dijous, 30 de juny de 2016

ESCOLA SUPERIOR DE COMERÇ. Balmes 49 (1891-1961)

Agraïments a ENRIC COMAS i PARER


La Escuela Superior de Comercio de Barcelona va ser oberta l'any 1872 en un modest immoble del carrer Tallers. Fou en el 1891 quan va passar a ocupar un nou edifici situat a Balmes tocant a Consell de Cent, que des de 1886 havia estat ocupat per un conjunt de sales d'exposicions i tallers de pintors i escultors sota el nom de Centro Artístico. La nova Escola de Comerç es consolidaria allà com a entitat docent dedicada al seguiment dels comptes de les empreses.
L'edifici, situat inicialment al número 31 i després renumerat amb el 49, tenia cinc alçades i presentava una façana amb àmplies finestres amb vidres al primer pis i una gran imatge escultòrica del deu Mercuri al finestral central del segon.
Al novembre de 1912 la façana de l'escola va ser objecte d'agressions amb pedres durant una manifestació d'estudiants en vaga, que varen trencar els vidres dels grans finestrals del primer pis i van arribar a agredir al director del centre.

*1912.- Estat en que van quedar els vidres del primer pis de l'edifici de l'Escola Superior de Comerç després de les protestes d'un grup d'estudiants en vaga.

El 1961 amb la inauguració de la Escuela de Altos Estudios Mercantiles a la zona universitària de Pedralbes la vella escola va ser clausurada i l'edifici enderrocat.

*1960's.- L'edifici de l'Escola Superior de Comerç en fase d'enderroc. (Foto: AFB)

dissabte, 25 de juny de 2016

PAVELLÓ DE LA COMPANYIA DE TABACS DE FILIPINES. Exposició de 1929. Parc de Montjuïc.


*1929.- El Pavelló de Tabacos de Filipinas durant l'Exposició Universal.

Projectat per l'arquitecte Antoni Darder, el pavelló per a l'Exposicio Universal de 1929 de la Compañia General de Tabacos de Filipinas va ser construït el 1928 a l'actual carrer dels Segons Jocs Mediterranis, una via perpendicular a l'últim tram del carrer Lleida. 
L'edifici, inspirat en l'estil art-decó característic dels anys 1920's, tenia una planta en forma d'U amb una torre lateral i un acabament octogonal sobre el seu cos central. Era envoltat per un entorn enjardinat.
En acabar l'exposició va ser un dels pavellons que es va lliurar de l'enderroc va ser reaprofitat per finalitats escolars. El 10 d'abril de 1932 amb algunes reformes sobre el projecte original s'hi va inaugurar el Parvulari Municipal Forestier. 

*1929.- El pavelló al centre de la imatge en un dibuix de l'època.


Acabada la Guerra Civil el pavelló original que acollia el parvulari va patir diverses reformes i va perdre un dels seus elements més característics que era la torreta que s'aixecava al costat més pròxim a l'avinguda de la Tècnica (actual carrer de la Guàrdia Urbana). 

*1931.- Plànol de la planta del pavelló reformat com a parvulari Forestier.

*1932.- Inauguració del Parvulari Forestier

*1933.- Dues imatges més del parvulari. La inferior amb la torreta desapareguda en primer terme.

divendres, 24 de juny de 2016

ESTACIÓ MARÍTIMA DELS CORREUS A BALEARS. Moll de les Drassanes (1929-1991)


*1965.- L'extrem de l'antiga l'Estació Marítima de les Balears des del Portal de la Pau

L'any 1926 la Junta d'Obres del Port de Barcelona va considerar urgent la construcció d'una estació marítima per als vapors correus que cobrien els trajectes amb les illes Balears. El trànsit de passatgers havia augmentat considerablement i calia condicionar un espai prop de la ciutat que permetria també donar acollida al nombrós públic que es congregava habitualment sobre els molls durant les sortides i arribades dels vaixells. A tal efecte, es va redactar un projecte que va ser sotmès després a concurs subhasta. El lloc escollit per enlairar l'estació era el moll de Drassanes, sobre l'espai intermedi entre l'edifici de la Duana i l'aigua. L'obra consistia en construir dos pavellons, un a cada extrem de l'estació. El primer quedaria encarat al Portal de la Pau i l'altre a l'inici del moll de Barcelona. Aquest dos petits edificis, s'estructuraven en baixos i una sola planta i quedarien connectats per un llarg rafal més baix, que discorria en paral·lel al límit del moll.
Les obres van ser adjudicades a l'empresa Material para Ferrocarriles y Construcciones S.A. que va presentar la millor oferta i es van iniciar al 1928 quedant enllestides a començaments de l'any següent.




