dimecres, 30 d’abril del 2014

SOUJOL Y CIA. Fàbrica de tubs i canonades. (1852-1934) / VIUDA DE J.POLIT. Fàbrica de raspalls (1934-1970's). Comte Borrell / Marquès del Campo Sagrado

Agraïments a MARÍA JOSÉ GONZÁLEZ
 

Cap als inicis dels anys 1860's l'actual barri de Sant Antoni va començar a configurar-se urbanísticament d'acord amb l'ordenació en quadrícula de les illes de cantonades estroncades pròpia de l'Eixample Cerdà. Però aquella zona va ser bàsicament poblada inicialment de fàbriques i naus de tallers i d'indústries. Una de les més antigues i de les primeres en establir-s'hi va ser la fàbrica de canonades i tubs de metall Soujol y Compañía que des de 1864 va ocupar part de l'illa perimetrada pels carrers Comte Borrell, Marquès del Campo Sagrado, Ronda de Sant Pau i Aldana. L'entrada principal al complex industrial era a la cantonada de Borrell i Marquès del Campo Sagrado.
 
Cantonada Borrell / Marquès del Campo Sagrado on hi havia l'entrada a la fàbrica 
 
Aquesta empresa, constituïda a l'any 1852 amb el nom d'Estanislao Soujol, Janoir y Cia., estigué localitzada inicialment al barri del Raval, concretament al carrer  de l'Arc del Teatre número 60. L'historiador Francesc Cabana i Vancells (1934) ha estudiat amb detall el seu origen i desenvolupament [1]. El projecte de la fàbrica fou del mestre d'obres Pau Martorell, que va dissenyar una construcció d'una única planta amb obertures d'arc rebaixat a la façana. A la cantonada s'hi situaven els despatxos de direcció, administració i el magatzem amb un frontó circular sobre la porta d'accés. La resta del complex era ocupat pels tallers, el pati i un magatzem amb coberta sostinguda sobre encavallades de fusta i pilars d'obra. La fàbrica va arribar a ocupar prop de 300 treballadors i cap a finals del segle XIX Soujol ja era l'empresa espanyola més important del sector de les canalitzacions d'aigua i gas. El seu fundador va ser l'empresari d'origen estranger Estanislao Soujol.
 
*1916.- Coberta del catàleg dels productes fabricats per Soujol.
 
Fins el 1929 l'empresa es va anomenar Talleres Soujol y Cia i des d'aquesta data fins el 1934 Industrias Carreras y Cia. Sociedad en Comandita. Des de 1934 fins entrats els anys 1970's el local va ser ocupat per l'empresa i la fàbrica de raspalls Viuda de J. Polit.
 
[1] Cabana i Vancells, Francesc.- Fàbriques i empresaris. Barcelona 1994.
 

dilluns, 28 d’abril del 2014

ANTIGA NUMERACIÓ DE LA GRAN VIA (Carrer Corts. Segle XIX-1903)

El mes de setembre de 1903, l'ajuntament va decidir canviar la numeració de la Gran Via (coneguda aleshores oficialment com a  carrer Corts), i d'altres vies de l'Eixample que tenien el seu curs en direcció Llobregat/Besòs. Aquesta decisió permetia donar continuitat a la numeració del carrer independentment del creixement de la ciutat. En el cas de la Gran Via que tenia continuïtat més enllà de la quadrícula de l'Eixample i la plaça Espanya aquesta operació tenia especial significació.
En el projecte urbanístic d'Ildefons Cerdà el començament de la numeració de la Gran Via s'havia previst a partir del límit amb Hostafrancs a la zona de la cruïlla amb Creu Coberta on ja es dibuixava la futura plaça Espanya.
En el cas de la Gran Via la renumeració va preveure el creixement de la ciutat i de la propia via més enllà de la Plaça Espanya en direcció Llobregat. El carrer Corts ja no tindria els primers números a l'entorn de la plaça Espanya sino que la cruïlla Gran Via / Paral.lel pel costat mar quedava ja senyalitzada amb el número 392. Aquesta "reserva" dels primers números permetria que en el futur la Gran Via pogués tenir numeració correlativa a partir de la plaça Cerda i el límit amb l'Hospitalet a mesura que la ciutat creixia cap al Llobregat. 

