diumenge, 28 de febrer de 2016

JARDINS D'EMILI VENDRELL. Projecte original. Joaquim Costa/Peu de la Creu (1982-2001)

Agraïments a MARIA JOSÉ GONZÁLEZ


*1980's.- La plaça en la seva concepció original, separada del carrer per uns murs amb reixes que es veuen al fons de la imatge i que permetien el seu tancament nocturn. (Foto: Gaspar Maza)

Recuperada la democràcia, una de les primeres intervencions del nou ajuntament al barri del Raval va ser l'esponjament d'un solar a la cruïlla dels carrers Joaquín Costa i Peu de la Creu. Aquesta operació de microurbanisme va permetre alliberar uns 580 metres quadrats que es van destinar a plaça pública.
L'espai es va dedicar al celebre tenor Emili Vendrell i Ibars (1893-1962), fill del carrer de la Cera molt a prop d'allà. El projecte, d'acord amb la seva concepció original de Beth Galí i Rosa Maria Clotet, es va executar com un espai semitancat, delimitat pels murs i les obertures dels baixos l'antic immoble. Es van restaurar les mitgeres i a la banda de Joaquín Costa es va situat una font amb un relleu en bronze i una inscripció, obra de Rafael Solanich, dedicada al tenor. El terreny es va plantar de tipuanes, uns arbres de floració groga que no van trigar en créixer i donar una frondosa coberta vegetal a l'espai.
La inauguració oficial va tenir lloc el 9 de maig de 1982, amb la presència de l'alcalde Narcís Serra i dels regidors Mercè Sala i Josep Miquel Abad. Tampoc hi va faltar gent de l'espectacle com Mary Santpere, Ramon Calduch o l'humorista Eugenio.
Ben aviat però, es va començar a percebre que l'idea inicial de generar un espai de calma i tranquilitat per als veins no quallava. El barri vivia encara temps àlgids pel que fa a problemes socials de delinqüència i drogaaddició. El lloc esdevingué un racó brut i perillós, presidit per una sensació d'inseguretat i freqüentat per persones que convidaven poc a entrar i seure-hi. Els grups de marginats que hi feien vida van acabar fent seu el petit territori i els veins del barri se'l miraven de reüll sense ganes ni ànims de ficar-hi els peus. El brollador permament va quedar aviat avariat i la brutícia acumulada va acabar de consolidar un espai de dificil manteniment i escàs aprofitament. Les actuacions immediates van ser posar-hi reixes pel seu tancament nocturn, que aviat esdevingué permanent 



*1999.- Tres imatges dels murs i reixes que perimetraven els jardins d'Emili Vendrell durant l'època que ja romanien sempre tancats. (Font: Àngels Molina. Televisió Ciutat Vella)

Va tenir que passar més d'una dècada per desterrar aquella imatge de racó tancat i desaprofitat. Finalment es va procedir a redissenyar el jardí mitjançant una intervenció que suposava l'enderroc de tot el perímetre de mur i que va comportar també l'obertuta de finestres a la mitgera de Peu de la Creu amb portes als locals dels baixos. Quedava desterrada per sempre la vella imatge del jardí enxovat, perillós i allunyat de la seva funció de lloc d'esbarjo. La reinauguració es va produir el 2002.  


*2013.- Dues imatges dels jardins d'Emili Vendrell després de la reforma del 2002. 

ALMACENES LA MARIPOSA. Ronda Sant Antoni / Urgell (1943-1963)


*1943.- Anunci publicat a La Vanguardia en ocasió de la inauguració dels magatzems l'últim dia de l'any. 

Inaugurats el dia 30 de desembre de 1943 a la cantonada entre l'inici del carrer Urgell i de la Ronda de Sant Antoni, davant mateix del mercat, aquests magatzems van ser creats per iniciativa de Lluís Aspachs i oferien al client una àmplia varietat de teixits de tota mena (seda, llana, llenceria...). Van desaparèixer a finals del 1963 i el local va ser ocupat per la botiga d'Electrodomèstics Calero inaugurada l'últim dia de gener de 1964.

*1943.- Retall de la crònica de la inauguració dels magatzems publicat a La Vanguardia del 31 de desembre.


