dissabte, 30 de novembre de 2013

MAGATZEMS CATALUNYA. Plaça Catalunya 7 (1922-1927)

Agraïments a MIQUEL F. PACHA




El dissabte 11 de març de 1922 es van inaugurar els Almacenes Cataluña. Van ser el primer comerç de la Plaça Catalunya que es presentava amb el nom de magatzems, tot i que bàsicament es dedicava a la confecció per a senyores en llana i seda i també llenceria. La botiga ocupava els extensos baixos de la Casa Marcel·lí Janer al número 7 de la plaça entre la Ronda Universitat i Bergara.
La vida d'aquests magatzems no va ser gaire llarga, tot just va durar cinc anys. Abans de l'estiu de 1927 ja s'anunciava la liquidació de totes les existències.






PUBLICITAT AL TERRAT DE LA CASA FUSTER. (1920's-1980's)


Avui pot semblar aberrant que una de les joies del modernisme com és la Casa Fuster, la que tanca el passeig de Gràcia al capdamunt dels Jardinets on comença el carrer Gran, tingués instal·lat dalt del seu terrat un entramat de ferros per sostenir neons de publicitat.

*1920's.- La Casa Fuster en els seus primers anys, amb el terrat lliure de qualsevol reclam publicitari

Però durant més de quaranta anys va ser així. La situació privilegiada d'aquest edifici, construït el 1908 i visible des de la cruilla del Passeig de Gràcia amb la Diagonal, va fer del cim de la seva façana un lloc molt preuat per col·locar-hi anuncis lluminosos de gran format. D'aquesta manca de sensibilitat i respecte envers una peça cabdal de l'obra de l'arquitecte modernista Lluís Domènech i Muntaner en tenim constància gràfica a través de les nombroses imatges captades des del Cinc d'Oros a través dels temps.
I curiosament no fou durant el franquisme quan va començar aquest atemptat. A finals dels anys 1920's, abans de la Segona República, ja es van instal·lar les primeres barres de ferro per sostenir l'enllumenat dels anuncis. Aquesta intervenció, a més a més, fou atemptatòria contra la integritat de l'obra perquè va suposar la desaparició dels quatre petits pinacles, que adornaven el cim de la secció arrodonida de la cantonada de la façana.
A començaments dels anys 1960's la Casa Fuster va passar els seus pitjors moments. L'empresa elèctrica ENHER va comprar l'immoble amb la perversa intenció d'enderrocar-lo per aixecar-ne un de nou. La pressió veinal i social va poder impedir la malifeta.   Els anuncis varen romandre al terrat fins a començaments de la dècada dels 1980's. L'any 1978 l'edifici havia estat objecte d'una primera restauració fins que a començaments dels 2000's  ENHER, que ja s'havia fusionat amb FECSA, va decidir vendre'l. La Casa Fuster acull avui un luxós hotel i sortosament l'edifici llueix tot el seu esplendor.


*1929.- PLYMOUTH-CHRYSLER va ser una de les primeres empreses en anunciar-se. Aquí ho veiem en aquesta imatge captada als Jardinets durant l'exhibició anual dels bombers celebrada aquell any el dia 12 de maig. (Foto: Arxiu Bombers de Barcelona).

*1931.- Quan al Cinc d'Oros s'hi va instal.lar l'efímer bust de Pi i Margall, la Casa Fuster continuava lluint publicitat al seu terrat.
*1940's.- VINOS Y COÑAC BERTOLA JEREZ

*1981.- ENHER INI. L'últim anunci lluminós. Amb l'estàtua de la Victòria i l'obelisc embolicats de blanc durant una campanya per la pau.

*2012.- Aspecte actual de la façana de la Casa Fuster convertida en hotel de luxe i impecablement restaurada.

dimecres, 27 de novembre de 2013

CASA FERRER-VIDAL. Façana i cúpula original. Passeig de Gràcia 114. (1916-1940's)


*1920's.- L'edifici amb la seva  façana original en la que hi destacaven la cúpula sobre la tribuna de l'ultim pis i els acabaments d'inspiració art decó.

