dijous, 31 d’octubre del 2013

METRO GOLDWYN MAYER. Estudis de doblatge. Mallorca 201 (1933-1962)


*1934.- Vista de la façana de la seu de MGM al carrer Mallorca.


L'any 1933 la famosa productora i distribuidora cinematogràfica nordamericana Metro Goldwyn Mayer va obrir un nou edifici per a la seva sucursal a Barcelona [1]. La seu, situada al carrer Mallorca 201, entre Aribau i Enric Granados, fou dissenyada per l'arquitecte menorquí Nicolau Maria Rubió i Tudurí (1891-1981). L'edifici era format per dues parts juxtaposades, una dedicada a les oficines i l'altra al doblatge de les pel·lícules al castellà, que funcionaven pràcticament com dos cossos separats. En el seu dia fou considerat com una de les construccions més modernes de la ciutat.
El sector d'oficines era el contigu a la façana, tota ella de vidre, que permetia el pas de la llum natural. La part interior de l'edifici era la destinada a doblatge amb els murs de les parets molt més gruixuts per tal de preservar l'entorn del soroll. En aquest edifici es van doblar la major part dels films distribuïts per la Metro en castellà durant el període comprès entre 1934 i el començament de la dècada dels 1960's.


*1934.- Dues imatges de l'interior de les oficines i dels estudis de gravació. (Font: AC. Documentos de Actividad Contemporánea. Any 4. Segon Trimestre. GATEPAC).

  

*1934.- Plànol de la planta i de l'alçat lateral de l'edifici. (Font: AC. Documentos de Actividad Contemporánea. Any 4. Segon Trimestre. GATEPAC).

Els estudis de doblatge van tancar el 1962. L'edifici seria després ocupat per l'empresa Cinesa, enderrocat a finals dels 1980's i substituït per un altre que evoca tímidament la façana dels antics estudis de doblatge de la Metro.

*1970's.- La façana original havia patit algunes modificacions en els seus últims anys

[1].- Anteriorment la Metro Goldwyn Mayer havia ocupat un xalet situat al número 220 del mateix carrer Mallorca, tocant a Balmes, on des de 1927 hi tingué establerta la seva secció de publicitat i uns tallers fins a la inauguració del nou edifici de Rubió i Tudurí. 

dimecres, 30 d’octubre del 2013

CARRER DEL PORTAL DE SANTA MADRONA. Tavernes, casernes i bordells (Segle XIX-1940's)

Agraïments a EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ i FRANCISCO ARAUZ

*1936.- El carrer del Portal de Santa Madrona al fons, després de l'enderrocament de la Caserna de les Drassanes.

El carrer del Portal de Santa Madrona continua avui (2013) unint la Rambla de Santa Mònica amb el Paral·lel, resseguint la part del darrera de les Drassanes i fixant el límit sud del Raval. Però en gairebé res s'assembla al que havia estat des de finals del segle XIX  com a via de penetració cap a la ciutat des del Portal de Santa Madrona, l'únic que avui es conserva de la muralla que encerclava la ciutat antiga per la banda de ponent.
Al segle XIX era ja un carrer molt concorregut, d'ambient portuari i extremadament marginal ple de mercats improvisats on es venien tota mena d'objectes majoritàriament robats. Els flaires que s'hi respiraven eren els propis d'un lloc d'extrema humitat covada amb una fortor que barrejava el salobre marí i de peix podrit amb els fems dels cavalls de les casernes militars.  Amb l'arribada del nou segle, la seva vorera de muntanya es va anar consolidant com el carrer dels bordells i les tavernes, tots ells encarats amb els murs de pedra de les casernes militars de les Drassanes. Era una via freqüentada sobretot per mariners que buscaven esbarjo i prostitutes que venien el seu cos en les habitacions sòrdides de les cases del mateix carrer o del del Migdia que s'endinsava perpendicularment cap al cor del Barri Xino.

*1927.- Un dibuix d'Opisso del carrer del Portal de Santa Madrona des de la Rambla de Santa Mònica. 

