divendres, 31 de maig de 2013

URGEL CINEMA. (1963-2013)

 
  
Inaugurat el dia 20 de setembre de 1963 amb la projecció de Carmen Jones d'Otto Preminger, el Cinema Urgel, projectat per Antoni Bonamusa  va ser amb les seves 1.832 butaques (2.324 en el projecte original) la sala de projecció de més gran aforament de la ciutat.
Promoguda per Pere Balañà, que aleshores ja gestionava els cinemes Novedades, Regio Palace i Aribau,  la sala impressionava per la seva majestuositat i grandària. L'interior era dominat pel color vermell, una pantalla de 200 metres quadrats i un sostre decorat amb unes espectaculars tires paral·leles de llum que arribaven fins a l'escenari. Les butaques (que no eren les originals)  destacaven pel seu confort i pel detall que els braços laterals eren independents per cada seient de manera que no es compartien amb el veí. 
 
*2010.- La lluminosa entrada al cinema Urgell.
 
A l'Urgell  s'hi van estrenar títols mítics de la història del setè art com Lawrence de Arabia, La muerte tenía un precio. E.T., La guerra de las galaxias, Tiburón, Supermán o En busca del arca perdida.
Amb el pas dels anys, la sala va patir els efectes de l'arribada del video i la crisi dels cinemes. Mantenir un cinema de tals dimensions era força difícil de combinar amb la seva rendibilitat.  Per això, molt sovint, s'especulava sobre la seva possible conversió en un complex de minisales, projecte que mai va arribar a reeixir.
La crisi econòmica iniciada a començaments dels anys 2010's, agreujada amb l'augment de l'IVA dels espectacles públics, va acabar de condemnar la sala, que va tancar per manca de públic pocs mesos abans de d'acomplr el mig segle de vida. A l'última sessió de la història de l'Urgell es va projectar el film Fast and Furious 6. Era mitjanit del 30 de maig de 2013.
 .
.
*2009.- Butaques i parets vermelles dominaven l'interior de la sala.
 

dimecres, 29 de maig de 2013

EL NIDO DE ARTE DE DON JAIME. Plaça Catalunya. (1967-1968)

Agraïments a ENRIC COMAS i PARER


Don Jaime de Mora i Aragón, va ser un aristòcrata de la jet-set marbellí, que en realitat era el germà petit de la Reina Fabiola, aquella senyora de bona família que un bon dia va aconseguir esposar-se amb el Rei Balduino de Bèlgica. Don Jaime era d'aquells personatges que ho tenien sempre tot pagat. Una personalitat excèntrica que va decidir viure la vida en clau de diversió permanent fins que un infart el va fer fora de circulació a Marbella el 26 de juliol de 1995.
Cap a finals de la dècada dels 1960's, quan Barcelona estava de moda i era identificada com la ciutat més europea de la península, don Jaime va decidir obrir un local a la mateixa plaça Catalunya on es podia escoltar jazz fins a altes hores de la nit. Va ser inaugurat l'11 d'octubre de 1967 i ersa situat al soterrani de la cafetería Plazza, emplaçada al costat de El Corte Inglés prop de la cantonada amb Fontanella. En una mostra més d'egocentrisme li va posar el nom de El Nido de Arte de don Jaime, tot i que ell mateix confessava que l'havia volgut batejar com La Hoz y el Martini, però no el van deixar.

*1967.- L'inefable don Jaime de Mora y Aragón tocant el piano al seu Nido de Arte. (Font: Hemeroteca Destino)

S'hi accedia a través d'unes escales encatifades amb miralls a les parets. El color vermell i una certa obscuritat dominaven el local. Hi havia un piano on puntualment i entre l'admiració del públic el propi don Jaime tocava amb no massa gràcia alguns temes que generalment mai no acabava d'interpretar sencers..
Era un lloc freqüentat també per estudiants universitaris que hi organitzaven les seves festes i va servir com a marc de promoció d'alguna marca de whisky escocès amb ganes d'introduir-se al mercat espanyol.
L'aventura de don Jaime i el seu niu d'art va durar ben poc, tot just set mesos. Fou justament al maig de 1968, el maig més revolucionari del segle XX, quan el local de l'aristòcrata va tancar. Per la història hi quedarà el record d'aquest estrafalari personatge regentant un local nocturn al bell mig de la ciutat.

dilluns, 27 de maig de 2013

SATÉLITE. Restaurant. Avda. Sarrià 10. (1958 - 1998)

A l'abril de 1958, gairebé coincidint amb l'inici de la carrera espaial entre soviètics i nordamericans, la portada de El Mundo Deportivo ja donava notícia de l'existència d'un local situat al número 10 de la carretera de Sarrià on se servien unes delicioses tapes calentes i aperitius. Se'l coneixia com El Satélite, era molt freqüentat pels taxistes i només uns anys després esdevindria un dels primers restaurants en obrir portes en aquella zona emergent de la ciutat propera als voltants de la placa Francesc Macià (aleshores Calvo Sotelo), quan encara quedava més d'un descampat al barri i l'avinguda de Sarrià tenia tractament de simple carretera. Un panorama molt diferent al d'unes dècades després quan la proliferació de restaurants -especialment italians- es va generalitzar en aquest sector.