*1951.- Anunci de La Mariposa (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

divendres, 26 de febrer de 2016

BAILE SALON METROPOLITANO. Consell de Cent 224-228 (1939-1961)


*1941.- Un programa dels primers temps del Salón Metropolitano. (Font: todocoleccion.com)

Continuador de la sala L'Ocell de Foc del carrer Consell de Cent, aquest local feia cantonada amb el tram de mar del passatge Valeri Serra (aleshores Pasaje de la Merced) entre els carrers Casanova i Muntaner. Baile Salón Metropolitano va ser el nom que va adoptar el local després de l'acabament de la Guerra Civil. El mateix any 1939, la sala ja tornava a estar activa oferint sessions de ball amb orquestra.

*1941.- Contingut del programa del revers del fotograma anterior amb l'orquestra Balcells Planas gairebé monopolitzant les actuacions. (Font: todocoleccion.com)

El Metropolitano programava balls continus en sessions de matí, tarda i nit especialment els diumenges i festius. El 1960 va ser sotmès a una reforma però només un any després, a començaments del 1961, va deixar de funcionar i pocs mesos després el local seria enderrocat. La nova època de les discoteques i els pubs trucava a la porta.

*1960.- El Baile Metropolitano a la cartellera de La Vanguardia en la seva última època, després de la reforma del local.

*1961.- Anunci publicat a La Vanguardia sobre l'enderrocament del local i el material resultant.

dimarts, 23 de febrer de 2016

RESTAURANT NOU RHIN (NUEVO RHIN). Ronda Sant Pere 4. (1917-1918)

Agraiments a MIQUEL F. PACHA

Una petita nota de premsa publicada en l'edició de la Revista Festa del 30 de gener de 1917 informava del recent tancament del Restaurant Rhin de Plaça Catalunya número 2 i de l'obertura, per part dels mateixos empleats de l'esmentat local, d'un altre establiment de restauració i cafè a la Ronda de Sant Pere número 6 amb el nom de Nou Rhin o Nuevo Rhin.

*1917.-  Nota publicada a la Revista La Festa sobre el trànsit del Rhin al Nou Rhin.


Emplaçaments del Rhin original i del Nuevo Rhin (El plànol és de 1933. Font Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).

*1917.- Dinar de Nadal al Nuevo Rhin a l'edició de La Vanguardia del 22 de desembre.

dilluns, 22 de febrer de 2016

CAFÈ-RESTAURANT CATALUÑA. Plaça Catalunya 4. (1914-1954)

Agraïments a FRANCISCO ARAUZ



Obert al públic el 23 de juny de 1914, revetlla de Sant Joan, per Ramon Perramón, el Cafè Restaurant Cataluña era a la cantonada de la Plaça Catalunya (núm. 4) amb Bergara (núm. 16) davant mateix del Teatre Eldorado. Era doncs un local que a les nits es nodria d'una clientela fidel al teatre i també a la sala de cinema que hi havia pràcticament al costat el Salón Cataluña. Poc després d'un any de la seva inauguració el negoci va passar a ser propietat de Joan Amils i Josep Bachs. A les seves taules es van formar nombroses penyes de politics i intel·lectuals.  

*1915.- El Cataluña poc després de la seva obertura al públic. (Font: Barcelona Atracción)



El Cataluña va romandre actiu fins el 1954, quan ja tenia l'edifici el Banc de Bilbao davant i trobar un cafè de tertulians a Plaça Catalunya començava a formar part de la història. 



*1954.- La Hoja del Lunes informava del tancament del local i feia una ressenya de la seva història

diumenge, 21 de febrer de 2016

ESTACIÓ DE SERVEI / BENZINERA. Balmes/Diagonal (1930-1965)

Agraïments a FRANCISCO ARAUZ




Una de les estacions de servei a l'automobilista i de repostatge de benzina més històriques de la ciutat va ser la que era emplaçada a la cantonada de Balmes amb Diagonal davant de l'embocadura del final del carrer París.
Oberta a començament dels anys 1930's coincidint amb la proliferació de benzineres i tallers d'automòbils al carrer Balmes després de la cobertura de les vies, el negoci va ser promogut per Josep Solanellas que li va posar el nom de American Auto Service. Era molt comú aleshores que les estacions de servei portessin noms escrits amb anglés, que evocaven també la identificació de la indústria de l'automòbil amb el país nordamericà.


