divendres, 30 d’agost de 2013

BEAT. Bar musical. Balmes 86. (1984-1990's)

 
 
Calia baixar nou esglaons per entrar al Beat, un local semisoterrat, promogut per Javier Perdices i Joaquim Surol i dissenyat per Jordi Garcia, que va a començar a animar les nits barcelonines a partir de 1984 des del cèntric carrer Balmes al bell mig de l'Eixample.
De l'interior destacaven les columnes de maó integrades a una llarga barra lateral i l'espai del fons destinat als amants del billar.
 
 
Beat va aconseguir acomboiar ben aviat una clientela molt diversa i especial. Era força habitual trobar-hi músics de grups de rock de l'època de totes les tendències (Brighton 64, Loquillo, Decibelios, Rebeldes, Wom-A2 ...) i personatges del món del disseny gràfic, el còmic o l'art alternatiu barrejats amb alguns promotors musicals i periodistes, que entre xupitos de bourbon debatien sobre gustos estètics i musicals o dels seus últims business. Cap a finals dels 1980's el local ja s'havia consolidat com un dels preferits per a molts noctàmbuls de la ciutat.
Un recurs utilitzat pels gestors del local va ser convidar a cares conegudes del panorama musical barceloní del moment a punxar els seus discos preferits. Grups i músics com Distrito V, Negativos, Los Novios, Sergio Makaroff, Escalones, Banda Rítmica de Cristal, El Hombre de Pekin, Blues Busters, i molts altres van deleitar a la penya del Beat amb els seus temes favorits. També era freqüent celebrar-hi festes i trobades monogràfiques que van consolidar un grup d'incondicionals que han acabat obrint una pàgina sobre el local a facebook
 
 

dimecres, 28 d’agost de 2013

ZÓCALO. Bar musical. Esparteria 10. (1975-1986)

El mes de febrer de 1975 s'inaugurava al barri de La Ribera, entre el mercat del Born i l'església de Santa Maria del Mar, un local musical amb pretensions artístiques i alternatives en uns moments en que el règim fraquista començava ja el seu definitiu viatge cap al coma profund. El barri havia guanyat molt protagonisme nocturn sobretot amb l'obertura de Zeleste el 1973 i havia aconseguit concentrar un jovent carregat d'idees i anhels de llibertat.
El local que acollia Zócalo, situat al número 10 del carrer de l'Esparteria, procedia d'una edificació del segle XIV de quan les aigües del mar arribaven fins aquell sector. Després, a l'època dels gremis, va ser taller de fabricació d'espart, d'aquí prové el nom del carrer. Finalment, amb l'obertura del mercat central del Born havia passat a ser magatzem de mercaderies. L'interior oferia un fascinant paissatge d'arcs, voltes i velles parets de pedra.
L'obertura de Zócalo,   va venir acompanyada d'una exposició de dibuixos i acudits gràfics del gran Jaume Perich, un dibuixant genial que ja uns anys abans ens havia deixat llibres inoblidables com Autopista o Nacional II en els que explicitava amb petits textos i dibuixos el seu humor crític, caùstic i imaginatiu.
Zócalo va convertir-se ràpidament en un cau de progres. Amb els seus coixins dispersos per arreu, la seva penombra, el seu altell i la seva música progressiva, va ser un racó idoni per oblidar tot el que passava fora durant unes hores i transportar-se a un món imaginat de somnis on tot era diferent a les amargors represives que es vivien al carrer.
L'aventura de Zócalo va durar fins el 1986, quan es va produir una reforma a fons del local mantenint tots els seus elements arquitectònics antics i va ser transformat en el restaurant Gades.

dilluns, 26 d’agost de 2013

PALAU DE BELLES ARTS. (1888-1942)



L'Exposició Universal de 1888 va dotar a l'entorn del Parc de la Ciutadella de tot un seguit d'edificis i pavellons que van conformar aquella històrica manifestació internacional que va servir per projectar la ciutat. El Palau de Belles Arts, obra de l'arquitecte August Font i Carreras (1846-1924)  n'era un dels més emblemàtics. Font va ser també el responsable de l'acabament de l'actual façana gòtica de la catedral de Barcelona i de la Plaça de Toros de les Arenes.

*1887.- El Palau de Belles Arts en construcció.

El Palau de les Belles Arts es va construir davant del Castell dels Tres Dragons, sobre el solar delimitat pels actuals passeig de Lluís Companys, passeig de Pujades, passeig de Picasso i carrer del  Comerç. Era de planta rectangular (91 x 50 metres) amb una estructura de ferro que va permetre cobrir un gran espai, el Saló de la Reina Regent, de 2.000 metres quadrats de superficie. La planta superior quedava estructurada en diverses sales, al voltant del gran espai central amb llum zenital, que permetia la realització d'actes i exposicions. L'exterior presentava torres de máo vist, amb cúpules a les cantonades.
Va ser decorat amb escultures i pintures dels millors artistes de l'època com Modest Urgell, Eduard Batiste Alentorn o Marià Benlliure. En els seus jardins s'hi va instal·lar la font d'Hèrcules, obra de 1797, fins que fou traslladada l'any 1928.
El gran saló va acollir l'acte d'inauguració de l'Exposició celebrat el dia 20 de maig de 1888 amb la presència del rei d'Espanya Alfons XIII, que només tenia dos anys, i de la seva mare la reina regent Maria Cristina d'Aústria.

*1888.- Aspecte que oferia el gran saló del Palau de Belles Arts durant l'acte d'inauguració de l'Exposició presidit pels reis d'Espanya.