Un dels exemples més sagnants de pèrdua dissortada d'una de les poques manifestacions arquitectòniques d'art decó a Barcelona, el trobem en la façana i terminal originals de la Casa Lluís Ferrer-Vidal, situada al número 114 del Passeig de Gràcia, un cop passada la Diagonal davant dels Jardinets.
Aquest edifici, bastit entre 1914 i 1916 segons un projecte per l'arquitecte Eduard Ferrés i Puig, destaca per la seva gran tribuna de la planta principal amb arc rebaixat i vitralls i per la robustesa dels seus baixos i entresol amb un destacat l'escut de la família dels propietaris, que presideix la porta d'entrada a la finca.
 
L'escut amb les inicials de la familia es conserva encara intacte sobre la porta d'accés a l'edifici custodiat per dues àligues amb cadenes.
 
Dissortadament la part superior de la façana va ser escapçada i mutilada després de la Guerra Civil amb l'objectiu de fer-hi una remunta de dos pisos més que va destrossar l'elegant cúpula que coronava l'edifici i els terminals de la façana.

*1934.- La cúpula original de la Casa Ferrer-Vidal al costat de l'obelisc del Cinc d'Oros quan era coronat per l'al·legoria de la República...

*1942.- ... acabada la Guerra el monument havia canviat  a causa del canvi de règim però la cúpula seguia intacta... (Foto: Arxiu Cuyàs. Institut Cartogràfic de Catalunya)

*1947.-... i només uns anys després la Casa Ferrer-Vidal la va perdre a causa de la remunta que li va afegir dos pisos més. (Foto: Zerkowitz).

La intervenció no va ser del tot desgraciada ja que va intentar reproduir al quart pis la balconada del primer pis de sobre la tribuna. La part final de la remunta però, va adoptar ja les línies neoclàssiques pròpies de les edificacions de la posguerra i va eliminar totes les valuoses referències d'art decó del projecte original.
 
*2008.- Aspecte actual de la façana de l'edifici.

OCELLERIES DE LA RAMBLA. (1900's-2011)

 
*1920's.- Parades ambulants de venda d'ocells a la Rambla davant el Palau Moja.
 
La venda d'ocells a la Rambla va ser una constant i gairebé una tradició durant tot el segle XX. Primer de manera ambulant i poc o gens regulada i amb el temps amb carácter permanent mitjançant parades especifiques per a la venda d'aquests animals, en el més popular dels passeigs barcelonins.
Les ocelleries es van acabar instal·lant al tram conegut com Rambla dels Estudis entre la Portaferrissa i el carrer Bonsuccés, tot just a continuació de la Rambla de les Flors en direcció muntanya. Les primeres parades que s'hi van instal·lar eren força modestes i no tenien caràcter permanent. En acabar la jornada els propietaris traslladaven amb uns carros els animals a magatzems i botigues on passaven la nit. El panorama va canviar radicalment al 1970 quan l'alcalde Porcioles va decidir unificar el disseny d'aquestes parades i ancorar-les al terra de la Rambla. Cap a començament d'estiu va fer una passejada oficial per inaugurar-les i a partir d'aleshores podriem dir que els ocells  dormien a la Rambla 
 
*1970.- L'alcalde Porcioles, amb aquell fals populisme que el caracteritzava, va inaugurar les noves ocelleries el 15 de juny d'aquell any. (Font: Hemeroteca La Vanguardia).
 