*1935.- Les benzineres de la ciutat en un retall d'un anunci publicat a La Vanguardia.

*1930.- L'estació de servei American Auto Service propietat de Josep Solanellas.

Acabada la Guerra Civil el negoci va perdre aquest nom a causa que no s'admetien noms comercials amb paraules no espanyoles. La benzinera va passar a ser gestionada per l'empresa GEDSSA i va esdevenir un clàssic a la Diagonal fins que a mitjans de la dècada dels anys 1960's el terreny va ser venut i s'hi va aixecar l'esvelt gratacels de 24 pisos del Banco Atlántico (avui BancSabadell), obra de Francesc Mitjans i Santiago Balcells, que juntament amb el Comercial Transatlántico (avui Deutsche Bank) de Diagonal/Passeig de Gracia, trencaven la uniformitat d'alçades de la zona, afegint un toc de modernitat a l'skyline barceloní, fet que fou força criticat en el seu moment.


*1968.- L'edifici del Banco Atlántico en la seva fase final de construcció. Aquest gratacels es va enlairar sobre el solar que abans havia ocupat la benzinera.

dissabte, 20 de febrer de 2016

ONYX PUB. Rocafort 187. (1976-1992)

Article elaborat en col·laboració amb FERNANDO DE LA TORRE





Al febrer de 1976 Jaume Palacios i Fernando de la Torre Melchor van obrir un local musical a l'Esquerra de l'Eixample, prop de l'Avinguda de Roma. Ja havien tingut alguna experiència prèvia com a gestors de bars musicals i el seu nou projecte es va fer realitat al carrer Rocafort 187 amb el nom d'Onyx Pub. Molt aprop, al mateix carrer Rocafort, hi havien dues discoteques que ja portaven uns anys d'història a les seves esquenes com eren Performance (a la cantonada amb Provença) i una mica més amunt Criterium a la cantonada amb Rosselló.
L'èxit de l'Onyx Pub va ser immediat. En aquells anys era força habitual anar a prendre una copa a la tarda en sortir de la feina fins abans de sopar o de retornar a casa. L'horari de l'Onyx era de 7:00 de la tarda a la 1:30 de la matinada tal i com obligava la normativa de l'època i els caps de setmana s'allargava una hora més. La clientela es va nodrir d'habituals de les discoteques de la zona i aviat va aplegar un públic propi i fidel que escoltava el bon pop-rock dels anys 1970's i 1980's que s'hi punxava. La poca llum interior fomentava la presència de parelles que hi passaven la tarda en els seus sofàs.

*1977.- Un grup d'amics i habituals de l'Onyx. (Foto: Fernando de la Torre)

El local tenia inicialment uns 100 metres quadrats de superfície amb la forma d'un tub de 25 metres de llarg per 4 d'ample amb una sala amb sofàs prop de l'entrada, la barra tot seguit i una altra zona de sofàs al final. La decoracio interior es va decantar pel color negre com a dominant (igual que l'ònix) amb la barra, les prestatgeries i els detalls de color plata.
Les parets van ser decorades amb caricatures de músics famosos com Mike Jagger, David Bowie o Jimmy Hendrix. Sobre una de les parets de l'entrada s'hi va inst·lar un gran pantalla de quatre metres d'ample on es projectaven continuadament imatges de motius jusicals així com acudfits i imatges de models nues extretes de les revistes Playboy i Lui, que en aquells anys començaven a estar de rigorosa actualitat amb el fenòmen del destape i la progresiva abolició de la censura. Al mateix temps, s'hi projectaven fotos del propi local i del públic captades al moment.     
Només un any després el local es va ampliar afegint-hi l'antiga porteria del costat que va permetre situar una altra barra més petita al fons i ampliar aquell segon espai de sofàs. L'ampliació va permetre també disposar de més espai per programar actuacions de música en viu. Hi varen actuar músics com Enric Herrera ex membre del grup Màquina!, Santi Picó o Juan y Miguel.
Les protestes dels veins no van trigar en fer-se notar i els concerts van haver de ser suprimits. El tema música en viu es va reorientar amb actuacions més esporàdiques i menys sorolloses.
Un dels seus fundadors, Fernando de la Torre, músic i cantant, va ser un dels més actius durant aquesta etapa tant en solitari com acompanyat del grup Crimen pasional, amb Josep Maria Baulenas.
Posteriorment es van suprimir els sofàs de l'entrada i s'hi va instal·lar una taula de billar. La decoració interior també va canviar incorporant-hi imatges femenines en 3D  realitzades en porexpan per l'artista Manuel Melchor. Amb els Mundials de Futbol de 1982 s'hi va afegir també un projector de video per veure-hi els partits.

