dimarts, 31 de maig de 2016

DISPENSARI DELS TREBALLADORS DEL PORT (1940-1950's)

Agraïments a FRANCISCO ARAUZ


*1940.- Entrada al dispensari dels Servicios Sindicales del Puerto el dia del seva inauguració.(Foto: Pérez de Rozas / La Vanguardia)

El 27 de novembre de 1940, després d'un any d'esgotadors treballs i penúries per intentar retornar al port de Barcelona una imatge digna i reconstruir gran part de tot allò que les bombes nacionals de la guerra havien malmès, l'aparell nacional-sindicalista del règim franquista va inaugurar a l'esplanada de la Barceloneta, rera la plaça Palau, un petit dispensari per atendre als treballadors portuaris. 
Una important representació de camises blaves acompanyats de les sotanes d'algunes autoritats eclesiàstiques de la ciutat i amb la solemne presència del governador civil Wenceslao González Oliveros varen obrir les portes d'aquest servei destinat exclusivament als treballadors del port, notícia que el periòdic local La Vanguardia recollia a la portada del dia següent. L'entrada del dispensari apareixia amb tota la iconografia nacional-sindicalista pròpia de l'època.

                  
*1940.- Portada de La Vanguardia del 28 de novembre 

El petit edifici va fer la seva funció al costat de les vies del tren de mercaderies que anava des del port cap als terrenys ferroviaris annexos a l'Estació de França. Els serveis sanitaris d'aquest dispensari varen ser traslladats als anys 1960's a un altre edifici nou de trinca que avui encara podem veure al final del Moll de la Fusta. Posteriorment, el vell dispensari seria habilitat com a biblioteca i cap a finals dels anys 1960's va esdevenir benzinera aprofitant part de la seva estructura original i afegint-hi una coberta  que donava aixopluc als cotxes i als seus conductors mentre repostaven. Les obres olímpiques del 1988 varen donar un nou impuls a la zona ja convertida en una plaça dedicada al geògraf Pau Vila i el que quedava d'aquell vell edifici franquista va ser definitivament enderrocat.

*1950's.- L'edifici del dispensari apareix aquí amb el rètol de Sección de Trabajos Portuarios.

*1970's.- Una benzinera va passar a ocupar el lloc de l'antic dispensari.

dilluns, 30 de maig de 2016

CASERNA DELS MOSSOS DE LES ESQUADRES DE VIGILÀNCIA DEL PORT (1905-1930's)

Material fotogràfic de FRANCISCO ARAUZ



Aquest petit edifici portuari de només una planta va ser projectat a principis del segle XX per acollir els serveis de vigilància del port, que inicialment eren situats a l'edifici dels Magatzems Generals de Comerç

*1904.- Fragment de la Memòria del Port de Barcelona de l'any 1903 on es fa esment a la imminent construcció de la caserna.

La caserna era situada a l'espai intermig entre els Magatzems Generals de Comerç (avui Palau de Mar) i els rafals del Passeig Nacional de la Barceloneta (avui Joan de Borbó). Va desaparèixer després de la Guerra Civil.

*1933.- Emplaçament de la caserna en un plànol municipal de l'època (Font: Institut Cartogràfic i Geológic de Catalunya)


*1930's.- La caserna en primer terme a l'esquerra els rafals del Moll de la Barceloneta i a la dreta els Magatzems Generals de Comerç del Moll del Dipòsit. 

dissabte, 28 de maig de 2016

RAMON JULIBERT. El tenor del Metro (1929-2013)


*2011.- Ramon Julibert a l'estació de Metro de Paral.lel (Foto: Florian Bachmeier)

La primera impressió que molta gent s'enduia en veure'l era la d'un captaire més dels que demanen caritat a canvi de cantar. Però tot aquell que invertia un temps en la seva observació s'adonava que aquell home era diferent. El seu espai natural habitual era l'andana del metro i més concretament la l'estació de Passeig de Gràcia de la línia 3, tot i que se'l podia veure també en d'altres indrets cèntrics de la xarxa soterrània del nostre metropolità. L'americana i la corbata no hi mancaven mai en la seva indumentària i cobrien el cos prim i quixotesc d'un home vell, que semblava talment sortit d'un quadre de El Greco. Duia sempre a les mans un convencional bolígraf bic-cristall al que el seu particular univers atribuïa dues funcions bàsiques i gairebé simultànies: la de batuta improvisada per acompanyar les seves interpretacions i la de micròfon que s'acostava a la boca quan arrencava a cantar.  Sovint se'l veia altament concentrat i emetia un sorolls guturals preparatoris al seu particular inici del càntic en el metro.
Ramon Julibert i Torras va morir el 5 de desembre de 2013 a causa de les complicacions derivades d'una operació de cataractes. Fou a partir d'aleshores que començaren a aparèixer articles de premsa sobre la seva persona i el 2014 Joan Vall li va dedicar un documental.