*1958.- Un anunci de premsa dels primers anys del Satélite abans d'esdevenir restaurant (Font: El Mundo Deportivo núm. 10.759 del 27/04/58)

El Satélite quedava just davant de l'església de Sant Eugeni I Papa i de l'antic Hospital del Sagrat Cor.
L'establiment tenia un toc de distinció aburgesat en simptonia amb la part alta de la ciutat i els nous veins que s'establiren a la zona. Era un restaurant de tracte familiar i clientela fidel que apostava per la cuina catalana amb tocs afrancesats i on l'steak tartare era un dels plats més afamats de la seva carta.
La familia Magrané fou la promotora d'aquest restaurant que va entrar en crisi en acabar la dècada dels 1990's. Fou al maig de 1998 quan el propietari va decidir liquidar el negoci. Els treballadors van protagonitzar una tancada dins del local a partir del mateix diumenge que va tancar portes per sempre. Un altre restaurant de franquícia anomenat La Mamasita el va succeir.

dissabte, 25 de maig de 2013

CINEMA EDÉN. Nou de la Rambla 12. (1935-1985)

La vigília del Nadal de 1935, l'antic Edén Concert -un dels cabarets més famosos i reputats de la història de la nit barcelonina durant l'última década del segle XIX i dels primer terç del segle XX- va iniciar una nova etapa com a sala de cinema.
Amb el nom d'Edén Cinema va engegar la seva programació amb sessions de curtmetratges que es projectaven en sessió contínua, des de les tres de la tarda fins més enllà de la mitjanit al preu de 75 cèntims. L'aforament  inicial de la sala era de 1275 localitats i el primer llargmetratge exhibit fou El rey del jazz. Sovint les projeccions cinematogràfiques s'alternaven amb alguns números de varietats.
Durant el franquisme l'Edén es convertí en un cinema vulgar i modest, molt allunyat de la fama que havia tingut l'Edén Concert, Programava films de reestrena en sessió contínua al bell mig d'un barri força degradat i marginal.
El panorama va canviar a partir del juliol de 1973, quan Cinesa es va fer càrrec de la sala. Es van remodelar totalment les instal·lacions i l'aforament va quedar reduit a 721 localitats. Tot i que els primers anys de Cinesa van ser força esperançadors, la sala va tornar a entrar en decadència cap a finals dels 1970's. L'Edén es va convertir en un cinema especialitzat en programacions de cinema eròtic classificat "S" a partir de 1978 i el local tancaria definitivament les portes el 28 d'abril de 1985. L'intent posterior de ressuscitar el míic Eden Concert també va fracassar i el local va quedar convertit en un pàrquing.     

divendres, 24 de maig de 2013

CAZENEUVE. Magatzems de draps i borra. Rocafort-Tamarit (1899-1965)

Article el·laborat amb el suport de MIQUEL CARTISANO 


La companyia Hijos de Bernardo Cazeneuve, establerta a la cantonada dels carrers Tamarit i Rocafort, al bell mig del barri de Sant Antoni, fou un dels molts edificis industrials que durant la primera meitat del segle XX varen poblar els carrers d'aquell sector.
El negoci dels Cazeneuve consistia simplement en la comercialització de tel·les, draps i borra, materials sobrers de la indústria tèxtil. L'edifici, que era bàsicament un local d'emmagatzematge, tenia una aparença elegant amb arcs a les finestres i una escultura que coronava el punt més alt sobre la porta principal situada al xamfrà.
L'edifici va patir un violent incendi el diumenge 5 d'agost de 1962. El foc va començar al segon pis i ben aviat es van estendre per arreu. El material tèxtil inflamable va facilitar una propagació ràpida de les flames. El sostre d'una de les naus interiors va cedir  i una part important de l'immoble va quedar afectada. L'incendi, d'origen desconegut com tants d'aquella época, podia haver estat provocat per tal de facilitar l'especulació immobiliaria en un barri que començava a poblar-se de pisos nous en substitució de les velles construccions industrials. No obstant l'edifici, va resistir encara uns quants anys més. Un any després s'hi va instal·lar un escorxador de pollastres i cap al 1965 va ser enderrocat. Van passar uns anys més i sobre el solar resultant s'hi va construir l'edifici d'habitatges actual.

