dissabte, 31 de gener de 2015

CAFÉ PELAYO. Pelai / Rambla. (1875-1895)


Una felicitació nadalenca del Cafè Pelayo. (Font. Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona)


El Pelayo va ser un dels primers cafès que va obrir portes a la part alta de la Rambla quan la plaça Catalunya encara no estava del tot definida. Francesc Oliver, un empresari nascut a Reus, el va inaugurar el 1875, just a la cantonada de Canaletes amb el carrer Pelai. No era un local especialment luxós, però disposava de dues portes d'accés amb una espaiosa sala de billar al soterrani [1]
El Café Pelayo va ser per sobre de tot un cafè de tertúlies on van acabar fent cap moltes de les colles que anteriorment s'havien establerts a d'altres establiments del centre i la part baixa de la Rambla. El seu emplaçament, més pròxim a un Eixample que començava a poblar-se progressivament, va facilitar l'èxit del Pelayo, que durant vint anys va presidir aquell balcó de la Rambla davant de l'estació del Ferrocarril de Sarrià.
Entre els grups d'intel·lectuals i homes de la cultura que freqüentàven l'establiment hi destacaren els de l'anomenada Colla de la Renaixença, també coneguda com la Penya del Savis. En formaven part noms il·lustres com Àngel Guimerà, Lluís Domènech i Montaner, Apel·les Mestres, Emili Vilanova o Narcís Oller entre d'altres. Es discutia pràcticament de tot, política, art, teatre, lletres i aspectes de la vida quotidiana de la ciutat, en llargues sessions generalment en acabat dels dinars i els sopars. També era habitual en aquesta penya organitzar homenatges i actes en honor de persones il·lustres que visitaven Barcelona. Els escriptors Benito Pérez Galdós, José Zorrilla i José María de Pereda en foren alguns dels que visitaren el Pelayo convidats pels savis.
Una altra penya establerta al Cafè Pelayo era de marcat caràcter anticlerical i aplegava noms com Manuel Milà i Fontanals, Gaietà Vidal i Valenciano i Andreu Balagué i Merino que es reunien per renegar intensament de l'església catòlica. Curiosament l'arquitecte Antoni Gaudí, home que ha passat a la història per la seva profunda religiositat, freqüentava aleshores aquest grup de tertulians anticlericals, tot i que també s'ajuntava amb els de la Penya del Savis. [2]
El Cafè Pelayo va tancar l'any 1895. L'èxit del Cafè Restaurant Continental de Josep Ribas, situat just davant a l'altra vorera de la Rambla, va ser la causa principal. Aquest nou establiment, amb el que era molt difícil competir, acabaria absorbint les famoses penyes del Pelayo.


[1].- Villar, Paco. Barcelona, ciutat de cafès. Edicions Viena. Barcelona 2013

[2].- Elias, Feliu. Els intel·lectuals. Simó Gómez. Història verídica d'un pintor del Poble-Sec. Barcelona 1923.

dijous, 29 de gener de 2015

CERVESERIA DE MUNICH. Plaça Catalunya 21 / Rivadeneyra. (1890's-1910's)

Article elaborat amb la col·laboració d'EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ i ENRIC COMAS i PARER


*1911.- Una imatge de la Cerveseria de Munich amb els seus tendals característics. (Foto: Hemeter Serra de Bulladés / ANC)

Fundada als començaments de la dècada dels 1890's per Esteban Coch aquest establiment figurava encara al número 6 del carrer Fontanella durant els seus primers anys de vida. Alguns retalls de premsa de l'època semblen confirmar que abans de ser Cerveseria de Munich havia estat una sucursal de la Gambrinus de Rambla de Santa Mònica.

*1891.- Un retall de premsa que al final del text inclou una referència a que abans de ser Cerveseria de Munich l'establiment havia estat una sucursal de la Cerveseria Gambrinus. (Font: La Publicitat

*1898.- La Cerveseria de Munich en una imatge de finals del segle XIX

Ocupava els baixos de la Casa Agustín Goytisolo fent cantonada amb Rivadeneyra i la seva terrassa era un punt d'observació privilegiat. Sense canviar de lloc aviat passaria a ocupar el número 21 de l'emergent Plaça Catalunya que va acabar absorbint el primer tram del carrer Fontanella. La Munich era especialment considerada per la qualitat de les seves cerveses. L'altre tret diferenciador era que tancava molt tard, passada la matinada, i això la va convertir en testimoni de nombrosos episodis dignes de figurar a la crònica negra de l'època. Va tancar portes entrada la dècada dels 1910's i segons sosté Lluís Permanyer [1] el local va passar després a ser ocupat pel Restaurant Gambrinus, hereu de l'inaugurat a la Rambla de Santa Mònica el 1881.