*1903.- El Palacio de la Ilusión (Corts-Rambla Catalunya), un dels primers cinematògrafs de Barcelona, tal i com apareixia a la cartellera de La Vanguardia el dia 3 de novembre (dalt) i el dia 20 del mateix mes (baix). Tot plegat 344 números més.


Alguns establiments que van canviar de número:

Frontó Beti Jai (entre Entença i Rocafort)  abans 67, després 435-437
Palacio de la Ilusión (entre Balmes i Rambla Catalunya)  abans 255, després 599
Farmàcies E. Vintró. abans 211 i 356, després 571 i 688

dissabte, 26 d’abril del 2014

ANUNCI LLUMINÓS DE XOCOLATA JUNCOSA. Balmes / Pelai. (1930's)

Agraïments a FRANCISCO ARAUZ, MARÍA JOSÉ GONZÁLEZ, JOSEP MARC FERRO i ENRIC COMAS i PARER


Amb l'arribada dels anys 1930's, la publicitat exterior mitjançant anuncis lluminosos era ja una realitat força estesa a tot Barcelona. I no ens referim solament els rètols de llums de la plaça Catalunya, on històricament havien començat a proliferar a la ciutat,  sino a que en moltes places i carrers, on les distàncies permetien al vianant disposar d'una bona visibilitat sobre els terrats dels edificis, era habitual que les empreses anunciants hi col·loquessin els seus anuncis de neó.
Un dels més espectaculars fou el que l'empresa Xocolates Juncosa va emplaçar al capdamunt de l'edifici del número 1 del carrer Balmes, cantonada amb Pelai, on hi havia la botiga de Calzados Minerva.

*1931.- Imatge del carrer Pelai des de Canaletes on podem apreciar la silueta de l'anunci lluminós de Xocolates Juncosa al fons. (Foto: J. Domínguez. AFB)

Reproduïa la silueta d'una xocolatera o xicra amb el nom de la marca, l'estri per remenar i al cim s'hi veien dos petits núvols que transmetien una imatge d'escalfor de la xocolata continguda al recipient. A la part baixa de l'estructura metàl·lica que suportava l'anunci s'hi llegia la frase Exigid esta marca 
Les seves espectaculars dimensions el feien visible des de la Rambla de Canaletes i tota la part baixa del carrer Pelai, que ja era un dels més transitats de la ciutat.

*1930.- La Vanguardia del dia 22 de juny publicava aquest retall sobre l'anunci de la cantonada Pelai-Balmes (Font: Hemeroteca La Vanguardia. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)


*1930.- Una altra imatge de l'anunci amb un dels operaris que van participar en els treballs de muntatge de l'estructura.

*1930.- Vista nocturna de l'anunci iluminat. (Foto: Gabriel Casas / ANC)

divendres, 25 d’abril del 2014

SALÓN CUPIDO. Universitat (Enric Granados) 145. (1911-1914)


Inaugurat cap a finals de 1911 a la cantonada del carrer Universitat (actual Enric Granados) amb el de la Indústria (nom que tenia aleshores a l'Esquerra de l'Eixample l'actual carrer Paris), el Gran Salón Cupido estigué actiu fins ben entrat l'any 1914. El local, del qual se'n tenen poques dades, era gestionat per la mateixa empresa propietària del cinema Lesseps i va presentar sessions de cinematògraf, però també alguns espectacles de varietats i atraccions. En el seu últim any es va dedicar també a les representacions teatrals d'òperes i sarsueles.
Al febrer de 1916, el local que havia ocupat aquesta sala va resultar destruït a conseqüència d'un incendi.

