divendres, 31 d’octubre de 2014

CASA TERESA MASPONS. Plaça Catalunya 22. (1873-1918)


*1915.- Una excel·lent vista de les dues façanes de la Casa Teresa Maspons de l'època que la Maison Dorée ocupava els baixos de l'edifici (Foto: Josep Brangulí). 

Projectada l'any 1873 pel mestre d'obres Jeroni Granell i Mundet (1834-1889) [1], la Casa Teresa Maspons vídua de Llopart ocupava el número 22 de la Plaça Catalunya (inicialment Fontanella, 4) fent cantonada amb Rivadeneyra. Seguint el patró original de les edificacions de la vorera mar de la Plaça Catalunya disposava de baixos i quatre alçades, a les que posteriorment se'n va afegir una altra per acollir un estudi fotogràfic del molts que a principis del segle XX van poblar els terrats d'alguns edificis del centre de la ciutat.
La companyia d'assegurances La Germania va ocupar el tercer pis de l'edifici i també el consolat dels Estats Units d'Amèrica va estar instal·lat en un d'aquells pisos. Als baixos hi hagué la xocolateria La Mallorquina (1892-1897) que funcionava també com a cafè i restaurant. Però l'establiment que sens dubte donaria popularitat a aquell immoble va ser el restaurant fundat pels germans Pompidor el 1897 després de comprar el local de La Mallorquina, que el 1902 seria reformat i ampliat per acollir la prestigiosa Maison Dorée.
El 1918 la Casa Teresa Maspons va ser adquirida pel banquer Evarist Arnús que la va enderrocar per construir-hi la seu de la seva entitat bancària, posteriorment ampliada cap a la banda de la Rambla amb la incorporació del solar del número 23.

[1].- Permanyer, Lluís. Biografia de la Plaça Catalunya  Edicions La Campana 1995. Barcelona.

dijous, 30 d’octubre de 2014

CASA IGNASI SERRA (1876-1922)


*1890's.- La Casa Ignasi Serra, enquadrada en vermell a la cantonada de Plaça Catalunya amb la Rambla. (Foto: Àngel Toldrà Viazo).

La Casa Ignasi Serra, construïda el 1876 [1] segons un projecte de l'arquitecte Francesc de Paula del Villar (el mateix que començaria les obres del temple de la Sagrada Família abans que Gaudí se'n fes càrrec), s'enlairava sobre el solar de la cantonada entre la Rambla de Canaletes i l'inici del carrer Fontanella. El tram d'aquest últim carrer fins al Portal de l'Àngel quedaria després integrat a la de la plaça Catalunya i l'edifici passaria a formar part d'aquesta amb el número 23.
Era una construcció d'aparença exterior senzilla amb soterrani, baixos i quatre alçades amb una façana sense cap element característic més enllà de la secció arrodonida que, com a cinquena alçada, hi havia sobre el terrat al vèrtex de la cantonada.
Aquest immoble no tindria gaire història si als baixos, soterrani i primer pis no s'hi hagués instal·lat el Gran Cafè Restaurant Continental (desembre de 1884), que posteriorment va ser completat amb un hotel del mateix nom (juny de 1892) que ocupava la resta de les plantes de l'edifici i que fou el primer hotel de la Plaça Catalunya.
La Casa Ignasi Serra va desaparèixer l'any 1922 després de la compra de l'immoble per la Banca Arnús que va ampliar la seva seu de l'edifici veí del número 22

[1].- Permanyer, Lluís. Biografia de la Plaça Catalunya  Edicions La Campana 1995. Barcelona.

dimarts, 28 d’octubre de 2014

VAQUERIA SUÏSSA. Parc de la Ciutadella. (1884-1926)

Article elaborat amb el suport d'EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ, FRANCISCO ARAUZ i MARÍA JOSÉ GONZÁLEZ

*1890's.- Aquesta curiosa construcció situada al mig del Parc de la Ciutadella reproduïa fidelment una petita granja rural helvètica.