 *1915.- Una postal acolorida amb una imatge de la cantonada Tamarit/Rocafort i la seu de l'empresa Cazeneuve. Sobre els frontons hi veiem la bandera espanyola a Tamarit i la francesa (país d'origen de l'empresari) a Rocafort. Al fons a la dreta es veu el Paral.lel.

dimecres, 22 de maig de 2013

CINE MONTSERRAT. Guinardó. (1952-1987)



Situat en el tram final de l'avinguda de la Mare de Déu de Montserrat, molt aprop del passeig Maragall i del popular indret conegut com Els Quinze, el cinema Montserrat va obrir les seves portes al públic durant el mes de novembre de 1952.
Ramon Sanahuja i Bartolomé Solé varen ser els seus promotors i Enric Matas Ramis l'arquitecte responsable del projecte.  L'aforament inicial de la sala era de 783 butaques que es distribuien en platea i amfiteatre. El local disposava, així mateix, d'una planta semisoterrània que acollia els lavabos. 
Des del carrer estant l'edifici destacava per la seva marquesina projectada sobre la vorera per protegir els vianants de la pluja i pels neons que formàven les lletres amb el nom del cinema. A les plantes superiors de la façana hi dominava el maó en un estil de simplicitat rectilínia.
Durant més de trenta anys la sala va desenvolupar amb dignitat la seva funció de cinema de barri oferint una programació en sessió contínua de dues pel·lícules per semana. A la segona meitat de la dècada dels 1970's va alternar les programacions de reestrena amb les d'estrena i a començaments dels 1980's va especialitzar-se en cinema eròtic, un subgènere aleshores en alça que es presentava sota la qualificació "S".
Com a cloenda marginal a la seva història el Montserrat va passar de l'erotisme a la pornografía arrel de la seva conversió en Sala X amb l'aforament reduit a 200 localitats. L'experiència fou efímera i la projecció de pel·lícules per adults amb prou feines va durar un any entre 1984 i 1985. Després va retornar a la normalitat en una última i també breu etapa com a  cinema d'estrena. El 2 d'agost de 1987 tancava les seves portes per sempre amb la projecció de Crónica sentimental en rojo, un thriller rodat a Barcelona amb Assumpta Serna i José Luis López Vázquez dirigits per Francisco Rovira-Beleta. Simpático y caradura amb Jean Paul Belmondo completava aquell últim programa.
Posteriorment la sala fou enderrocada i sobre el solar resultant s'hi va construir un edifici d'habitatges de maó vist. 

dilluns, 20 de maig de 2013

CACTOS. Ball Restaurant. Avinguda Pearson 2. Pedralbes. (1940-1944)


 *1942.- L'entrada al local des de l'avinguda Pearson.

Un dels primers locals a l'aire lliure que després de l'acabament de la Guerra Civil va tenir certa anomenada fou el Cactos, situat al començament de l'avinguda Pearson a Pedralbes.
Es tractava d'un  restaurant  amb amplis jardins, molt animat a les nits d'estiu, on es feien actuacions d'artistes amb orquestra i ball i que fou molt concorregut per les classes més acabalades durant la primera meitat dels anys 1940's. Per tal de facilitar el transport a una zona tant allunyada del centre de la ciutat es va habilitar un servei específic d'autobusos, que sortien cada quinze minuts del Cinc D'Oros i portaven els passatgers fins a la Creu de Pedralbes.


*1942.- Imatges dels jardins del restaurant

*1944.- Una imatge nocturna del jardins del ball Cactos, al costat del Monestir de Pedralbes, un lloc freqüentat per les classes més acomodades dels primers temps de la dictadura.

Els jardins del Cactos van acollir també un festival cinematogràfic al juny de 1944, que fou l'última temporada d'estiu d'aquest lloc d'esbarjo de l'alta societat barcelonina de la posguerra.
*1940.- Els jardins del Cactos van acollir festes militars organitzades pels guanyadors de la Guerra Civil, com aquesta Revetlla del Carme, patrona de la Marina.
*1943.- L'estiu d'aquell any un grups d'artistes argentins van actuar als jardins del Cactos (Font: La Vanguardia)
*1944.- Notícia publicada a La Vanguardia sobre la celebració d'un festival cinematogràfic als jardins del Cactos amb presència de destacats actors i directors de cinema del moment. (Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)

diumenge, 19 de maig de 2013

BAZAR DEL POSTER. Tuset / Passatge Arcàdia. (1967-1990's)

Cap a mitjans de la dècada els 1960's, un element de comunicació històricament propagandístic i comercial com era el pòster, va irrompre en la cultura occidental com una nova icona de modernitat. Es tractava de fotografíes de gran format, impreses sobre paper de 1,80 x 100 centímetres pel cap baix. Aquestes gran imatges penjades a la paret van passar a esdevenir elements decoratius habituals en ambients privats com ara llars, oficines i botigues.
A Barcelona, aprofitant el filó que s'estava desenvolupant al sector del carrer Tuset, on la proliferació de bars i locals de moda i la centralització dels estudis i oficines de professionals de la fotografía, la publicitat i el disseny, donaven a aquesta artèria un especial pedigree de modernitat, es va obrir un local singular especialitzat en la venda de pòsters.

*1968.- Una oferta de treball del Bazar del Poster publicada a La Vanguardia en els primers anys de vida de l'establiment.