*1914.- Representacions de Maria Rosa d'Àngel Guimerà al Salón Cupido. (Font: Hemeroteca de La Vanguardia. Edició del dia 21 de març de 1914.)


dimarts, 22 d’abril del 2014

TEATRO NUEVO RETIRO. Diputació / Balmes / Gran Via / Rambla Catalunya. (1896-1907)

 Article elaborat amb el suport d'EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ i FRANCISCO ARAUZ
Quatre anys després del tancament del Teatre Gayarre, també conegut com a Nuevo Retiro, que era a la cantonada de la Ronda Universitat amb la Rambla Catalunya, un segon teatre amb el mateix nom de Nuevo Retiro va obrir portes a l'illa delimitada pels carrers Balmes, Diputació, Corts (Gran Via) i Rambla Catalunya. L'entrada pel carrer Diputació correspondria a l'actual finca número 246 davant de la Sala Imperio, mentre que la de Gran Via quedava aproximadament al costat d'on avui hi ha el Coliseum. La inauguració d'aquest nou teatre tingué lloc el 18 de juny de 1896.

*1900's.- L'entrada al Nuevo Retiro pel carrer Diputació amb un grup de persones de condició humil esperant rebre alguna cosa de menjar el dia de Nadal.

En aquest Nuevo Retiro es van presentar algunes de les primeres experiències precinematogràfiques d'imatges en moviment projectades a Barcelona. Concretament el dia 22 d'octubre de 1898, es va presentar una sessió amb el sistema Wargraph dirigida per Henry Leonard i uns dies més tard, ja al mes de novembre, el local va acollir una altra sessió amb un aparell anomenat Newgraf. 
El local es dedicà bàsicament al teatre líric amb representacions d'òperes, sarsueles i varietats. Tampoc hi van faltar els mítings polítics entre els que hi destacà el celebrat en ocasió de la revisió del procés de Montjuïc el dia 2 de juliol de 1899 amb presència d'un jove Alejandro Lerroux que començava la seva carrera política a Barcelona.

*1898.- L'entrada al Nuevo Retiro des del carrer Corts (actual Gran Via).


*1900.- La temporada d'estiu d'aquell any es va obrir el 2 de juny amb La Bohème de Puccini.


*1904.- Dinar de germanor organitzat per la Lliga Regionalista a l'interior del Nuevo Retiro. (Foto Adolf Mas. Ilustració Catalana)

*1907.- Programació del Nuevo Retiro del dia 2 de febrer amb un atapeïda oferta de sarsueles. (Font: Hemeroteca de La Vanguardia).

El Teatro Nuevo Retiro va deixar d'aparèixer a les cartelleres d'espectacles a l'any 1907.

dilluns, 21 d’abril del 2014

TEATRO NUEVO RETIRO (TEATRO GAYARRE). Rambla Catalunya / Ronda Universitat. (1889-1892)

Article elaborat amb el suport d'EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ

*1888.- La fletxa groga ens assenyala l'entrada al recinte del Teatre Nuevo Retiro, després també conegut com a Teatre Gayarre, a la cantonada de la Rambla Catalunya i la Ronda Universitat. (Cliqueu sobre la foto per agrandir-la)

Inaugurat oficialment el dia 5 d'agost de 1889 amb el nom de Teatro del Nuevo Retiro, aquest local ja havia començat a funcionar des de finals de juny d'aquell mateix any. Va ser projectat per l'arquitecte Claudi Duran i Ventosa i disposava d'un vestíbul semicircular i un café annexos. La sala tenia un aforament que superior als 2.500 espectadors amb  16 llotges. La seva programació incloia bàsicament peces líriques amb sarsueles i òperes.
 
*1889.- Les primeres representacions al Nuevo Retiro varen tenir lloc a finals de juny d'aquell any. (Font: Hemeroteca de La Vanguardia. Edició del dia  26 de juny).
 
 
*1889.- La publicació Dinastía del d'agost publicava aquest retall amb motiu de la inuaguració oficial del Nuevo Retiro en el que, curiosament, no augurava un avenir gaire exitós al nou teatre. (Font: La Dinastia. 6 d'agost 1889) 
 
*1889.- Al seu torn, La Vanguardia oferia el mateix dia una informació més exhaustiva sobre les característiques del nou local. (Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la).
 