Uns anys abans de la celebració de l'Exposició Universal de 1888, quan es començaven a urbanitzar els terrenys que havia ocupat l'antiga ciutadella, s'hi va construir una vaqueria que ja estava prevista en el pla general del parc. L'edifici, conegut també com a Casa Suiza, era situat al costat de l'Estació del Ferrocarril (actual Estació de França) al límit del recinte del parc, sobre l'actual passeig de Circumval·lació. Al desembre de 1884 l'Ajuntament va convocar a subhasta pública l'adjudicació de l'arrendament del local per a la seva explotació.

*1882.- La Vanguardia del 6 de desembre ja anunciava aquest debat entre els regidors sobre el dictamen per instal·lar una vaqueria a la Ciutadella.


*1884.- Notícia de la convocatòria de subhasta pública de l'arrendament de la vaqueria. (Font: Hemeroteca La Vanguardia, edició del dia 28 de novembre).



*1887.- Emplaçament de la Vaqueria Suissa sobre un planol de l'Exposició de 1888.

L'any 1887, durant els mesos immediatament anteriors a l'obertura de l'Exposició Universal va acollir l'Oficina d'Informació d'aquest certàmen internacional

*1888.- Ja en el context de l'Exposició Universal la vaqueria va tornar a ser adjudicada aquest cop pel sistema de concurs públic (Font: Hemeroteca La Vanguardia, edició del dia 22 d'abril).

Funcionava com a cafè-restaurant i disposava de quadres per a les vaques. També s'hi venia llet a granel. La vaqueria tindria també el seu moment de glòria en la història del cinema català quan l'any 1898 Fructuós Gelabert hi va rodar Los guapos de la Vaquería del Parque, un curtmetratge de 12 minuts datat del 1905 amb actors com Carme Vital, Joan Morales i Joan Alarma. Durant uns anys els propietaris del negoci eren els mateixos de l'hotel del Casino de l'Arrabassada.
El 1913 la vaqueria va canviar d'ús per acollir les oficines del servei municipal de Clavegueram i Higiene que fins aleshores acollia la planta baixa del Palau del Governador a la mateixa Ciutadella..

1899.- Anunci de la vaqueria on s'hi podien comprar ampolles de llet.

El final de la vaqueria va arribar a l'any 1926 quan l'antic edifici va ser desmantellat i en el seu lloc es va construir un parvulari municipal que avui (2014) encara és actiu amb el nom d'Escola Parc de la Ciutadella.

dissabte, 25 d’octubre de 2014

MAISON DORÉE. Cafè-Restaurant. Plaça Catalunya / Rivadeneyra. (1903-1918)

Agraïments a EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ



El 15 de setembre de 1903 els germans Michel i Charles Pompidor, van inaugurar un restaurant a la Plaça Catalunya que va significar la introducció definitiva a Barcelona dels gustos gastronòmics parisencs. La condició de francesos dels fundadors afavoria l'autenticitat d'aquesta fórmula que va trobar aviat una acollida fidel entre el públic barceloní fins al punt de convertir-se en un punt de trobada de la burgesia i l'aristocràcia locals i la seu de nombroses tertúlies d'intel·lectuals i artistes.
Explica Permanyer [1] que els Pompidor eren gent assenyada i prudent i el camí cap a l'obertura de la Maison Dorée va tenir una etapa prèvia quan al 1897 van comprar el local de la xocolateria La Mallorquina per iniciar el negoci. Uns anys després, quan van veure que el seu projecte tenia viabilitat, es quedaren el local del costat, un comerç de llits metàl·lics que feia cantonada amb Rivadeneyra. L'ampliació va comportar la reforma total de l'establiment i el naixement definitiu de la Maison Dorée. Les obres de transformació van ser lentes, però tot plegat va valdre la pena.


*1907.- Dues vistes exteriors de la Maison Dorée.