[1].- Permanyer, Lluís. Biografia de la Plaça Catalunya. Edicions La Campana. Barcelona. 1995.

dissabte, 24 de gener de 2015

AUTOMÒBILS FEBRER. Vallespir 39 (1960's-1980's)


Al número 39 del carrer de Vallespir, fent cantonada amb Bethencour, es va obrir als anys 1960's una botiga d'exposició i venda d'automòbils i motocicletes que regentava Vicenç Febrer i Solsona. Personatge molt popular a Sants, va ser el regidor municipal del barri fins a l'acabament del franquisme i la constitució dels primers ajuntaments democràtics després de la dictadura.
Febrer no passava mai desapercebut, home populista i força cordial, l'oficialitat municipal va veure en ell la persona adequada per dirigir el districte de Sants. Era un apassionat practicant dels esports nàutics i molt especialment de la lluita lliure i se'l podia veure participar en nombrosos combats que es celebraven a ciutat. 

*1970.- Propoganda electoral de Febrer que es presentava per a regidor per l'anomenat tercio de representación familiar. (Font: Hemeroteca La Vanguardia).

L'altre element singular de la personalitat d'aquest home era el seu lleó Vicentet, al que passejava sense problemes lligat d'una corda pels carrers de Sants i el deixava exposat a la seva botiga de cotxes. La fascinació de Febrer pels animals salvatges era tal que fins i tot va arribar a exposar algun cocodril viu a l'aparador. Diuen que el Vicentet duia les dents i les urpes serrades i que el seu nivell de perillositat quedava així molt minvat. Tot i això la seva presència a la botiga de Vallespir no era ben vista per alguns veins i Febrer va acabar donant-lo al parc zoològic.  


*1970's.- Vicenç Febrer i el seu lleó, dos vicentets. Un regidor municipal franquista en tanga no era facil de veure en aquells anys

Vicenç Febrer va tenir una mort inesperada i cruel, i no pas per culpa del seu lleó. El 23 d'agost de 1991 va sortir amb la seva barca a navegar amb un amic i mentre prenia el sol va caure a l'aigua i va morir ofegat. Els que el coneixien sostenen que era bon nedador, amb la qual cosa la hipòtesi d'un atac de cor és la més plausible.

*1960's.- Les excentricitats de Vicenç Febrer queden reflectides en aquesta imatge publicitària amb un curiós reclam: Si vols anar bé... no compris la moto a Casa Febrer. El lleó Vicentet era aleshores encara jovenet, però ja figurava a la relació d'empleats del negoci com a cobrador de lletres.

dijous, 22 de gener de 2015

VIDEOMATON BTV (1997-2003)


*1995.- El videomatón que hi havia als estudis de BTV a Via Laietana.

El canal de televisió municipal Barcelona Televisió (BTV) va aparèixer l'any 1994, quan Pasqual Maragall encara era el batlle de la ciutat. Ja amb Joan Clos a l'alcaldia, a l'any 1997 l'emissora va instal·lar uns aparells a peu de carrer que introduint una moneda de 100 pessetes (després 50 cèntims d'euro) permetien a l'usuari gravar uns curts missatges en vídeo, on podien manifestar les seves reivindicacions, sentiments, reflexions, queixes, felicitacions als éssers estimats, etc. L'èxit d'aquesta formula d'expressió ciutadana va ser força notable. De les millors gravacions se'n feia un programa específic (Videomaton Show) conduït per Imma Sust i servien també per cobrir els ajustos entre programes.
Hi havia un videomatón a la Via Laietana al costat dels estudis de BTV, però sens dubte el més popular i utilitzat era el que hi havia a Canaletes darrera les escales del metro. Com anècdota cal esmentar que, en un Ple de l'Ajuntament, els partits de l'oposició van plantejar al govern municipal si calia que els seus regidors fessin servir el Videomaton de BTV perque es tinguessin en consideració les seves reivindicacions. De tot el material recollit en quedarà sens dubte un interessant testimoni de la societat barcelonina dels anys del canvi de segle.

El videomatón permetia també realitzar autèntiques interpretacions, com aquesta d'Albert Magret en el paper de la Deborah. 