Era situat a la cantonada de la Ronda Universitat amb la Rambla Catalunya i cal no confondre'l amb el Teatro del Buen Retiro, que era just davant a l'antic jardí de la Casa Gibert, on després es va construir la Casa Estruch i el Museu de l'Armeria. Tampoc s'ha de confondre amb l'altre Nuevo Retiro, obert posteriorment (juny de 1896) a l'actual número 246 del carrer Diputació tocant a Rambla Catalunya. 
Al gener de 1890 moria a Madrid el gran tenor Julián Gayarre després de patir un accident en plena funció,  que va complicar-se amb una malaltia que el va deixar sense veu. Algunes fonts afirmen que el tenor navarrès es va suïcidar desesperat el dia 2 de gener. Immediatament després de la seva mort es va pensar en dedicar-li aquest teatre, amb la qual cosa a partir de febrer d'aquell any la cartellera va començar a presentar-lo com a Teatro del Buen Retiro (Teatro Gayarre) simultanejant ambdós noms. Amb aquesta doble denominació se'l conegué fins al seu tancament definitu a començaments de 1892.

*1889.- Retall de La Vanguardia del dia 29 de gener on s'informa de l'imminent canvi de nom del Nuevo Retiro pel de Gayarre. No obstant això, el local mantindria ambdues denominacions. 
 
*1891.- Programació del Gayarre (Nuevo Retiro) amb l'actuació de la companyia de Concha Martínez ((Font: Hemeroteca de La Vanguardia. Edició del dia  8 d'abril).

*1892.- Al Gayarre s'hi van oferir també varietats i atraccions amb animals ferotges, amb algun ensurt com aquest cas de la lleona que va atacar el seu domador ((Font: Hemeroteca de La Vanguardia. Edició del dia  10 de gener).
 
Sobre el solar que ocupava el Teatre Gayarre/Nuevo Retiro s'hi va aixecar la Casa Agustí Manaut, que encara avui subsisteix després de diverses ampliacions.
 

diumenge, 20 d’abril del 2014

DISPENSARI DEL CARRER SEPÚLVEDA (1895-1979)

Agraïments a EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ

Probablement el centre sanitari no hospitalari barceloní més famós durant la primera meitat del segle XX fou aquest servei municipal ambulatori ubicat al número 181 del carrer Sepúlveda, tocant a Muntaner i pràcticament davant de la plaça de Goya.
Va ser inaugurat el 18 de gener de 1895 pel tinent d'alcalde Josep Griera i pertanyia al districte d'Universitat, tot i que per la seva centralitat va donar servei a lesionats de tot el centre de la ciutat. Durant molts anys va actuar com un autèntic servei d'urgències on eren ateses tota mena de persones accidentades, molt especialment en aldarulls i manifestacions polítiques i sindicals, així com en episodis de violència al carrer.

*1895.- Noticia de la inauguració del Dispensari del carrer Sepúlveda apareguda a La Vanguardia del dia 19 de març, just l'endemà de l'obertura d'aquest servei sanitari municipal.


*1903.- Imatge de quan el centre funcionava com a Dispensari Municipal de Lactància Gratuïta.

El dispensari tenia una dependència annexa on s'ubicava la petita caserna de la Guàrdia Urbana que donava cobertura al districte. Popularment era conegut com el cuartelillo de Sepúlveda.




Durant la seva llarga existència el Dispensari del carrer Sepúlveda va ser testimoni de múltiples fets i esdeveniments històrics. En citarem només uns quants:
El 27 de febrer de 1912 el dispensari va rebre la visita de la nena de sis anys Tereseta Guitart i Congost després de ser alliberada per dos guardies d'un pis del Raval on havia estat retinguda i segrestada per la llegendària Enriqueta Martí i Ripollès, coneguda com la vampira del Raval.
El dia 20 de noviembre de 1920 l'advocat laboralista Francesc Layret va ingresar al dispensari després de rebre diversos trets davant del número 26 del carrer Balmes on tenia el  despatx. Layret va arribar al dispensari malferit i acompanyat en cotxe per Mercè Micó, la dona de Lluís Companys, que havia presenciat l'atemptat. A Sepúlveda se'l va intentar reanimar i se li va prendre declaración. Finalment però, va ser trasllñdat a la Clínica Corachan on va perdre la vida.
El 26 d'abril de 1936 els germans Miquel i Josep Badia, coneguts militants d'Estat Català i vinculats a la policia de la Generalitat on van destacar per la seva lluita contra l'anarcosincicalisme, van ser assassinats a trets per activistes de la CNT-FAI al carrer Muntaner xamfrà Diputació. Foren traslladats al dispensari de Sepúlveda on varen morir. Una gran multitud es va concentrar davant del dispensari en conèixer la notícia.