*1932.- Alguns dels establiments més populars del carrer del Portal de Santa Madrona sobre un plànol municipal. (Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)

*1927.- Imatge de la Processó de Corpus al seu pas pel carrer del Portal de Santa Madrona arribant a la cantonada amb Migdia. A la dreta la façana de Caserna de les Drassanes. A l'esquerra es distingeix el rètol del Dancing Red Lion. (Foto: Josep Brangulí)

Des de la Rambla estant en direcció al Paral·lel, el carrer arrencava amb una mena de placeta triangular on hi eren instal·lades des del 1902 les barraques dels llibreters de vell. Al costat mateix hi havia l'entrada al Teatre Circ Barcelonès al número 20 del carrer de Montserrat. Just a la cantonada amb aquest mateix carrer hi havia la Cerveseria de l'Antic Gambrinus i als pisos superiors el meublé Mont d'Or. Tot seguit, el panorama s'impregnava ja d'una sordidesa creixent. El configuraven un grup de cases iguals arrenglerades de només la planta baixa i un pis de façana a la vorera. Els tres pisos superiors quedaven lleugerament endinsats respecte de la façana de les plantes baixes, que acollien tavernes, bars i amb els pas del temps dancings amb alguns rètols en anglès. Als pisos superiors d'aquestes cases s'instal.laven les habitacions de pagament on es dormia la mona o bé es fornicava a tarifa prèviament pactada.
Passat l'Antic Gambrinus, al número 8 hi havia un establiment de gomes higièniques anomenat La Alemana amb un variat assortit de preservatius per a tots els gustos.

Cantonada dels carrers Migdia (esquerra) i Portal de Santa Madrona (dreta), que correspon al número 14, que en un altre temps va ocupar el dancing Red-Lion. (Foto: Ramon Faraudo Cortells)

Cap als anys 1930's es va fer popular el Dancing Red Lion situat al número 14 fent cantonada amb el carrer del Migdia al mateix lloc que en altre temps hi hagué l'anomenat Bar Mundial. El carrer continuava cap al Paral·lel amb tavernes de planta baixa que s'alternaven amb prostibuls bruts i barats. La més coneguda d'aquestes cases de meuques era Cal Manco (número 22), un bordell propietat de Rafael Salvà el popular Manquet, que era al mateix temps propietari d'un altre local al número 18 del mateix carrer que la gent coneixi a om el bar flamenco del Manquet. Allà havia començat a ballar Carmen Amaya. Altres bordells amb nom de dona: la Isabel (número 24) o la Rosa (número 26) completaven aquella vorera sempre animada i plena d'homes expectants. Les meuques s'oferien impúdicament tot esperant els client dempeus o assegudes als portals. Només unes passes després  s'arribava a la cruïlla amb el carrer Peracamps, que conduïa al legendari carrer Cid on hi havien els dos locals més canalles de l'època: Cal Sagristà i La Criolla.

*1936.- El carrer Perecamps des del seu punt d'arrencada al carrer del Portal de Santa Madrona. Al fons les inconfondibles finestres de l'edifici que acollia La Criolla. 

*1936.- Una altra imatge del carrer del Portal de Santa Madrona a la cantonada amb Perecamps. Els locals amb les portes tancades són prostibuls. 

*1930's.- Imatge del carrer del Portal de Santa Madrona. Al fons el convent de Santa Mònica i la Rambla.