 
 
Ben aviat s'incorporaren a la venda altres animals domèstics com gats, gossos de petit format, conills, coloms, peixos, tortugues, iguanes i fins  i tot serps. D'altra banda a les parades s'hi podien trobar també tota mena de complements i objectes relacionats amb els animals de companyia, gàbies, peixeres i tot tipus de menjar per les mascotes.
Les associacions protectores d'animals van veure en aquesta exposició permanent d'animals a la venda un motiu de queixa i denúncia i varen sovintejar les protestes contra el maltracte als animals. La més sonada va ser la protagonitzada per un grup d'activistes que, despullats de pèl a pèl, es van introduir en unes gàbies i van mostrar la seva nuesa als vianants ramblistes en senyal de protesta.
Durant el mandant de l'alcalde Jordi Hereu, l'ajuntament va iniciar negociacions per anar tancant les paredes. El procés, que es va acabar al 2011, ens ha deixat una herència que, sense ànim de menysprear la lluita en defensa dels animals, ha estat força nefasta. Uns quioscs sense cap encant estètic han ocupat el lloc de les antigues ocelleries, posant a la venda souvenirs i alguns productes alimentaris. Però bàsicament, el que s'hi exposa i ofereix és tota mena de golafreries i llaminadures, que consoliden aquesta imatge de parc temàtic orientat exclussivament al turista, en que dissortadament s'ha convertit el centre de la ciutat des de fa uns anys.
 
*2010.- Les parades de mascotes en els seus últims anys.

diumenge, 24 de novembre de 2013

BARALLES DE GALLS (Segle XIX)

Article elaborat amb la col·laboració de CARME FERRER, EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ i ENRIC H. MARCH


Un reñidero de gallos al barri de la Salut de Gràcia a començaments del segle XX (Barcelona Coleccionismo).
 
De les baralles de galls (riñas de gallos) ja n'existeixen algunes referències a les hemeroteques de començaments del segle XIX. L'edició del Diario de Barcelona del 4 de novembre de 1832 anunciava un d'aquests espectacles amb aquest text:

Riña de gallos. Hoy domingo y los demás días consecutivos se darán riñas en el reñidero situado en la calle de Santa Elena, travesía de la Riereta al extremo de la calle San Pablo, hay construidos asientos cómodos, y se pagará de entrada seis cuartos por persona, empezándose a las tres de la tarde.

Emplaçament del reñidero de galls esmentat al Diario de Barcelona de 8.11.1832. (Cortesia d'Enric H. March sobre un plànol de l'Institut Cartogràfic de Catalunya)

Va ser però, cap a finals del segle XIX quan van adquirir una més gran rellevança com un espectacle, no tan sols tolerat, sino àmpliament oficialitzat i difòs a través dels mitjans de comunicació de l'època.
Durant els primers mesos que aparegueren a les cartelleres d'espectacles, les baralles galls s'anunciaven amb la nomenclatura anglesa de les associacions/empreses que les organitzaven. Aquesta pràctica es va deixar de banda ben aviat per castellanitzar els noms d'aquestes entitats. També als barris més allunyats del centre (aleshores encara municipis independents) s'hi disputaven desafiaments entre galls.  La publicitat feia referència sovint a l'origen anglès d'aquestes aus de baralla, que eren les més aptes i agressives per la lluita. Lògicament l'espectacle comportava un alt component de negoci derivat de les apostes que es creuaven els assistents. La ferocitat dels animals era tal, que molts podien arribar a morir en plena lluita o quedaven ja impossibilitats per tornar a combatre.
Dues van ser bàsicament les entitats que a partir de 1896 començaren a anunciar-se amb carácter més o menys permanent als diaris, donant publicitat a les baralles de galls.
 
Circo Gallístico Barcelonés
Inicialment anomenat English Cock Figth amb seu al número 99 de la Rambla de Catalunya.  Organitzava també baralles de galls els diumenges a la platea del Teatre Tivoli del carrer Casp.
 

*1896.- Una curiosa crònica publicada a La Vanguardia del mes d'octubre que ens apropa a l'ambient que es vivia entre els seguidors d'aquests espectacles. (Cliqueu a sobre per ampliar la imatge del text.)

 
Sport Gallístico Catalán
Conegut en els seus primers temps (1896) com Cock Pit Barcelonés. Tenia la seva seu a la Gran Via (Carrer Corts 234 en la seva denominació i numeració de l'època) davant del Teatre Nuevo Retiro. Durant una temporada van celebrar les baralles al Teatro Circo Español del Paral·lel.