*1912.- La nena Tereseta Guitart amb el cabell rapat a les dependències del Dispensari de Sepúlveda parlant amb l'alcalde Joaquim Sostres (a la dreta de la imatge), després de ser alliberada d'un pis del carrer de Ponent (avui Joaquin Costa) pels dos guàrdies que apareixen darrera. La nena havia estat segrestada per Enriqueta Martí. (Foto: Mundo Gráfico).
 

*1936.- Dues imatges de la concentració catalanista del dia 26 d'abril davant el dispensari de Sepúlveda envoltant l'ambulància que va traslladar els cossos sense vida dels germans Badia.

Acabada la Guerra Civil el dispensari va continuar funcionant, però va reduir la seva activitat a mesura que s'obrien nous serveis assistencials i el barri de Sant Antoni es dotava del gran ambulatori José Maluquer, avui conegut com a CAP Manso.
No obstant va continuar atenent persones lesionades en accidents i violència de carrer. Avui els veins i la gent gran del barri i les rodalies segur que encara recordaran fàcilment el soroll de les ambulàncies quan arribaven portant algún malferit, els ràpids trasllats amb camilla cap a l'interior del local o les taques de sang que sovint es veien sobre la vorera i que els operaris del dispensari s'afanyaven a tapar amb serradures. Amb l'arribada de la democracia l'activitat assistencial d'aquest local es va donar per acabada i l'any 1979 va passar a acollir la seu del Consell Municipal del Districte VIè.  

dissabte, 19 d’abril del 2014

SALÓN DEL SIGLO. Rambla Catalunya (1888-1896)

Article elaborat amb el suport de EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ
 
El 18 de juny de 1886 Josep Vilaseca va demanar permís a l'Ajuntament per instal.lar una barraca de fusta a la Rambla Catalunya, just a l'indret on la Riera d'en Malla modificava el seu camí per prendre el curs del carrer Casp camí del Bogatell i del mar.
L'objectiu era obrir-hi un cafè que alhora faria la funció de centre de reunions. El document de la petició s'acompanyava d'un planell vulgar, fet a manera de croquis, on quedava identificat el solar esmentat, adjacent a la Riera de Malla, i s'hi dibuixava també la planta i la secció de l'establiment que es demanava aixecar amb aquest text literal
D. José Vilaseca, vecino de esta ciudad a V. E. atentamente expone; Que deseando construir interinamente un simple cobertizo todo de madera, en el solar que expresa  el plano de emplazamiento que junto con los del cobertizo, por duplicado, se acompañan, con fachada a la calle Rambla Cataluña, a V.E. ruega se sirva concederle el competente permiso. Gracia que el recurrente espera merecer de V.E.
Barcelona 18 de junio 1886
  
*1886.- Document i croquis-planell adjunt que Josep Vilaseca va adreçar a l'ajuntament amb data 18 de juny de 1886 per sol·licitar permís obrir el Café del Siglo. 
 
El Salón del Siglo, un dels primers cafès d'aquella zona, va obrir dos anys després. Va ser testimoni privilegiat del cobriment de la Riera d'en Malla, va acompanyar l'atracció de la muntanya russa del Ferro-Carril Aeri durant el bienni 1889-1890 i, tot plegat, va sobreviure gairebé una dècada, fins que fou absorbit per l'ampliació del veí Café de la Alhambra, que el 1896 va aprofitar l'espai que ocupava aquest establiment per acollir-hi una part de la seva secció de jocs i l'Acadèmia de Billar.  
Les publicacions de l'època ens han deixat constància de la gran quantitats d'actes i reunions celebrades per gremis,  partits polítics i tota mena d'associacions en el local del Café del Siglo.
 