*1888.- Aquest arc-pont adossat a la façana del Palau de Belles Arts fou una construcció efímera durant l'Exposició. Al fons es veuen les cases del carrer Comerç.

Entre 1891 i 1915 va acollir el Museu Municipal de Belles Arts, les obres del qual s'incorporarien posteriorment al Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC). Durant tot el primer terç del segle XX el palau va servir per acollir nombroses manifestacions artístiques i científiques que sovint obligaven a traslladar provisionalment les obres del Museu.
El 16 d'abril de 1904 s'hi va fundar la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d'Estalvis. L'1 de noviembre de 1910 s'hi va clausurar el primer Congrés de Solidaridad Obrera (Congreso de las Bellas Artes), que va donar pas a la fundació de la CNT. També va acollir les primeres edicions del Saló del Automòbil (1919) i de la Fira Internacional de Mostres de Barcelona (1920)

*1912.- Un altra vista del palau des de la cantonada amb el passeig de Pujadas i l'actual passeig de Picasso. (Foto: Fons Cuyàs. Institut Cartogràfic de Catalunya).

El Palau de Belles Arts va ser també un marc incomparable per als amants de la música. Sobre la sala principal hi havia un gran orgue d'Aquilino Amezua que tenia cinc teclats manuals amb pedal i funcionava amb electricitat. En el seu moment era considerat com un dels millor orgues del seu tipus a Europa. La gran sala va ser lloc habitual per als concerts, tant de l'Orquestra Simfònica de Barcelona com de la Banda Municipal de Barcelona. Entre 1930 i 1936 foren molt populars els concerts la Banda, que es programaven pel diumenge al matí, eren retransmesos per la ràdio i els dirigia Joan Lamotte de Grignon. L'entrada era gratuïta dempeus, mentre que el seient costava una pesseta.
Ja en plena Guerra Civil, les bombes llençades sobre la ciutat per l'aviació feixista italiana al març de 1938 van impactar sobre l'edifici i una d'elles va caure sobre el Saló Central.
Acabada la Guerra, el mal estat de l'estructura i la gran quantitat de ferro emprat per la seva construcció van afavorir la decisió del seu enderroc. L'aprofitament del ferro, atesa la carència d'aquest material als difícils anys de la postguerra, va representar també el certificat de defunció d'altres edificis de la ciutat com el Teatre Circ Olympia de la Ronda de Sant Pau. La significació catalanista d'aquest palau, per la gran quantitat de manifestacions artístiques nostrades que havia acollit al llarg dels anys, ha estat invocada també per alguns historiadors com una altra raó dels franquistes per eliminar-lo.
En el seu lloc es va enlairar un nou edifici per als Jutjats Municpals, inaugurat pel caudillo el 23 de juny de 1966 en una de les seves visites a Barcelona. Un any després els Jutjats de Primera Instància i Instrucció s'instal·laren també en aquest edifici del numero 1 de l'aleshores anomenat Salón Víctor Pradera.

*1948.- Solar resultant de l'enderroc del Palau de Belles Arts

dissabte, 24 d’agost de 2013

RADIO AVENIDA. Passeig de Gràcia 76 (1944-1969)



Un dels establiments que durant la postguerra van servir per proveir de nous electrodomèstics als barcelonins que s'ho podien permetre va ser Radio Avenida, situat al número 76 del passeig de Gràcia entre València i Mallorca.
Oberta al desembre 1944 la botiga es va especialitzar en aparells de ràdio, discos i reproductors de música, per anar incorporant progressivament totes les novetats electrodomèstiques de marques estrangeres que, a poc a poc, anaven arribant al país.

*1944- Dos anuncis de la botiga de Radio Avenida en els seus primers anys. Es curiós destacar que, com es pot veure i a diferència del que passa avui, no apareix cap marca comercial dels aparells anunciats en aquesta publicitat, que es limita a presentar-los de manera molt suscinta. (Font: Hemeroteca de La Vanguardia. Cliqueu sobre les imatges per ampliar-les). 

Radio Avenida va vendre electrodomèstics al cèntric passeig de Gràcia durant pràcticament tota l'etapa del franquisme. A finals de 1969 la botiga va tancar portes; les entitats bancàries havien iniciat ja una progressiva ocupació, que cada cop es faria més agressiva, dels baixos comercials del passeig de Gràcia. A l'octubre de 1973 el Banco Industrial del Mediterráneo va obrir noves oficines en el local que durant 25 anys havia ocupat Radio Avenida.

.

divendres, 23 d’agost de 2013

CASA CARULLA. Mallorca 212-214. (1902-1970's)

Entre les obres desaparegudes del gran arquitecte Enric Sagnier i Villavecchia (1858-1931) cal destacar l'edifici d'habitatges conegut com a Casa Carulla que es va aixecar en ple Eixample, als números 212-214 del carrer Mallorca tocant a Enric Granados.


*1970's.- Una de les últimes imatges de la Casa Carulla (al centre de la foto), quan ja s'havia procedit a la col·locació de la tanca per començar l'enderroc.  (Foto: © enricsagnier.com). 

El projecte de la casa d'Adolf Carulla data de 1900 i la seva realització es va completar el 1902. Era una edificació règia de planta baixa i quatre alçades en la que destacaven els tres frontons semicirculars de l'acabament de la façana. A sota del frontó central, que era més gran que els laterals, es podia veure una gran imatge escultòrica al·legòrica de la pintura amb reminiscències d'estil rococó.
Dissortadament i magrat el renom del seu autor l'edifici no es va poder salvar de l'especulació salvatge dels anys 1970's i fou enderrocat a mitjans d'aquella dècada. Des de 1978 un nou immoble d'oficines i habitatges (Edifici Tesilia) amb façana de maó vist ocupa l'espai on s'aixecava aquesta obra tan poc coneguda del prolífic arquitecte Sagnier.