La decoració interior, d'una sumptuositat extrema, era obra de l'arquitecte August Font i Gumà (1859-1922), i va aconseguir el segon premi en el concurs anual d'establiments que organitzava l'ajuntament. El local ocupava tres nivells: el soterrani de l'edifici, la planta baixa a nivell de carrer i el primer pis. 
A la planta baixa hi havia un primer espai dedicat a cafè-restaurant amb accés des de la Plaça Catalunya i més endins un gran saló, destinat exclusivament a banquets i a menjar a la carta, amb una capacitat per a 300 persones, al qual es podia accedir directament pel carrer Rivadeneyra. Aquestes dues estances de la planta baixa eren sostingudes per unes artístiques columnes de ferro colat amb motius florals, petxines daurades i uns aplics al sostre amb vidres de colors, que configuraven un espai de gran impacte visual. El mobiliari era comprat directament a Paris. A les parets del restaurant interior hi havien pintures d'Antoni Ferrater, Joaquim Vancells, Rius, Urgell i Gual i una altra d'Alexandre de Riquer al cafè. Un altre element a destacar de l'interior era l'impressionant taulell que abastava les dues sales.  


*1905.- El gran menjador del restaurant a la planta baixa 

El pis superior quedava sectoritzat igualment en dues sales. Una dedicada a menjadors privats amb una sala de descans amb piano, així com algunes habitacions de luxe que utilitzaven només els clients viatgers més destacats. L'altra hi havia un menjador amb capacitat per a 150 persones, una gran terrassa-jardí i un conjunt de serveis complementaris com lavabos, tocador per a senyores, guarda-roba i sala de fumadors.



*1905.- De dalt abaix: la sala del piano, el vestíbul i una de les habitacions del primer pis. (Col.lecció de postals franceses). 

Finalment a la planta soterrània s'hi emplaçaven tots els serveis necessaris pel correcte funcionament de l'establiment: cuina, celler, rebost, nevera etc.
La fascinació i l'impacte que va produir la Maison Dorée en les classes benestants barcelonines va raure en la importació de costums de París que fins aleshores no s'havien vist mai a la ciutat. Paco Villar [2] descriu algunes d'aquestes novetats que deixaren bocabadats als primers clients, com els fogonets d'esperit de vi per treballar a les taules abans de servir el plat, o les premses pels ànecs i les carns, a banda de luxosos de coberteries, estovalles i vaixelles. Els cambrers i altre personal del servei havien de complir un estricte reglament de règim interior en el que hi destacava la severitat en l'observança de la higiene, la prohibició de l'ús del bigoti i l'obligatorietat del tacó de goma per a les sabates dels cambrers que servien als menjadors.

*1907.- La cuina situada al soterrani

Altres novetats de caire estructural que incorporà la Maison Dorée foren les portes giratòries (les primeres que es van veure a Barcelona) i el condicionament de la terrassa exterior durant els mesos d'hivern que permetia mantenir-la activa tot l'any. Finalment el local oferia a les tardes un servei per 4,50 pessetes de l'època anomenat Five o'clock tea, que comprenia una tassa de té acompanyada de llet, mantega, mel, torrades i dolços.
Com ja s'ha dit a la Maison Dorée s'hi van formar nombroses penyes de tertulians. Les més destacades foren la coneguda com dels pintors integrada per diversos artistes del pinzell amb Miquel Utrillo al front, i una altra d'apassionat debat polític integrada per Juli Marial, Ramon Turró, Pere Rahola i Francesc Macià entre d'altres. També n'hi havia una de taurina i gent de teatre amb l'empresari de la plaça de Les Arenes Luis del Castillo al front. Entre els forasters il·lustres que quan venien a Barcelona no faltaven a les tertúlies de la Maison Dorée hi destacaven noms com Jacinto Benavente, Pío Baroja o Carlos Arniches.
Un dels principals atractius de la Maison Dorée eren els grans banquets organitzats per les classes nobles i els banquers. Entre els més sonats hi destaca el que va organitzar Camil Fabra, marquès d'Alella, l'últim dia de febrer de 1905. En els dies previs a aquesta celebració una gran polèmica va sacsejar l'alta societat de la ciutat perquè en aquells temps no era ben vist entre les classes més benestants el fet de celebrar balls en locals públics. Però finalment es van aparcar velles tradicions i el ball va acabar essent un èxit rotund.