El carrer del Portal de Santa Madrona enfilava uns metres després la seva corba final formant una mena de falç que el tramvia aconseguia sortejar abans de guanyar finalment el carrer del Marquès del Duero, rebatejat Francesc Layret durant la República i conegut com a Paral·lel per tothom. En aquest últim tram del carrer, que curiosament disposava de numeració pròpia, el paisatge canviava. Quedava enrere la zona de diversió més propera a la Rambla i esdevenia zona industrial amb magatzems i fàbriques diverses. 
Tot aquest paisatge que hem descrit no aconseguiria sobreviure a les conseqüències de la Guerra Civil i del nou ordre imposat pel franquisme. El nou règim faria alguns esforços per eliminar progressivament la penosa imatge d'aquest barri que ja havia estat força castigat per les bombes italianes a causa de la seva proximitat al port.
L'obertura de l'avinguda de García Morato (avui de Les Drassanes) va suposar un primer cop de gràcia a aquella imatge del carrer del Portal de Santa Madrona, que va veure com s'edificava l'edifici blanc del Sector Naval  de l'Exércit al solar que havia deixat lliure l'antiga Caserna de les Drassanes enderrocada durant la República. Les pròpies Drassanes van ser restaurades pel franquisme per acollir-hi el Museu Marítim i tota la vorera de cases baixes dels antics prostíbuls i tavernes va desaparèixer a finals dels 1940's per acollir dues dècades després els 26 pisos del gratacels de l'Edifici Colom, que va acabar d'esborrar qualsevol vestigi del passat. Les barraques dels llibreters van començar una nova vida rera l'edifici de la Universitat i el tramvia va deixar de passar per allà després de construir-s'hi l'estació de metro de Drassanes. Avui encara queden alguns solars buits en el trams que va de l'avinguda de les Drassanes fins al Paral·lel.

*1918.- La fàbrica de confetti i bosses de paper Olivella i Rius era a la corba que el carrer descrivia abans d'arribar al Paral·lel. És visible també a la foto inferior.

*1935.- Tram final del carrer del Portal de Santa Madrona quan arribava al Paral·lel. (Foto: Mundo Gráfico)

Establiments i comerços del carrer del Portal de Santa Madrona

De Rambla de Santa Mònica a carrer Mina (zona lúdica)

2-4. Convent de Santa Mònica. Parades de llibreters de vell
6. Antic Gambrinus (bar-dancing) / Mont d'Or (meublé)
8. Café Paris (bar) / La Alemana (gomes higièniques)
10. Las Leandras (bar-dancing)
14. Mundial (bar) / Red Lion (dancing)
18. El Manquet (taverna)
22. Cal Manco (bordell)
24. La Isabel (bordell)
26. La Rosa (bordell) / El Curro (bordell)


Del carrer Mina al Paral.lel (zona industrial)

6 bis. Olivella y Rius (fàbrica de bosses de paper, confetti i serpentines) 
8. Fàbrica de Xapa Anglesa / Rodríguez y Cía. (fàbrica de motlles per a sabates) 
10 bis.Tallers Petit 


*1956.- Tram del carrer del Portal de Santa Madrona amb les embocadures dels carrers Peracamps (en primer terme) i Mina. Al fons el castell de Montjuïc. (Foto: Montserrat Vidal i Barraquer/ANC).

dimarts, 29 d’octubre del 2013

El DILUVIO. Diari republicà. (1879-1939)

 
Dibuix de l'immoble original del carrer Consell de Cent 345, que va acollir la redacció del periòdic El Diluvio. L'edifici, que encara existeix, va ser aixecat dos pisos més i va perdre el frontó sota el que hi havia el nom del diari.

El 10 de febrer de 1879 va aparèixer a Barcelona un nou diari anomenat El Diluvio. En realitat era el resultat d'un canvi de nom de l'històric diari El Telégrafo que datava de 1858 i que pels seus reiterats problemes amb la justícis i suspensions successives canviava sovint de nom. Havia estat fundat per Manuel de Lasarte i Rodríguez-Cardoso (1830-1901), al que podem considerar també pare d'El Diluvio.
El Diluvio era un rotatiu d'orientació clarament republicana i anticlerical. La seva linia editorial cercava en tot moment sintonitzar amb les classes populars i es caracteritzava per les seves ferotges campanyes contra l'ajuntament. Eren habituals també les seves polèmiques i enfrontaments periodístics amb d'altres publicacions diàries de l'època com La Vanguardia, El Progreso (radical) o La Dinastía (conservador). Va arribar a ser el segon diari més venut després de La Vanguardia amb un tiratge que d'entre els 50.000 i els 150.000 exemplars.


*1927.- El Diluvio publicava cada any un Almanaque amb les notícies i les dades més rellevants de l'any.

