dimarts, 30 de setembre de 2014

RED LION. Bar/Dancing i Fonda/Hotel. Portal de Santa Madrona 14 (1910's-1930's)

*1932. Anunci del Red Lion publicat al setmanari satíric L'Esquella de la Torratxa

Durant el primer quart del segle XX, un dels itineraris calents del Barri Xino era el sempre animat carrer del Portal de Santa Madrona que s'estenia entre la Rambla de Santa Mònica i el Paral·lel pel darrera de la Caserna de les Drassanes. 
Les tavernes i bars de meuques ocupaven els baixos de pràcticament tots els edificis d'aquesta via, mentre els meublés i les habitacions de lloguer omplien les plantes superiors. De tant en tant apareixia algun local que trencava aquesta monotonia del comerç carnal més miserable. Un dels que va adquirir una certa celebritat fou el Red Lion.

*1920's.- El local del Red Lion tancat amb un rètol al primer pis on s'anuncia com a posada i hotel abans de convertir-se en el popular dancing que fou als anys 1930's. 

Situat a mig camí entre el Bar-Cerveseria Antic Gambrinus (número 6) i la popular Taverna del Manquet (número 22) hi havia al número 14, fent cantonada amb el carrer del Migdia, aquest dancing on es ballava de forma continuada. The Red Lion havia donat nom també a la fonda/hotel amb habitacions que hi havia al pis superior, que havien estat testimoni de més d'un crim, la qual cosa va ajudar a fomentar la llegenda sobre el mal nom del local.

*1929.- Una mostra d'algunes de les coses que passaven a les habitacions del Red Lion és aquest article de la crònica negra publicat a El Herraldo de Madrid. (Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la).

Habitualment era freqüentat per prostitutes, mariners, pispes i noctàmbuls. Als inicis dels anys 1930's el dancing es podia trobar anunciat en algunes revistes satíriques i picants de l'època com L'Esquella de la Torratxa.
El local va aguantar fins als anys de la República i després de la guerra va passar a millor vida igual que tota aquella vorera muntanya del Portal de Santa Madrona.

*1930.- Fragment d'un article de Sebastià Gasch aparegut a les planes de a La Publicitat on fa una descripció del personal que freqüentava el Red Lion. (Font: La Publicitat. 30 Juliol 1930).

diumenge, 28 de setembre de 2014

LE TRIANON. Paral.lel / Nou de la Rambla. (1901-1905)

Agraïments a EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ

*1901.- Escenari i interior de Le Trianon poc després d'inaugurar-se (Foto: Merletti. Biblioteca Nacional de España)

*1904.- Vista exterior del local que va ocupar Le Trianon, que apareix emmarcat en groc al costat del Salón Arnau. 

Trianon va ser un nom molt comú i recurrent en la història dels locals d'espectacles i diversió durant els primers anys del segle passat. El mot provenia d'un dels palaus propers a Versalles i sobretot d'un dels locals d'esbarjo més populars del París de l'època. 
De trianons n'hem identificat quatre: el cabaret Palacio Trianon situat al costat del Salón Venus al Paral·lel; el teatre, també al Paral·lel, conegut com Trianon-Alhambra i fins i tot un cinema al barri de la Sagrada Família. El primer de tots però, el primer Trianon de la ciutat, fou el que va obrir portes de dia 17 d'octubre de 1901 a la cantonada Paral.lel/Nou de la Rambla al costat del Teatre Arnau.

*1901.- El 2 d'octubre d'aquell any el periòdic La Vanguardia ja anunciava amb aquesta nota la imminent obertura de Le Trianon.

*1901.- El banquet d'inauguració del local celebrat a l'interior de Le Trianon (Foto: Merletti. Biblioteca Nacional de España)


*1901.- Crònica publicada a la revista Paris Alegre de novembre d'aquell any on s'informa de la  inauguració de Le Trianon. (Font: Biblioteca Nacional de España)