*1905.- El ball organitzat pel Marquès d'Alella.

El 2 d'octubre de 1907 s'hi va celebrar un banquet organitzat pels diputats i senadors de Solidaritat Catalana en homenatge a les víctimes de l'atemptat d'Hostafrancs i el 23 de maig de 1909 s'hi va homenatjar a Àngel Guimerà
El final de la luxosa Maison Dorée va arribar quan ningú s'ho esperava. El 15 de juny de 1918 quan ja faltava poc perquè s'acabés la Primera Guerra Mundial l'històric restaurant va tancar. L'havia comprat la Banca Arnús, que va bastir l'edifici que després seria seu barcelonina del Banco Central i actualment ocupen els magatzems El Corte Inglés. 


*1915.- Un menú de la Maison Dorée corresponent al Sopar del Paraigua.



Les pintures dels plafons de la Maison Dorée
(Fotos: Arquitectura y Construcción. 1903)


Adrià Gual

Alexandre de Riquer

[1].- Permanyer, Lluís. Biografía de la Plaça Catalunya. Edicions La Campana. Barcelona.1995.
[2].- Villar, Paco. Barcelona ciutat de cafès. Viena Edicions. Barcelona. 2013

dijous, 23 d’octubre de 2014

FINCA I CASA MIRALLES. Passeig Manuel Girona (1919-1960's)


*1922.- Una de les poques fotos conegudes del xalet de la finca Miralles amb el seu aspecte semblant a una gegantina barraca valenciana. A la dreta veiem la porta d'accés a la finca amb la seva coberta original obra de Gaudí. 

Projectada per l'arquitecte reusenc Domènec Sugrañes i Gras (1878-1938), col·laborador de Gaudí a La Pedrera i a la Sagrada Família, el xalet d'Hermenegild Miralles i Anglès, un empresari dedicat a la fabricació de materials per a la construcció, era situat a la part sud de Sarrià, sobre l'actual passeig de Manuel Girona. El nom de la finca ha passat a la història perque la porta principal del recinte, encara avui conservada i restaurada, és una de les obres menors d'Antoni Gaudí.
El xalet de Miralles era una construcció inspirada en la barraca valenciana amb diversos cossos i una creu de quatre braços molt gaudiniana que coronava el cim de l'edifici principal. Disposava d'una altra barraca, més petita i paral·lela al mur que delimitava el recinte, que originàriament servia d'habitatge dels masovers. La finca va veure limitada la seva superfície quan es van instal·lar al costat unes cotxeres de la companyia de tramvies.

                                              Hermenegild Miralles i Anglés (1859-1931)

*1933.- Emplaçament de la Finca Miralles sobre un plànol topogràfic municipal amb la casa en forma de barraca valenciana en vermell. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).

El conjunt va ser enderrocat cap a mitjans dels anys 1960's i com a vestigis gaudinians s'ha conservat part del mur ondulat i sobretot la porta d'entrada que va ser esplèndidament restaurada cap a finals dels anys 1990's, tot afegint-hi a peu d'entrada una escultura del propi Gaudí dempeus, que és la perdició de qualsevol turista oriental aficionat a les fotos.

*1962.- La barraca de la Finca Miralles emparedada entre un edifici de nova construcció i el de les cotxeres. Al fons el passeig central que hi havia a la Gran Via de Carles III abans de la construcció de la Ronda del Mig (Primer Cinturó de Ronda). 
Abaix: una imatge captada des de la banda del Passeig Manuel Girona. S'hi pot veure la porta de Gaudí i els sostres de les dues barraques. (Fotos: Fons TAF/ANC)

 

   
*2013.- Vista actual de la porta monumental de la Finca Miralles amb  l'estàtua de Gaudí a l'entrada.