*1980's.- Aspecte interior del local. (Foto: Fernando de la Torre)

*1980's.- Una de les figures femenines de porexpan que decoraven les parets de l'Onyx. (Foto: Fernando de la Torre)


*1980's.- Amb l'arribada dels videoclips el local es va transformar en Onyx Video Pub. (Foto: Fernando de la Torre)

El 1980 els dos socis fundadors van obrir una pizzeria a Blanes amb el nom de Il Navigante, que dos anys després es va traslladar a la Plaça Letamendi amb el mateix nom. Posteriorment, van separar-se amistosament del projecte de l'Onyx, que Fernando de la Torre va continuar fins al 1992 quan el local va desaparèixer per convertir-se en el karaoke A Viva Voz.
Els dos fundadors de l'Onyx van continuar posteriorment regentant diversos locals nocturns musicals a la ciutat.      

Jaume Palacios i Fernando de la Torre en els anys que van posar en marxa l'Onyx i més recentment.(Foto: Fernando de la Torre


dijous, 18 de febrer de 2016

TRAMVIA DEL CARRER ANGLÍ. Trajecte Tres Torres-Peu Funicular (1907-1936)

Article elaborat amb la col·laboració de l'ALFRED PUIG


*1900's.- Les vies del tramvia del carrer Anglí a partir del Passeig de la Bonanova en una postal de l'època.

El 14 de gener de 1907 va entrar en servei una línia de tramvia que recorria tot el carrer Anglí des de l'estació de tren de Les Tres Torres fins arribar al Peu del Funicular a Vallvidrera. El trajecte tenia una longitud de 2.125 metres la major part d'ells amb doble via d'amplada de 1.435 milímetres. Un cop arribava al capdamunt d'Anglí on hi havia la plaça de Benet XV girava pel carrer Barraquetes i després enfilava el carrer Granados fins a l'estació del funicular. Inicialment el trajecte formava part d'un ramal de la línia Plaça Catalunya-Sarrià i no calia baixar a Tres Torres.
Quan es va perllongar la línia de Sarrià fins a Les Planes i Sant Cugat es va suprimir el tram final del tramvia que ja ocupaven les vies fèrries de la nova linia que travessava Collserola. El recorregut va quedar aleshores reduit a 1.650 metres. Fou en aquell any 1919 quan el tramvia del carrer Anglí va esdevenir autònom, tot i que mantenia l'enllaç amb la via de Sarrià a Les Tres Torres que va esdevenir una estació d'enllaç. El seu recorregut va acabar a partir d'aleshores al capdamunt del carrer Granados.
La línia va ser coberta per tres unitats de tramvies tipus Charleroi numerats amb el 6, 15 i 16, que provenien dels les primeres unitats d'electrificació del ferrocarril de Sarrià a Barcelona. Aquests tres cotxes van ser reformats entre l'octubre de 1921 i l'abril de 1932 i van ser renumenats amb el 206, 215 i 216 respectivament
Popularment la linia era coneguda com el Tramvia dels Cinc perquè el viatge costava 5 cèntims.
Va deixar de prestar servei el 1936 amb l'esclat de la Guerra Civil i un cop acabada hi va haver un intent no reeixit de reobrir la línia a l'any 1939. Els cotxes quedarien apartats a l'estació de Gràcia fins a l'any 1967.

*1900's.- Cruïlla de carrer i de vies a la confluència d'Anglí amb el passeig de la Bonanova


Recorregut del tramvia des del final del carrer Anglí fins al carrer Granados (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya)



Dos bitllets del tramvia del carrer Anglí (Col·lecció Francisco Arauz).