Miquel Badenas i Rico és probablement l'historiador més fiable per treure l'entrellat de tota aquesta successió  de locals amb noms diferents o repetits que varen establir-se a la cantonada de Paral·lel i Nou de la Rambla durant els primers anys del segle XX.
D'acord amb Badenas [1] Le Trianon va ser inaugurat sense disposar encara del mobiliari adequat i definitiu, a causa de la vaga dels obrers de València que l'havien de subministrar. Va oferir sempre una programació dinàmica i estable amb varietats i actuacions internacionals entre les que no hi va faltar el circ. Un servei de carruatges, compartit amb La Pajarera Catalana (antecessor del popular Molino), oferia als clients el transport gratuït d'anada i tornada des del Pla de l'Ós (Rambla-Boqueria) a través del carrer Nou. Tampoc hi van faltar el mítings obrers tan propis de l'època.
Le Trianon havia succeït al Cafè Lyonés i a la Societat Recreativa El Paraíso que havien ocupat aquell mateix local en els anys anteriors. Quan va entrar en funcionament va tancar l'accés des de Nou de la Rambla i va situar l'entrada al local a la vorera del Paral·lel. El Cafè Lyones va reaparèixer a la part del carrer Nou i uns anys després va tornar a ocupar tot el local abans de ser reinaugurat amb el nom d'Sport Tobogán el 1907. Aleshores Le Trianon ja havia desaparegut del lloc igual que la Societat Recreativa El Paraíso. Un ball de noms sovint difícil de retenir.

*1901.- Un dels primers espectacles afrancesats oferits per Le Trianon apareixia anunciat a La Vanguardia del dia 30 d'octubre pocs dies després de la inauguració del local.

*1902.- Anunci d'un programa de circ a Le Trianon. (La Vanguardia. 9 de maig de 1902)


*1903.- Fragments de la crònica d'un míting anarquista celebrat a Le Trianon. (La Vanguardia. 9 de març de 1903)

[1].- Badenas i Rico, Miquel. El Paral·lel. Nacimiento, esplendor y declive de la popular y bullanguera avenida barcelonesa. Edicions Amarantos. Barcelona. 1993.   

PALACIO TRIANÓN. Music-hall. Paral·lel. (1903-1904)


*1904.- El Palacio Trianón durant les hores prèvies a l'inici del seu enderroc.

Situat entre el Salón Venus i el primer local dels germans Soriano, el Palacio Trianón era una modesta barraca de fusta amb el sostre cobert per una barreja de cartró, cuir i quitrà, que va tenir una vida curta de poc més d'un any. No obstant això, va veure desfilar pel seu escenari alguns dels artistes més populars del music-hall de l'època com Consuelo Portela, la coneguda Bella Chelito, que després va continuar la seva carrera al Venus.
A l'octubre de 1904 el Palacio Trianón va ser enderrocat per contravenir les noves ordenances d'alineació de les voreres i envaïa part dels cinc metres que quedaven afectats per la nova normativa dels porxos. L'espai resultant va ser ocupat posteriorment pel Teatro Pabellón Soriano edificat a l'any següent.

dissabte, 27 de setembre de 2014

PLACETA DE BASEA (Plaça de Maria Isabel) (Segle XVII - 1909)


*1906.- La placeta de Basea amb la Baixada del Caçador a la dreta de la imatge (Foto: Narcís Cuyàs i Parera. Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya)

Abans de la reforma que va permetre obrir la Via Laietana, el carrer Basea era una via amb molt més recorregut que el minúscul tram que podem trobar avui prop de Santa Maria del Mar. Descrivia un trajecte gairebé en angle recte que començava al carrer Argenteria. Continuava en paral·lel al mar cap al barri de Sant Just on girava bruscament per enfilar-se fins a la Plaça de l'Àngel.
Quan es trobava amb la Baixada del Caçador, un petit carrer que portava a l'església de Sant Just, el carrer Basea s'eixamplava formant una placeta que el 1827 va ser batejada amb el nom de Maria Isabel en honor a la primera esposa del rei Ferran VII. Coneguda popularment com a plaça de Basea tenia un font al centre protegida per quatre pedres de límit. Carreras Candi opina que el nom probablement li ve de les basses que hi hagueren en aquell lloc des del segle XIV, algunes de les quals varen subsistir fins a la reforma del 1909. A les Rúbriques de Bruniquer s'assenyala que des d'aquesta plaça hi partia també un carreró anomenat Baixada de Bosot que va desaparèixer el segle XVII. [1]
L'espai desapareixeria amb l'obertura de la Via Laietana, la reurbanització d'aquell sector i l'obertura posterior del carrer del Sotstinent Navarro que discorre paral·lel a l'antiga muralla. 