El Bazar del Poster, com es coneixia aquesta petita botiga, ocupava un dels locals comercials de la galeria interior que enllaça Balmes i Tuset, coneguda com a passatge Arcàdia. Tot i que molt del material ofert era d'importació, el recurs del pòster com a element decoratiu casolà era força econòmic en comparació a d'altres. Molt  especialment a les parets de les habitacions dels joves de l'època, sovint subjectats amb simples xinxetes, van acabar esdevenint un clàssic.  
Després d'uns primers anys d'èxit, l'activitat d'aquest establiment s'estabilitzà. Trobar pòsters a grans magatzems i altres comerços era fácil entrats els anys 1970's i al Bazar s'hi anava només a comprar edicions especials o per aprofitar la gran varietat que hi tenien a la venda.
Amb el pas dels anys aparegueren a la ciutat altres comerços dedicats a la venda de pòsters. L'històric establiment del passatge Arcàdia semblava més aviat una evocació del passat i dels anys daurats de Tuset Street que no pas un comerç actiu.
A la dècada dels 1990's el local va tancar portes enmig d'un passatge Arcàdia que ja destil·lava un flaire decadent i que palesava la seva incapacitat per a posar-se al dia.

divendres, 17 de maig de 2013

CINE CANADÀ. Borràs / Via Júlia. (1951-1977)

 
*1975.- El pati de butaques del Cine Canadá.

Instal·lat dins el recinte que havia ocupat una antiga fàbrica de sabons, el Cine Canadà va ser una iniciativa de l'empresari Manuel Barber García, juntament amb el seu soci Rafael Socías. El local era situat als números 21-23 del carrer Borràs tocant a l'actual Via Júlia, que a començaments dels anys 1950's era encara carrer Portallada, no gaire lluny de la plaça Llucmajor.
Des de la seva obertura al juny de 1951, la sala va donar servei als barris de Prosperitat i Verdum, molt mancats en aquells temps de locals d'oci i esbarjo. Disposava d'un l'aforament inicial limitat a 351 localitats  que corresponien a una de els dues naus de l'antiga sabonera. Uns anys després la sala va quedar ampliada a 570 butaques un cop habilitada la segona nau segons un projecte que va dirigir l'arquitecte Josep Canela Tomàs.
En començar l'any 1963 Pere Balañá es va fer càrrec de la programació del cinema fins que la sala va tancar les portes l'últim dia de 1977.
El Canadà era un cinema modest amb un públic poc exigent. Funcionava els dimecres i els caps de setmana  i la seva programació es nodria bàsicament de pel·lícules de serie B. Generalment les còpies projectades havien circulat prèviament per molts altres cinemes i arribaven molt gastades. La programació va millorar relativament amb l'arribada de Balañá.
La sala era sovint víctima de l'incivisme. El seu propietari Manuel Barber explicava que les butaques eren sovint esquinçades amb navalles pels espectadors i buidades del seu farciment de goma-escuma, una pràctica que dissortament era també habitual en altres locals de la zona. [1]
 
 
[1] Lahuerta Melero, Roberto. Cines de Barrio. Col.lecció Favència. Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris. Barcelona 2013.

dimecres, 15 de maig de 2013

ESPAIS ENJARDINATS. Plaça Espanya - Gran Via (1929-1968)

*1929.- Vista aèria de la plaça Espanya durant l'Exposició Universal. En vermell els dos trams de passeig central de la Gran Via, a banda i banda de la plaça, avui desapareguts.


L'actual uniformitat de l'estructura de la Gran Via de les Corts Catalanes (2 voreres laterals estretes, 2 calçades laterals i 2 passeigs amb dues fileres de plàtans envoltant una ampla calçada central de 5 carrils), només es veu alterada en el tram Passeig de Gràcia-Rambla Catalunya on els jardins de la Reina Victoria configuren un ample passeig central, i en menor mesura en el tram de plaça Espanya a Plaça Cerdà on, des de la reforma de finals dels 1990's, l'amplària de les voreres laterals és més gran.
Des de l'urbanització de l'entorn de la plaça Espanya realitzada amb motiu de l'Exposició Universal de 1929, fins a l'any 1968 que es va construir el túnel sota la plaça, hi hagueren dos trams més amb una disposició de passeig central. Entre el carrer Llança i la plaça (davant de Les Arenes) per una banda, i entre la plaça i el carrer Mèxic per l'altra, dos amplis passeigs centrals donaven a la Gran Via una altra configuració abans d'arribar i després de deixar enrera la plaça Espanya.
Aquesta urbanització idèntica en un i altre costat de la plaça donava lloc a un gran parterre central sovint plantat de gespa i flors i un ampli espai per als vianants. En el de la banda Llobregat hi havia una plantació de palmeres just davant l'accés al carrilet soterrani. La construcció del túnel va acabar amb aquests espais que coincidien amb les boques d'entrada i sortida del pas soterrani. Recentment, la reurbanització de la Gran Via, derivada de l'obertura del centre comercial Les Arenes, ha permès la recuperació del passeig del costat muntanya amb dues fileres d'arbres com a continuació de les de la resta de la Gran Via.


*1955.- L'accés a l'estació soterrada dels Ferrocarrils de Catalunya (actual metro del Baix Llobregat dels FGC) es trobava a l'extrem del passeig central.