MAGATZEM INDUSTRIAL. Gran Via 567. (1906 - 1936). CASA REY (1906-1915) / BALAGUER Articles de pell (1917-1924).

Article elaborat amb el suport d'EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ


*1917.- El magatzem de Gran Via 567 durant el temps que va acollir l'empresa de pells Balaguer y Cia.

Situat a la Gran Via entre Muntaner i Casanova, molt a prop de l'actual passatge Valeri Serra, aquest magatzem va tenir diversos usos al llarg de la seva existència. 
Inicialment (1906-1916) va acollir el magatzem de la Casa Rey especialitzada en el comerç de brodats.

*1912.- Publicitat de Casa Rey.

Entre 1917 i 1924 va ser la fàbrica de pells, cuirs, i altres articles per al calçat Balaguer y Cia. l'empresa que va ocupar la nau. Era aquesta una de les empreses d'importació més importants del ram i eren agents exclusius per a tot Espanya de nombroses fàbriques de pell anglosaxones.

*1917.- Publicitat de Balaguer y Cia.

*1924.- Les màquines de cosir Naumann van ocupar el local entre 1924 i 1927.

Posteriorment el magatzem acolliria l'empresa de màquines de cosir Naumann i ja en temps de la República el local va tornar al negoci de les pells amb la Teneria Moderna Franco-Española.
Finalment (1935) l'immoble va ser reformat a fons i abandonaria ja definitivament la seva condició de magatzem industrial per esdevenir Cinema Doré, sala oberta el 1936, que després es rebatejaria efímerament com a Cine Durruti (1938) i el 1939, acabada la Guerra Civil, va reaparèixer a la cartellera com a Cine Dorado. Amb el pas dels anys i després de successives reformes la sala es va convertir en l'actual Club Aribau amb 2 sales, després d'un petit període com a Club Doré.

dilluns, 20 d’octubre de 2014

PAS A DIFERENT NIVELL DE GENERAL MITRE / MUNTANER (1970-2014)


*1970.- Vista de la cruïlla General Mitre/Muntaner pocs dies després de la inauguració del pas a diferent nivell.

A finals de la dècada dels 1960's el porciolisme desarrollista es disposava a començar la seva magna obra consistent a farcir Barcelona de vies ràpides. Calia facilitar al màxim els desplaçaments ràpids dels vehicles (símbol de progrés) sense tenir la més mínima consideració envers els soferts vianants que van assistir progressivament a l'aparició de veritables autopistes urbanes.
L'anomenat Primer Cinturó de Ronda (actualment Ronda del Mig) va ser el primer capítol d'aquest conjunt de despropòsits i el pas a diferent nivell de la cantonada Muntaner/General Mitre, inaugurat el dia de Sant Josep de 1970, el primer exemple del que ens esperava. 
Una via suficientment àmplia com per poder acollir zones verdes d'esbarjo pel ciutadà va esdevenir una via grisa, veritable monument a l'asfalt, amb set carrils d'amplada per al trànsit rodat i dues escarransides voreres als extrems que proclamaven la sobirania incontestable de sa majestat el vehicle. D'aquests set carrils, tres s'endinsaven per sota del carrer Muntaner i des del carrer Balmes permetien una ràpida travessa fins a sortir pràcticament a l'alçada de Mandri.
Aquest paisatge gris es va integrar però, molt ràpidament a la realitat d'aquell barri de gent benestant, i per molts noctàmbuls creuar de matinada el carrer Muntaner pel pont era un esport habitual quan tancaven Bocaccio, Le Clochard, El Papagayo o altres locals nocturns de moda de la zona

*1970.- Notícia de la inauguració del pas soterrani apareguda a les pàgines de La Vanguardia del dia 20 de març amb tot luxe de detalls tècnics sobre les següents fases de l'obra, moltes d'elles sortosament mai realitzades.