*1906.- Una altra imatge de la placeta amb la seva font al centre. A la dreta es pot veure el carrer Basea que portava fins a la plaça de l'Àngel. (Foto: Narcís Cuyàs i Parera. Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya)


*1900.- Plànol del Projecte de Reforma. L'estel groc assenyala l'emplaçament de la placeta de Basea. (Font: Institut Cartogràfic de Catalunya. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la


[1].- Vallescà, Antoni. Las calles desaparecidas de Barcelona. Llibreria Millà. Barcelona. 1945.

divendres, 26 de setembre de 2014

LUIS CASALI. Fàbrica de pianos. Torres i Amat 1. (1918-1935)

Article elaborat amb el suport d'EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ




*1918.- Tallers i despatxos de la Fàbrica de Pianos i Instruments Musicals de Luis Casalí.

Obra de l'arquitecte Jaume Torres Grau (1879-1945), aquest edifici d'estenia al llarg de la vorera nord de l'actual carrer Torres i Amat des de la Ronda de Sant Antoni fins al llindar amb l'Hospital Militar que hi havia sobre l'actual plaça Castella.
La fàbrica, amb una gran presència de maó vist a la façana, va ser aixecada el 1918 quan aleshores la cantonada de l'extrem de l'edifici corresponia al número 68 del carrer Ponent (actual Joaquín Costa) davant del Centre Aragonès i el Teatre Goya que havien estat construïts dos anys abans.
A la fàbrica de Luis Casalí, empresari d'origen italià, s'hi fabricaven també orguenets (organillos), aquests instruments musicals portàtils que, a través d'un manubri, reprodueixen sons de melodies populars mitjançant un cilindre de pues que gira al voltant d'uns martells, que impacten sobre les cordes de piano situades a l'interior de la caixa.

Document publicitari de la Fàbrica de Pianos Casalí. L'edifici figura encara amb numeració del carrer de Ponent (avui Joaquín Costa) 

La fàbrica fou desmantellada el 1935, quan Luis Casalí va deixar de fabricar pianos.  L'estructura va ser aprofitada per bastir-hi un edifici d'habitatges que encara avui conserva a la planta baixa la mateixa successió d'arcs que la construcció original. 

dilluns, 22 de setembre de 2014

CASA LLEÓ-MORERA (I) Edificació original. (1905-1940)


*1910's.- Alguns dels elements escultòrics (en groc) desapareguts del projecte original de la Casa Lleó-Morera

La Casa Lleó Morera va ser construïda sobre la meitat d'un edifici preexistent al passeig de Gràcia cantonada Consell de Cent que havia estat projectat pel mestre d'obres Joaquim Sitjas. Era la Casa Mumbrú edificada l'any 1864 i de la qual encara avui n'és visible l'altra meitat.
Lluís Domènech i Montaner va dissenyar una transformació radical de l'edifici que el 1902 havia passat a ser propietat de Francesca Morera i Ortiz. El projecte era fidel als patrons modernistes de l'època i la primera fase de les obres (1902-1903) va afectar l'interior de la casa i la distribució dels espais. Posteriorment, en una segona etapa, es va fer la façana entre 1903 i 1905. Acabada aquesta intervenció, l'edifici va quedar finalment estructurat en semisoterrani, un entresòl a poca alçada per fer-hi activitat comercial, el  pis principal per als propietaris de la casa i tres pisos més per arrendar a llogaters. 

Fotomuntatges realitzats a partir d'una foto d'Angel Toldrà Viazo, amb els que s'intenta explicar visualment com era l'edifici abans i després de la intervenció de Domènech i Montaner.

Francesca Morera va morir el 1904 i el seu fill Albert Lleó Morera va passar a ser el propietari de l'edifici. Entre 1905 i 1909 el fotògraf Pau Audouard hi va tenir el seu estudi als baixos i entre 1917 i 1925 s'hi instal·là la Sala Aeolian, amb capacitat per a tres-centres persones, promoguda pel fabricant de pianos Paul Izábal on s'oferien concerts.
L'edifici, força malmès durant la Guerra Civil, va començar a ser transformat i a perdre elements originals als anys 1940's. La seva venda a la Sociedad Mercantil Bilbao i la transformació dels baixos en instal·lar-s'hi la botiga Loewe van comportar la desaparició de una bona part de la decoració interior. 
Les figures femenines que abraçaven sengles copes jardinera davant dels dos aparadors dels baixos van ser suprimides i també desaparegueren les escultures de quatre fades situades a la barana de la tribuna del pis principal a la cantonada. Finalment, un dels elements originals més característics com era la cúpula-templet i els acabaments i pinacles de la part superior de l'edifici també van ser eliminats. Una segona cúpula més endinsada sobre el terrat que coronava un volum cúbic situat sobre l'escala interior també va desaparèixer. L'aspecte que oferia la façana de la casa durant el franquisme era la pròpia d'un edifici escapçat.