*1910's.- El tramvia del carrer Anglí en el seu ultim tram del trajecte original. Aqui el veiem creuant el pont sobre la Riera de Vallvidrera que després va ser desviada per construir sobre l'antiga llera la linia cap a Les Planes.

El final del trajecte a partir de 1919 era al capdamunt del carrer Granados al costat de l'antic escorxador de Sarrià.

*1910's.- Punt final de la línia del tramvia a l'Estació inferior del Funicular de Vallvidrera.

diumenge, 14 de febrer de 2016

CAN COMELLA. (1912-1971)

Agraïments a CARMEN GIMÉNEZ


*1971.- Imatge de Can Comella en els seus últims temps, quan el rètol de la Comunitat de Propietaris Promsa ja anunciava el seu imminent enderrocament.

Construida el 1912 segons un projecte de l'arquitecte vigatà Josep Maria Pericas i Morros (1881-1966), aquesta casa ocupava la cantonada entre els carrers Nena Casas i Milanesat davant de la petita Plaça del Carril, tocant a Via Augusta, al barri de les Tres Torres. 
Pericas, que un any després va projectar el monument a Jacint Verdaguer, va rebre l'encàrrec d'aixecar la casa de part de l'industrial de Vic Jacint Comella i Colom (1860-1930), que havia estat soci del seu pare en els negocis de producció i distribució d'electricitat. Els seus elements més singulars eren la torre que s'enlairava a la part del darrera entre els dos cossos de l'edifici i l'arc de la porta d'accés situada al bell mig de la cantonada i que evocava l'estil romànic.
Malauradament va ser enderrocat entre el 14 i el 19 de juny de 1971 quan al Col·legi Oficial d'Arquitectes s'estava tramitant el seu expedient per a catalogar-lo com a monument historicoartístic. 

*1933.- Emplaçament de Can Comella prop de l'estació de les Tres Torres de la línia del carril de Sarrià. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya)


*1960's.- Vista aèria de Can Comella


*2004.- Edifici que es va construir al solar alliberat per l'enderrocament de Can Comella. (Font: GoogleEarth)

dijous, 11 de febrer de 2016

BROLLADORS DE LA PLAÇA DE L'ESTACIÓ DE SANTS (1983)



Confessaré que la plaça de l'Estació de Sants (oficialment batejada després com dels Països Catalans) mai ha estat santa de la meva devoció. Més enllà de criteris estètics i del seu indubtable impacte inicial com una proposta trencadora i valenta en el disseny de nous espais urbans, la seva nul·la integració a l'entorn i l'escassa utilització pràctica per part del ciutadà considero que l'eleven a la categoria de fiasco. Si a més considerem que és la primera imatge que reben de la ciutat els nous arribats via ferrocarril, tampoc és la que molts voldriem que els forasters s'emportessin.
La plaça, dissenyada per Albert Viaplana i Helio Piñón, es va configurar a través d'un espai cobert de plaques de granit on els elements metàl·lics, el marbre i el formigó monopolitzen tot l'entorn. Una ziga-zaga de seients de fusta (avui desapareguts) que simulàven els vagons d'un tren ocupava la banda més propera al carrer Viriat. Un gran pal·li metàlalic, una llarga pèrgola-passadís coberta amb la figura d'un gat al sostre i una gran finestra de marbre de granit rosa en són els altres elements més destacables. Aviat es va convertir en la icona indiscutible del fenòmen de les places dures, que van portar els nous dissenyadors d'espais urbans amb l'arribada dels ajuntaments democràtics. Una proposta que gairebé va desterrar el color verd i el regne vegetal dels nous espais públics. Com a molt, el verd d'aquesta plaça es va reduir a unes exemplars esquifits de plantes enfiladisses que remuntaven amb prou feines uns paravents metal·lics enxarxats que hi ha davant de la Torre Catalunya. Amb el temps aquest microtestimoni del verd també es va fer fonedís, mentre a finals dels 1990's la plaça esdevenia l'àgora preferida dels feixistes d'extrema dreta per manifestar-se.
I expressament, he deixat pel final el que per mi era l'element més dinàmic i suggerent d'aquell espai. Em refereixo al grup de brolladors d'alçades diverses que hi havia a la part muntanya de la plaça i que a l'estiu feia sovint les funcions de dutxa improvisada per algun turista o ciutadà victima de la calor. L'aigua sortia formant unes campanes  i no se sap ben bé fins quan van durar, però era l'únic racó que trencava la fredor i la quietud de la plaça. Després els virtuosos de l'skate varen ocupar la plaça i la van fer seva posant-hi la música dels espetecs de les seves taules contra els bancs i els vorals de marbre i formigó. La degradació, les esquerdes, la brutícia i l'abandó no trigaren en instal·lar-s'hi. Mai ha estat aquell un lloc amable al vianant... i és un espai tan gran !!!.
Només n'enyoro els brolladors i confesso també que poc m'importaria que la plaça sencera aparegués un dia en aquest blog com a desapareguda del tot. 