POKIN'S. Plaça Francesc Macià 3. (1979-1990's)




Després del tancament del Cinema Rialto l'últim dia de 1977, una de les primeres hamburgeseries de la ciutat acabaria instal·lant-se en aquell mateix local. Va ser el Pokin's, una franquícia de menjar ràpid avui desapareguda a Barcelona, que va començar amb tres locals més (dos al Portal de l'Àngel i una altre a Pelai.). La singularitat d'aquesta marca comercial era que no venia dels Estats Units sinó que era estrictament catalana.
El Pokin's de Francesc Macià obert poc després del canvi de nom de la plaça, quedarà viu en la història de molt grups de joves i adolescents que en van fer un centre de trobada abans de començar els pelegrinatges habituals de cap de setmana per la zona de discoteques del Turó. En aquest sentit va desbancar a La Oca que bàsicament era un lloc de trobada però no de consumició. Els preus més ajustats del Pokin's permetien que el jovent no només es concentrés a la vorera sino que accedís dintre del local. Les minipizzes i els gelats Sandy tenien molt d'èxit i sempre quedava el recurs de l'hamburgesa per al més necessitat d'omplir l'estòmac. Aquest Pokin's tenia també accés pel número 5 del carrer Calvet. Va desaparèixer cap a mitjants de la dècada dels 1990's.

*1981.- Revers d'un calendari de mà del Pokin's de Francesc Macià. (Font: Col·lecció d'Antonio Calderón)

diumenge, 18 de gener de 2015

CASA SANTOMÀ. Carrer de Sants 127-131. Templet i remat de la façana original (1926-1965)

Article elaborat en col·laboració amb EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ


1930's.- La Casa Santomà a la cantonada del carrer de sants amb Jocs Florals amb el seu templet desaparegut.

Al bell mig del barri de Sants, l'arquitecte i militar Jaime Santomà i Casamor va aixecar a l'any 1926 un elegant edifici noucentista coronat per un vistós templet a la cantonada, que era visible des de considerable distància seguint la línia visual del carrer de Sants. Era situat als números 127-131 fent cantonada amb Jocs Florals i constava de baixos més quatre alçades que li conferien un aspecte monumental i burgés poc habitual en un barri obrer com aquell.

*1925.- La petició de llicència d'obres per construir l'edifici, presentat a l'ajuntament per Jaume Santomà i Casamor al novembre d'aquell any. (Font: Arxiu Municipal de Barcelona)

*1925.- El plànol del projecte original de la façana. (Font: Arxiu Municipal de Barcelona)

Santomà, el propietari i arquitecte de l'edifici, era capità d'enginyers de l'Armada provenia de la família de terratinents més poderosa de Sants i va fer la guerra amb Franco al bàndol nacional. Va morir a Vigo a resultes d'un fatal accident produït en caure d'una bastida mentre inspeccionava les obres de l'Escola Naval Militar.
Cap a finals dels anys 1950's l'Ajuntament de l'alcalde Porcioles va autoritzar remuntar els edificis i agefir-hi més pisos amb la peculiaritat de poder incorporar també àtics i sobreàtics lleugerament enretirats de la vertical de la façana. A conseqüència d'aquella nova permissivitat la Casa Santomà i el barri de Sants van perdre un element arquitectònic força interessant i singular. El 1965 la casa va ser reformada i ampliada. Tant l'esvelt templet com el remat final de la façana van desaparèixer per poder aixecar-hi tres alçades més: el cinquè pis, un àtic i un sobreàtic. Dissortadament aquestes operacions especulatives i atemptatòries contra el patrimoni històric de de la ciutat, no només es produien a l'Eixample sino també als barris de l'entorn.

*2013.- La Casa Santomà, avui pintada de rosa, és un edifici més del carrer de Sants, que passa totalment desapercebut i que dóna molt poques pistes sobre com era el seu aspecte original (Foto: GoogleEarth).

dissabte, 17 de gener de 2015

BANYS TURCS. Calàbria/Sepúlveda. (1930's-1980's)

Documentació aportada per ENRIC H. MARCH

1930's.- Portada d'un fullet informatiu.

En ple barri de Sant Antoni van existir uns banys turcs que ocupaven tot un edifici sencer en una de les cantonades de la cruïlla entre els carrers Calàbria i Sepúlveda davant del Col·legi Maria Auxiliadora. Les primeres notícies de l'existència d'aquest establiment daten dels anys 1930's i el configuren com un autèntic centre de tractament d'una gran diversitat de malalties i amb unes instal·lacions força completes on no hi faltaven el gimnàs i la piscina.

*1935.- Anunci en català publicat a La Veu de Catalunya al març d'aquell any.

*1936.- Anunci publicat a La Vanguardia amb les malalties i dolències que es podien tractar als Banys Turcs del carrer Calàbria 79

Un cas d'èxit contra l'obesitat

Plànol de l'emplaçament dels Banys Turcs al número 79 del carrer Calabria.

Els serveis oferien banys turcs individuals per a les senyores i tractaments específics contra l'obesitat amb una publicitat pedagògica que incorporava informació sobre com prendre un bany i quines eren les propietats sanadores de l'aigua calenta. També s'ofertaven banys convencionals amb departaments dotats de banyeres. Un altre segment de la clientela d'aquests banys eren els veins del barri que no tenien dutxa a casa i que hi anaven un o dos cops per setmana a tenir cura de la seva higiene personal.