*1906.- L'entrada pel Passeig de Gràcia quan Paul Audouard hi tenia l'estudi fotogràfic. En aquesta imatge s'hi poden veure les escultures de la barana de la tribuna del pis principal avui desaparegudes.

dissabte, 20 de setembre de 2014

CASA LLEÓ MORERA (II). Façana escapçada. Passeig de Gracia 35. (1940's-1988)


*1975.- Aspecte que presentava la Casa Lleó Morera durant el franquisme i els primers anys de democràcia amb les amputacions de la part superior de la façana. (Foto: Jordi Bellver)


*1975.- Un altra imatge de la façana amputada. A banda dels elements desapareguts, detalls com els aparells d'aire condicionat a la vista o els rètols comercials sobre les balconades ens transporten a una època en la qual no es tenia especial consideració cap a les obres d'art.

Una de les joies modernistes del nostre passeig de Gràcia com és la Casa Lleó Morera (1905), obra de Lluís Domènech i Montaner, va tenir des dels inicis dels anys 1940's fins a finals dels 1980's un aspecte molt diferent a l'original i també a l'actual.
Acabada la Guerra Civil, l'edifici va ser desprovist de tota l'ornamentació del seus terminal de la façana, que incloien els pinacles i un elegant templet que s'aixecava sobre l'angle de la cantonada. Com s'ha dit, aquest aspecte amputat és el que va lluir durant pràcticament tot el franquisme i més d'un deceni després de la recuperació de la democràcia al país.
La Casa Lleó Morera ja no agradava als noucentistes que menyspreuaven el modernisme i veien en aquest edifici un dels exponents màxims de l'estil arquitectònic que els havia precedit. Després de la victòria franquista a la Guerra Civil el nou ordre va abraçar les línies neoclàssiques en les seves construccions oficials i, com era d'esperar, no va tenir cap interès en preservar l'arquitectura modernista present a molts edificis de l'Eixample. 
La primera intervenció, poc després d'acabada la guerra fou l'eliminació del templet i els pinacles. El desmuntatge d'aquest elements tenia la seva justificació. El templet havia estat utilitzat durant la guerra com a posició de defensa davant els revoltats i s'hi havien instal·lar metralladores per disparar sobre el passeig de Gràcia. El foc creuat havia afectat part de l'estructura del templet i la part superior de la façana, de manera que el més prudent era eliminar tot allò que pogués suposar un perill de despreniment
Poc després, a l'any 1943, Pablo Loewe va llogar els baixos de la Casa Lleó Morera amb l'objectiu d'instal·lar-hi una de les seves botigues de moda i complements de luxe. El disseny de l'establiment fou encarregat al decorador madrileny Ferrer Bartolomé que no va tenir cap interès a respectar l'arquitectura original de l'edifici. Així es van perdre els finestrals modernistes amb les escultures femenines originals d'Eusebi Arnau que acompanyaven les jardineres de les varanes. Les cròniques de l'època expliquen que van ser destrossades a cops de mall davant dels atònits vianants que transitaven pel passeig de Gràcia. El porter de la finca va guardar els caps i Salvador Dalí els hi va comprar posteriorment i se'ls va endur a Port Lligat, Anys després serien instal·lats al pati del Teatre Museu de Figueres.

Una de les jardineres dels finestrals dels baixos desaparegudes en instal·lar-s'hi la botiga Loewe a l'any 1943.

Els caps d'aquestes escultures eliminades es poden veure avui al pati del Teatre-Museu Dalí de Figueres

El 1967 una nova reforma de la botiga Loewe va comportar l'eliminació dels pocs elements decoratius originals de Domènech i Muntaner que havien sobreviscut a la intervenció de 1943.
L'any 1987 es va encarregar a l'estudi d'arquitectura d'Òscar Tusquets un projecte per recuperar el templet i els pinacles de la part superior de la façana, que fou enllestit un any després. Un volum cúbic d'accés al terrat, situat lleugerament endarrerit en relació a la linia de la façana, va ser restaurat però sense reposar-hi els seus ornaments originals.  
Finalment l'any 1992 Loewe va voler reformar novament la seva botiga i l'ajuntament els va imposar recuperar part dels elements perduts a la façana dels baixos. Amb aquesta nova actuació es van refer les escultures dels lleons i les flors de morera de les columnes de l'entrada, que feien referència directa al binomi Lleó-Morera, els cognoms dels primers propietaris de la finca. 