*1970's.- La figura al·legòrica a la pintura era una dona amb els braços estesos amb una paleta de pintor en una mà i pinzells a l'altra. La foto recull els últims dies de l'escultura amb les bastides ja instal·lades a punt per l'enderroc. (Foto: © enricsagnier.com)

*1978.- Una imatge publicitària de la promoció dels pisos i oficines de l'edifici Tesilia, que va ocupar el lloc de la desapareguda Casa Carulla.
 

dimecres, 21 d’agost de 2013

MONUMENT A LA PAU. (1876)

Sobre l'esplanada existent al final de les Rambles, davant del port, presidida avui per l'estàtua de Cristòfor Colom i coneguda com a Portal de la Pau, hi hagué uns anys abans de l'erecció del monument al descobridor de les Amèriques, una altra obra que tingué una vida efímera. Es tracta de l'anomenat Monument a la Pau, dissenyat per l'arquitecte Antoni Rovira i Trias (1816-1889). Fou aixecat el març de 1876 per encàrrec de l'ajuntament de la ciutat amb la voluntat de commemorar el final de les guerres carlines, que tanta inestabilitat havien portat al país durant el segle XIX. La tercera, que al capdavall seria l'última, havia acabat el 28 de febrero de 1876 i la ciutat vivia moments d'eufòria i satisfacció pel final de les hostilitats.

*1876.- Única imatge fotogràfica coneguda del Monument a la Pau. Al fons es poden veure alguns pals dels vaixells ancorats al port. (Foto: Moliné i Albareda).
 
Aquesta obra monumental tenia una alçada aproximada d'uns 18 metres i era composta de quatre volums, cada cop més petits a mesura que el monument guanyava alçada. L'últim era una columna truncada sense capitell amb la inscripció reial A XII, que apareixia coronada per una imatge femenina amb els braços estesos. Sota la columna s'hi podia llegir la inscripció El Ayuntamiento Constitucional de Barcelona a la paz. El basament era envoltat dels escuts de les províncies espanyoles, mentre que el de la ciutat apareixia en un lloc destacat per sobre dels altres envoltat d'objectes que evocaven el món del treball, el comerç, la indústria i l'agricultura. Alguns dels materials emprats en la seva construcció (fusta, guix) ja albiraven que el monument duraria poc i que no havia estat pensat precisament amb voluntat de permanència.

dilluns, 19 d’agost de 2013

TORRE DE SANT JOAN DE LA CIUTADELLA. (Segle XIII-1868)

Litografia del recinte de la Ciutadella en la que es pot veure, a l'esquerra, la Torre de Sant Joan (Diputació de Barcelona).

De totes les edificacions que formaven part de l'antiga Ciutadella, la torre de Sant Joan fou una de les que va tenir més significat i singularitat. El seus origens es remunten al convent gòtic de Santa Clara existent en aquell indret al segle XIII al que la torre servia de campanar. Aixecada el 1249, era de planta cilíndrica  i constava inicialment de només dues plantes.
Després de l'ocupació de Barcelona per les tropes borbòniques el 1714, el convent va ser enderrocat per construir la Ciutadella, però la torre es va mantenir sobre les runes del poc que quedava de l'antiga i fins i tot va ser ampliada cap al cel per fer les funcions de torre de guaita i control sobre la ciutat ocupada. Fou a partir d'aquí que esdevingué com un símbol de la victòria borbònica sobre els catalans i un testimoni permanent de que la ciutat era vigilada. Per fer aquesta funció, el mariscal Jorge Próspero de Verboom, en dissenyar la Ciutadella, va obrir diverses finestres a la torre i un cop ampliada li va fer construir una balaustrada i encara més amunt una mena de cúpula que formava un remat final de secció mes estreta i d'estil barroc.

La torre segons un dibuix sense data d'Eduard Gràcia. (Arxiu Històric de Barcelona)

Segons apunta Lluís Permanyer en un dels seus articles a La Vanguardia [1], la nit del 11 de novembre de 1743 un llamp va impactar sobre la torre i va causar-li danys que van obligar a desmuntar-ne la part alta i acometre tot seguit l'oportuna restauració.
El 1809 a l'interior de la torre s'hi empresonaven els revoltats contra les tropes napoleòniques durant la Guerra del Francès. Ser tancat a la torre era aleshores com una mena de pas previ a la penes de mort, que s'executaven públicament a l'esplanada que hi havia davant.  
Tot plegat va fer que els barcelonins consideressin la torre com un símbol de la repressió sobre el poble i per això, se'n reivindicava constantment el seu enderroc. El 1841 hi va haver un intent frustrat de fer-la desaparèixer, però el govern de Madrid el va tirar enrere. Finalment, el Decret del general Prim de novembre de 1868 va ordenar l'enderroc de la ciutadella que incloïa el de la torre. Només l'arsenal, la capella i el palau del Governador van ser conservats.


*1868.- Gravat de l'època que evoca el moment de l'inici de l'enderroc de la torre de Sant Joan el 26 de novembre de 1868.

*1860's.- Una de les poques fotografies existents on es pot veure, al fons de la imatge, la Torre de Sant Joan (fletxa vermella). En primer terme l'actual passeig d'Isabel II abans d'arribar al Pla de Palau. La Llotja a l'esquerra i els Porxos d'en Xifré a la dreta.

[1]. Permanyer, Lluís. ¡Abajo la Torre de Sant Joan! . La Vanguardia 04/02/2006

dissabte, 10 d’agost de 2013

EL CASTELL DE MASCARÓ. El Guinardó. (1899-1940's)


*1900's.- El castell de Mascaró envoltat d'horts presidia el barri del Guinardó des del seu turonet.
 