*1888/1894.- Recull de retalls de notícies publicades a La Vanguardia, que fa palesa la gran activitat que presidia el Salón del Siglo de la Rambla Catalunya com a lloc de reunió de múltiples associacions de l'època.

divendres, 18 d’abril del 2014

FERROCARRIL AERI. Riera de'n Malla / Passeig de Gràcia / Rambla Catalunya. (1889-1890)

Article elaborat amb el suport de EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ

Inaugurat després de molts ajornaments i reiterades revisions de mesures de seguretat, aquesta muntanya russa, coneguda aleshores amb el nom de Ferro-Carril Aéreo, va ser ser posada en funcionament a finals de juny de 1889.
Ocupava els terrenys resultants de la cobertura de la Riera d'en Malla i alguns espais colindants entre el passeig de Gràcia i la Rambla Catalunya situats a la part nord de la plaça Catalunya, que aleshores començava a viure un tortuós i accidentat procés envers la seva definitiva consolidació urbanística. 
Aquesta atracció  permetia pujar a un tren muntat sobre bigues i rails de ferro i fer un recorregut de prop de dos-cents metres amb diferents trams en pendent i un petit túnel. Tot i que no era una atracció inèdita a la ciutat, (els barcelonins ja n'havien vist abans de similars als Camps Elisis), va tenir una gran acollida ciutadana. El conjunt es complementava amb un quiosc annex on se servien cafès i begudes, que era dirigit per  Vilaseca, notable empresari de l'època i un dels homes forts del sector dels establiments de restauració i esbarjo, cafès i bars. La banda municipal, aleshores dirigida pel mestre Rodoreda,  hi executava peces musicals periòdicament als vespres.
Al Ferrocarril Aeri s'hi accedia des del passeig de Gràcia i va amenitzar la zona durant dues temporades (1889-1890), bàsicament als mesos d'estiu, en aquell entorn proper a la plaça Catalunya que en els anys següents començaria a canviar d'una manera espectacular.





*1889.- Aquestes són les primeres referències conegudes de la premsa al Ferro-Carril Aéreo del passeig de Gràcia situat sobre la Riera de'n Malla. El dia 9 de març s'anunciava la construcció de muntanyes russes sobre els terrenys  coberts de la Riera de'n Malla i el  10 de juny, unes setmanes abans de la inauguració de l'atracció, s'informava de les característiques d'aquest nou lloc d'esbarjo pròxim a la plaça Catalunya (Font: Hemeroteca La Vanguardia).  
 


*1889/1890.- Diversos  anuncis insertats a les cartelleres de la premsa local sobre les actuacions de la Banda Municipal de música al local del Ferro-Carril Aéreo. (Font: Hemeroteca La Vanguardia).  
 
 
*1889.- Ressenya publicada al número 454 de La Ilustración (14 de juliol) sobre la inauguració del Ferrocarril Aeri del passeig de Gràcia. (Font:  Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona)
 
 
Malgrat l'èxit assolit, la seva situació privilegiada va fer que aviat nous projectes trobessin acollida en aquella zona i precipitessin la seva desaparició. Així doncs, el seu desmantellament va propiciar la construcció immediata del Café de la Alhambra, un dels locals més grans que hi hagué en aquell indret.

diumenge, 13 d’abril del 2014

CAFÈ DE LA ALHAMBRA. Plaça Catalunya 9 / Passeig de Gracia 3 / Rambla Catalunya 4. (1891-1906)

Article elaborat amb el suport de EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ

*1903.- L'accés al Café de la Alhambra des de la plaça Catalunya en una imatge captada el dia de Diumenge de Rams.

El Café Restaurant Cerveceria Alhambra, va obrir portes el 20 de maig de 1891 i fou un dels locals més grans d'entre tots els cafès que poblaren la Barcelona del canvi del segle XIX al XX.
Ocupava un ampli espai entre la plaça Catalunya, el Passeig de Gràcia i la Rambla Catalunya, i disposava de sortides per cadascuna d'aquestes tres vies. La història d'aquest terreny es remunta a la cobertura de la Riera d'en Malla, que baixava per Rambla Catalunya i girava cap al curs del carrer Casp descrivint un angle de noranta graus en aquell punt. Part del terreny era propietat de la família de l'advocat i polític Narcís Pla i Deniel (1867-1934), que el 1875 hi havia aixecat un edifici cantoner amb la plaça Catalunya, projectat per l'arquitecte Francesc de Paula del Villar, conegut com a Casa Narcís Pla. Posteriorment el 1889, després de cobrir-se la riera, s'hi va instal·lar una muntanya russa coneguda com el Ferrocarril Aeri, que hi romangué fins a la construcció del Café de la Alhambra.