A l'any 2014 l'alcalde Xavier Trias va decidir enderrocar aquest símbol del porciolisme.

dissabte, 18 d’octubre de 2014

XALET BLASCO OCHOA. Alfons XII - Travessera Gracia (1910's)

Article elaborat amb el suport d'EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ i ENRIC COMAS PARER

*1915.- Vista general de la mansió de Blasco Ochoa amb el seu extens jardí. En primer terme el carrer Alfons XII. (Font: La Esfera. Núm. 93. Octubre 1915. Biblioteca Nacional de España)

Una de les moltes grans mansions que a començaments dels segle XX s'aixecaren sobre els afores de Sant Gervasi de Cassoles fou el xalet propietat de l'arquitecte Albert Blasco Ochoa (1882-1970), que va deixar la seva empremta modernista en moltes obres de la localitat d'Olot, on va ser arquitecte municipal. Dissenyat i projectat per ell mateix, seguint les pautes modernistes de l'època, aquest edifici era situat al començament del carrer Alfons XII tocant a Travessera de Gràcia, entre els terrenys de la Societat Esportiva Pompeia i el convent-col·legi de les Dames Negres.
Hi destacava un immens jardí, que s'estenia entre la Travessera i el final del carrer Avenir, i el porxo d'entrada a la mansió situat en un dels seus vèrtexs. Interiorment disposava de semisoterrani, planta baixa, pis principal i una altra alçada amb un porxo de columnes a nivell del terrat en la façana principal. 
No hem trobat informació sobre quan va desaparèixer aquesta edificació, lamentablement poc coneguda i obviada en molts estudis sobre el modernisme a Barcelona. 



*1915.- Tres imatges de l'interior de la mansió. (Font: La EsferaNúm. 93 Octubre. 1915. Biblioteca Nacional de España)

*1933.- Localització del xalet de Blasco Ochoa en un plànol topogràfic municipal. Al costat es pot veure el camp de futbol de la Societat Esportiva Pompeya. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).

dimecres, 15 d’octubre de 2014

OFICINA D'INFORMACIÓ DELS II JOCS DEL MEDITERRANI. Plaça Catalunya. (1955)

Agraïments a FRANCISCO ARAUZ i MIQUEL F. PACHA


*1955.- Vista exterior de l'estand d'informació dels Jocs del Mediterrani celebrats a Barcelona. Al fons l'edifici del Banco Español de Crédito i les Cases Rocamora del Passeig de Gràcia. (Font: Cuadernos de Arquitectura)

L'any 1955 Barcelona fou la seu de la segona edició dels Jocs Mediterranis, una mena d'olimpíades de petit format, limitades a la participació dels països riberencs amb el Mare Nostrum. Juan Antonio Samaranch que ja començava a despuntar com l'home de l'esport del règim va tenir una important influència en l'organització d'aquests jocs. Després dels Mundials d'hoquei patins al Pabellón del Deporte, celebrats uns anys abans, la ciutat acollia un altre esdeveniment esportiu internacional, que per al franquisme constituïa una de les poques possibilitats de fer-se veure a l'exterior.
Al bell mig de la Plaça Catalunya l'arquitecte Julio Chinchilla Ballesta va projectar un estand informatiu de disseny força agosarat tenint en compte els cànons estètics del franquisme de l'època, que va servir per difondre informació sobre les diferents competicions i actes esportius que conformaven els programa dels jocs.

*1955.- Plànol de la planta de l'estand.(Font: Cuadernos de Arquitectura)


La petita construcció era de planta molt irregular oberta per ambdues bandes amb panells d'informació al seu interior. Des de l'exterior estant, hi destacaven dues figures de neó (un discòbol i una sirena) situades sobre la coberta i il·luminades a la nit, i molt especialment un conjunt de màstils de gran alçària guarnits amb els banderins dels països participants. La seva construcció va durar escassament dos dies, la qual cosa fou força meritòria tenint en compte que molts elements no eren prefabricats i van requerir de fer-hi obra. 