Cap a finals del segle XIX, una de les maneres habituals que tenien les classes més benestants de la ciutat per mostrar el seu poder i estatus social, era a través de les seves luxoses residències familiars. Mentre que uns optaven per construir-les a l'emergent Eixample, altres van optar per establir-se en zones més allunyades del centre de la ciutat, la qual cosa els hi donava una aparença i un aspecte rural que encara afavoria més la sensació de grandesa i poder del propietari.
Alguns d'ells no van estalviar esforços ni diners per veure acomplert el seu somni de disposar d'una rèplica d'un castell medieval en plena Barcelona i sentir-se talment com un senyol feudal.
Aquest va ser el cas de Francesc Mascaró i Gaurán, que es va fer construir un castell al Guinardó seguint els cànons estètics de les fortaleses de l'edat mitjana. El va aixecar en un petit turonet al peu del Turó de la Rovira. La finca on s'ubicava el castell coincideix amb l'espai actualment delimitat pels carrers Garriga i Roca, Ercilla, Sales i Ferrer i l'avinguda de la Mare de Déu de Montserrat. 


*1935.- Emplaçament de la finca del Castell de Mascaró sobre un plànol municipal dels anys 1930's. (Font: Institut Cartogràfic de Catalunya. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la).

A començaments del segle XX, la manca d'edificacions en aquell indret realçava més la imatge del castell sobre el turó. Francesc Mascaró, a banda de ser el terratinent més poderós del Guinardó, va tenir una gran activitat al barri i va lluitar per aconseguir l'arribada del tramvia des del centre el Barcelona. Va organitzar la primera festa major del barri l'any 1902 i també va ser el primer president de la comunitat de propietaris del Guinardó, de la qual en va establir la seu en el propi castell. Després amb els anys passaria al Mas Guinardó. [1]

*1900's.- Francesc Mascaró amb la resta de propietaris de la zona fotografiats a la sortida de la primera reunió celebrada al castell. A la imatge es poden veure també alguns membres del servei i el sereno del barri a la part inferior esquerra de la imatge.

al castell era situada a la cantonada de Mare de Déu de Montserrat amb Garriga i Roca. Tota la finca era envoltada per una mena de mur que intentaba donar una aparença de fortificació.
Acabada la Guerra Civil, el castell va ser enderrocat i en l'espai que ocupava la finca s'hi va aixecar un grup de cases baixes i modestes, conegudes popularment com Les Cases del Turó. Formaven un entramat urbà amb tres petits passatges (Alt Turó, Mig Turó i Baix Turó) que encara existeixen avui. A partir dels anys 1970's part de les antigues construccions van deixar pas a d'altres de més modernes amb més alçaria.
 
*2007.- Imatge actual de la cantonada on hi havia l'entrada al castell. Les escales que creuen en diagonal l'illa de cases coincideixen amb el mateix lloc on hi havia les que portaven a la part alta del turonet on hi havia el castell.

[1].- Sindreu i Pons, Carles, El Senyor Joan del Guinardó.

Més informació al Bloc Memòria dels Barris:
http://memoriadelsbarris.blogspot.com.es/2011/11/el-castell-de-mascaro.HTML
 

dijous, 8 d’agost de 2013

CALIOPE. Discoteca. Cafè-concert. Balmes 245. (1970-1982)


 
Una sala de festes molt activa durant la Barcelona dels anys 1970's fou Caliope. Situada als baixos de l'edifici Mediterráneo al número 245 del carrer Balmes, entre Madrazo i Laforja, fou inaugurada durant les vigílies de les festes de Nadal de 1970. Incorporava un snack-bar amb pastisseria i la discoteca al soterrani. 
En els seus inicis es va dedicar al cafè-concert, un gènere que va adquirir una certa rellevança a les nits barcelonines del tardofranquisme i que també triomfava en d'altres locals de la zona alta, com Gaslight al carrer Tuset. Caliope oferia dos passis diaris d'aquestes obres de petit format a les 11,30 de la nit i a la 1,30 de la matinada.

*1972.- Publicitat de l'espectacle de  café-concert presentat a Caliope durant les festes de Nadal. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

*1974.- Espectacle pop presentat a Caliope dirigit per Josep Torrents. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

La proposta d'oci del local combinava els espectacles de varietats de contingut picant amb la discoteca convencional, especialmente animada a les tardes per públic adolescent. El 1974 van fer reformes al local, incorporant una segona sala de ball "exclusiva per a parelles", mentre que l'altra era destinada als més joves. Amb l'arribada de la democràcia i l'eliminació de les censures en els espectacles públics, Caliope es va apuntar, com tants altres locals nocturns de l'època, a la febre de l'anomenat destape i va començar a programar espectacles eròtics que es barrejaven amb tot tipus de varietats, com ara les actuacions del ventríloc Chevalo que hi presentava el seu show al 1977. Aleshores la copa costava al voltant de 600 pessetes de l'època (3,5 euros). Aquesta va ser lúltima etapa de Caliope que a l'any 1982 va tancar per donar pas a L'Auditori, un nou local especialitzat en concerts de jazz.