divendres, 19 de setembre de 2014

SOCIEDAD EL CANAL. Cafè de Cambreres i Bordell. Sant Pau 113 (1900's-1912) i Nou de la Rambla 92 (1913-1921)

El cafè de cambreres El Canal, propietat de Martín Vila Maresme, va ser un dels locals de prostitució més notables del Barri Xino durant els anys 1910's. La seva singularitat però, no li venia pas pel luxe de les seves instal·lacions ni tampoc per la bellesa de les fèmines que hi treballaven, ans al contrari, El Canal era com una mena de temple de la sordidesa, la brutícia i una exposició permanent de les més baixes manifestacions de l'exercici del vell ofici de vendre el propi cos a altres.
El local va tenir dues seus al llarg de la seva història. Inicialment es va establir al número 113 del carrer de Sant Pau i a partir de 1913 es va traslladar als baixos del numero 92 del carrer Nou de la Rambla.
Gràcies a Paco Villar [1] que ha escodrinyat minuciosament la història del local a través dels informes i altres documents policials dels nombrosos expedients oberts a aquest establiment, hem pogut saber que, sota l'aparença d'una Societat Recreativa oficialment registrada, s'hi encobria un autèntic negoci de prostitució, sense cap observança de les normes que regien tals societats, ni pel que fa a les normes de comptabilitat i estatus dels associats, ni tampoc a les condicions sanitàries i higièniques de les seves dependències que constituïen un permanent perill per a la salut pública. La pràctica del joc il·legal i la prostitució completaven la llarga llista d'infraccions i sancions que s'imposaven al local.
Probablement aquest allau d'irregularitats i la pressió governativa van ser les causes del trasllat del local el 1913. En el seu nou emplaçament El Canal va continuar la seva vida amb el mateix nom i amb el mateixa tipologia de parroquians: prostitutes i delinqüents habituals barrejats amb clients de condició humil i obrera que aprofitaven els caps de setmana per desfogar-se sexualment. Exteriorment el local era com una vella taverna de dimensions reduïdes i al seu interior una sala de ball era el nucli central, que donava pas a un laberíntic circuit de passadissos i escales que portaven a un llòbrec soterrani amb estances petites, brutes, fosques i pèssimament condicionades on clients i prostitutes feien la seva. 
La llegenda negra de El Canal no va desaparèixer en el nou emplaçament i els tancaments per actes d'immoralitat continuaven a l'ordre del dia. Al febrer de 1920, la premsa anunciava una completa reforma del local que reobria portes després d'una llarga clausura governativa amb 30 cambreres i 20 tanguistes. Aquesta etapa va ser l'última i va durar només un  parell d'anys fins a finals de 1921. Aleshores El Canal va perdre el seu nom i va passar a ser conegut com Cafè El Peñón.    

[1] Villar, PacoHistoria y leyenda del Barrio Chino. Edicions La Campana. Barcelona 1996.

dijous, 18 de setembre de 2014

COLISEU POMPEIA. Travessera de Gràcia 112 (1915-1949)

Agraïments a EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ

L'any 1915 el Teatre Modern de Gràcia es va convertir en Coliseu Pompeia després que el Patronat de la Mare de Déu de Pompeia se'n fes càrrec. La inauguració va tenir lloc el dia 10 de gener i va ser tot un esdeveniment social amb un concert inaugural al que van assistir personalitats força pintoresques com l'exsultà del Marroc Muley Hadif i l'arquebisbe de Beirut Athanasios Saboya.

*1917.- L'escenari del Coliseu Pompeia durant un concert del Conservatori de l'Infanta Isabel (Foto: Frederic Ballell)

Un dels primers èxits d'aquest teatre fou la representació de Els Pastorets de Josep Maria Folch i Torres la vigília de Nadal de 1916 amb decorats de Salvador Alarma. El patronat religiós es va mantenir al front del local fins el 1924 que va ser traspassat a Francesc Canes. A partir d'aquest canvi la figura d'Adrià Gual va ser la més popular. La temporada 1926/27 va programar un seguit d'obres clàssiques i modernes d'autors diversos, d'entre les que van destacar El burgés gentilhome de Molière, amb música de Richard Strauss i direcció orquestral de Pau Casals i La família de l'Arlequí que va comptar amb decorats dissenyats per Salvador Dalí.

*1923.- Un programa d'un concert de música de cambra.