*1896.- Publicitat de les lluites de galls que el Cock Pit organitzava al Teatre Circo Español. (Font: Hemeroteca de La Vanguardia).

*1897.- L'Sport Gallístico Catalán programava les baralles a la seva seu de la Gran Via. (Font: Hemeroteca de La Vanguardia).

Les associacions protectores d'animals contràries a aquest espectacle van aparèixer aviat demanant-ne la prohibició al·legant la crueltat i el patiment que pels animals suposava. El 1913 es va demanar al Governador Civil que en decretés la prohibició. No va ser però, fins als anys de la Segona República que es varen prohibir en algunes zones de l'Estat.  

dissabte, 23 de novembre de 2013

PALACIO DE LAS ARENAS (1907-1908)

 
1908.- Una  imatge de la Plaça Espanya amb l'envelat de la Festa Major d'Hostafrancs instal·lat al seu bell mig. Darrera, a la cantonada de Gran Via amb el Paral.lel, es veu el Palacio de Las Arenas
 
Aquest local, que incloia un cafè amb entrada per la Gran Via i una sala d'espectacles apta per a  projeccions de cinema, va ser obert al públic el dia 6 de maig de 1907 [1]. Era situat a plaça Espanya just davant de la nova plaça de Toros de Les Arenes que s'havia inaugurat el 1900. Va ser promogut per Aparicio Mayol.
La programació del Palacio de Las Arenas combinava espectacles de pantomima, teatre, sarsuela i cinema.
 
1907.- Programació del Palacio de las Arenas correponent al dia 12 de maig de 1907 (Font: La Publicidad. Biblioteca de Catalunya)
 
El local va tenir una vida efímera. Un violent incendi declarat a la nit del 22 de juny de 1908 va provocar las seva destrucció. Posteriorment seria reconstruït i reobert com a Teatro España.
 
*1908.- El diari La Publicidad en la seva edició de matí del 23 de juny d'aquell any, informava així de l'incendi que va destruir el Palacio de las Arenas. (Font: Biblioteca de Catalunya).
 
[1]. Torras i Comamala, Jordi. La implantació del fet cinematogràfic a Barcelona.

divendres, 22 de novembre de 2013

CINE GALVANY. (1925-1944)

Agraïments a EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ, ROBERTO LAHUERTA MELERO i JOSEP LLORENS
 
*1927.- Vista del Mercat Galvany des de la cantonada Amigó/Calaf. El cinema Galvany era situat sota la teulada del primer edifici que es veu a l'esquerra de la foto rera l'arbre. (Foto: Frederic Ballell).

El mateix espai que abans havia acollit els Jardines Montmartre es va reorientar l'any 1925 centrant l'activitat bàsicament dins la nau construida al carrer Calaf entre Amigó i Santaló,  on es instal·lar una sala de projeccions cinematogràfiques amb el mateix nom del mercat que hi havia davant.
El cine Galvany alternava en els seus primers anys programacions de cinema amb varietats que consistien bàsicament en números de revista. Als anys 1930's la sala va pasar a ser gestionada per l'empresa Select Cinema.
 
*1925.- En aquell any el rebatejat Cinema Galvany sortia encara a la cartellera amb una referència al seu nom antic. (Font: Hemeroteca La Vanguardia).
 
*1927.- Programació del Galvany que incloia cinema i revista. (Font: Hemeroteca La Vanguardia).
 
*1940's.- Entrada al cine Galvany. (Foto: Josep Maria Sagarra i Plana)
 
La pista del Cine Galvany, que havia estat gestionat per Francesc Xicota Cabré,  es perd a l'any 1944 [1], quan el local es posa en el mercat per ser traspassat i finalment s'hi instal.la un garatge.

[1]. Munsó Cabús, Joan. Els cinemes de Barcelona. Editorial Proa. Barcelona 1995. 