Algunes obres de cafè-concert presentades a Caliope:

1971.- Desde Isabel con amor (Alfonso Paso) amb Montserrat Vivó i Fernando Bronchud.
1972.- Peloteo, Letras de cambio (Joe Nightingate)
1972.- Horóscopo (Virgo)
1973.- LSD: La Sexy Droga
1973.- La Sexy Cateta
1974.- Mandarina Mecánica (Josep Torrents) amb Carles Velat, Víctor Petit i Marta Angelat
1975.- El pequeño saltamontes (E .Barriego) amb Fernando Bronchud i Asunción Victoria

dimarts, 6 d’agost de 2013

ESTACIÓ DE METRO ARAGÓ. Passeig de Gràcia / Aragó. (1924-1982)

 
Un bitllet de l'època del Gran Metro amb el nom de l'estació d'Aragó
 
La nomenclatura "Aragó" aplicada a l'estació de metro existent al subsòl del Passeig de Gràcia, entre els carrers d'Aragó i Consell de Cent, va romandre en els plànols del ferrocarril metropolità barceloní entre 1924 i 1982. Primer com a  estació del Gran Metro i després de la línia 3 de la xarxa en la que continua avui amb el nom de "Passeig de Gràcia".
La història de l'estació del metro "Aragón", com se la va batejar oficialment, es remunta a l'any 1924, quan es va inaugurar el Gran Metro. Aquesta línea, que coincideix amb l'actual L3, enllaçava inicialment la Plaça Catalunya amb Lesseps, sense l'estació de Fontana que es va obrir més tard. Només dos anys després el Gran Metro va incorporar un nou ramal que baixava per Via Laietena fins a la plaça de l'Àngel a l'estació Jaume I. Posteriorment aquest ramal s'ampliaria fins a l'actualment desapareguda estació de Correus.
 
Logotip del Gran Metro de Barcelona. Ferrocarril Subterráneo S.A.
 
La bifurcació del dos ramals començava poc després que els trens abandonaven l'estació d'Aragó en direcció mar. Aquest fet donava en especial protagonisme a l'estació d'Aragó on hi havia el canvi d'agulles que desviava els trens en una o altra direcció. L'estació havia estat oberta amb l'estructura habitual de dues andanes, una a cada lateral. Però el diumenge 8 de maig de 1932 s'hi va obrir una nova andana central per tal de facilitar l'enllaç amb les dues direccions, cap a la Rambla i cap a la Via Laietana respectivament. Aquesta andana central es connectava amb el vestíbul superior mitjançant una escala mecánica, que salvava un desnivell de prop de 9 metres. Al mateix temps, aquesta reforma va permetre l'obertura d'una galeria d'enllaç amb el baixador del tren MZA de la linia que discorria pel carrer Aragó i continuava fins a l'estació de França. L'esmentada escala mecànica, era recuperada de les que havien donat servei als accessos a l'Exposició de 1929 a Montjuïc.

*1952.- Estació de Metro Aragó amb l'andana central amb l'indicador de les dues direccions, un ramal a Liceu i l'altre a Correus. (Foto: Arxiu TMB) 

El 20 de febrero de 1934, a las doce del mediodia, se efectuó la inauguración oficial de la estación Correos, instalada en la Pl. Antonio López, junto al edificio de Correos. La circulación de trenes entre las estaciones de Jaime I y Correos se efectuaba por vía única, ya que solamente se aprovechó uno de los túneles gemelos existentes constuido a principios del siglo y que hubo de ser modificado profundizándolo en dos metros para ajustarse al gálibo del ferrocarril; el otro túnel se adaptó como andén de la estación, haciendo aberturas en el hastial común.

El 15 de abril de 1946 se prolonga la línea 122 metros más, desde Liceo hasta la estación de Fernando.

El 26 de junio de 1956 se inauguró el pasillo de enlace entre las estaciones de Cataluña de las líneas del Gran Metro y Transversal.

El 3 de abril de 1959 entró en servicio el primer tren (compuesto por coche motor y remolque) de una serie de seis nuevos coches de la serie 300 para permitir reducir la frecuencia a tres minutos en los ramales Lesseps - Fernando y Lesseps - Correos y a un minuto y medio en el tronco común. En la estación de Correos se congreraron las autoridades de la época para realizar un recorrido de toda la línea hasta la estación de Lesseps.

El 11 de diciembre de 1959, en la estación de Cataluña del Gran Metro, en el acceso del pasillo de correspondecia al andén dirección Lesseps, se puso en servicio un portillón automático que se cerraba al llegar el metro a la estación, abriéndose al salir el tren. Con este dispostivo se deseaba impedir las avalanchas del público que hacía el transbordo desde el metro transversal. Posteriormente se instaló también en la estación de Aragón

El 18 de julio de 1960 se procedió a la inauguración del nuevo acceso y vestíbulo de la estación de Lesseps y sus escaleras mecánicas; el 15 de mayo anterior había sido suprimido su ascensor, iniciándose el derribo del edículo correspondiente, primera medida para el desarrollo de los planes de reurbanización de la plaza.

En 1961 y al existir una sola compañía que explotaba las líneas de metro de la ciudad, establece la numeración en servicio de forma correlativa, y con la particularidad de que la nomenclatura era románica (único caso en todas las ciudades del mundo que tenía metro). A la línea Sta. Eulalia - Fabra y Puig le correspondió el número I, a la línea Sagrera - Vilapicina el número II, y a la línea Lesseps - Correos/Fernando le correspondió el número III. Más adelante, en 1982 y debido a una reforma de los indicadores del Metro de la ciudad con la inminente celebración del Mundial del Futbol, las líneas se llamaron con número arábigos y a esta línea le correspondio la denominación actual L1.