1932.- Emplaçament del Coliseu Pompeia en un plànol topogràfic municipal (Font: Institut Cartogràfic de Catalunya)

Durant els anys 1930's el local era molt sovint ocupat per mítings i trobades polítiques de caire catalanista. El teatre es combinava amb el cinema. Valentina de Carles Soldevila, dirigida per Tísner, amb Enriqueta Torres com a primera actriu, figura entre les obres teatrals de més èxit durant l'època republicana.


*1934.- Entrada al Coliseu Pompeia quan s'hi representava Valentina de Carles Soldevila.

En acabar la Guerra Civil el teatre es va alternar amb el cinema i les atraccions. La Companyia Pujol Fornagueras hi va ser la més estable i s'hi va fer una representació de l'òpera Rigoletto el 1947. Finalment, el 29 de maig de 1949 hi va tenir lloc l'última funció amb l'obra El divino impaciente de Jacinto Benavente. Posteriorment el local va esdevenir un garatge. Avui n'hi trobem un altre de més modern que conserva el mateix nom que tingué el teatre. 

dimarts, 16 de setembre de 2014

HOLLYWOOD BAR DANCING. Carrer Nou de la Rambla 103. (1931-1938)


*1932.- Les noies del Hollywood preparades per iniciar als clients en el ball. (Foto: Josep Maria de Sagarra. AHCB)

La vigília de Nadal de 1931 Antoni Astell i Mur, empresari d'èxit de locals de varietés i music -hall i propietari del Cabaret Pompeya del Paral.lel, va obrir al número 103 del carrer Nou, aleshores Conde del Asalto, un local que amb poc temps se situaria en la primera línia de la nit barcelonina. El seu nom homenatjava sense complexos a l'emergent meca del cinema. Havia nascut el Hollywood Bar Dancing.
L'interior del local destacava per la seva decoració vanguardista i trencadora amb una moderna cristalleria i les parets ornades amb formes femenines eròtiques i sugerents. La sala central era d'una gran amplitud amb més d'un centenar de tauletes i cadires. En la seva plantilla d'artistes habituals hi figuraven noms com Lolita Granados, Orquídea Truijillo o Aurorita del Amor i la parella de ball femenina Loli i Pili feia les delícies del públic amb el seu espectacle carregat d'erotisme i presentat com a dansa al nu d'art. Un planter de 30 senyoretes s'encarregava de fer gaudir al personal amb l'art del ball i amb d'altres arts menys confessables. Les orquestres Hollywood Jazz i Demon's amenitzaven les vetllades.
El local estigué en primera línia de la nit barcelonina al carrer Nou i al Barri Xino durant tota la dècada. La guerra va truncar la seva història i va tancar al 1938 quan el conflicte bèlic s'anava atansant al seu final i Barcelona vivia cada cop més en estat de necessitat.

*1933.- Celebració de la Festa de Cap d'Any amb l'orquestra Demon's. (Foto: Merletti. Institut d'Estudis Fotogràfics de Catalunya).


*1933.-  Programació del Hollywood Bar Dancing

Amb l'arribada del franquisme Astell va tornar a obrir el local, però com és fàcilment imaginable, allò ja no era el mateix. El nom el va canviar pel de Casablanca i el 1948 va tancar portes definitivament. 

dilluns, 15 de setembre de 2014

BAR MAURI. (1959 - 2014) / BAR FALÓ. (1900's - 1959). Aribau / Provença.


*1910's.- Clients i cambrers a la terrassa el Bar Faló. (Foto: Gil. AFB)

Un dels bars més emblemàtics i llegendaris de l'Eixample avui tristament desaparegut, ha estat el Mauri, que ja existia  amb el nom de Faló als inicis del segle XX  a la cruïlla Provença/Aribau, una zona molt animada en aquells temps on hi paraven diverses línies de transport públic. Per aquesta raó era un lloc molt freqüentat pels conductors i encarregats de les línies de tramvia. El 1919 el local fou traspassat a la família Mauri i va adoptar aquest nom.
La seva terrassa, coberta fins els últims dies amb un tendal de color indefinit, entre marró i ataronjat, s'estenia sobre la vorera del xamfrà i havia estat sempre un dels seus encants més preuats. Assolellada durant tot el matí i el migdia, els clients allà asseguts podien contemplar el bullici permanent d'una ciutat activa.
Era un lloc molt freqüentat pels alumnes de les escoles properes (Institut Maragall i Col·legi Sant Miquel) idoni per passar els apunts a net o fer les últimes repassades del temari abans d'entrar a l'examen. 
El servei era agradable i amable i el seu cambrer Jordi un dels referents històrics. L'interior va conservar sempre aquell regust de les coses antigues, escassament actualitzades, en un espai acollidor amb un pàtina d'encisadora decadència. Les taules baixes, els llums tènues configuraven un interior on el temps semblava passar més a poc a poc de l'habitual.
En el seus últims anys el local es va associar a un projecte de bookcrossing i el llibres per a intercanvi s'amuntegaven en una saleta interior mig amagada.
Quan a mitjans de 2014 el Mauri va tancar les seves portes per sempre, tots els que l'havíem freqüentat durant alguna època de la nostra vida, vam sentir la buidor pròpia que sempre acompanya la pèrdua d'un ésser estimat. 