Enllaç d'interès:
Qui era l'home de l'estació de Passeig de Gràcia? (Article de Toni Vall al blog de Victor Lluelles)

*2014.- Trailer del documental de Joan Vall L'home del metro.

divendres, 27 de maig de 2016

STRIKE CLUB. Bolera. Passatge Domingo 12. (1952-1955)

Agraïments a EUGENIO GUARDIOLA SANTAFÉ



Cap a finals de 1952 l'antic Garatge Fantasio, situat a la part del darrera de la sala de cinema del mateix nom al passeig de Gràcia, va ser habilitat com a bolera i sala de ball. El nom escollit va ser Strike Club, denominació que els aficionats a les bitlles sabran que fa esment a tombar-les totes d'un sol tir.
L'entrada era pel número 12 del passatge Domingo (dins l'illa formada pels carrers Mallorca, Passeig de Gràcia, València i Rambla Catalunya). L'esport de les bitlles era aleshores una modalitat força estesa, que apareixia habitualment a la premsa esportiva. En el primer any de funcionament a l'Strike s'hi organitzaren diversos campionats entre ells el de Catalunya. Posteriorment el ball i la musica amb orquestra va anar guanyant terreny a aquest esport i el negoci va acabar tenint una vida no massa llarga. 
Aquest mateix local va acollir a partir del desembre del 1958 el primer supermercat d'autoservei de la ciutat i amb el pas del anys una bona part de la seva superfície va ser ocupada pel legendari Drugstore del Passeig de Gràcia.

*1953.- A l'octubre d'aquell any el local va acollir el Campionat de Catalunya de Bitlles (Font: Hemeroteca El Mundo Deportivo)

*1954.- Actuacions musicals en els dies de la inauguració de la temporada a l'Strike Club (Font: Hemeroteca La Vanguardia).

dimecres, 25 de maig de 2016

LA FONT. Restaurant. Arcs / Portal de l'Angel (1971-1980's)

Agraïments a MIQUEL F. PACHA

*1971.- Anunci insertat a les planes de La Vanguardia on s'anunciava l'obertura del restaurant.

El primer dia novembre de 1971, festivitat de Tots Sants, va obrir portes al número 5 del carrer dels Arcs, cantonada amb Portal de l'Àngel i Cucurulla, un restaurant que aprofitava els arcs dels baixos del fals edifici gòtic del Palau Pignatelli que acull el Cercle Artístic.
Restaurant situat en un immillorable emplaçament, en el camí cap a la plaça Nova i el barri de la catedral, va ser un local orientat al turisme amb cuina convencional que no va tenir una vida gaire llarga, sobretot perquè la Caixa de Pensions hi va instal·lar un sucursal a principis dels anys 1980's.

*1977.- El local que acollia el restaurant des del carrer dels Arcs. (Foto: Hemeroteca La Vanguardia).

dimarts, 24 de maig de 2016

URINARI PÚBLIC. (1885-1900's)

Agraïments a MARIA JOSÉ GONZÀLEZ, FRANCISCO ARAUZ i RAMON VILALTA



Abans de l'arribada de les vespasianes, en alguns llocs cèntrics de la ciutat es va instal·lar aquest model d'urinaris, que s'identificaven com a sumideros en el projecte elaborat al maig de 1885 per l'arquitecte Antoni Rovira i Trias (1816-1889). Els plànols que s'han conservat ens fan pensar que es tractava d'una mena de cabina de ferro colat d'ús individual amb un desguàs al terra en un dels racons. Sobre la porta d'entrada hi havia un escut de la ciutat.
Les imatges de l'època ens constaten que n'hi hagué a la plaça del Rei rera la font neogòtica i també al passeig de Colom.
A partir del 1895 foren substituïts progressivament per les populars vespasianes.