*1927.- Plànols de la planta de l'Estació Marítima (Font: Memòria de la Junta d'Obres del Port. Cliqueu sobre les imatges per ampliar-les).

*1928.- Obres de construcció dels pavellons situats als extrems de l'Estació dels vapors-correus a les Balears. (Font: Memòria de la Junta d'Obres del Port) 

*1928.- Obres d'instal·lació de l'estructura metàl·lica del rafal intermerdi de connexió entre els dos pavellons (Font: Memòria de la Junta d'Obres del Port) 

*1929.- El pavelló del Portal de la Pau poc després de la seva inauguració. (Font: Memòria de la Junta d'Obres del Port) 

*1933.- Emplaçament de l'Estació Marítima en un plànol municipal. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)


*1930.- Taxis esperant passatgers d'un vaixell acabat d'arribar a l'Estació Marítima dels Correus a Balears. (Foto: Autoritat Portuària de Barcelona)

*1934.- Imatge aèria de l'estació que apareix en primer terme. (Foto: Autoritat Portuària de Barcelona)

L'estació marítima de Balears va ser reformada l'any 1957. Concretament es va desmuntar l'antiga marquesina del rafal intermedi i va ser substituïda per una nau més adequada als nous temps.

*1958.- Notícia de les obres de remodelació del rafal intermedi (Font: Hemeroteca de La Vanguardia. Edició del dia 1 de gener)

Finalment la vella estació amb els dos antics pavellons va ser enderrocada el 1991 dintre del pla de reordenació de totes les estacions marítimes del port.

dijous, 23 de juny de 2016

PEÑA BOLÍSTICA CANTABRIA. Còrsega 65-71 (1950-1985)

Agraïments a MARIA JOSÉ GONZÁLEZ

L'any 1948 es va fundar a Barcelona la Peña Bolística Cantabria amb l'objectiu de difondre i estendre per la ciutat l'afició a una modalitat de les bitlles pròpia de la regió càntabra anomenada bolo palma o bitlles càntabres
La nova entitat esportiva es va establir inicialment al carrer Parlament. No fou fins al 1950 que es va traslladar al carrer Còrsega entre Entença i Rocafort. Era en un espai situat rera l'església de Maria Mitjancera de Totes les Gràcies, que el propi rector de la parròquia va cedir a l'entitat. El complex incorporava dues pistes de bolo palma a l'aire lliure amb un servei de bar, amb una terrassa protegida del sol per una coberta de canyís, on també se servien àpats. La peña va arribar a aplegar 150 socis. 

*1960.- Una partida de bolo palma a la bolera de la Peña Bolística Cantabria (Foto: Federació Catalana de Bitlles Bowling)

El bolo palma es juga amb nou bitlles fabricades en fusta de bedoll o avellaner d'un 45 centímetres d'alçària. Les bitlles es disposen en forma de tres per tres i es complementen amb una desena bitlla de 28 centímetres més petita anomenada  emboc. Les boles son de fusta d'alzinera amb un diàmetre de 12 a 18 centímetres. La pista de joc és una superfície rectangular de sorra compactada, amb unes dimensions d'entre 15 i 34 metres de llargària per 8 d'amplària. La tirada consta de dos moments: 
El tir o llançament inicial des d'una distància d'entre 7 i 20 metres segons al categoria. 
El birle o segon llançament que s'executa des del lloc on ha anat a parar la bola després del tir inicial. Es pot fer amb la mà o amb el polze. 
Es pot jugar individualment (tres boles fins a 20 bitlles) o per equips de 4 jugadors (dues boles per jugador fins a quaranta bitlles)

*1960's / 1970's.- Dues imatges de sengles repartiments de trofeus a les instal·lacions de la Peña Bolística Cantabria. (Fotos: Casa de Cantabria)