*1891.- Ressenya publicada a La Vanguardia del dia 21 de maig sobre la inauguració del Cafè de l'Alhambra.

A la banda de passeig de Gràcia, la façana de l'Alhambra era integrada per cinc portalades. Les dues més pròximes a plaça Catalunya donaven a les sales interiors del cafè des d'on es podia disfrutar d'una agradable vista sobre el passeig. La portalada central era la d'accés a l'interior del cafè i les dues més properes a la Gran Via eren ocupades per una lleteria de la Granja Modelo i un enllustrador. Paco Villar en el seu segon volum de la magnífica obra Barcelona Ciutat de Cafés [1] va fer un considerable esforç per trobar el màxim de dades sobre aquest local. Les seves fonts el descriuen con un immens complex amb una escala de cargol que conduïa a les dependències dels empleats des de la porta d'accés des del Passeig de Gràcia i un gran saló de 44 per 22 metres de sostre molt alt. A les parets s'informava mitjançant pisarres de les cotitzacions de les borses de Barcelona i Madrid i de les hores d'arribada i sortida dels trens. Al bell mig del saló hi havia sempre la premsa del dia, local i espanyola, a disposició dels clients. Era habitual de fer-hi concerts totes les nits de 9 a 11 hores. El gran saló es connectava també amb un ampli jardí exterior.
L'Alhambra va ser també capdavanter en innovar els seus serveis i donar sorpreses agradables i inesperades als clients. Des de les gerres de cervesa alemanya que disposaven d'un sistema de música integrada que sonava mentre el client bevia fins que la deixava sobre la taula, fins a una secció de pastisseria a la vista del públic on es podia veure com s'elaboraven les pastes que després se servien, passant pels teatròfons, uns aparells d'audicions telefòniques que permetien seguir òperes en temps real, tot eren novetats a l'Alhambra, gràcies a l'afany de renovació constant del seu director Miguel Montané.
L'accés des de la Rambla Catalunya connectava amb el sector dedicat als jocs (carrusel, cavallets, billars) i per l'entrada des de plaça Catalunya, situada als baixos de la Casa Narcís Pla, s'accedia a diversos salons de cafè.

*1894.- La vinculació amb la Riera d'en Malla, que passava per sota del cafè, continuaba present en aquest acord del ple de l'Ajuntament del dia 23 d'agost d'aquell any. (Font: Hemeroteca de La Vanguardia).

El 31 d'octubre de 1896 l'Alhambra es va vestir de gala amb motiu de la inauguració d'un nou saló de billars projectat per l'arquitecte Francesc Mariné. L'espai, cobert per claraboies decorades amb vitralls acolorits,  feia 45 metres de llarg per 25 d'ample i totalitzava 24 taules de billar fabricades a l'empresa Tarradas. L'1 de juny de 1898 s'hi inaugurava una Academia de Billar on s'ensenyaven els secrets dels cops i les arts d'aquest joc de taula. 
L'activitat del negoci era molt elevada i foren moltes les penyes que s'hi van formar i establir. La dels metges, la del diari republicà El Diluvio, la dels còmics o la de l'enterro, formada per un grup de tertulians que sempre vestien de negre, en són alguns exemples. [2]

*1896.- Dibuix de la gran sala de billars del Cafè de l'Alhambra. (Autor: Llopart)

*1898.- A la Gran Sala de Billar de l'Alhambra s'hi impartien classes a càrrec de distingides senyoretes.  Com es pot apreciar a l'anunci, les numeracions respectives de la Rambla Catalunya i del Passeig de Gràcia encara començaven a la part baixa de la plaça Catalunya. 

*1900's.- Entrada a l'Acadèmia de Billar de l'Alhambra per la Rambla Catalunya.