El 15 de mayo de 1961 se sustituyó el ascensor de Lesseps por escaleras mecánicas, al año siguiente, el 12 de noviembre de 1962, le toco el turno a la estación de Fontana y se sustituyó el ascensor por escaleras mecánicas

El 1 de marzo de 1968 se cierra la estación de Fernando para iniciar las obras de prolongación de la línea a las Atarazanas, aunque luego ya nunca más se volvió a abrir. El 3 de diciembre de 1968 entró en servicio la remodelada estación Liceo, aunque limitada momentáneamente a un solo andén ya que era inminente la inauguración de la prolongación de la línea hasta Atarazanas.

El 14 de diciembre de 1968, bajo la presidencia del Sr. Director de Transportes Terrestres y demás autoridades, tuvo lugar la inauguración de la estación Atarazanas (y por tanto de la primera prolongación de la línea III).

Asimismo, en la misma fecha, el 14-12-1968, se puso en servicio el nuevo vestíbulo de la estación Diagonal (previsto para la correspondencia con la línea V y cuya obra comprendía la construcción de un puente de la línea III sobre la línea V) y se inauguró la ampliación de dicha estación para su adapatación a trenes de cinco cohes. Tanto la prolongación de la línea como el nuevo vestíbulo de la estación Diagonal quedaron abiertos al público a partir de las 15 horas.

Tambien en la misma fecha, 14/12/68, quedo sin servicio el andén central de la estación Diagonal, iniciándose asi las obras de la ampliación de la estación que incluía la supresión de este anden y la ampliación de los andenes laterales. Por este motivo desde el 28 de enero de 1969 al 5 de febero del mismo año los trenes dirección Lesseps no efectuarían parada en Diagonal facilitando así los trabajos ripado de la vía y ampliación del andén correspondiente; de la misma forma, desde el 7 de febrero hasta el 17 los trenes descendentes no dejaban ni tomaban viajeros en dicha estación, procediéndose al ripado de la vía y ampliación del andén.

El 19 de marzo de 1969 quedó inaugurado el nuevo vestíbulo construido en el extremo sur de la estación Cataluña, en conexión a la rotonda y nuevos accesos recientemente puestos en servicio y que incorporaban, como novedad, escaleras mecánicas hasta la calle. Estos cambios tambien se presentaban en la superficie de la Pl. Cataluña al inaugurarse al día siguiente la estación de autobuses de Pl. Cataluña.

El 27 de mayo de 1969, el Ministerio de Obras Públicas adjudicaba las obras de construcción del tramo Pueblo Seco - María Cristina (de la línea III) y del tramo Zona Universitaria - María Cristina, que la ofreció como un tramo de la línea VI (Zona Universitaria - Bº Besós), línea que nunca se llegó a realizar; el tramo adjudicado se unió a la línea III, cuyo inicial proyecto de circunvalación se abandonó. El 17 de junio de 1970, a las once de la mañana, se inauguró la estación Pueblo Seco (actual Paralelo). El precio del billete ordinario en esta estación era de 2'50 ptas.; los viajeros procedentes de las demás estaciones (salvo los originario de la línea V) debían pagar a la salida un suplemento de 0'50 ptas. Este nuevo tramo entre Atarazanas y Pueblo Seco podría denominarse de "interés turístico", ya que aproximadamente hacia la mitad de este recorrido, formando parte de la pared del túnel, pueden verse unos seis metros de lo que fue la antigua muralla de Barcelona, construida hacía el siglo XVII, como puede verse, es un verdadero monumento subterráneo. El 20 de marzo de 1972 se cierra la estación de Correos y al mes siguiente, el 4 de abril de 1972, deja de dar servicio el tramo Urquinaona - Correos, y comenzaron las obras para adecuarlas a la nueva línea 4 que al año siguiente comenzaría a circular.

El 22 de diciembre de 1973 se inauguró el pasillo de enlace entre las estaciones de Pº de Gracia de las líneas 3 y 4.

El 20 de enero de 1975, y dentro de los actos del cincuentanario del Metro de Barcelona, se inaugura un nuevo tramo de la línea 3 entre la Zona Universitaria y Roma (actual Sants Estació). Las estaciones intermedias eran Palacio, María Cristina, Las Corts y Pl. Centro.

El 15 de julio de 1975 se inaugura el tramo Roma - Poble Sec, con las estaciones de Roma, Tarragona, España, Parlamento (actual Poble Sec) y Pueblo Seco (actual Paral.lel). Como consecuencia del nuevo sistema de alimentación eléctrica en el nuevo tramo inaugurado, se dividió la línea: la parte antigua (Lesseps - Pueblo Seco) se llamó línea 3, y la nueva (Zona Universitaria - Pueblo Seco) línea 3B. Y se estableció una correspodencia de ambas líneas en la estación de Pueblo Seco.

Podemos citar, que durante los años 70 en que se estaban excanvando este tramo entre Roma - Poble Sec, se estuvo hablando de que la estación Roma se llamara Infanta Carlota, aunque luego no fue así.

En 1982 y debido a una reforma de los indicadores del Metro de la ciudad con la inminente celebración del Mundial del Futbol, las líneas del metro, que se llamaban con número románicos, pasan a llamarse con números y a esta línea le correspondio la denominación actual L3 y el color verde como color indentificador.

El 5 de junio de 1982 se unen los dos tramos para formar la línea 3 actual.

El 6 de noviembre de 1985 se prolonga hacía el norte de la ciudad con cuatro estaciones nuevas: Lesseps, Vallcarca, Penintentes, Vall d'Hebrón, Montbau. El nuevo tramo tiene una longitud de 3'4 Km y se instaló una subcentral rectificadora en la estación de Lesseps para suministrar el nuevo tramo.