*1885.- Alçat i planta en un plànol traçat per Antoni Rovira i Trias, creador d'aquesta peça de mobiliari urbà.

*1892.- La Vanguardia anuncia el canvi dels urinaris dissenyats per Rovira i Trias per les vespasianes en diversos punts cèntrics de la ciutat. 


INVENTARI DE SUMIDEROS


A la Plaça del Rei

Al Passeig de Colom


A Plaça Catalunya / Portal de l'Àngel

A Gran Via / Balmes (Foto: Fons Salvany. Biblioteca de Catalunya)

Al Passeig de Gràcia (Col·lecció Francisco Arauz)

A Passeig de Gràcia / València 
(Foto: Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya)

Al Mercat del Born

diumenge, 22 de maig de 2016

BANCO GARCIA-CALAMARTE. Plaça Catalunya 17. (1910's)




Un banc de nom poc conegut a Barcelona fou el Garcia-Calamarte, fundat a Madrid on tenia la seva seu central. Als inicis dels anys 1910's es va establir també a Barcelona amb el nom de García-Calamarte y Cia. Banqueros.
Havia estat fundat per Tomás Enrique García Calamarte el 1865. Va instal·lar les seves oficines al primer pis de la Casa Rosés al número 17 de la Plaça Catalunya i allà va romandre durant la dècada del anys 1910's.
L'entitat bancària va ser absorbida pel Banco Pastor el 1942.

*1910's.- El rètol de Garcia-Calamarte apareix rera el tramvia a la part dreta de la imatge ocupant el primer pis de la Casa Rosés. (Foto: Josep Brangulí)

FONT NEOGÒTICA DE LA PLAÇA DEL REI (1853-1935)

Agraïments a MARIA JOSÉ GONZÁLEZ

*1907.- La font de la plaça del Rei (Foto: Vives)

Un element sovint recordat com a exemple de la Barcelona desapareguda és la font que hi hagué a la plaça del Rei.
Projectada per l'arquitecte vigatà Francesc Daniel Molina i Casamajó (1812-1867) i construïda el 1853, va ser emplaçada davant del Palau Reial Major i inaugurada el 16 d'octubre d'aquell any. Tenia planta octogonal coronada per una agulla de pedra d'estil neogòtic. El projecte inicial preveia que els vuit costats presentessin una decoració relativa als rius de les quatre províncies catalanes i als altres quatre unes figures de lleó de les quals brollaria l'aigua de la font. Aquest projecte es va encarregar als germans Baratta, però finalment només es va enllestir el costat dedicat a Barcelona amb l'escut comtal. La font acompanyava la clàssica imatge de la Plaça del Rei amb arbres plantats de començaments del segle XX.
La reforma de la plaça realitzada per l'historiador i arqueòleg Agustí Duran i Sanpere després de la descoberta de les runes al subsòl de la plaça va comportar la desaparició de la font a l'any 1935.



Foto: Martí Centelles

L'aspecte funerari de la font, va provocar algun acudit a la premsa satírica de l'època. (Font: Guia satírica de Barcelona de M. Angelon. Il·lustració de Moliné i Ferran, Impremta Ramírez, Barcelona, 1854).

dissabte, 21 de maig de 2016

BOCA DE DOBLE ENTRADA (FC. DE SARRIÀ / GRAN METRO). Plaça de Catalunya / Pelai. (1929-1990's)

Agraïments a ÀLEX REYES

*1929.- Imatge corresponent al dia de la inauguració del nou accés doble (Foto: Josep Brangulí)

El 24 d'abril de 1929 es va inaugurar la nova estació soterrada de Plaça Catalunya del Ferrocarril de Sarrià. Desapareixien així definitivament l'estació a cel obert del carrer Pelai i el tren de recorregut de superfície que enfilava el carrer Balmes amunt des de la cantonada amb Bergara. 
Una de les novetats afegides que va comportar aquesta inauguració va ser la posada en servei de la reforma de l'accés de davant de l'edifici de l'estació al costat de la terrassa del Cafè Zurich.
Aquesta boca presentava com a novetat i singularitat que passava a ser doble de manera que permetia accedir tant a l'estació del Gran Metro (actual línia 3) com a la de la pròpia línia de Sarrià (actualment dels Ferrocarrils de la Generalitat) i a l'avinguda de la Llum.
L'accés s'estructurava mitjançant un primer tram de doble escala bessona confrontada de set graons, que anava a parar a un espai intermedi a manera de distribuïdor a partir del qual es podia accedir separadament a una o altra línia.