La bolera de la Peña Bolística Cantabria del carrer Còrsega va tancar portes el 1985 quan el solar va ser adquirit per una immobiliària que no va trigar gaire en aixecar-hi pisos. La Peña es va traslladar aleshores a la seu de la Casa de Cantabria del carrer Sor Eulàlia d'Anzizu al barri de Pedralbes on es segueix practicant aquest esport minoritari.

dilluns, 20 de juny de 2016

CINE ROSAL. Carrer del Molí 42-44 (1944-1978)

Inaugurat a l'octubre de 1944, el Cine Rosal era situat al números 42-44 del carrer del Molí al barri de la Prosperitat. Sala perifèrica per excel·lència, va ser una de les primeres que va obrir portes durant els duríssims primers anys del franquisme, a mesura que s'anava poblant la zona situada al nord de Sant Andreu.
El local disposava inicialment d'un aforament de 486 butaques ampliat després fins a 535. La cabina de projecció tenia tres finestretes de ventilació que permetien escoltar des del carrer els diàlegs de la pel·lícula en projecció. [1]
Inicialment oferia projeccions només els diumenges i festius, posteriorment es va ampliar la programació també als dijous i dissabtes  fins abastar finalment tots els dies de la setmana. S'hi oferien programes dobles amb pel·lícules que ja havien completat el seu cicle en els cinemes de la ciutat.  
L'empresa de Pere Balañá, associada amb l'empresari Manuel Barber Garcia, va fer-se càrrec del cinema a partir del gener de 1963, la qual cosa va permetre una millora considerable de la qualitat dels films, A partir de 1973, Balañá va passar a gestionar la sala en solitari. La programació es publicitava a través de programes de mà que es repartien pel barri. A les botigues també penjaven petits cartells amb la programació setmanal a canvi d'una entrada de regal pel botiguer de torn. En canvi a la cartellera de la premsa mai trobavem el Rosal.
El local va aguantar en actiu fins al 1978 amb una darrera etapa on el cinema eròtic propi dels primers anys de la transició era el més habitual. Avui (2016) encara un rètol de Talleres Rosal recorda el lloc on hi hagué aquesta sala pionera entre els cinemes del barri.

[1].Lahuerta Melero, RobertoBarcelona tuvo cines de barrio. Ediciones Emporiae. Madrid. 2015

diumenge, 19 de juny de 2016

CINE LATINO (1943-1979) / PRINCIPAL PALACIO 2 (1979-1984) / SALA X Rambles 27 (1984-1988)



*1962.- L'entrada al Cinema Latino envoltada de cartells. Només un petit i dissimulat rètol situat sota els balcons del primer pis informava del nom del cinema. (Foto: Xavier Miserachs)

Entaforat dintre del gran edifici del Teatre Principal, el Cine Latino va ser inaugurat el Dissabte de Glòria (24 d'abril) de 1943 promogut per Francesc Xicota Cabré, que era el propietari del Maryland de la plaça Urquinaona. 
Era una sala de dimensions petites hereva del cabaret dancing Palermo que havia estat ubicat en el mateix espai abans de la guerra amb un amfiteatre sostingut per unes estretes columnes. El local originari havia estat reformat per Jaume Feu i Piqué. En el moment d'esdevenir Cine Latino disposava d'un aforament de poc més de 500 localitats, la majoria d'elles (unes 400) situades a la platea.  Al cap d'un any de la seva obertura va canviar d'empresari passant a mans de Angela Virgili, que el va convertir en una sala de reestrena amb programa doble, barrejat amb projeccions de documentals, noticiaris i curtmetratges còmics que s'alternaven amb la programació de varietats a càrrec d'artistes com Magda Cristal, Coralito Vera o Martín Vargas.
En arribar els anys 1950's el local va assolir per algun temps la categoria de sala d'estrena però aviat retornaria als seus origens com a sala de restrena i ja sense varietats.
Tenia l'entrada al costat de la taquilla oficial on es despatxaven entrades pel futbol i els toros i cada setmana canviaven els cartells pintats a mà que adornaven la façana anunciant les pel·lícules en projecció. 
Cap a finals dels anys 1970's Pere Balañá va comprar el local, que va quedar integrat a la seva cadena. No obstant seria clausurat oficialment el 10 de setembre de 1979 data a partir de la qual deixaria de ser Cine Latino i passaria a anomenar-se Principal Palacio 2 amb l'estrena de Tarántula. Aquesta nova etapa va derivar ben aviat cap a una programació basada bàsicament en cinema eròtic classificat "S", fins que el 7 de juny de 1984 va començar a programar cine pornogràfic, després d'haver assolit la categoria de Sala X amb l'obligada reducció reglamentària de l'aforament fins a només 200 butaques. Aquesta ultima etapa va durar fins al tancament del local esdevingut el dia 2 d'octubre de 1988. El Consorci del Liceu havia arrendat la sala per dedicar-la als assajos de les seves obres. 