*1962.- L'espai enjardinat del costat Llobregat amb les seves palmeres. Va desaparèixer uns anys després amb l'inici de les obres del túnel.


*1963.- Vistes aèries de l'entorn de la plaça Espanya amb els dos trams de passeig central perimetrats en vermells. En la foto inferior es veu el parterre de gespa del tram comprès entre Llança i la plaça. Els cotxes començaven ja a envair voreres. (Fotos: Institut Cartogràfic de Catalunya).

diumenge, 12 de maig de 2013

BAIXADOR DE LES TRES TORRES. Ferrocarril de Barcelona a Sarrià. (1906 -1951)


*1915.- Vista del baixador de Les Tres Torres on es pot apreciar el ramal d'enllaç del tramvia que portava fins al Peu del Funicular amb el topall de la via visible al costat de l'andana. La finca de l'esquerra acull avui el conegut restaurant Dos Torres.


El baixador de Les Tres Torres era una petita estació de superficie de la línia del ferrocarril de Barcelona a Sarrià. Inicialment era coneguda amb el nom d'Enllaç. Es va posar en servei el 1906, tot i que els trens ja hi passaven des de 1863. L'estació tenia enllaç amb la línia del tramvia que portava fins al Peu del Funicular pujant pel carrer Anglí. Disposava de dues vies generals i andanes laterals cobertes amb marquesines. L'andana del cantó muntanya era doble i cobria a la vegada la part del tren de Sarrià i la del tramvia d'Anglí.
L'any 1919 es van suprimir els tramvies directes Plaça Catalunya-Anglí i ja no era possible fer-hi el transbordament en desaparèixer l'enllaç. L'actual Via Augusta era coneguda aleshores com avinguda de Sarrià en aquell sector.
El baixador va desaparèixer a començaments dels anys 1950's arrel del cobriment de les vies del tram comprès entre les estacions de Muntaner i Sarrià. La nova estació soterrada va entrar en servei el 1952 sota la Via Augusta entre els carrers Àngel Guimerà i Doctor Roux.

PLAÇA DE LINCOLN (abans plaça d'Espanya). Sant Gervasi. (1914-1948)

Heus ací la història d'una petita plaça que no va poder sobreviure als canvis urbanístics produits al seu voltant. La plaça de Lincoln era el resultat de l'eixamplament de la cruilla entre els carrers de Sant Eusebi i Lincoln davant de les vies del ferrocarril de Sarrià a Barcelona, que circulava a cel obert pel curs de l'actual Via Augusta.
Des de finals del segle XIX, quan Sant Gervasi de Cassoles era encara un  municipi independent, aquest petit espai havia rebut el nom de plaça d'Espanya en homenatge al regidor Baltasar d'Espanya i de Molines, propietari d'una gran finca de més de 80.000 metres quadrats  en aquella zona. La seva vídua Francesca Orteu va heretat la propietat del seu marit i va promoure la nova urbanització, datada del 1874, que preveia el carrer Espanya des de Laforga fins Guillem Tell. Aquesta via és la que avui coneixem com a carrer Lincoln, nom adoptat per acord municipal de 5 de setembre de 1907.
La cruïlla en angle recte de Lincoln amb Sant Eusebi quedava impossibilitada per la presència de la rasa de la línea del ferrocarril de Sarrià, que circulava  a una cota més baixa i que en aquell indret descrivia una corba per arribar a la plaça Molina. El 30 de juny de 1914 l'antiga plaça d'Espanya va passar oficialment a ser la plaça de Lincoln. La posterior cobertura de la línia fèrria i la urbanització de superficie que va donar lloc a la Via Augusta, va mantenir la plaça Lincoln durant la República i els primers anys del franquisme.
Però l'amplària de la nova via i probablement també l'especulació, van aconsellar fer desaparèixer la plaça, que va quedar convertida en xamfrà per acord municipal de 14 de setembre de 1948. 

*1933.- Plànol municipal sobre el que s'ha marcat amb un cercle vermell l'emplaçament de la desapareguda plaça Lincoln. La Via Augusta era coneguda encara com el carrer del Carril. (Font: Institut Cartogràfic de Catalunya. Cliqueu sobre la imatge per engrandir-la).

dissabte, 11 de maig de 2013

EUROPA 78. Club - Discoteca. Carrer Pardo 67-69. Sant Andreu. (1968-1980)


El logotip del local responia perfectament als criteris del disseny i l'estètica pop de l'època.

Un dels locals més actius i animats de la perifèria durant el període d'irrupció del fenòmen de les discoteques fou el Club Europa 78, situat al carrer Pardo tocant a la cruïlla del passeig de Fabra i Puig amb l'avinguda Meridiana.
Va ser inaugurada en plena febre psicodèlica a l'estiu de 1968 i disposava d'un gran espai de 800 metres quadrats dividits en dues pistes de ball. El seu logo, de marcada tendencia pop, amb una guitarra elèctrica, es va fer força popular.
El mateixos propietaris de l'Europa 78 havien obert aquell mateix any una altra discoteca (M'Lady) més petita al barri de Navas. Ambdues van ser promocionades a través de la ràdio, que oferia audicions en directe dels temes de moda.