Como curiosidad podemos destacar que la actual estación Vall d'Hebrón tuvo varias propuestas de nombres durante su proyecto: Codolá o Agudells (en 1980)

El 29 de septiembre de 1986 comenzó a dar servicio el primer tren de la serie 3000. Progresivamente entraron en servicio más trenes de la serie 3000 que permitió convertir a la línea con coches de formación quintuples y retirar los trenes de las series 300 y 1000.

Entre setiembre de 1986 y diciembre de 1987 se incorporan al servicio 18 trenes de la nueva serie 3000 que venían a sustituir a los antiguos de la serie 300 con los que comenzó la línea en el año 1924. El acto oficial de despedida de la serie 300 se realizó el 12 de marzo de 1988, donde circuló el último tren en esta línea.

Con el retiro de servicio de los coches de la serie 300 se permitió cerrar el Taller de Lesseps.

El 1 de marzo de 1991 se inauguró las cocheras de Sant Genís, entre las estaciones de Valle Hebrón y Montbau.

El día 21 de septiembre del 2001 se abrió al público la prolongación de la línea 3 entre las estaciones de Montbau y Canyelles. El nuevo tramo de la línea 3 tiene tres nuevas estaciones (Mundet, Valldaura y Canyelles) y una longitud total de 2'4 Km. Las nuevas estaciones tiene como característica común un anden central, si bien cada una ha sido diseñada por un equipo diferente de arquitectos. La estación de Mundet ha sido diseñada por Ventura Valcarce; la de Valldaura es obra de Manel Sánchez, y Alfonso Soldevila es el autor de la de Canyelles. Este nuevo tramo de la linea 3 costó 12.144 millones de pesetas y tuvo como consecuencia la puesta en marcha de tres nuevos trenes quíntuples.

Como curiosidad, citaremos que ya el 3 de junio de 1993 -ocho años antes-, unos vecinos de Canyelles vaticinaron ya esta pedida prolongación: al construir una estación simbólica de metro con mahones en la Pl. Karl Max.

En el año 2003 se inició las obras de prolongación de la línea desde la estación de Canyelles hasta la nueva de Trinitat Nova, dónde se instalaria un intercambiador entre las líneas L3, L4 y L11. La obra consta de dos estaciones nuevas: Roquetes y Trinitat Nova y una longitud de 1.800 m, y una profundidad de entre 16 y 74 m. La perforación del túnel, de 8'60 m. de diámetro se realizó con el sistema de explosivos. El 20 de diciembre del 2006 se realizó la apertura de los dos extremos del nuevo túnel entre Canyelles y Trinitat Nova y de esta forma comenzó las obras de instalación de vías y catenarias.

Dos años más tarde, el 4 de octubre del 2008 -al mediodia- se inauguró las estaciones de Roquetes y Trinitat Nova. La estación de Roquetes está ubicada aproximada a 50 metros de profundidad y consta de dos vestíbulos independientes. El primero, en el entorno de las calles Jaume Pinent y calle de les Torres. El segundo acceso, en la calle Vidal i Guasch. La estación de Trinitat Nova se integra en el intercambiador de L4 y L11 formando un nuevo gran intercambiador en la zona nordeste de la ciudad. La nueva estación aprovecha el actual vestíbulo de la calle Pedrosa y incorporar uno nuevo en la calle Palamós.
40 anys després l'empresa del Gran Metro havia desparegut i l'estació d'Aragó ja pertanyia a la línea 3 de la xarxa unificada del metro. La bifurcació va ser suprimida el 1972 i un any després es va reobrir com una nova línia separada (la L4), que recorria el trajecte entre Joanic i Jaume I i disposava d'una estació  anomenada "Aragón-Gran Vía".
Finalment el 1982, amb la reordenació dels números de línies i el canvi de nom d'algunes estacions, va adoptar el nom actual de Passeig de Gràcia. El 1995 es va obrir una altra estació Passeig de Gràcia pertanyent a la L2 que enllaça directament amb les estacions del mateix nom de L3 i L4. 

diumenge, 4 d’agost de 2013

MARTIGNOLE. Queviures. Casa Batlló. Passeig de Gràcia 43. (1915-1936)

La Casa Batlló (1905-1907) és una de les principals obres de Gaudí, que destaca per l'originalitat de les seves columnas i la policromia de la façana. La planta baixa de l'immoble va ser inicialment ocupada per Pathé Frères, una empresa cinematogràfica francesa que s'hi establí el 1907 per a romandre-hi fins el 1921. Al principi d'aquells intensos anys 1920's el Passeig de Gràcia, que ja s'havia consolidat com la nova via preferida de la burgesia, va rebre el nou inquilí dels baixos de la Casa Batlló. Es tractava d'una botiga de queviures anomenada Martignole.

*1924.- Els baixos de la Casa Batlló ocupats per la botiga de queviures de luxe d'Èmile Martignole. Als rètols es pot llegir Maison d'Alimentation, Productos de Régimen i Comestibles Finos.
 
Aquest establiment tenia la seva central al número 10 del carrer Escudillers on des de l'any 1810 existía una botiga coneguda com El Colmado. Amb el pas dels anys els Martignole, una família francesa originaria de Cavanac, localitat propera a Carcassona, va impulsar aquest negoci incorporant tota mena d'articles i productes d'importació fins al punt que la botiga esdevingué un referent de qualitat pels gourmets de l'època.  Les novetats i exquisideses en productes d'alimentació  -especialment francesos- que s'hi podien trobar,  van consagrar la casa Martingole com un sinònim de qualitat entre les clases més benestants. Altrament, cap a finals del segle XIX  l'empresa va crear, patentar i comercialitzar una gelatina de carn i de gallina que va esdevenir un producte bàsic per a l'alimentació de malalts.
El nou emplaçament de Martingole al Passeig de Gràcia va donar lògicament una nova projecció al negoci. La nova botiga de la Casa Batlló va obrir el 1922 i s'anunciava com una Maison d'Alimentation, la qual cosa atreia encara més l'esnobisme de les classes benestants pel glamour francès que tot plegat destil·lava.  A la botiga s'hi podien trobar també aliments i productes dietètics i de règim. El 1930, els Martingole van decidir tancar l'antiga botiga d'Escudellers, atesa la consolidació de la botiga de Passeig de Gràcia.  
 