En la seva primera dècada (1879-1889) el diari va ser codirigit per Lasarte i Josep Laribal. A finals del segle XIX era el periòdic republicà més popular juntament amb La Publicidad. Al front d'El Diluvio hi va figurar durant més de vint anys Jaume Claramunt i Mesa i en els seus últims anys Frederic Pujulà i Vallès era el cap de la redacció. Per les planes d'aquest diari hi van desfilar plomes d'escriptors i periodistes d'ideologia marcadament republicana com Valentí Almirall, Conrad Roure i Bonfill, Màrius Aguilar i Diana, Antoni Feliu i Codina o Àngel Samblancat i Salanova entre d'altres. Després de la proclamació de la Segona República, El Diluvio era un diari modern que comptava amb un patrimoni consolidat i disposava d'un edifici propi que acollia la redacció i tres rotatives (la primera datava de 1902, la segona va començar a funcionar el 1922 i la tercera el 1932). Manuel de Lasarte Aran, fill del fundador, havia succeït el seu pare com a propietari del negoci.
El Diluvio va deixar d'editar-se el 25 de gener de 1939 quan les tropes franquistes eren a punt d'entrar a Barcelona en els últims mesos de la Guerra Civil. Els vencedors van expropiar l'edifici i confiscaren les rotatives. Manuel de Lasarte i Aran, va ser empresonat i moriria uns anys després a la Presó Model del carrer Entença. Jaume Claramunt va tornar a Cuba, on havia nascut, mentre que Frederic Pujulà va ser també empresonat amb una condemna de mort que després li van commutar per 20 anys de presó, dels quals només en va complir poc més de dos.


*1936.- Portada d'un exemplar d'El Diluvio corresponent a l'època de les eleccions de febrer de 1936 que portaren la victòria del Front Popular. 
 

diumenge, 27 d’octubre del 2013

MONUMENT AL FERROCARRIL BARCELONA-MATARÓ. Plaça Universitat. (1877)


*1877.- El monument a la primera línia de ferrocarril catalana Barcelona-Mataró, amb la màquina de vapor que conduia el tren sobre un pedestal davant de la façana de la Universitat.

Durant el segle XIX i començaments del XX era força habitual celebrar les visites dels Reis d'Espanya a Barcelona amb l'erecció de monuments, arcs i altres elements artístics de carácter efímer, que al cap de poc temps eren desmuntats o eliminats de la via pública.
El 1877 durant una de les visites del rei Alfons XII a Barcelona, el recent construit edifici de la Universitat va acollir l'Exposició Catalana, una mostra sobre els últims avenços industrials amb un sector dedicat al ferrocarril. Davant de la façana principal, entre la porta principal i la de l'ala més propera al carrer Aribau, es va erigir un monument, consistent en un pedestal en forma arc construit amb pedra i maó, sobre el cual se situava la màquina de vapor que duia el primer convoi de la història ferroviària de Catalunya, que va enllaçar Barcelona amb Mataró el 1848. Els escuts d'ambues ciutats presidien els laterals de l'arc. Al voltant del monument es va condicionar una mena de tancat rectangular amb arbres i fanals.


L'enginyer industrial i historiador mataroní Xavier Nubiola va aconseguir recentment el plànols originals d'aquesta locomotora que es van trobar al mercat dels Encants. La màquina va funcionar fins el 1861 i després es va conservar a les cotxeres del Clot fins a final del segle XIX. [1] 
Aquest exemple d'arquitectura efímera va tenir molts anys després una mena de rèplica en la locomotora que es va col.locar al començament de l'Avinguda Josep Tarradellas tocant a la plaça dels Països Catalans a l'entorn de l'estació de Sants. 

*1877.- La Universitat de Barcelona durant la celebració de l'Exposició Catalana. A l'esquerra de la imatge (fletxa vermella) es pot veure el monument amb la primera locomotora que va circular a Catalunya. (Foto: Joan Martí. Arxiu UPC).

[1]. Segons fa constar Josep Bacardit i Sanllehí en un article publicat al bloc Montcada Post... (http://montcadapost.blogspot.com.es/2012/02/la-trista-historia-de-la-primera.html), mentre es desmuntava el monument un cop acabada l'Exposició, la locomotora va caure del pedestal quedant malmesa i es va decidir convertir-la en ferralla.

dissabte, 26 d’octubre del 2013

TEATRO TALIA (1924-1982) / TEATRO MARTINEZ SORIA (1982-1988).