*1920's.- L'accés d'entrada al Gran Metro abans de la reforma. (Foto: Arxiu Àlex Reyes)


Alçat de l'accés doble segons els dibuixos d'Àlex Reyes. 


Planta del conjunt de l'accés (© Àlex Reyes)

*1960's.- L'accés doble amb el replà de distribució i cartells amb les diferents línies dels Ferrocarrils de Catalunya. Al capdamunt de l'estructura també s'hi anuncia que l'accés permet arribar a l'Avinguda de la Llum. Al fons la Rambla de Canaletes.



Barcelona 1964 "Plaça Catalunya":
*1964.- L'accés des de la terrassa del bar Bracafé. Al fons la del cafè Zurich.

Aquest accés, amb successius afegitons i canvis pel que fa a la retolació externa de les línies a les que donaven servei les estacions, va subsistir fins als anys 1990's quan es va enderrocar el vell edifici de l'estació i es va enlairar el Centre Comercial El Triangle. No obstant això, la construcció als anys 1960's del distribuïdor circular situat sota l'inici de la Rambla de Canaletes ja havia comportat deixar sense servei l'entrada al Gran Metro des de l'accés doble, un cop obert el nou pas soterrat de vianants cap al nou distribuïdor des de Canaletes fins a la terrassa del Zurich. Posteriorment amb l'esmentada construcció de El Triangle, el doble accés del 1929 va ser reformat mantenint les baranes originals però perdent el seu replà central i ha quedat com un accés a les línies dels Ferrocarrils de la Generalitat.

dilluns, 16 de maig de 2016

ESGLÉSIA DE SANT GAIETÀ I CONVENT DELS TEATINS. Plaça de Santa Anna (Portal de l'Àngel). (1660's- 1940's)

Agraïments a LLUÍS GELIS i CODINACH


El convent i l'església dels teatins, coneguda popularment com de Sant Gaietà, van ser construïts a la segona meitat del segle XVII a la plaça de Santa Anna, nom amb el que es coneixia la llarga esplanada que avui coincideix amb el curs del Portal de l'Àngel. L'església tenia la porta davant de l'embocadura del carrer de la Canuda on avui hi ha la petita plaça de Carles Pi i Sunyer i un edifici municipal que temps enrere va acollir l'Institut Municipal d'Estadística.
El convent va ser obert el 1666 per l'orde dels teatins [1] i l'església fou beneïda el dia 23 de febrer de 1670 amb el títol de l'Expectació de Nostra Senyora i Sant Maties, en memòria del magistrat municipal Matías Vilar, que fou el seu benefactor. En alguns documents antics era conegut com el convent de l'Esperança.

Plànol de la planta de l'església de Sant Gaietà i el convent dels teatins.

La façana de l'església era presidida originàriament per una estàtua de Sant Gaietà, obra de l'escultor Miquel Sala de Cardona (1627-1704). La imatge del sant, de poc més de dos metres d'alçada, quedava situada al nivell de la cantoria o primer pis dins un nínxol envoltat per dues obertures circulars que hi havia sobre la porta d'entrada al temple. A la part superior un frontó triangular rematava la façana.
La façana lateral del carrer del Governador (avui dedicat a Duran i Bas) era molt més austera amb una discreta porta per la que s'accedia al creuer. S'hi podia veure el cimbori que coronava l'església amb una base quadrada envoltada de merlets i una cúpula final semiesfèrica sobre una llanterna circular
L'interior del temple d'estil renaixentista era format per una única nau de 26 metres de llargària total (incloent-hi el presbiteri) i 8 d'amplada. L'absis era pla i el formaven tres petites capelles de dos metres de fondària. A la intersecció de la nau amb el creuer hi havia una gran cúpula semiesfèrica, amb una llanterna també circular.  
Segons recull Antoni de Bofarull en la seva Guia Cicerone de Barcelona els frescos de l'interior de la cúpula i el llenç amb clarobscur que hi havia al presbiteri dataven del segle XVIII i eren obres del pintor i gravador Manuel Tramulles i Roig (1715-1791). Finalment un retaule en el que hi va participar l'artista vigatà Pere Costa (1693-1761) ocultava el mur de l'absis.
El 1816 s'hi havia obert una escola per a sordmuts que va romandre activa fins el 1823. El 1836 amb l'exclaustració de les ordes religioses decretada pel govern espanyol i el tancament de l'església al culte, l'estàtua de Sant Gaietà va ser suprimida de la façana i en l'espai corresponent al nínxol que l'acollia s'hi va obrir un balcó. L'interior del temple va ser blanquejat amb cal cobrint els frescos de la cúpula i les parets.
A partir d'aleshores els dos edificis vans er destinats a finalitats socials diverses. El 1837 el convent va ser destinat a estudis universitaris per esponjar la Universitat de Cervera. Posteriorment el 1843 l'escola de sordmuts va tornar a ser oberta incorporant a més l'escola de cecs que ja havia estat fundada el 1820.
Més tard el convent va ser destinat a habitatges per militars sense recursos. El 1864 s'hi va obrir el Teatre Tirso de Molina i posteriorment va acollir una caserna de bombers i jutjats municipals