Dues imatges de les instal·acions dels Banys Turcs




Alguns veins del barri de Sant Antoni recorden que durant els anys 1950's era força habitual veure als matins al futbolista hongarès Laszlo Kubala que visitava aquests banys, se suposa que per recuperar-se dels estralls de les farres de la nit anterior. També recorden el núvol espès que durant els mesos d'hivern es generava sobre la vorera del carrer Calàbria a causa del vapor que emergia d'una sortida que hi havia arran del terra.
El pas del temps i de la història va anar fent evolucionar aquell negoci que va acabar esdevenint un lloc de trobada idòni per als contactes homosexuals en una època on al col.lectiu gai, perseguit i marginat socialment, no li resultava gens facil disposar de llocs d'esbarjo. S'hi podia llogar habitacions durant tot un dia sencer i tot plegat destil·lava un aire decadent on no hi faltaven els habituals badocs que pràcticament hi feien vida. La instal·lacions van romandre actives durant tot el període franquista i posteriorment va continuar obertes fins als inicis dels anys 1980's.

divendres, 16 de gener de 2015

TORRE BARCELONA. BANCO DE MADRID. Diagonal 477. (1970-1990's)

Agraïments a FRANCISCO ARAUZ


*1972.- La Torre Barcelona en els seus primers anys quan era la seu del Banco de Madrid amb la seva façana original. (Foto: A. Fabregat)

L'edifici més alt de l'entorn de la plaça Francesc Macià va ser enlairat entre 1968 i 1970 i se'l va batejar com a Torre Barcelona. Acollia la seu barcelonina del Banco de Madrid i era situat entre els magatzems Sears i l'edifici Winterthur, el de la peculiar façana amb les finestres en forma de parpelles.
Les 24 plantes de la Torre Barcelona li concedien un volum i una alçaria que s'imposava sobre la resta d'edificacions de l'entorn i va canviar notablement la imatge de la plaça Calvo Sotelo (nom amb el que era coneguda aleshores l'actual plaça Francesc Macià). L'edifici va ser construit segons un projecte de l'arquitecte municipal Emili Bordoy Alcántara amb façana de vidre i metall de tons de color coure. Les dues últimes plantes eren cobertes per una trama metàl·lica de formes cúbiques que ocultaven les conduccions interiors de l'edifici i sobre la qual hi lluïen les lletres lluminoses de color groc amb el nom de l'entitat financera que hi tenia la seu (Banco de Madrid) i d'una de les seves filials Banco Catalán de Desarrollo.
L'accés principal a l'edifici era situat al número 477 de la Diagonal. Es realitzava a través d'un vestíbul extern cobert i revestit integralment de marbre de color crema. Sobre el terra de l'entrada hi havia una superfície lleugerament enfonsada i coberta d'aigua que era alimentada a través d'un seguit de brolladors que feien caure l'aigua a raig verticalment desde el sostre, talment com si es tractés d'una dutxa. Era aquell un espai força animat per la proximitat de la cafeteria La Oca, lloc habitual de trobada de molts grups de joves que freqüentàven les discoteques i locals de moda de la zona del Turó Parc i Galvany.
Aquella imatge dels anys 1970's i 1980's canviaria radicalment una dècada després. La Torre Barcelona va passar a mans del Grup Godó, que va procedir a una reforma integral del gratacels. Primerament s'hi va instal·lar a la planta baixa un dels platós de l'emissora local Citytv, que era visible des del carrer estant, mentre s'hi realitzava en directe el programa nocturn Vitamina N conduït per Jordi González. Un cop reformat tot l'edifici la imatge exterior va canviar radicalment conservant la façana de vidre però sectoritzada per tires horitzontals metàl·liques d'alumini i un acabament de vidre glaçat a l'última planta. Oficialment conservà el nom original però va començar a ser coneguda per Torre Godó i el seu interior acull les redaccions de les publicacions de premsa del grup, l'emissora RAC1 i el canal televisiu 8tv.

*1978.- Una altra vista del gratacels al capvespre durant les festes nadalenques. (Foto: Postals Escudo de Oro)


*2013.- Vista actual de la Torre Barcelona després de la reforma realitzada pel Grup Godó que va modificar la seva façana original.

dijous, 15 de gener de 2015

CARRER VILLARROEL. Perllongament de Diagonal a Travessera de Gràcia. (1926-1940's)

Agraïments a EMILIO GÓMEZ FERNÄNDEZ

*1926.- Foto aèria de la zona captada abans de completar-se la urbanització de la plaça Francesc Macià i poc després de l'obertura del tram de Villarroel que arribava fins a Travessera de Gràcia.