 
 *1928.- El vell Teatro Talía (Foto: Gaspar Segarra i Torrents)
 
A la cantonada Paral·lel/Comte Borrell/Aldana, en el mateix lloc que abans havien ocupat successivament locals com el Teatro de las Delicias, el Teatro Lírico del Paralelo, el Trianón-Alhambra, el Madrid-Concert i el Gran Music Hall L'As, va inaugurar-se l'1 d'abril de 1924 el Teatro Talía que va alternar la revista amb el music-hall i el teatre popular amb les companyies de Pepita Melià i Benito Cibrián, Enric Guitart (pare) i l'argentina Rivera de Rosas. Pepe Viñas i Josep Santpere, que s'hi va traslladar des del Teatro Español, foren altres artistes que triomfaren sobre l'escenari del Talía. El local també va ser testimoni de la proesa assolida pel ballarí Charles Nicolas, un autèntic campió de resistència, que el juny de 1927 hi va batre el rècord de resistència ballant 240 hores seguides durant 10 dies consecutius.

*1930.- Un retall de l'Almanaque 1930 del diari El Diluvio.
 
Després de la Guerra Civil la programació del local era gairebé exclussivament de cinema.
El 1950 el Talía va ser comprat pel cineasta reusenc Ignacio Farrés Iquino i l'actor còmic aragonès de Tarazona Paco Martínez Soria. Poc després Iquino (que l'emprava bàsicament per rodar interiors de les seves pel·lícules) renunciaria a la seva part i la va vendre a Martínez Soria, que va quedar com a amo únic del local. El 1955 s'enderrocà l'antic teatre que fou substituït per un local més modern. La nova etapa va suposar una programació estable i permanent de teatre còmic popular i la fi de la projecció de pel·lícules. A la companyia estable de Martínez Soria hi figuraren actors com Gaspar Campos, Laura Pinillos, Juan Espantaleon, Joaquín Roa o Tomás Blanco.
 
 
*1949.- Un programa de mà del Talía amb un dibuix de Muntañola.
 
 
*1955.- El Teatro Talía quan va començar a ser la seu oficial de la companyia del còmic Paco Martínez Soria.
 

*1955.- Martínez Soria s'adreça al seu públic en l'última representació al vell Teatro Talía abans de ser reformat.
 
 
*1959.- A finals dels anys 1950's, després de l'enderrocament de l'antic local, el nou Talía presentava aquest aspecte.
 
*1962.- Una curiosa imatge del Talia durant la copiosa nevada que va caure sobre Barcelona el desembre de 1962. (Foto: Joan Serra Montfort)
 
Martínez Soria va morir el 1982 i els seus hereus van decidir canviar immediatament el nom del local que passà a dir-se Teatro Martínez Soria. Fins l'any 1987 la companyia del desaparegut i popular actor va continuar representant les seves obres alternant-se amb d'altres representacions entre les que destacà l'èxit de Violines y Trompetas amb Paco Morán i Fernando Guillén. Però a finals de l'any 1987 el Talía va tancar portes per sempre. Els hereus van decidir vendre el teatre a una immobiliària que no va trigar gaire a enderrocar-lo. El 1988 havia desaparegut totalment i des d'aleshores un solar brut ocupa aquella cantonada. Són més de vint anys d'abandonament d'un espai que podriem considerar com la vergonya del Paral·lel. 
 
 
 
 
*1982.- El local, ja rebatejat com a Teatro Martínez Soria, amb la seva façana d'uralita en els seus últims anys d'existència. S'hi representava Feliz Cumpleaños de Marc Camoletti.
 

dimecres, 23 d’octubre del 2013

EDIFICI D'HABITATGES (1890's-1926) EDIFICI SEGUROS HISPANIA (1926-1959). Ronda Sant Pere / Pau Claris.