 

dijous, 21 de novembre de 2013

JARDINS DANCING MONTMARTRE (1920-1925) Calaf / Amigó.

Agraïments a EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ, ENRIC H. MARCH i ROBERTO LAHUERTA MELERO

*1922.- Vista general dels Jardins Montmartre. El carrer Calaf quedava a la dreta de la imatge. (Foto: Mundo Gráfico. 11/08/1920. Biblioteca Nacional de España).

A començaments de 1920 l'empresari de l'espectacle Magí Tobella va sol.licitar permís a l'ajuntament per condicionar un terreny situat al costat del Mercat Galvany. L'objectiu era instal·lar-hi aquell mateix estiu un espai lúdic enjardinat amb ball a l'aire lliure, restaurant i zona desbarjo. Tot plegat ocupava més de la meitat de la superficie de l'illa delimitada pels carrers Calaf, Amigó, Santaló i Rector Ubach. La proximitat al Parc del Turó, que aleshores ocupava una superfície  molt més àmplia que l'actual i arribava fins al límits del carrer Calvet,  s'utilitzava de reclam per fer publicitat del local. Al terreny s'hi va aixecar també una mena de glorieta on se situava l'orquestra per amenitzar el ball al voltant de diverses carpes i pavellons. Així va néixer el Montmartre, que va obrir portes al públic el dissabte 10 de juliol de 1920 i al que s'accedia per la cantonada Amigó/Calaf.

*1920.- Publicitat anunciant l'obertura del Montmartre on s'expliquen tots els serveis que oferia el local. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)
 
Cantonada Calaf/Amigó i entrada als jardins del dancing i saló d'estiu Montmartre.

Emplaçament que ocupaven els jardins Montmarte sobre un plànol municipal dels anys de la Segona República, quan l'espai ja s'havia convertit en Cinema Galvany  (Font: Institut Cartogràfic de Catalunya)
 
*1924.- Aquell any el Montmartre ja incorporava cinema en la seva oferta. (Font: Hemeroteca La Vanguardia).
 
Pocs anys després, els Jardins Montmartre varen evolucionar cap a una oferta que incorporava també espectacles de revista i cinema i que suposaria l'inici del trànsit cap a una nova etapa del local que s'identificaria com a Cinema Galvany, a partir de la construcció d'una nau paral.lela al carrer Calaf on es va habilitar una sala per projeccions cinematogràfiques. El 1925 amb el nom de Palais d'Eté tot l'espai era ofert en lloguer per a la celebració de revetlles. L'etapa Montmartre havia acabat.


*1925.- En els seus últims temps, ja conegut com a Palais d'Eté, l'antic Montmartre es llogava per celebrar-hi revetlles i festes. (Font: Hemeroteca La Vanguardia. 20.6.1925).

dimarts, 19 de novembre de 2013

LLIBRERIA FRANCESA. Passeig de Gràcia 91. (1942-2002)

Dedicat a MONTSERRAT BARGUES

La Llibreria Francesa va instal·lar-se al número 91 del Passeig de Gràcia, tocant a Provença, el dia 15 d'abril de 1942. De fet, obria portes com una sucursal de la Sociedad General Española de Librería (SGEL). Ja se sap que en aquells temps calia anar molt en compte en garantir una inequívoca espanyolitat en els noms dels comerços. Va conviure durant 30 anys amb la seva germana de la Rambla i durant alguns menys amb una petita sucursal que hi havia al carrer Muntaner tocant a Diagonal davant mateix de l'Hotel Presidente. Era propietat de la firma Hachette que va adquirir la SGEL.
 