*1990.- L'espai dels brolladors

dimecres, 10 de febrer de 2016

PANORAMA ARTÍSTIC FANTÀSTIC DE LES COVES DE MALLORCA. Fontanella / Passeig de Gràcia / Plaça Catalunya. (1888-1889)

Article elaborat amb la col.laboració i el material aportat per MIQUEL F. PACHAENRIC COMAS i PARER i MARIA JOSÉ GÓNZÁLEZ


Amb tota probabilitat els Panorames de Waterloo (a la Plaça Catalunya prop de l'embocadura amb Bergara) i de Plewna (a la Gran Via on després es va aixecar el Coliseum) van ser el dos exponents barcelonins més rellevants i coneguts d'aquests espectacles, que reproduien imatges de la natura i passatges històrics en grans superfícies a les principals ciutats europees de finals del segle XIX.
Molt menys coneguda, gairebé ignorada, va ser una altra d'aquestes instal·lacions coneguda amb el nom genèric de Panorama Artístico Fantástico i en altres ocasions esmentat com Panorama de las Cuevas de Mallorca segons les publicacions de l'època. Els seus orígens es remunten als primers mesos de l'any 1888 en plena efervescència ciutadana per la celebració de l'Exposició Internacional. 

*1888.- Primera notícia publicada en premsa sobre la pròxima instal·lació d'un espectacle de vistes i quadres a la cantonada Fontanella amb Passeig de Gràcia. (Font: La Nueva Lucha. Edició del 27 de gener de 1888) 

*1888.- El 22 d'abril d'aquell any El Eco del Pallás publicava una carta al director en la que s'hi podia llegir aquest fragment.

*1888.- A primers de maig la premsa fixava com a data d'inauguració del panorama la visita de la Reina Regent a Barcelona (Font: La Vanguardia. Edició del 3 de maig)

La inauguració es va produir a mitjans del mes de maig després de mesos d'obres. El dissenyador d'aquest espectacle era el català Josep Casanova, que va aconseguir atraure la curiositat i l'atenció dels barcelonins i dels forasters que visitaven la ciutat atrets per l'Exposició.
El panorama reproduia diversos passatges naturals en un indret ple de coves amb forats per visualitzar les imatges. L'emplaçament exacte era al carrer Fontanella (que aleshores encara ocupava tota la vorera mar de plaça) amb l'arrencada del passeig de Gràcia davant mateix del Portal de l'Àngel.

Emplaçament del panorama sobre un plànol d'un projecte de reordenació de la Plaça Catalunya. (Gentilesa d'Enric Comas i Parer)

*1888.- El 19 de maig La Dinastia informava de la inauguració i cantava les excelències de la instal·lació.


*1888.- El 25 de maig La Ilustracion Católica feia aquesta descripció del que es podia veure dins el recinte del panorama.

La instal·lació va romandre en actiu fins que a primers de febrer de 1889 un incendi de causes desconegudes, declarat a primera hora de la tarda, va provocar la destrucció total d'aquesta atracció.


*1889.- Notícia de l'incendi que va destruir el panorama al febrer d'aquell any. (Font: La Nueva Lucha. Edició del 6 de febrer)

*1889.- La mateixa notícia a les planes de La Vanguardia.