 
*1928.- Anunci de Queviures Martignole durant la campanya de Nadal (Font: Hemeroteca de La Vanguardia)
 
El negoci va desaparèixer poc abans de l'esclat de la Guerra Civil a causa de desavinences familiars al voltant de la patent de la gelatina que l'Èmile Martignole havia registrat a principis de segle. Tot i això, la prestigiosa Gelatina Martignole es va continuar fabricant fins a la segona meitat del segle XX distribuïda a través dels laboratoris Vidal Ribas, SL.
Amb la Guerra Civil i l'arribada del franquisme la família Martignole va optar per emigrar a Itàlia i els baixos de la Casa Batlló van tornar a canviar d'inquilí. Una galeria d'art (Syra), dirigida per Monserrat Isern, va ocupar el lloc a partir de 1940.

divendres, 2 d’agost de 2013

VILLA ROSA. Bodega flamenca. Cabaret. Arc del Teatre 3 (1915-1996)


*1920's.- Vista de la sala principal del Villa Rosa. (Foto: Arxiu Històric de Barcelona)

La història del Barri Xino barcelonés té en el cabaret flamenc Villa Rosa un dels referents històrics més notoris i duradors. El local, situat al número 3 del carrer de l'Arc del Teatre a un pas de La Rambla i davant de l'afamat prostíbul de Madame Petit, va ser el successor d'una modesta i llòbrega taberna freqüentada per clients d'ètnia gitana que era coneguda com a Cal Macià.
L'any 1915 Miguel Borrull es va fer càrrec de l'establiment i el va condicionar per obrir-hi una bodega flamenca. Ben aviat va aconseguir atraure un contingent important i creixent de clients entre els que no hi faltaven representants de la burgesia i de les famílies benestants, barrejats amb turistes i altres forasters de pas per la ciutat. La neutralitat espanyola en la Primera Guerra Mundial va afavorir sens dubte l'èxit inicial del Villa Rosa.
Segons expliquen testimonis de l'època s'accedia la local per una porta de vidre rera la qual hi havia el guarda-roba i una primera barra on se servia bon pernil i el típic pescadito frito. L'interior era dividit en dues sales. Una de petita amb una columna solitària i la sala gran amb un important contingent de taules i cadires al voltant d'un escenari on actuaven els artistes. Tot plegat era decorat amb motius típics andalusos i taurins. Hi havia també un pis superior, misteriós i inaccesible per a la majoria dels clients, que les males llengües identificaven com un lloc de dispensació de cocaïna, la droga blanca que en aquells temps ja començava a consumir-se en alguns indrets del Barri Xino.
Paco Villar, historiador del Barri Xino [1], recorda el pas pel Villa Rosa d'una constel·lació d'estrelles del ball flamenc de l'època com Antonio Viruta, La Macarrona, El Gato, Rafaela Valverde, coneguda com La Tanguera, El Mojigongo, les germanes Concha i Julia Borrull (filles de l'amo) o Antonio Bilbao. També una jove Carmen Amaya hi va fer les seves primeres passes com a bailaora.

*1926.- L'esquela del fundador del Villa Rosa Miguel Borrull publicada a La Vanguardia

Borrull, que era un guitarrista de família valenciana oriunda de Sevilla, va morir el febrero de 1926 i va deixar el negoci a mans de la seva filla Júlia que havia actuat de ballarina en el propi local. 
La fama del Villa Rosa va permetre al local organitzar una festa flamenca al recinte del Poble Espanyol de Montjuïc durant l'Exposició de 1929.
Amb l'arribada de la República i sobretot amb la Guerra Civil el Villa Rosa va entrar en decadència i començà a perdre el seu encant original, la façana va ser pintada de color verd i la decoració va canviar substancialment.

*1962.- Una imatge del carrer de l'Arc del Teatre amb la Sala Villa Rosa a la dreta

*1980's.- Un rètol de neons, encarat cap a la Rambla, anuncia el Villa Rosa només 20 metres endins del carrer de l'Arc del Teatre (Foto: Montse Clavé)

Amb el franquisme i l'arribada de la democràcia la decadència del local va continuar el seu inexorable curs. Ja no quedava ni rastre d'aquells orígens de ball flamenc i copes de manzanilla, que havien estat substituïdes per combinats d'alcohol de garrafa. Els propietaris de Panam's i Tabú el van incorporar a la seva cadena i  Villa Rosa es va convertir en un reducte de prostitució barrejada amb actuacions d'artistes vells i decrèpits en una línia molt més patètica que la veina Bodega Bohèmia del carrer Lancaster. Els grups d'estudiants i turistes sovintejaven el local que, en els seus últims, era ple de dones filipines que després de fer els seus stripteases es passejaven per les taules i la barra per alternar amb la clientela. No obstant això, el local era també freqüentat per joves underground i iconoclastes. En aquesta tesitura el local va aguantar fins 1996, any que tancaria definitivament les seves portes. Posteriorment el grup Mas i Mas va adquirir el local per instal·lar-hi la sala de música tecno Moog.

[1].- Villar, Paco. Historia y leyenda del Barrio Chino. Edicions La Campana. Barcelona 1996