 
 
Als anys 1970's el local va ser objecte d'una àmplia reforma que li va donar una gran funcionalitat. amb un aprofitament màxim de l'espai. L'interior s'estructurava en tres nivells. Un de soterrani al que s'accedia per unes escales situades a pocs metres de l'entrada, el nivell del carrer i per damunt un altell que s'estenia a banda i banda.
En els primers anys els aparadors del local, fent honor i servei al seu nom, eren plens de publicacions en francès, especialment de literatura infantil i llibres de música. Aquesta tendència es va anar mitigant amb el pas dels anys i en els últims temps els llibres en francès eren poc visibles i es trobaven tots ells concentrats a la planta de l'altell.  
La Llibreria Francesa va tancar portes definitivament a finals de febrer de 2002. Hachette volia reorientar comercialment l'establiment posant a la venda llibres d'oferta, souvenirs i altres mercaderies alienes a la literatura. D'altra banda la immobiliària propietària del local preferia rendabilitzar-lo amb uns altres llogaters dels que fàcilment en treuria més profit. Tot plegat, va significar el punt i final d'aquesta històrica llibreria, que va desaparèixer de davant de La Pedrera després de gairebé 50 anys de servei a la cultura. 
 
*2002.- La Llibreria Francesa en els seus últims dies abans del tancament. (Foto: Ana Jiménez)

diumenge, 17 de novembre de 2013

TIRES ADHERIDES ALS VIDRES DELS APARADORS (1937-1939)

*1937.- Els aparadors dels magatzems El Sepu de la Rambla durant la Guerra Civil. (Foto: Autor desconegut/Arxiu Històric de la Ciutat).

Els primers bombardeigs sobre la ciutat de Barcelona durant la Guerra Civil es van produir els dies 13 de febrer i 29 de maig de 1937 [1]. Posteriorment l'acció de les bombes feixistes tornaria a fer-se notar, cada cop amb més intensitat, entre els mesos de gener a març de 1938 i a partir del dia de cap d'any fins a la definitiva ocupació de la ciutat per les tropes franquistes a finals de gener de 1939.
El perill que aquesta ofensiva militar aèria significava per la població civil va obligar a prendre grans mesures de prevenció. La Generalitat va editar els primers manuals de defensa passiva en els que recomanava als propietaris dels comerços de protegir els vidres mitjançant tires encreuades de paper engomat.
Ben aviat aquestes tires adherides als vidres dels aparadors de les botigues passaren a formar part del paissatge urbà durant aquells terribles mesos. Aquesta mesura preventiva impedia que, en cas de trencadissa pels efectes de les bombes, els vidres que sortien disparats a grans velocitats impactessin sobre persones i béns. Els botiguers van aprofitar per combinar les tires creant formes artístiques  i grafismes enreixats que cridaven força l'atenció als vianants. Altra cosa ben diferent era que tots poguessin comprar a les botigues perque els béns de consum començaven a escassejar i els preus anaven imparablement a l'alça.

*1938.- Dos exemples de la cura que tenien els botiguers en la prevenció de desgràcies en cas d'esclat dels vidres dels aparadors pels efectes de les bombes. Al mateix temps aprofitaven per crear formes artístiques que cridaven l'atenció. (Fotos: Autor desconegut/Fons Generalitat de Catalunya/ANC)

Malgrat l'acabament de la guerra, les tires de paper engomat van continuar afixades als aparadors i als vidres de finestres i balcons durant un bon grapat de mesos. Un allau de por havia envait la ciutat després de l'arribada dels franquistes i tornar a la normalitat no va ser facil. L'ajuntament franquista va decidir aleshores publicar a la premsa un ban municipal en el que instava als comerciants a retirar les tires al·legant que "dan una pobre idea en lo que a la estética ciudadana se refiere".

*1939.- Gairebé sis mesos després d'acabada la guerra, La Vanguardia del dia 1 de setembre publicava aquest comunicat de l'alcaldia, que començava com un prec i acabava amb una amenaça.