*1969.- Ressenya de la discoteca Europa 78 a la pàgina musical del diari El Mundo Deportivo. (Cliqueu sobre la imatge per engrandir-la)
 
*1969.- Publicitat del club Europa 78 insertada a La Vanguardia per anunciar l'inici de la temporada d'estiu.
 
*1970.- Una invitació vàlida per als dies feiners.

divendres, 10 de maig de 2013

PONT DEL CARRER MADRAZO. (1890's- 1929)

 
*1920's.- En primer terme, entre les fletxes vermelles, es veu el pont del carrer Madrazo sobre les vies del tren de la linia de Sarrià. Tot seguit, la corba de la linia fèrria arribava a l'actual plaça Molina i al fons es pot veure el Turó de Monterols. (Foto: Arxiu  Ferrocarrils de la Generalitat. Cliqueu sobre la imatge per engrandir-la)
 
A començaments del segle XX, la línia del ferrocarril de Sarrià discorria, igual que avui, pel traçat de l'actual Via Augusta. Després de deixar enrera l'estació de Gràcia, a l'actual Plaça Gal·la Placídia, les vies creuaven el barri de Sant Gervasi i dibuixaven una corba cap a la plaça Molina. En aquest punt la via fèrria creuava el carrer Madrazo [1] per sota d'un pont molt estret, que donava continuïtat a aquest carrer i permetia el pas des del carrer Saragosssa cap a Balmes.                 
El 1929 amb la cobertura de la línia de Sarrià des de Plaça Catalunya fins a l'estació de Muntaner el pont va desaparèixer.

 
[1].- El carrer Madrazo es deia antigament carrer Progreso i va pertànyer al municipi de Sant Gervasi de Cassoles fins a la seva agregació a Barcelona el 1897. L'actual nom de carrer va ser aprovat el 5 de setembre de 1907.

dimecres, 8 de maig de 2013

CINE HORA. Paral·lel. (1941-1972)


*1944.- L'entrada del modest Cine Hora amb el perfil de les tres xemeneies del Paral.lel darrera.

Sala de reduides dimensions, situada al número 57 del Paral·lel tocant al Teatre Apolo, el Cine Hora va aparèixer a la cartellera en plena posguerra a partir de l'últim dia de l'any 1941.
Amb un aforament oficial de 531 localitats, la sala es va especialitzar en els seus primers anys en cinema d'actualitats i documentals. Posteriorment va passar a esdevenir una vulgar sala de reestrena, molt poc agraïda, refugi de solitaris i delinqüents, de prostitutes expertes en habilitats manuals en plena projecció, i en general de gent de dubtosa condició. Joan Munsó Cabús el defineix com un d'aquells cinemes agradables per a qui s'interessava més per allò que passava a les butaques que a la pantalla [1]. Algunes llegendes urbanes van encara més enllà i asseguren que no era gens difícil advertir la presència de rosegadors en plena sala escurant les engrunes dels entrepans dels espectadors. En resum, un lloc que no dignificava precisament el negoci de la projecció cinematogràfica.
Tot i això, el Cine Hora, amb diverses reformes del local, va subsistir fins al juliol de 1972, quan els seus propietaris Francesc Comellas i Enric Ribalta varen decidir abaixar la persiana per sempre.


[1]  Munsó Cabús, Joan. Els cinemes de Barcelona. Editorial Proa. Barcelona 1995.

dimarts, 7 de maig de 2013

CINE EMPORIUM / CINE PARAÍSO. Independència 238. (1926-1984)

Considerada una de les sales de cinema històriques del barri del Clot, l'Emporium (no confondre amb el cine Emporio del carrer Consell de Cent 217, ni tampoc amb la sala de festes Emporium del carrer Muntaner 4) va obrir portes l'any 1926, en plena dictadura primoriverista, per iniciativa d'Antoni Bertran que era també el propietari del Versalles.
Situat al carrer Independència, entre Consell de Cent i Aragó, aquesta sala va donar servei al barri durant prop de 60 anys amb un aforament que va fluctuar entre les 700 i les 1032 localitats.
  
 *1927.- Durant els seus primers anys de vida al cine Emporium s'hi oferien espectacles de ball i varietats com el que anunciava La Vanguardia en aquest curiós retall del primer dia de febrer.
 
Després de la Guerra Civil, va ser rebatejat com Paraíso, nom amb el que se'l va conèixer oficialment durant uns anys, per retornar després al seu nom original.
Durant els anys 1970's les cartelleres ens parlen de l'Emporium amb el sobrenom de la bombonera del Clot. En plena irrupció del vídeo domèstic el local va tancar portes al setembre de 1984. José Lecumberri de la Fuente va ser el seu últim propietari.
 