Cap a l'any 1926 es va iniciar la urbanització de la Diagonal a la zona que actualment ocupa la plaça Francesc Macià. Aquell indret, aleshores encara molt poc edificat, era una part de la zona coneguda com a Camp de Galvany entre el Turó Parc i la Granja Experimental. L'execució d'aquesta operació urbanística a la Diagonal va arribar a traçar els carrers de la trama de l'Eixample que la creuaven en direcció mar-muntanya. Igual com passa avui amb Muntaner, Aribau o Casanova, el carrer Villarroel creuava també la Diagonal i quedava perllongat en un tram de poc més de cinquanta metres fins a morir a Travessera de Gràcia, prop d'on arrenca el carrer Sagués. 
Les obres de construccio d'aquest petit tros de carrer van incloure l'alineació de les voreres i fins i tot es van plantar arbres als pocs escossells que permetia l'escassa llargària d'aquell tram, que mai va arribar a edificar-se en cap de les seves dues bandes. Al costat Llobregat hi quedava una parcel·la pol·ligonal, prop de l'embocadura del carrer Calvet a la Diagonal i cap a l'altra banda una part de la finca enjardinada dels Vilumara, que arribava fins a l'últim tram del carrer Casanova.
Acabada la Guerra Civil, es va alinear la Travessera de Gràcia, entre Calvet i Santaló, després d'expropiar part dels terrenys de la finca Vilumara. Aleshores el petit tram de Villarroel fou suprimit en quedar absorbit dins de l'illa triangular que avui delimiten els carrers Casanova, Travessera de Gràcia i Diagonal amb el vèrtix al començament del carrer Calvet.


*1931.- El petit tram del carrer Villarroel que creuava la Diagonal (aleshores avinguda Alfons XIII) en un plànol topogràfic municipal. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).

dimarts, 13 de gener de 2015

LOCOMOTORA TARRACO. Avda. Josep Tarradellas / Numància. (1980's - 1998)


*1980.- La locomotora Tarraco en els seus primers anys, quan encara no era un niu de brutícia  ni patia les conseqüències del vandalisme urbà.

L'acabament de les obres de cobertura i urbanització de superfície de l'entorn de l'estació de Sants van propiciar la decisió de monumentalitzar aquell l'entorn. L'operació es va resoldre amb una mena d'homenatge al ferrocarril mitjançant l'exposició d'una antiga locomotora, que es va situar sobre un pedestal a la cruïlla on arrenquen el carrer de Numancia i l'avinguda Josep Tarradellas. 
L'aparell exposat era la locomotora Tarraco, que va presidir durant més d'una dècada aquell espai que va romandre durant temps escassament urbanitzat en un entorn que semblava eternament inacabat. Pintada en colors negre i vermell, la progressiva irrupció de la moda dels graffittis i dels tags la va convertir en un autèntic lloc d'experimentació artística on tampoc hi faltava l'acció dels brètols que hi feien les seves necessitats.
Tot plegat va conduir a la progressiva degradació de la històrica locomotora fins al punt que el 1998 es va decidir donar per acabada la presència d'aquella màquina de vapor que va viatjar a Tarragona per a ser restaurada i exposada com a prèstec del Museu del Ferrocarril de Vilanova i la Geltrú. Al mateix lloc s'hi va plantar un bosquet d'alzineres,  que actualment (2015) continua encara pendent de la futura reurbanització un cop s'acabin les obres de l'AVE.

dissabte, 10 de gener de 2015

XALET DE FRANCISCO MERCADER ZUFIA. Santaló 8. (1906-1953)

Article elaborat amb la col·laboració d'EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ


*1917.- Imatge del xalet de Francisco Mercader. Darrera, a l'esquerra de la foto, es pot veure la torreta de la Fàbrica de Gaseoses de La Industrial Carbónica. (Font: Revista Arquitectura y Construcción).

Obra de l'arquitecte Josep Puig i Cadafalch (1867-1956), aquest xalet era propietat d'un dels membres de la família de l'aristòcrata Isabel Llorach. Francisco Mercader i de Zufia (1861-1932), vescomte de Belloch i general de l'exércit, va casar-se el 1899 amb Lluïsa Llorach i Dolsa, la germana d'Isabel.
Els Llorach van arribar a ocupar amb les seves mansions senyorívoles una gran part de l'illa delimitada pels carrers Muntaner, Avenir, Santaló i Travessera de Gràcia.
La construcció era un xalet a quatre vents envoltat d'un jardí. Disposava de soterrani, planta baixa lleugerament enlairada i dos pisos més amb teulada en pic i dues galeries laterals al nivell del primer pis. La parcel·la era colindant amb la gran mansió d'Isabel Llorach del carrer Muntaner, amb fàbrica de gaseoses La Industrial Carbónica de L. Coromina per la part de muntanya i per un altre xalet del clan Llorach per la banda més pròxima a la Travessera de Gràcia.