Article elaborat amb el suport de MARIA JOSÉ GONZÁLEZ, EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ i SANTI CAUSSIGNAC
 
Cap a finals del segle XIX va ser construit a la cantonada de la Ronda de Sant Pere amb el carrer Pau Claris, amb vistes a la plaça Urquinaona, un edifici de baixos semisoterrats, entresol i tres alçades. Aquest racó de la plaça,  juntament amb el que va acollir la Casa del Marquès de Sentmenat i la cantonada amb Roger de Llúria on avui s'aixeca la Torre Urquinaona, són els únics que no han arribat als nostres dies amb les edificacions anteriors a la Guerra Civil.
En la seva primera època aquest edifici va acollir un col·legi dels Hermanos Maristas en el seu pis principal. Anys després s'hi establí l'empresa Netol, promoguda pels empresaris Fresneda i Lorán, que comercialitzava productes químics per a la neteja, amb aquella popular mascota que representava un majordom de gran amplitud facial i generós somriure.


 *1900's.- Dues imatges captades als inicis del segle XX on es pot veure l'aspecte original de la façana d'aquest edifici. (Fotos: Roisin)
 


*1922.- Anunci de Netol, empresa promoguda pels empresaris Fresneda i Lorán, que es va establir al número 17 de Ronda de Sant Pere. (Font: Hemeroteca La Vanguardia) 

L'any 1924 la companyia d'assegurances Hispania va comprar l'edifici per traslladar-hi la seva seu des del carrer Corts (Gran Via) número 347 (després 651). Encara abans Hispania havia tingut el seu local principal a la Rambla de Canaletes.
L'adquisió de l'immoble va comportar una reforma integral de l'edifici a càrrec de l'arquitecte Eusebi Bona per adequar els antics habitatges a les noves necessitats d'unes oficines per a una companyia d'assegurances. En aquells temps, l'ús de l'automòbil començava a generalitzar-se i el nombre de sinistres i accidents augmentava, amb la qual cosa dotar-se d'una bona pòlissa era quelcom molt recomanable.
 
*1920's.- Marca comercial d'Assegurances Hispania.
 
Hispania va modificar l'entresol i les dues plantes de l'edifici per instal·lar-hi el dispensari per atendre i fer reconeixements mèdics als accidentats, va adequar els interiors per a oficines i va afegir un pis més a l'immoble, en forma d'àtic endinsat respecte del pla de la façana, a la manera que unes dècades després el porciolisme va utilizar per fer remuntes i destrossar terminals d'edificis de gran valor arquitèntonic. Aquest cas però, no desentonava gens ni mica amb l'estil de la façana renovada, que va incorporar com a element més característic el remat central amb un rellotge elèctric molt lloat per la premsa de l'època. Aquesta reforma de l'edifici va quedar totalment enllestida a l'estiu de 1926. 

*1930's.- L'edifici ja reformat per la companyia de d'assegurances Hispania on hi destaca el rellotge instal·lat a la part superior de la façana. (Foto: Josep Brangulí)
 
Les oficines d'Hispania, que s'havia fusionat amb Zúrich, van romandre en aquest edifici fins a l'any 1958. La compañía d'assegurances va abandonar l'edifici que va quedar buit i ofert a lloguer. Dissortadament seria enderrocat poc després i substituït per un vulgar i poc vistós immoble d'oficines, que ha arribat als nostres dies després haver estat objecte d'alguna reforma.
 
*1958.- Anunci publicat a La Vanguardia del dia 30 de setembre en el que s'anunciava que l'edifici quedaria buit a finals d'any i s'ofertava per a llogar. Començava l'agonia d'aquest immoble.
  