*1946.- Un cartell anunciador de la programació setmanal de l'Emporium.

diumenge, 5 de maig de 2013

COMODORO. Restaurant Pizzeria. Londres 54. (1981-2013)


Comodoro va ser una de les pizzeries que es va fer un lloc entre les moltes existents en aquell sector sud pròxim a la plaça Francesc Macià, on des de començaments dels anys 1970's van començar a proliferar els restaurants italians. Igual que La Mamma o Il Commendatore (encara existents), Italia o el primer Mario (ja desaparegudes), Comodoro mereix un lloc destacat en la història de la restauració italiana d'aquell sector delimitat pels carrers Buenos Aires, avinguda de Sarrià, Paris i Villarroel.
De Commodoro sembla que originàriament n'hi havia un altre a Salou i el del carrer Londres era en realitat el segon que va obrir -se. Per això tant al rètol exterior del carrer com a les factures hi figurava el nom de Comodoro II.
 

*2009.- L'entrada i l'interior de la pizzería Comodoro al número 54 del carrer Londres.

El local disposava d'un petit bar annex amb entrada independent des del carrer, on es podien encarregar pizzes per emportar. L'interior generava un ambient molt càlid amb parets de tons ocres i cadires de respatller enreixat entapissades d'un estampat floral. Al fons del local hi havien diversos salons per àpats de grups o d'empreses. La carta apareixia sobre al taula fent les funcions de mantell i alguns plats clàssics de la casa eren l'amanida niçoise, la pasta a la sàlvia o al salmó i el vitelo tonato.
Al llarg de més de 30 anys de vida Comodoro va aconseguir una clientela fidel i familiar. Però quan semblava que se'n sortiria de la crisi generalitzada dels anys 2010's, li va arribar també l'hora i va tancar portes al gener de 2013. El local fou remodelat totalment i al cap d'uns mesos va obrir un altre restaurant (La Tagliata), que només va conservar la marqueteria de les portes de vidre exteriors.

PISCINA DEL CN BARCELONETA. Passeig Marítim (1968 - 1995)

 
*1968.- Vista de la piscina coberta del CN Barceloneta poc després d'inaugurar-se en un gairebé desèrtic Passeig Marítim

El 17 de juliol 1968 al barri de la Barceloneta es va inaugurar una nova piscina coberta situada al final del passeig Maritim (aleshores dedicat al General Acedo), davant mateix de la platja i al costat de l'Hospital del Mar. Tres anys abans, el 27 de maig de 1965, havia estat col·locada la primera pedra en un acte simbòlic presidit per Juan Antonio Samaranch. No ha d'estranyar que un equipament modest d'aquestes característiques trigués més de tres anys en quedar enllestit, perquè aquest era el ritme habitual de les obres públiques en aquells temps. 
Des dels estaments oficials municipals ja feia temps que s'intentava que el CN Barceloneta i el CN Atlètic optessin per la fusió en un sol club i compartissin la piscina, però aquest intent es va veure finalment frustrat. Els socis del CN Atlètic s'hi van oposar en una última votació, quan els del CN Barceloneta ja havien donat llum verda a la fusió.
 
*1968.- La premsa esportiva barcelonina es feia ressó de la rivalitat entre el CN Atlètic i el CN Barceloneta, que va impedir que els dos clubs gestionessin conjuntament la piscina. (Font: El Mundo Deportivo)
 
La piscina, construida pel l'Ajuntament, va ser finalment adjudicada al CN Barceloneta.  Era una instal·lació amb façana de vidres translúcids que deixaven entreveure des del passeig les siluetes del banyistes que circulaven més aprop del vidre. La piscina, que no era olímpica, tenia unes dimensions de 25 x 16 metres i al costat n'hi havia una altra d'infantil de 16 x 8 metres.
A partir de les vigílies olímpiques el paisatge de tota aquella zona començaria a canviar radicalment. A finals de 1990 el CN Barceloneta va veure com la seva seu social de la platja de Sant Miquel, al costat dels xiringuitos,  era enderrocada per imperatiu de la Llei de Costes, mentre la piscina del passeig Marítim quedava també afectada per la nova reordenació del sector. Finalment, la frustrada fusió del anys 1960's es va poder produir al juny de 1992 i així va néixer el Club Natació  Atlètic Barceloneta.
El nou club fusionat s'instal·là en una nova seu construida on abans hi hagueren els Banys de Sant Sebastià, prop de la del seu gran rival el CN Barcelona. L'espai de la vella piscina del passeig Marítim, enderrocada el 1995, és avui ocupat pel Parc de Recerca Biomèdica.

dissabte, 4 de maig de 2013

CINE ATENAS. Balmes 365. (1960-1985)