*1900's.- Imatge de la cruïlla de Rambla Catalunya amb Ronda Universitat. A l'extrem dret de la foto la fletxa vermella assenyala l'accés al Cafè de l'Alhambra a través de l'espai destinat a l'Acadèmia de Billar.

El local continuà funcionant fins el 1906, quan va ser víctima de l'auge del locals d'espectacles. L'espai es va dividir en dos. A la banda  de Rambla Catalunya s'hi va instal·lar el Cinema Alhambra, i al cantó del passeig de Gràcia el Cinematògraf Belio-Graff, com a sucursal de la sala del mateix nom que ja funcionava a la part baixa de la Rambla. La sala de cinema de la Rambla Catalunya esdevindria el 1908 Gran Salón Cinema Doré i molts anys després Teatre Barcelona.
Pel que fa al sector de la plaça Catalunya, l'any 1909, el cafè modernista La Lune s'instal·lava als baixos de la casa Narcís Pla, al local que el Cafè Alhambra havia ocupat abans.

[1].- Villar, Paco. Barcelona Ciutat de Cafés (1880-1936) Edicions Viena. Barcelona. 2013.
[2].- Rates, Ramon. A propósito de las peñas barcelonesas. Revista Destino. 7 d'agost de 1965.

AMADEO. Fotògraf i retratista. Pelai / Rambla. (1901-1933)


 
*1905.- Dues versions de la mateixa vista del carrer Pelai des de la Rambla de Canaletes amb les barraques de l'estudi fotogràfic Amadeo sobre el terrat de l'edifici de la cantonada.

A començaments del segle XX el negoci de la fotografia va comencar a prol·liferar a la ciutat i els estudis dels retratistes es multiplicaven. Sovint eren emplaçats als terrats dels immobles per tal d'aprofitar de la millor manera possible la llum natural. En realitat, eren barraques instal·lades sobre el mateix terrat a manera d'afegitons.
El fotògraf i retratista conegut com Amadeo va ser un dels més populars i coneguts. El seu nom complet era Amadeu Mariné i Vadalaco (1878-1935). Tenia el seu estudi situat al capdamunt de l'edifici que feia cantonada entre Pelai i la Rambla de Canaletes. Anteriorment havia ocupat aquell mateix estudi del seu germà Josep, també fotògraf, però l'Amadeu s'hi va instal·lar pel seu compte a partir de 1901. De bon inici va començar a signar les seves fotografies amb el nom de Vadalak, perquè el seu germa ja les signava com a Mariné. Només uns anys després Amadeu Mariné va obrir també una botiga a la Rambla de Canaletes número 15 i començà a signar els seus retrats com Amadeo, a la vegada que instal·lava un rètol de reclam amb aquest nom al llarg de la barana del terrat de l'edifici de Pelai-Canaletes. L'estudi del seu germà Josep, amb el nom comercial de Mariné, era gairebé a tocar i ocupava el terrat del número 58 del mateix carrer Pelai.
Pel seu estudi Amadeo va desfilar un gran nombre de personatges il·lustres de les lletres, la política i la intel·lectualitat del moment, com Angel Guimerà, Josep Maria de Sagarra, Pompeu Fabra i Nicolau d'Olwer, entre molts altres. Una altra faceta d'aquest fotògraf va ser el retrat d'escena amb actors i actrius captats en plena representació de les seves obres. En aquesta especialitat són destacables els seus treballs amb Margarida Xirgú, Joaquim Montero o Josep Sampere
Després de més de 30 anys d'activitat, l'Amadeu va tancar la seva galeria-estudi del terrat del carrer Pelai per establir-se a l'Avinguda Meridiana el 1933, dos anys abans de la seva mort.
  

*1910's.- Dos retrats realitzats a l'estudi Amadeo del carrer Pelai 62, el segell del qual  es pot veure en un dels extrems d'ambues fotografíes. (Font: todocoleccion.net)

             
Revers d'una de les postals que editava Amadeo per a poder ser enviades per correu. (Font: todocoleccion.net)



Dues imatges del terrat de Pelai 62 on Amadeu Mariné tenia instal.lat el seu estudi

Margarida Xirgú fotografiada per Amadeu Mariné representant Elektra. (Foto: Arxiu Fotogràfic de Barcelona).