[1].- Stadium. Núm 467. El nuevo edificio de la compañía Hispania. Barcelona. 15 juliol de 1926.

dimarts, 22 d’octubre del 2013

VELÒDROM DEL PARC. Parc de la Ciutadella (1904)

A partir del 1899 el Velòdrom de la Bonanova es va convertir en un camp de futbol deixant d'acollir curses de velocípeds. En aquells anys els velòdroms prol·liferàven a la ciutat gràcies a l'entusiasme i les iniciatives dels actius aficionats a la bicicleta, pioners d'aquest esport a Barcelona.
L'ajuntament també va posar el seu gra de sorra per al foment i consolidació del fenòmen ciclista. A l'estiu de 1904 va construir una pista de fusta per a bicicletes a la plaça d'Armes de la Ciutadella amb les corbes peraltades. La inauguració va tenir lloc el dia 27 de setembre coincidint amb la celebració de les festes de la Mercè. Unes tribunes de fusta situades als laterals permetien seguir còmodament el desenvolupament de les curses i proves.
El mateix dia de la inauguració s'hi va organitzar una gran festa de l'esport amb la col·laboració de l'Sportsmen's Club, una societat esportiva aleshores emergent a la ciutat, que va començar amb una aviada massiva de 2000 coloms missatgers per part de la Reial Societat Colombòfila. La jornada va incloure curses atlètiques, de motocicletes i de trotons, així com un partit de futbol. L'endemà va ser dedicat íntegrament a les curses ciclistes.
De fet, aquesta instal·lació va ser extraordinàriament efímera i es va desmuntar a finals d'aquell mateix any.

*1904.- Una imatge del Velòdrom del Parc de la Ciutadella durant la festa esportiva d'inauguració el dia 27 de setembre. Sobre la pista membres de la Reial Societat Colombòfila es disposen a aviar els coloms missatgers. Rera les tribunes laterals es poden veure les antigues edificacions de la Ciutadella.

dilluns, 21 d’octubre del 2013

INSTITUT HIDROTERAPÈUTIC. Aragó 331. (1897-1929)

Article elaborat amb la col·laboració d'EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ


L'èxit assolit pel doctor Lluís de Castellarnau amb el seu Institut Hidroteràpic obert al passeig de Gràcia/Diagonal el 1886, el portà a cercar una ubicació més cèntrica i un espai més gran que permetés ampliar les instal·lacions dedicades a la seva activitat mèdica i investigadora.
El va trobar en un palauet situar al carrer aragó 331 entre Passeig de Gràcia i Pau Claris [1] on va instalar el seu nou equipament per guarir malalts amb aigua i altres teràpies relacionades.  El nou centre, inaugurat el 1897, fou batejat amb una lleugeura variarió respecte al nom de l'anterior: Institut Hidroterapèutic (en comptes d'Hidroteràpic). Allà s'hi oferien tota mena de banys en un entorn envoltat per uns frondosos i agradables jardins. Llàstima que el tren s'aturava just al davant, on hi havia el baixador de Passeig de Gràcia, i això contaminava una mica l'ambient saludable del centre.
*1910.- Vista del baixador de Passeig de Gràcia al carrer Aragó. La finca de l'Institut Hidroterapèutic és la que apareix assenyalada en vermell.
La llista de tarifes d'aquest Institut Hidroterapèutic incloia banys minero-medicinals amb aigües classificades per grups en funció dels seus components i procedències. El centre demostrava tenir també un bon olfacte comercial. Oferia preus especials per paquets de 7 serveis iguals amb un considerable descompte sobre el preu unitari, a la manera del que avui anomenem abonaments.


*1900.- Llista de tarifes aplicades als diferents serveis hidroteràpics que oferia per l'Institut Hidroterapèutic (Font: Biblioteca Nacional)

*1927.- Cap als seus últims anys el balneari s'orientava preferentment a la clientela femenina. (Font: Hemeroteca La Vanguardia. Cliqueu a sobre per ampliar)

El centre va continuar fent les seves funcions fins a les acaballes dels anys 1920's que va desaparèixer dels anuncis de la premsa.