dissabte, 18 de juny de 2016

ORXATERIA LA HIGIÈNICA. Plaça Catalunya (1895)

Agraïments a ENRIC H. MARCH

L'orxata de xufla, beguda refrescant originària de les terres valencianes, que ja havia arribat a Barcelona cap al 1835 amb l'establiment del Tio Nel·lo, va tenir també un lloc de dispensació al centre de la Plaça Catalunya en els darrers anys del segle XIX.
Pels registres trobats a les hemeroteques podem concloure que almenys a l 'estiu de 1895 ja hi havia un barracó doble al centre de la plaça amb una terrassa on es venia i es podia degustar orxata. El nom de l'establiment era Horchatería Higiénica i el negoci no va tenir continuïtat allà a l'any següent perquè les barraques van ser enderrocades al març de 1896.


*1896.- Dos retalls de La Vanguqrdia de març d'aquell any on s'informa de l'enderroc de les barraques on hi hagué l'Orxateria Higiènica. 

Les mateixes informacions que confirmaven la desaparició advertien de l'obertura d'una nova orxateria, se suposa que regentada dels mateixos amos, que era situada al número 234 de la Gran Via (segons la numeració antiga), entre Rambla Catalunya i Balmes.

*1896.- Anunci insertat a La Publicidad al maig d'aquell any sobre el trasllat de La Higiénica  a la Gran Via.

*1896.- A la cartellera d'espectacles de La Vanguardia del diumenge 7 de juny apareixien els concerts que es programaven a la Nueva Horchateria, continuadora de La Higiènica que havia existit abans a Plaça Catalunya

divendres, 17 de juny de 2016

CINE GAYARRE. Carretera de Sants / Gayarre (1910-1980)

*1970's.- L'accés al cinema per l'antiga entrada del carrer Gayarre.

Aquest local de va ser inaugurat l'any 1910 amb un aforament inicial de 1.016 butaques, que més tard es va reduir a 840, distribuides entre la platea (610) i l'amfiteatre (230) [1].
En els seus primers anys simultanejava el cinema amb els espectacles de varietats i el teatre, però poc a poc es va anar decantant cap a les projeccions cinematogràfiques fins esdevenir un històric entre els cinemes del barri de Sants.
Va ser escenari del míting de final de campanya d'Esquerra Republicana a les eleccions municipals d'abril de 1931, que van comportar l'adveniment de la Segona República Espanyola i la fugida del rei Alfons XIII. Francesc Macià futur president de la Generalitat hi era present. Aquesta utilització de la sala per a trobades polítiques, socials i obreres tan pròpies en la vida del barri, va ser també una constant en el Gayarre durant els anys 1930's.  En aquella mateixa dècada la sala era gestionada per l'empresa Cinaes
Acabada la Guerra Civil el negoci va passar a ser explotat per l'empresa Las Arenas S.A, que integrava també els cinemes Arenas, Albéniz i Alborada En aquelles temps les sales compartien programació i els rotllos de les pel·lícules eren transportats per ciclistes en una planificada distribució, que es perllongava durant tota la jornada amb una programació estricta de temps i horaris per tal d'aprofitar una mateixa pel·lícula i projectar-la a diverses sales del circuit durant el mateix dia. El Gayarre va formar part d'aquest circuit de cinemes santsencs que incloïa també els Liceo i Vallespir apart dels ja esmentats.


L'any 1955 la sala va ser objecte d'una profunda reforma i durant la setmana santa de 1963 va ser una de les pantalles de la ciutat on es va projectar la superproducció Los diez mandamientos.




El Gayarre va sobreviure cinc anys a la mort de Franco. Va tancar portes el 30 de novembre de 1980 amb la projecció d'un programa doble integrat per La isla sin retorno i El curso en que amamos a Kim Novak.