*2012.- El tradicional tendal del Mauri hi va romandre fins al final (Foto: Maria Trinidad Vilchez)

diumenge, 14 de setembre de 2014

CLUB FELLINI. Discoteca. Rambla 27. (2004-2009)




Convertit en un paradís pels noctàmbuls més agosarats de la primera dècada del segle XXI, el Club Fellini era una discoteca de música electrònica situada als baixos del vell edifici del Teatre Principal al costat del que quedava de l'històric nigth club Panam's.
Concentrava una gran representació de les tribus urbanes més inqualificables (freakis, technos, ravalers, nigth victims...) barrejades amb turistes altament vulnerables als plaers etílics. L'interior girava al voltant d'una decoració que recordava un cabaret futurista amb les cadències insistents de la música dance, thecno house i electro-pop. Tot plegat dins una atmosfera cool, underground, trangressora i desinhibida que el va catapultar en el seu moment com un dels locals indispensables del circuit de la Barcelona canalla. Els promotors del local l'havien definit com un espai ideal per l'alliberament de l'esperit on tot era possible. A finals dels 1990's ja havia tingut el seu precedent a la discoteca de l'estació de França, que durant un temps havia portat el mateix nom.
El Club Fellini de la Rambla va ser inaugurat al març de 2004 i disposava de tres sales independents enllaçades per un laberíntic circuit: La principal anomenada Salón de los Espejos, amb una altra d'annexa (The Bad Room). Finalment a la planta superior hi havia el tercer espai (The Red Room)



*2008.- Dues imatges de l'interior del Club Fellini (Fotos: Fede. Barcelona Tonigth.eu)

L'activitat del local era constant i s'hi programaven sessions diàries de DJ's. Entre els virtuosos de fer lliscar el vinil hi figuraven habitualment noms com Miqui Puig, Alberto R., Mario Maqueda, Pelucas, Sergio Patricio i Xavi VII entre d'altres.

*2009.- Un flyer amb la programació diària del local pocs mesos abans de tancar portes.

El Club Fellini va tancar el dijous 2 d'abril de 2009 i no per sancions municipals per excés de soroll, sino per desavinences entre els gestors de la sala (Night Sun Group) i els propietaris del local.  De fet, la sala va continuar funcionant però amb un altre nom (Boulevard Culture Club) i un altra orientació cada cop més entregada al turisme omnipresent en aquella zona baixa de la Rambla. 



divendres, 12 de setembre de 2014

PRIMER GIMNÀS DEL COL·LEGI SANT MIQUEL. Muntaner-Rosselló/Corsega. (1898-1940's)

Article realitzat amb el suport d'EUGENIO GUARDIOLA SANTAFÉ


*1920's.- El primer gimnàs del col·legi a la dreta de la imatge, amb l'accés envoltat d'arbres amb entrada des del carrer Còrsega al fons (Font: Revista del Col·legi Sant Miquel. Curs 1949-50)