[1].- Només uns anys després, amb el canvi de numeració dels carrers de l'Eixample realitzat a principis del segle XX, l'Institut va quedar ubicat al número 275 d'Aragó.

diumenge, 20 d’octubre del 2013

INSTITUTO HIDROTERÁPICO BARCELONÉS. Passeig de Gràcia / Diagonal (1884-1895)

Article elaborat amb la col·laboració de MARÍA JOSÉ GONZÁLEZ 



Aquest establiment de banys i tractaments hidroteràpics era situat a la part alta del Passeig de Gràcia abans d'arribar a la cantonada amb la Diagonal, al costat del grup d'edificacions conegudes com les Cases Vilaró. La finca duia el número 22, que correspon a la numeració del tram del passeig situat dins la vila del Gràcia, quan encara era municipi independent i s'estenia fins al carrer Provença on tenia el límit amb Barcelona.
L'Institut Hidroteràpic Barcelonès va ser fundat pel doctor tarragoní Lluís de Castellarnau i de Lleopart  [1], que va llogar el terreny al propietari Carlos Montañés per construir-hi un xalet de planta baixa i una alçada. L'establiment fou perfectament equipat per oferir els serveis de banys de vapor, dutxes i altres tractaments hidroteràpics. Es va obrir al públic el 16 d'abril de 1884 i en aquell moment la instal·lació va ser lloada com una de les millors de l'Estat. L'Institut editava el Butlletí d'Hidroteràpia, publicació científica especialitzada sobre els tractaments de salut amb aigües. 

*1884.- Retall de premsa publicat al dia 14 d'abril d'aquell any en el que s'informa de la posada en servei de les instal·lacions de l'Institut Hidroteràpic. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

*1884.- La Vanguardia informava amb aquest apunt del dia 16 d'abril del nou establiment obert pel doctor Lluís de Castellarnau. (Cliqueu a sobre per ampliar)


L'Institut va ser tancat i l'edifici enderrocat el 1895. Posteriorment, el doctor Castellarnau va obrir al 1897 un altre establiment d'aquestes característiques, però més gran, al carrer Aragó 331 amb el nom d'Institut Hidroterapèutic.


[1].- Lluís de Castellarnau va publicar diverses obres sobre les aplicacions mèdiques i sanitàries de l'aigua entre les que destaquen: Manual popular de hidroterapia o sea el tratamiento de las enfermedades por medio del agua metódicamente aplicada  i  El agua común usada como bebida para curar las enfermedades (1895).


divendres, 18 d’octubre del 2013

EDÉN-CYCLE. Consell de Cent 236 (1896-1899)

Article elaborat amb la col·laboració d'EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ
 
 
 
La història dels primers anys de l'esport de la bicicleta a Barcelona mereix una parada obligada a l'Edén-Cycle, conegut també com la pista ciclista de Pedro Agar.
Aquest recinte constava d'un local social envoltat per uns jardins i d'una pista ciclista que en el seu dia fou presentada com el millor velòdrom de Barcelona. Era situat al numero 236 del carrer Consell de Cent entre Muntaner i Aribau. El local va ser promogut per l'esportista Pedro Agar, un acreditat campió velocipediste que havia guanyat diverses proves durant els primers anys de la década dels 1890's. Segons la premsa de l'època [1], l'Edén- Cycle disposava d'una biblioteca i d'unes luxoses instal·lacions amb una tribuna amb vistes a la pista ciclista i era punt de trobada dels més notables aficionats i amics ciclistes barcelonins.

Emplaçament de l'Edén-Cycle (òval vermell) sobre un plànol de l'època. (Font: Institut Cartogràfic de Catalunya).
 
En els seus primers anys va ser el local de la Peña Ciclista i s'hi despatxaven entrades per assistir a les curses organitzades al Velòdrom de la Bonanova. La Peña Ciclista, que havia estat fundada el 1896 i tenia limitat el nombre de socis, va abandonar el local cap al febrer de 1899 després de fusionar-se amb el Círculo Ecuestre. Només un mes després fou la societat Cyclist-Club la que va establir la seva seu a l'Edén-Cycle  després d'abandonar les seves antigues oficines. Aquest local social era també lloc habitual de festes i celebracions. El 1899 s'hi va organitzar una revetlla de Sant Joan a benefici dels pobres del barri. Aquell mateix any es perd la pista d'aquest recinte ciclista, probablement a causa de la construcció del nou Velòdrom del carrer Aragó que era molt aprop.
 
*1898.- Nota sobre la Peña Ciclista publicada a la revista esportiva Los Deportes al novembre de 1898. (Cliqueu a sobre per ampliar-la).


[1] Los Deportes núm. 5.  1 de gener de 1898