*1933.- Emplaçament del xalet (en groc) al sud del barri de Galvany. Sobre el plànol s'han indicat també, en blau, la Casa d'Isabel Llorach (A) i el Xalet d'Araceli Fabra (B) i els terrenys de la Reial Societat Sportiva Pompeia (A), (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya)

FLASH. Centre Cultural Recreatiu. Pub Musical. Avinguda Mistral 49 (1960's-1980's)

Agraïments a MIQUEL CARTISANO


Situat als baixos d'un immoble d'habitatges de l'Avinguda Mistral entre els carrers Rocafort i Entença, el Flash Club va néixer com a local social d'un centre cultural recreatiu per passar posteriorment a exercir de pub musical i discoteca. S'hi accedia per un estret passadís i a l'entrada hi havia un focus que simulava el d'un flaix fotogràfic dins una càmera. Cap als anys 1980's es va convertir en un club privat que pràcticament obria només de matinada. 


*1968.- Entre les activitats culturals del Flash Club durant els seus primers anys hi destacaven els premis fotogràfics. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)



dimecres, 7 de gener de 2015

COLMADO RAMON GRAU. Portaferrisa / Pi (1910's-1929)


*1910's.- El Colmado de Ramon Grau feia cantonada entre els carrers del Pi (a l'esquerra) i Portaferrissa (a la dreta). (Foto: Carles Fargas i Bonell. Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya).

Cap a finals del segle XIX i començaments del XX varen aparèixer a Barcelona les primeres botigues de queviures on era possible trobar-hi una gran diversitat de productes alimentaris. S'anomenaven popularment colmados en clara referència als seus aparadors i prestatges que apareixien colmats (plens de gom a gom fins a dalt) d'una gran multiplicitat de productes. Aquest reclam visual basat en uns imatge que evocava la riquesa i l'abundància es complementava també amb una altra denominació: ultramarins, aquesta referida a que alguns dels productes que s'hi venien eren portats de més enllà dels mars i dels oceans. 
Eren aquestes unes botigues que es caracteritzaven pels seus amplis aparadors que generalment ocupaven cantonades amb petites marquesines adossades a la façana que permetein ampliar l'espai expositor a peu de carrer.
El Colmado de Ramon Grau, situat a la cantonada entre la Portaferrissa i el carrer del Pi al costat de la plaça de la Cucurulla, va ser un d'aquests establiments, que en aquest cas va tenir una vida curta. El 1929 va ser substituït per una farmàcia. S'hi comercialitzaven productes importat des de terres llunyames que fins i tot arribaven a anunciar-se als diaris de l'època.

*1921.- Venda de plàtans al detall al Colmado Grau. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

dilluns, 5 de gener de 2015

CAL MANCO. Prostíbul. Portal de Santa Madrona 22. (1920's - 1938)


*1930's.- L'entrada al bordell del Manco al número 22 del carrer del Portal de Santa Madrona.

L'evolució del fenòmen de la prostitució al Barri Xino durant el primer terç del segle XX i fins a la desaparició de la Segona República, va ser meteòrica i presenta un conjunt de circumstàncies que el fan singular com a zona d'aquest sector sud del Raval on es concentrava el més gran nombre de negocis i serveis dedicats al conegut popularment com l'ofici més vell del món. Però al mateix temps fa palesa una gran diversitat pel que fa a les característiques de les cases de prostitució. En un extrem hi trobariem els bordells de categoria que ostentaven un reconegut pedigrí dins el sector amb uns preus allunyats de l'abast de tothom i visitats per les classes benestants i els forasters rics. Ens referim a casos com Madame Petit o La Sevillana. A l'altre extrem hi quedarien aquells altres locals que, sense deixar de ser un negoci rendible i d'èxit, eren freqüentats per sectors socials més humils amb dones que exercicen la prostitució en unes condicions de risc i perillositat per la salut pública i en àmbits i entorns impregnats de brutícia, misèria i pobresa material i d'esperit.
El bordell conegut com Cal Manco o Casa El Manco, situat al número 22 del carrer del Portal de Santa Madrona entre Migdia i Peracamps, va ser el més popular i visitat d'aquesta tipologia de prostíbuls de preus econòmics i condicions miserables. El propietari d'aquest local de mala vida era Rafael Salvà, que curiosament en regentava també un altre, només uns metres més enllà en direcció a la Rambla, de característiques ben diferents. Era una taverna tipica flamenca de nom Cal Manquet, que va viure el naixement artístic de la gran Carmen Amaya, mentre el cronista Sebastià Gasch quedava embaladit per les maneres que apuntava aquella jove gitaneta com a bailaora.  
Davant de Cal Manco els caps de setmana es formaven cues inacabables de clients delerosos d'aconseguir el favor sexual de pagament de les meuques del bordell. Paco Villar en la seva magnífica immersió per la història dels  racons del Barri Xino ha recollit [1] els testimonis de dos escriptors que amb un salt temporal entre l'un i l'altre de gairebé una dècada van tenir l'oportunitat (o el mal tràngol) de visitar Cal Manco i descriure el tipus de personal que s'hi movia així com algunes característiques de la seva miserable existència. 
Recollim només una petita selecció de fragments d'aquests testimonis reproduint el text literal amb el que van ser escrits:

Paco Madrid, al 1926 descrivia Cal Manco amb aquestes paraules [2]:

En la puerta una mujer gruesa con cara de hombre y los pechos caídos, con un cigarrillo y las nalgas desarrolladísimas, acaso por estar tantos años sentada en la misma silla de enea, sirve de portero (...) Alrededor de la gran sala hay una banqueta adosada a la pared forrada con hule rojo y lamentable (...) En el fondo una mesa de mármol y una pianola (...) La pianola funciona casi permanentemente. Las pupilas se encargan de ir pidiendo a cada cliente diez céntimos para darle marcha (...) Por los divanes hay seis o siete lupanarias gruesas, grotescas, absurdas, que no pueden inspirar pasión alguna a ninguna persona de sensibilidad y que son todavía la pasión de alguien. Hay campesinos con las manos callosas de mirada profundamente conmovida por la lujuria. De cuando en cuando pasa el Manquet que observa como funciona el negocio y mira a toda aquella gente con harta compasión.

Per la seva part, al 1933 Francisco Oliva feia aquestes consideracions sobre el famós bordell [3]:

La casa llamada del Manco es ya popular en Barcelona por ser la más acreditada en su género y al mismo tiempo las más económica. El dueño procura tener siempre a su disposición los más variados ejemplares de la fauna prostibularia. Una mujer vale tres pesetas y viene obligada a practicar el coito bucal solamente, en lo que algunas son destacadas maestras. (...) El salón es amplio, rodeado de divanes. En él hay una gramola que funciona mediante la introducción de una pieza de diez céntimos. Las mujeres corren de un lado para otro en camisa breve y transparente. Todas ellas fuman y parecen contentas de su suerte. Por cada hombre cobran tres pesetas  de las cuales deben entregar la mitad para la casa. Algunos sábados y domingos se calcula que desfilan por la casa cinco mil hombres, lo cual produce al dueño siete mil quinientas pesetas y generalmente la casa ingresa un mínimo de mil pesetas diarias.(...)
Todas ellas practican el safismo y generalmente sienten asco hacia el hombre al que solo ven a través del tipo que las ha perdido para dejarlas en manos de otros que forman cola y que por imperio de sus tres pesetas les exigen el máximum de asquerosidades. (...) Hay mujer de la casa El Manco que en día de concurrencia numerosa llega a masturbar con la boca hasta quinientos príapos. la operación la realizan indiferentemente, automáticamente (...) Son máquinas de provocar espasmos, insensibles al goce que proporcionan.

[1].- Villar, Paco. Historia y leyenda del Barrio Chino. Edicions La Campana. Barcelona. 1996
[2].- Madrid, Francisco. Sangre en Atarazanas. Ediciones La Flecha. Barcelona. 1926
[3].- Oliva, Francisco. Carne Cruda. La verdad sobre el Barrio Chino. Ediciones Adán y Eva. Barcelona. 1933.

divendres, 2 de gener de 2015

PAVELLÓ D'ITÀLIA DE LA FIRA DE MOSTRES (1960-1980's)

Agraïments a EMILIO GÓMEZ FERNANDEZ

*1960.- El Pavelló d'Italia de la Fira recent inaugurat. Davant encara hi havia un dels dos brolladors  que acompanyaven a la Font Màgica de Carles Buïgas com a vestigi del 1929. (Font: Cuardernos de Arquitectura)

L'any 1960 coincidint amb la XXVIII edició de la Fira Internacional de Mostres de Barcelona es va donar un impuls important al certàmen i es van construir alguns pavellons específics d'empreses i països (Txecoslovàquia i Rocalla,  en van ser dos exemples), que intentaven superar el caràcter efímers d'aquestes instal·lacions i dotar-los d'una voluntat de permanència. D'aquest grup la construcció més rellevant i fins i tot espectacular fou el nou Pavelló d'Italia. Es va aixecar en l'espai comprès entre la Font Màgica i el Pavelló de la Ciutat de Barcelona de l'Exposició de 1929. Va ser dissenyat per l'arquitecta italiana Augusta Desideria Pozzi amb la col·laboració dels enginyers Sbacchi i Serafini, també italians.