Cinema molt popular al barri de Sant Gervasi, l'Atenas era situat al carrer Balmes abans d'arribar a la cantonada amb la Ronda del  General Mitre. Va ser inaugurat el 22 d'abril de 1960 amb l'estrena de Bajo el sol de medianoche, una curiosa coproducció sueco-alemanya protagonitzada per Erika Remberg i Joachim Hansen sobre una historia d'amor a les gelades terres de Laponia. L'endemà el programa es completava amb un segon film, la comèdia musical britània Es grande ser joven.
La sala havia estat dissenyada per Joaquim Gili i Francesc Bassó amb una estructura de platea i amfiteatre que, en total, podien acollir un aforament de 828 espectadors.
Després d'una primera etapa sense grans estrenes, aquest cinema es singularitzà a partir que va esdevenir sala d'Art i Assaig  el setembre de 1967.  Amb aquest canvi d'orientació, la sala va passar a anomenar-se Studio Atenas. Un moment especialment destacat de la seva història es va produir amb l'estrena de la producció alemanya Helga, el milagro de la vida, dirigida d'Erich F. Bender, un film divulgatiu sobre la concepció i naixement de l'ésser humà, que va atraure molts espectadors, amb cues inacabables que envaien l'estreta vorera del carrer. L'èxit de públic de Helga s'explica bàsicament perque tocava temes de sexualitat i la repressió existent al país en aquella época fomentava una ciutadania  encuriosida i gairebé ansiosa per aquests temes.

*1969.- Adolescents encuriosits miren des de la distància les cues que es formen davant del cine per veure Helga, el milagro de la vida, la pel·lícula de més èxit de la història del Cine Atenas. Abaix, una de les entrades al preu de 60 pessetes amb les que es va poder veure l'esmentat film.
 


A partir del febrer de 1971 l'Atenas va deixar de ser sala d'Art i Assaig i va encetar la seva última etapa amb la reposició d'un film de llarguíssim metratge (160 minuts): La leyenda de una ciudad sin nombre de Joshua Logan, amb Lee Marvin i Clint Eastwood. Fins al seu definitiu tancament, produit l'últim dia d'abril de 1985, va oferir bàsicament pel·lícules de cinema infantil  i familiar.

divendres, 3 de maig de 2013

CHIQUITO. Joguines i articles per a nadons. Passeig de Gràcia / Provença. (1940's-1970's)

 Article dedicat a MONTSERRAT BARGUES
 
 
 
Situada al número 90 del Passeig de Gràcia, a la cantonada amb Provença tot just davant mateix de La Pedrera, aquesta botiga va romandre oberta durant pràcticament tot el període de la dictadura i va esdevenir un clàssic dins el ventall dels comerços dedicats als nens. En realitat, combinava la venda de joguines d'una banda i la de tota mena d'articles per als més petits de la casa.
 
*1943.-- Publicitat d'un modern porta-nadons apareguda a les planes de La Vanguardia.
 
A Chiquito, que era un establiment distingit entre les classes socials més acomodades, s'hi podien trobar els més moderns cotxets per passejar el nen o la nena, trones per entaular-los amb la resta de la família, carrutxes per aprendre a caminar  i material més fungible i divers per al dia dia com pitets, roba, biberons, xumets etc. L'altre apartat era el de les joguines que any rera any, generava una gran activitat durant els dies de la campanya de Reis.



dimecres, 1 de maig de 2013

SKATING LUNA PARK. Pista de patinatge. Pau Claris / Diagonal (1928-1939)



*1934.- Dues imatges de la pista de patinatge de l'Skating Luna Park a l'interior de l'illa formada per Diagonal, Pau Claris, Còrsega i Roger de Llúria. (Fotos: Josep Brangulí. ANC)

Les primeres notícies sobre l'existència de la pista de patinatge de l'Skating Luna Park es remunten al 1928. Situada al capdamunt del carrer Claris, tot just passada la Diagonal, era una instal·lació molt modesta, a l'aire lliure, que va ser habilitada per a la pràctica de l'hoquei patins, un esport que a partir de finals dels anys 1920's va començar a agafar embranzida a Catalunya, després d'haver viscut una tímida aparició cap a l'any 1915. Des d'aleshores s'havia practicat molt ocasionalment en una pista del Turo Park.
El 7 de març de 1929, constituïda ja la Federació Catalana d'Hoquei Patins un any abans,  la premsa esportiva barcelonina informava del primer partit de la història entre equips de la ciutat, que va tenir lloc a la pista de l'Skating Luna Park i va enfrontar a l'Universitary contra l'Skating Catalunya.


*1929.- Retall de l'edició del periòdic esportiu El Mundo Deportivo corresponent al dia del 7 de març en el que apareix anunciat el primer partit oficial d'hoquei patins celebrat a Barcelona a la pista del Luna Park.

El Luna Park va arribar a disposar del seu propi equip d'hoquei patins (l'Skating Luna H.C.), que va participar en les competicions domèstiques celebrades durant els anys 1930's. Sovint el local acollia també vetllades de boxa. A partir de 1936 s'hi van celebrar partits d'hoquei i exhibicions de patinatge per recaptar fons per hospitals i pels soldats del front.


*1936.- Noticia apareguda al diari El Mundo Deportivo sobre la celebració d'una matinal de patinatge al Luna Park a benefici dels defensors de Madrid. (Edició del 23 d'agost de 1936. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la).

Acabada la Guerra Civil la pista de patinatge havia pràcticament desaparegut i el ball Club Trébol va ocupar l'espai de l'Skating Luna.