*1860.- L'edifici tal com apareixia als Quarterons de Garriga Roca quan era escola de Cecs.

*1910's.- La porta de l'antiga església amb el balcó obert en el nínxol on originàriament hi hagué l'escultura de Sant Gaietà. A la dreta una porta adjacent amb el rètol Escuela Nacional de Primera Enseñanza. (Foto: Arxiu Mas)

*1933.- Emplaçament de l'església i el convent sobre un plànol municipal editat durant la Segona República. (Font. Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).


*1906.- Fragment de l'obra Las Casas de Religiosos de Cataluña durante el primer tercio del siglo XIX de Gaietà Barraquer i Roviralta, que explica un projecte de reforma del convent i les seves dependències de meitat del segle XVIII (Font: Universitat Autònoma de Barcelona- UAB)

El bombardeigs de la Guerra Civil van danyar considerablement aquell sector i el convent i l'església van acabar de ser enderrocats entre els anys 1940 i 1945. La desaparició de l'església va donar lloc a la petita plaça dedicada a Carles Pi i Sunyer i a un edifici d'un estil neoclàssic coincident amb els gustos arquitectònics dels primers anys del franquisme, que va ser inaugurat el 26 de gener de 1955 com a seu de l'Institut Municipal d'Estadística. La part del darrera, on hi havia el convent, va quedar durant mols anys com un solar sense construir. 

*1940.- A la dreta de la imatge veiem la façana de l'antiga església de Sant Gaietà ocupada pels franquistes amb una ostentosa bandera espanyola al balcó. Al fons es deixa veure la cúpula de l'edifici de la Telefònica.(Foto: Josep Brangulí / ANC)

*1955.- El nou edifici que es va construir sobre el solar de l'antiga església i convent de Sant Gaietà va ser inaugurat el 26 de gener d'aquell any. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)


[1].- Enllaç a l'entrada sobre els teatins a la viquipèdia

diumenge, 15 de maig de 2016

LA ESPECIAL. Gomes. Marquès de Barbarà 22 (1920's-1938)


*1932.- La revista Papitu, molt llegida pels habituals del Barri Xino, publicava habitualment anuncis de La Especial

Entre els nombrosos comerços especialitzats en atendre les necessitats complementàries dels habituals dels prostíbuls del Barri Xino, la coneguda com La Especial n'era una de les més conegudes als anys 1930's. Era al número 22 del carrer Marquès de Barbarà -aleshores conegut simplement com Barbarà [1]- i es podia veure anunciada fins i tot a les pàgines del setmanari satíric Papitu. La publicitat d'aquests negocis i dels productes que s'hi venien feia especial èmfasi no només en el risc que representava no utilitzar els preservatius sinó també en la seguretat i característiques dels mateixos, tot remarcant al client els perills del seu mal ús i oferint informació sobre com emprar-los.  

*1930's.-Una foto del carrer Marquès de Barbarà en la que es veuen dues prostitutes a la porta del número 20 i al costat la botiga de preservatius La Especial. (Foto: Gabriel Casas i Galobardes)

La Especial va deixar de funcionar quan les bombes caigudes sobre la ciutat al març de 1938 van destruir l'immoble on la botiga era emplaçada.

*1933.- Emplaçament de la botiga de gomes La Especial en un plànol de l'epoca. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya)

[1].- Igual com el carrer Conde del Asalto (Nou de la Rambla), que era popularment conegut simplement com Asalto.