*1960,.- L'interior del pavelló era d'una gran lluminositat natural gràcies a les parets totalment de vidre que envoltaven l'edifici. (Font: Cuardernos de Arquitectura)

*1960.- Un detall de l'originalitat de l'estructura exterior que sostenia l'edifici(Font: Cuardernos de Arquitectura)

El disseny de la construcció destacava per la seva estructura externa de ferro que envoltava tot el pavelló de banda a banda formant unas trama que recordava la forma d'una aranya. Fou utilitzada per les delegacions comercials italianes per exposar els seus productes i s'hi organitzaven els actes corresponents durant les fires i salons que se celebraven en l'entorn de l'espai firal de Montjuïc.

*1967.- Vista aèria del Pla de la Font Màgica amb el Pavelló d'Itàlia assenyalat amb una fletxa.  El brollador que hi havia davant ja havia estat substituït per una làmina d'aigua rectangular.

*1967.- Una altra imatge aèria del Pavelló d'Itàlia captada des de la banda del carrer Lleida. 

Cap a finals de la dècada dels 1980's, sense que n'haguem pogut precisar la data el pavelló va desaparèixer i va ser substituït per un altre d'una gran simplesa en forma d'hangar de coberta metàl·lica amb forma de mig cilindre horitzontal. El nou pavelló va augmentar considerablement la superficie fins arribar pràcticament a les portes del Pavelló de la Ciutat de Barcelona, que va quedar totalment ocult. Des de 2003 que s'ha parlat sovint de la necessitat d'enderrocar aquesta estructura que desentona amb l'entorn i que presenta un aspecte força deplorable. Tot i això, ha conservat el nom de Pavelló d'Itàlia bàsicament per la coincidència d'ubicació amb l'original, però sense tenir-hi ja res a veure.



*2013.- Aspecte exterior i interior de l'hangar conegut encara com a Pavelló d'Itàlia que va substituïr l'original.


*2003.- Un curiós retall publicat a La Vanguardia en què es fa ressó de la queixa del consul italià que troba inqualificable que l'hangar que va substituïr el Pavelló d'Itàlia se'l segueixi coneguent encara amb aquest nom.

VIVER I VENDA DE PLANTES I ARBRES JOSEP VIDAL. Gran Via / Sepúlveda / Llança. (1910's-1948)

Agraïments a JORGE ÁLVAREZ, FRANCISCO ARAUZ i EMILIO GÓMEZ FERNANDEZ

Entre els anys 1910's i fins a la construcció del Pabellón del Deporte, després dedicat a canòdrom, més de la meitat de l'illa delimitada pels carrers Sepúlveda, Llança, Gran Via i Vilamarí va ser ocupada per una frondosa massa verda que emergia rera el petit edifici de l'Editorial Araluce. Era el viver del negoci de venda de de plantes i arbres propietat de Josep Vidal que havia succedit a l'empresa Vidal y Aldrufeu.

*1921.- Una foto aèria de la plaça Espanya d'abans de l'Exposició de 1929. A l'esquerra de la imatge, dins el rectangle groc, es veu el frondós espai boscós del viver de Josep Vidal (Foto: Gaspar Claret)

*1920's.- El viver des de la cantonada entre els carrers Llança i Sepúlveda. A la dreta l'Avinguda Mistral. (Foto: Autor desconegut).


*1928.- Dos petits retalls del diari La Vanguardia on es fa referència al viver de Josep Vidal


*1930's.- Una imatge de la cantonada Gran Via / Llança captada des de la plaça de toros les Arenes. Davant del viver es pot veure l'edifici de l'Editorial Araluce.


*1930.- L'accés al viver des de la cantonada Sepúlveda/Llança indicat amb la fletxa vermella (Foto: Col.lecció Privada Francisco Arauz).


*1934.- L'espai ocupat pel viver sobre un plànol topogràfic municipal (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya

Durant les vigílies nadalenques era habitual veure com les famílies del barri i de més lluny hi anaven a comprar els seus arbres de nadal. S'hi accedia indistintament per dues cancel·les metàl·liques situades a Gran Via i Sepúlveda. De fet el viver ocupava tot l'espai que després va servir d'emplaçament a la Parròquia de Sant Ferran provisionalment instal·lada al Paral.lel després de la Guerra i també al Pabellón del Deporte avantpassat directe del que després fou el Canódromo Pabellón. L'inici de la construcció d'aquesta instal·lació esportiva a l'any 1948 va fer desaparèixer definitivament el viver.