostitució homosexual i d'una àmplia gamma de disfresses per als clients més fetitxistes. Les habitacions eren netes i acollidores, disposaven de bidet i el canvi de llençols i tovalloles era obligat després de cada servei. Era un local absolutament interclassista on podien coincidir perfectament un ric industrial de doble moral i un proletari de Sants que no se'n podia estar de dedicar al plaer una part del seu migrat salari. Atrets per la fama i el ressó que aquest bordell va arribar a tenir a l'estranger, els turistes eren també un altre segment important de la clientela. L'escriptor Jean Genet, que havia viscut en condicions de precarietat al Barri Xino, va inspirar-se en aquest bordell per escriure la seva obra Querelle de Brest.
L'estada mitjana laboral de les dones que treballaven a Madame Petit rarament ultrapassava els dos anys, el procés de renovació era constant i la major part eren estrangeres d'Europa i Sudamèrica. El bordell tenia la seva propia moneda, unes fitxes que es canviaven a l'entrar i que permetien pagar els serveis.  
L'escriptor Francisco Madrid [3] aporta més dades sobre el bordell en constatar que disposava també d'ascensor per accedir als pisos superiors i d'un petit espai clínic per atendre situacions imprevistes.
La història de Madame Petit va rebre un important revés amb l'esclat de la Guerra Civil, la posguerra i el franquisme. El conflicte bèlic, la misèria i les penúries dels anys 1940's el van convertir en un bordell més del Barri Xino, sòrdid, brut i barat on només només hi quedaven alguns vestigis ruinosos de tot el què va arribar a ser. Luis Bronchud va ser el seu últim propietari i l'escriptor Carlos Barral  descrivia a les seves memòries [4] aquells ultims anys del prostíbul com un local amb "cadires i tamborets agrupats de qualsevol manera on s'asseien homes de cinquanta anys d'aspecte miserable i barba de tres dies o putes grasses i velles, sovint embarassades, vestides amb parracs de suposada seda brillant que deixaven entreveure mamelles caigudes i cuixes dibuixades de venes i varisses".  
L'any 1956 la nova normativa que abolia la prostitució va suposar el final de Madame Petit, que va ser clausurat i després va quedar convertit en la pensió Los Arcos, deixant enrera un dels locals més legendaris de la història de la prostitució a Barcelona. A finals dels anys 1990's l'edifici va ser enderrocat. 
El periodista Xavier Theros ha comentat recentment [5] que als magatzems del Museu d'Història de la Ciutat es conserven encara unes vidrieres de l'any 1933 amb escenes eròtiques que pertanyen a l'antiga decoració del Madame Petit. Serà interessant veure-les exhibides en algun racó del museu. 



[1] Paco Villar. Historia y leyenda del Barrio Chino. Edicions La Campana. Barcelona 1996
[2] Ramon Draper MirallesGuía de la prostitución femenina en Barcelona. Ediciones Martínez Roca. Barcelona. 1992
[3] Francisco Madrid. Sangre en Atarazanas. Ediciones La Flecha. Barcelona. 1926
[4] Carlos Barral. Años de penitencia. Alianza Editorial. Madrid. 1975.
[5] Xavier Theros. El País. Edició 15 setembre 2008.

dilluns, 4 de febrer de 2013

ESGLÉSIA DE SANT JOSEP I SANTA MÒNICA. Rambla de Santa Mònica. (1634-1936)


Aquesta església construida al segle XVII era situada al costat del Convent dels Agustins o de Santa Mònica en el primer tram de la Rambla. El convent és ocupat avui pel Centre Cultural Arts Santa Mònica i a l'emplaçament on hi havia l'església hi ha l'actual parròquia de Santa Mònica.
La primera pedra va ser col.locada el 16 de juny de 1616 i el 6 d'agost de 1634 s'hi va celebrar la primera missa. Dos anys després el temple es va consagrar.
Entre les reliquies i obres que acollia hi destacaven les pintures de la seva capella major obra de J. Juncosa, un quadre de Santa Mònica del pintor Francisco Guirro i una imatge de la Santa sobre la portada obra de l'escultor Sala. El 1835 l'església va ser reformada i dedicada també a Sant Josep.

*1835.- Planta de l'església (marcada en vermell) i dependències annexes segons un plànol traçat per Miquel Garriga i Roca (Font: Quarterons. núm. 81.- Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona)


*1902.- L'església a començaments del segle XX.

*1905.- L'esglesia des de la Rambla

Durant els fets de la Setmana Tràgica (estiu de 1909) va patir diversos atemptats, que es reproduiren a més gran escala en els dies posteriors a l'aixecament feixista del 19 de juliol de 1936. Segons relata l'escriptor i publicista catòlic Ramon Rucabado Comerma (1884-1966), els escamots revolucionaris varen assaltar la rectoria i mentre començaven a incendiar i arrasar el temple, varen fer sortir al carrer el rector de la parròquia mossèn Molins i el vicari mossèn Nogueras amb l'objectiu de fer-los declarar a les dependències del Sindicat de Transports a l'altre costat de la Rambla. Però la multitud concentrada davant de l'església, àvida de venjança i impregnada d'un anticlericalisme salvatge no ho va permetre i ambdós sacerdots van ser linxats i assassinats, al bell mig de la Rambla el vicari i a les portes de l'església el rector. En els dies següents l'església va acabar de ser incendiada i es va inciar un procés d'enderrocament progressiu [1].
*1936.- Milicians de la CNT-FAI amb automòbils requisats davant de l'església de Santa Mònica poques hores abans del seu incendi i destrucció. (Foto: Hans Gutmann/Juan Guzman).