[1].- Memorial Democràtic. Recreacions en 3D del bombardeigs.

dissabte, 16 de novembre de 2013

LA FONT DE NEPTÚ AL MOLL DE LA RIBA. Barceloneta. (1826-1892)

Agraïments a MARÍA JOSÉ GONZÁLEZ i EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ 
 
 
 
 
El dia 14 d'abril de 1826 va ser inaugurada al Moll de la Riba, també conegut aleshores com Moll del Rebaix al barri de la Barceloneta, una font monumental sobre la que hi destacava una escultura de Neptú. El déu del mar dels antics romans apareixia assegut sobre una roca i un basament amb 4 esfinx als respectius vèrtexs. Aquest monument a banda de ser un element de referència de la zona era molt estimat per tot el personal portuari.
Els autors de l'obra foren els escultors Adrià Ferran i Vallès (1774-1840) que va esculpir el Neptú i Celdoni Guixà i Alsina (1787-1848), que va tenir cura de les esfinxs. Una inscripció al pedestal donava fe que la font havia estat erigida en honor del rei Ferran VII.
Entre finals del segle XIX i els començaments del XX es va procedir a una reordenació en profunditat de tot aquell sector del port contigu al barri de pescadors de la Barceloneta. El monument va ser desmuntat i va iniciar un pelegrinatge que el duria primer al Parc de la Ciutadella i després al Jardins Laribal de Montjuïc. Actualment es troba a la plaça de la Mercè.
 
Aquest Neptú no s'ha de confondre amb el que hi hagué a la Font del Vell del Pla de les Comèdies a la Rambla, que avui es conserva a la plaça de Sants. 
 
 
*1885.- Dibuix d'A. Gracia en el que veiem el Moll de la Riba i la font monumental presidida pel Neptú. (Font: La Ilustración Ibérica. Any III. núm. 134).

LA FONT DE NEPTÚ A MONTJUÏC (1919-1975)

 Agraïments a EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ i MARÍA JOSÉ GONZÁLEZ
 
 
*1929.- Dues imatges de la Font de Neptú als jardins de Montjuïc. (Fons Fotogràfic Salvany. Biblioteca de Catalunya) 
 
 
 
L'espai que hi ha davant de l'entrada a la Fundació Joan Miró a Montjuïc és conegut com la plaça de Neptú. Des d'allà, al costat dels Jardins Laribal,  s'accedia a un espai més ampli anomenat Plaça del Solsciti que enllaçava amb les Escales del Generalife per baixar fins als jardinets del Teatre Grec. El nom de la plaça, que s'ha mantingut fins avui,  s'explica perque el 1919 s'hi va plantar una font coronada per una estàtua de Neptú, obra d'Adrià Ferran i Vallès (1774-1840) en col·laboració amb Celdoni Guixà i Alsina (1787-1848). Aquesta font, construida el 1825, havia estat situada fins el 1892 al Moll de la Riba o Moll de la Barceloneta on es va desmuntar per reformar i ampliar les instal·lacions portuàries.
 
 
*1932.- Emplaçament de la Font de Neptú als Jardins Laribal de Montjuïc sobre un plànol de l'època. (Font: Institut Cartogràfic de Catalunya).
 
El 1892 la Font de Neptú va ser traslladada fins al peu de l’escalinata dreta de la gran cascada del Parc de la Ciutadella [1]. Allà es va estar fins que el 1919 la van portar al Parc Laribal, que fou la primera part de la muntanya de Montjuïc que s'urbanitzà a començaments del segle XX. 
La font ocupava l'espai central d'un banc llarg d'obra, als extrems del qual van ser col·locades dues de les quatre esfinxs esculpides per Guixà, que originariament hi havien al peu de l'escultura, on van seguir situades les altres dues.  Hi va romandre fins el 1975 quan la construcció de la Fundació Miró sobre l'antiga plaça del Solstici va comportar la reordenació de l'entorn. Avui la podem veure amb les quatre esfinxs sota l'estàtua a la plaça de la Mercè on va ser plantada l'últim dia de gener de 1983. 
 
 
*1983.- L'escultura de Neptú a punt per ser col.locada a la plaça de la Mercè i el conjunt ja instal·lat.
(Fotos: Pérez de Rozas i ToniWeb).
 
 
[1]. El Diluvio. Edició del 3 de març de 1892.