El Col·legi Sant Miquel, dirigit pels missioners del Sagrat Cor de Jesús, s'aixeca a la cantonada dels carrers Rosselló i Muntaner i ha estat sempre una institució molt lligada a la pràctica de l'esport. La gimnàstica i el handbol han estat les modalitats esportives on han sobresortit més els seus alumnes, especialment en el període comprès entre els anys 1950's i 1960's del segle passat.
Aquesta institució docent religiosa ja disposava des de la seva fundació d'un primer gimnàs que era situat al pati superior del col·legi. Aquest pati s'estenia més enllà del claustre cap a la banda del carrer Còrsega, on hi havia una zona enjardinada amb arbres i un accés des d'aquest carrer. La zona no s'edificaria fins als anys 1940's quan els religiosos van vendre les parcel·les que delimitaven el col·legi amb el carrer Còrsega.
L'accés des del carrer Còrsega era aproximadament davant de la vorera on s'aixecava el Cinema Esplai (després Alondra). Un passeig delimitat per plàtans portava a un edifici d'una sola alçada. Sobre la seva façana, a banda d'una inscripció amb l'any en que fot construït (1898) n'hi havien altres escrites en llengua llatina. La paraula Gymnasium sobre al porta central, i tres més que incorporaven el clàssic Mens Sana in Corpore Sano, Vires Parat i una última que amb els documents gràfics disponibles no hem encertat a desxifrar 
Aquest gimnàs va romandre actiu fins als anys 1940's, quan es va traslladar al segon pis d'una edificació nova aixecada sobre el carrer Muntaner que donava continuïtat a l'ala docent de l'edifici.

*1933.- Emplaçament del primer gimnàs del Col·legi Sant Miquel sobre un plànol de l'època. S'hi pot veure el jardí desaparegut del carrer Còrsega i l'espai amb fileres d'arbres on després s'hi va construir el pati superior i més tard la piscina. (Font: Institut Cartogràfic de Catalunya. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)

dimecres, 10 de setembre de 2014

CAPELLA DE SANT MAGÍ, CONVENT DELS FRANCISCANS I ESGLÉSIA DE SANT ANTONI DE PÀDUA. Santaló / Calaf. (1904-1964)

Agraïments a MAGDA LLURBA, EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ i FRANCISCO ARAUZ.

L'any 1904 els franciscans varen començar a construir un convent a la zona del Camp de Galvany, al carrer Santaló tocant a Calaf, al costat d'una petita capella dedicada a Sant Magí que havia estat promoguda per Mossèn Magí Campmany i Armengol i inaugurada aquell mateix any.

*1904.- Inauguració de la capella de Sant Magí al carrer Santaló.

La capella va tenir una vida curta, amb prou feines cinc anys. L'estiu de 1909, durant els històrics incidents coneguts com la Setmana Tràgica, el convent i la petita capella van ser víctimes de la fúria popular i foren incendiats. Toldrà Viazo en va deixar un testimoni en la seva col·lecció de postals dels edificis religiosos atacats durant aquelles dates. Era el 27 de juliol de 1909. Mossèn Ramón Usó era al convent durant l'atac i va poder escapar i aixoplugar-se al forn de pa Can Roura on arribà ferit. Hores després moriria a l'Hospital Clínic.

*1909.- El convent i la capella de Sant Magí després de patir l'atac dels revoltats durant els fets de la Setmana Tràgica (Foto: Àngel Toldrà Viazo)

Posteriorment es va construir una església de dimensions més grans a la cantonada amb Calaf, al costat mateix de la primitiva capella. Fou inaugurada el 12 de juliol de 1912 sota el patronatge de Sant Antoni de Pàdua.

*1909.- El projecte inicial de la nova església de Sant Antoni de Pàdua. (Foto: La Hormiga de Oro)


*1909.- Estat de les obres de construcció de la nova església.  (Foto: La Hormiga de Oro)

*1912.- L'església quan es va obrir al culte.

Un nou episodi de violència tingué lloc el 20 de juliol de 1936 després de l'aixecament feixista del general Franco que iniciava la Guerra Civil. El convent i l'església varen ser saquejats i cremats durant aquella revolta popular impregnada d'un anticlericalisme radical. Es van perdre per sempre algunes obres d'art i una part molt important de la documentació que hi havia a l'arxiu


*1936.- La foto correspon al dia 20 de juliol quan una multitud es concentra a la cantonada Santaló / Calaf i davant de l'església comença a calar foc al mobiliari del temple que després seria assaltat igual que el convent. (Foto: Arxiu del Convent de Sant Antoni)

L'església seria reconstruïda un cop acabada la Guerra Civil fins que a l'any 1964 va ser objecte d'una transformació radical de la seva façana, que li donà l'aspecte que presenta actualment. A l'interior es van mantenir les dues capelles laterals originals i també s'hi conserven les parts interiors de les portes d'accés i l'esvelt campanar de trencadís del carrer Calaf.

*1950's.- Aspecte que oferien el convent i l'església després de ser reconstruïts en acabar la Guerra Civil.

2000's.- L'actual església de Sant Antoni de Pàdua a Santaló/Calaf.