*1955.- Altres imatge de l'estand des de diverses perspectives. (Font: Cuadernos de Arquitectura i AFB)

 
*1955.- Dues vistes nocturnes de l'estand (Fotos: Autor desconegut. [f] Barcelona en temps passat.)
 




dilluns, 13 d’octubre de 2014

CAMP DE FUTBOL DEL CONGRÉS. (1958-1985)


*1958.- Vista aèria del camp de futbol del barri del Congrés.

Quan a mitjans dels anys 1950's es va començar a aixecar el barri de les anomenades Viviendas del Congreso després de la celebració a Barcelona del Congrés Eucarístic Internacional, que l'oficialitat franquista va lloar fins a la sacietat, un espai molt característic de la urbanització del nou barri va quedar comprès dins de l'àrea coneguda com el Grup Massana delimitada pels carrers Cardenal Tedeschini, Felip II, Espiga i Sant Pasqual Bailón. Era un camp de futbol de terra, de dimensions aproximades de 100 x 60 metres, envoltat de dues placetes amb jardinets, que des del 1958 va quedar integrat en la vida del barri com a zona bàsica d'esbarjo i esport de tot el veïnat. Aquesta especial situació del camp, envoltat a les quatre bandes per d'aquell conjunt d'edificacions, va fer que al barri se'l' conegués com la capsa de mistos
Un any després es va consolidar la utilització esportiva d'aquell espai en fundar-se el Club Deportivo Viviendas del Congreso, l'equip de futbol del barri, que va començar a utilitzar el camp esmentat tot lluïnt a la samarreta els colors groc i blanc de la bandera del Vaticà. 

Escut original del Club Deportivo Viviendas del Congreso.


Emplaçament del camp de futbol dins el barri del Congrés.


*1970's.- Una altra habitual imatge d'una matinal dominical al camp de futbol 

A l'any 1977 tots els pisos de l'illa adjudicats als anys 1950's pertanyien ja definitivament als seus propietaris. Fou aleshores quan aparegué una Junta Delegada de Propietaris que va decidir suspendre les activitats esportives del CE  Viviendas del Congreso en aquell camp de futbol, que consideraven zona comunitària dels veïns dels edificis que l'envoltaven.  La polèmica va continuar quan va fer-se palès que l'objectiu era convertir l'espai en zona privada i dedicar-lo majoritàriament a places d'aparcament pels veïns de la comunitat. Van començar les querelles i paral·lelament la comunitat de propietaris va instal·lar unes tanques amb cadenes per impedir el pas al trànsit rodat, fins i tot dels veïns de l'illa si no pagaven prèviament una quantitat establerta per a poder entrar-hi [1].


*1978.- Programa d'activitats d'una de les tradicionals setmanes esportives organitzades pel club esportiu del barri.

L'ajuntament intervindria finalment en el cas. A l'any 1985 el camp de futbol va desaparèixer i l'espai que ocupava seria convertit posteriorment en l'actual Plaça Massana d'utilització pública per a tots els veïns. 
Amb la desaparició d'aquell històric camp de futbol es perdia una peça molt entranyable de la història del barri i les grans setmanes esportives que s'organitzaven els mesos d'estiu. La nova ubicació massa allunyada del terreny de joc del club al barri de La Trinitat, va fer perdre una bona part dels seguidors d'aquell equip de futbol del barri, que a poc a poc va anar perdent presència fins a desaparèixer a l'any 2000 després d'un dur pelegrinatge per d'altres camps de futbol. 
Finalment el 2010 el club va ser refundat amb el nom de Club Esportiu Congrés.

[1].-  Guxens, Salvador. Carta al director publicada al diari El País de 9 d'agost de 1983.