*1936.- Aspecte que oferia l'església cap a finals de l'any de l'inici de la Guerra Civil


*1937.- Vianants que passejen per la Rambla contemplen les runes de l'església de Santa Mònica. (Foto: Frederic Flos i Gibernau)

*1937.- Treballs d'enderroc de l'església de Sant Josep i Santa Mònica durant la Guerra Civil.



*1959.- Coberta del llibre de Ramon Rucabado en el que es descriuen els successos esdevinguts el juliol de 1936 que van produir l'incendi i destrucció de l'església.

Acabada la Guerra Civil sobre les runes que havien quedat, l'església va ser reconstruida de forma austera. Als anys 1980's, quan la Generalitat va adquirir el convent contigu per instal.lar-hi el Centre d'Art Santa Mònica segons un projecte de rehabilitació d'Albert Viaplana i Helio Piñón, va reformar també la parròquia amb la nova i moderna façana que avui podem veure.

*2005.- Façana actual de la Parròquia de Santa Mònica.


[1]. Ramón Rucabado Comerma. Santa Mónica de la Rambla y otras páginas de sangre. Barcelona, 1959. 

dissabte, 2 de febrer de 2013

COMPAÑIA ESPAÑOLA DE TURISMO. Sucursal de Barcelona. Plaça Catalunya / Pelai. (1929-1932)

*1929.- Aspecte de la sucursal als baixos de l'edifici de l'Estació del Ferrocarril de Sarrià a la Plaça Catalunya.
 
L'any 1929 amb motiu de l'Exposició Internacional varen ser molts els turistes i gent vinguda d'arreu del món a visitar Barcelona. El turisme va adquirir una nova dimensió. Els forasters no solament volien veure la ciutat sino també altres indrets de Catalunya i Espanya. La Compañía Española de Turismo, una empresa equivalent a les actuals agències de viatges, va instal·lar una sucursal als baixos de l'edifici de l'Estació del Ferrocarril de Sarrià al número 1 de la Plaça Catalunya, un lloc extraordinàriament cèntric.
Allà, a banda dels serveis de canvi de moneda estrangera, s'ofertaven viatges a Montserrat, la Costa Brava, i altres contrades de Catalunya. Aquest establiment va durar fins a finals de 1932. Al gener de 1933 el local canviaria radicalment de fesomia amb l'obertura d'un cafè de la cadena Bracafé. Hi va romandre fins a l'enderrocament de l'edifici de l'estació per aixecar-hi el centre comercial El Triangle, fent companyia al veí Cafè Zurich durant gairebé 60 anys.
 
*1930.- Un anunci de l'època sobre excursions a Montserrat. Els bitllets es despatxaven a la sucursal de la Plaça Catalunya. Fins i tot la propina era inclosa al preu del viatge. (Font: La Vanguardia)
 

divendres, 1 de febrer de 2013

PALAU DEL VESTIT. Plaça Espanya. (1927-1935)

*1929.- El Palau del Vestit durant els dies de l'Exposició Universal. Encerclada en vermell es pot veure la gran cúpula desapareguda l'any 1935.
 
 
El Palau del Vestit (també conegut com Palau del Treball) va ser anomenat inicialment Palau de la Pedagogia, l'Higiene i les Institucions Socials i va ser projectat pels arquitectes Josep Maria Jujol i Andrés Calzada. La seva superficie durant l'exposició de 1929 era de 6.500 metres quadrats i el projecte inicial va tenir que ser adaptat a la columnata que també presenta l'actual Palau número 1 (originalment Palau de les Comunicacions) a l'altre costat de la plaça Espanya per mantenir l'uniformitat arquitectònica de l'entrada a l'Exposició.
La planta del Palau del Vestit era força irregular. Quedava organitzada en dues sales que ocupaven sengles naus rectangulars al voltant d'un espai central amb una gran rotonda rematada per una cúpula d'estil oriental.
Acabada l'Exposició aquest palau va seguir organitzant desfilades de moda, però uns anys després l'ajuntament va decidir enderrocar-lo salvant-ne només la columnata del frontal. Entre els elements més notoris desapareguts hi destaca la gran cúpula, visible des de la plaça Espanya, que coronava l'edifici i que va ser enderrocada l'any 1935.  En els anys del franquisme l'espai ocupat per aquest palau es va unificar amb el Palau de la Metal·lúrgia i durant molt anys va acollir les oficines i despatx de bitllets de les linies aèries espanyoles Iberia. Avui es un espai més de les oficines de la Fira de Barcelona.

*1934.- Entre els acords adoptats per la Comissió de Govern de l'Ajuntament de la ciutat al setembre de 1934, ja hi figurava el concurs per executar l'enderroc del Palau del Vestit. (Font: La Vanguardia)

*1929.- Detall de la cúpula desapareguda que coronava el Palau del Vestit. (Font: La Ilustración. Barcelona.)