dissabte, 17 de gener de 2015

BANYS TURCS. Calàbria/Sepúlveda. (1930's-1980's)

Documentació aportada per ENRIC H. MARCH

1930's.- Portada d'un fullet informatiu.

En ple barri de Sant Antoni van existir uns banys turcs que ocupaven tot un edifici sencer en una de les cantonades de la cruïlla entre els carrers Calàbria i Sepúlveda davant del Col·legi Maria Auxiliadora. Les primeres notícies de l'existència d'aquest establiment daten dels anys 1930's i el configuren com un autèntic centre de tractament d'una gran diversitat de malalties i amb unes instal·lacions força completes on no hi faltaven el gimnàs i la piscina.

*1935.- Anunci en català publicat a La Veu de Catalunya al març d'aquell any.

*1936.- Anunci publicat a La Vanguardia amb les malalties i dolències que es podien tractar als Banys Turcs del carrer Calàbria 79

Un cas d'èxit contra l'obesitat

Plànol de l'emplaçament dels Banys Turcs al número 79 del carrer Calabria.

Els serveis oferien banys turcs individuals per a les senyores i tractaments específics contra l'obesitat amb una publicitat pedagògica que incorporava informació sobre com prendre un bany i quines eren les propietats sanadores de l'aigua calenta. També s'ofertaven banys convencionals amb departaments dotats de banyeres. Un altre segment de la clientela d'aquests banys eren els veins del barri que no tenien dutxa a casa i que hi anaven un o dos cops per setmana a tenir cura de la seva higiene personal.






Dues imatges de les instal·acions dels Banys Turcs




Alguns veins del barri de Sant Antoni recorden que durant els anys 1950's era força habitual veure als matins al futbolista hongarès Laszlo Kubala que visitava aquests banys, se suposa que per recuperar-se dels estralls de les farres de la nit anterior. També recorden el núvol espès que durant els mesos d'hivern es generava sobre la vorera del carrer Calàbria a causa del vapor que emergia d'una sortida que hi havia arran del terra.
El pas del temps i de la història va anar fent evolucionar aquell negoci que va acabar esdevenint un lloc de trobada idòni per als contactes homosexuals en una època on al col.lectiu gai, perseguit i marginat socialment, no li resultava gens facil disposar de llocs d'esbarjo. S'hi podia llogar habitacions durant tot un dia sencer i tot plegat destil·lava un aire decadent on no hi faltaven els habituals badocs que pràcticament hi feien vida. La instal·lacions van romandre actives durant tot el període franquista i posteriorment va continuar obertes fins als inicis dels anys 1980's.

5 comentaris:

  1. Hubo una época (1965/70) en que funcionaban con leña. A veces veía descargar los camiones.
    recuerdo que la entrada estaba hecha de azulejos de color azul claro y que por la calle Calabria había un respiradero a ran de acera que en época de frío aquella parte de la acera se sumía en una nube blanca que se elevaba por la acción del vapor que emergía de allí.
    Mucha gente del barrio que no disponía de calentador, o que el termo era pequeño y el agua caliente duraba lo justo para una ducha, aprovechaba los domingos para irse a duchar y a bañar.
    Un abrazo

    ResponElimina
  2. Jo ja havia conegut els banys populars del Clot, inaugurats el 1940 i molt ben cuidats encara els anys 60. Els banys turcs de Calàbria eren ben diferents. Quan vaig els vaig conèixer i freqüentar, els llocs més interessants eren les dues sales de vapor progressiu (més i menys calent), amb tumbones, i la piscina de les fotos, molt atrotinada però que recordava els d'Istanbul. L'aspecte era del tot decadent.
    En lloc de vestidors, es podia llogar una habitació amb llit, lavabo, cadira i armariet, per a tot el dia. Bona part de la clientela de la postguerra eren veïns que, com era habitual aleshores, no tenien bany a casa.
    Però per altra banda, l'ambient era gay, però no ho era manifestament. Ho era a l'estil de la vella època. Tothom ho sabia, però imperava una certa discreció plena de complicitats. Tenia l'encant dels llocs decadents; d'aquells indrets, com el canòdrom Pabellón, o alguns cinemes de barri, en què semblava que entraves en el túnel del temps, on res havia canviat des de feia dècades.
    No sé si deu quedar cap lloc així a Barcelona. Potser algun vell gimnàs d'aquells de principal, si en sobreviu cap.
    Un altre dels "encants" era que, també com al canòdrom, hi havia gent que hi feia vida, des que obrien fins que tancaven. Hi veies desfilar el temps; el passat i el present, amb l'estranya sensació que de futur no n'hi havia.

    ResponElimina
  3. si no me equivoco en la película ESTAMBUL 66 rodada casi en su totalidad en Barcelona,salian unas secuencias rodadadas en ellos


    ResponElimina
  4. Als anys 70's un ex-jefe meu solía frequentar-lo en hores de treball....

    ResponElimina
  5. Crec recordar que es van cremar al 1952, un any que va fer una onada de fed i l´aigua dels bombers es va congelar.


    ResponElimina