[1].- Lahuerta Melero, Roberto. Barcelona tuvo cines de barrio. Ediciones Emporiae. Madrid. 2015

dimarts, 14 de juny de 2016

TALLERS FRANCESC VIDAL I CIA. Diputació / Bailèn (1884-1892)

Agraïments a MIQUEL F. PACHA i JORGE ALVAREZ


*1884.- Façana principal de l'edifici dels Tallers Vidal i Cia a la cantonada Diputació (esquerra de la imatge) amb Bailèn (dreta de la imatge). (Foto: Album Artistich de la Renaixensa. Col·lecció Jorge Álvarez).

Obra de l'arquitecte Josep Vilaseca i Casanovas (1848-1910), aquest edifici industrial va ser construït entre 1883 i 1884 per acollir els tallers d'art de Francesc Vidal i Jevellí. El complex incloia seccions d'ebenisteria, metal·listeria, foneria, vidrieria, i plànols i projectes sota la direcció d'acreditats especialistes de les arts aplicades com Lluís Masriera, Antoni Rigalt, Gaspar Homar o Joan Gonzàlez Pellicer. 

*1884.- Gravat corresponent a la fotografia anterior.

L'edifici disposava d'il·luminació elèctrica i ascensor hidràulic. La planta baixa acollia els obradors, mentre que al pis principal hi havien diverses sales obertes al públic on s'exposaven els objectes dissenyats als tallers. Una gran escala menava a una galeria comunicada amb un gran saló central des del qual es podia accedir a dues sales. Una d'elles era d'estil pompeià i l'altra renaixentista. Tot plegat perquè els clients poguessin veure l'efecte dels mobles i altres objectes d'art envoltats d'una ambientació adequada a cada gust i així escollir allò que consideraven més adient. Completava el pis principal una tercera sala decorada amb estil japonès on s'exposava mobiliari i objectes d'art orientals. Vidal tenia una especial predilecció en la promoció de l'art japonès, que començava a tenir molts seguidors entre les classes benestants de Barcelona i que molts consideren fortament vinculat als inicis del modernisme català.
Als Tallers Vidal es van fondre una gran part de les peces que van formar el monument a Colom enlairat al Portal de la Pau entre 1887 i 1888, inclosa l'estàtua del descobridor assenyalant les Amèriques.

*1888.- Retall de La Vanguardia del dia 9 de març d'aquell any que informava sobre la construcció del monument a Colom.
*1888.- Una altra referència als treballs que es duien a terme als Tallers de Francesc Vidal en la construcció de l'estàtua de Colom. (Font: La Vanguardia del dia 1 de maig)

*1888.- La publicació La Ilustración Nacional també recollia en portada l'estàtua de Colom amb una referencia als Tallers de Francesc Vidal


Una reforma posterior executada el 1892 sota la direcció del prolífic Enric Sagnier va convertir l'edifici en el Convent-Col·legi del Sagrat Cor, que encara podem veure avui.

diumenge, 12 de juny de 2016

URINARIS PÚBLICS DE LA PLAÇA DELS JOSEPETS (1909 - 1930's)

Agraïments a MARIA JOSÉ GONZÁLEZ

*1909.- Imatge interior dels urinaris amb l'escala d'accés des del carrer al fons. (Foto: Frederic Ballell)

Un dels primers urinaris públics soterrats que tingué la ciutat fou el de la plaça dels Josepets (Lesseps) quan encara era un rectangle que abastava des de les escales de l'església fins al final del carrer Gran.
La Comissió Municipal de Foment en la seva reunió d'agost de 1908 va acordar tirar endavant les obres i destinar-hi 2.000 pessetes de l'època. Durant l'any següent l'obra va ser executada i inaugurada el 29 de juny de 1909.

*1908.- Retall de La Vanguardia on s'informa sobre l'adopció de diversos acords de la Comissió de Foment de l'Ajuntament.


*1909.- Notícia de la inauguració dels urinaris apareguda a l'edició de La Vanguardia del dia 19 de juny d'aquell any.

Els urinaris eren situats entre el final del carrer Gran i la Riera de Vallcarca (actualment avinguda Príncep d'Astúries) amb un doble accés amb escales en revolt protegides per baranes metàl·liques. Cinc plafons a manera de claraboies permetien l'entrada de la llum natural pel sostre.

*1909.- Imatge exterior dels dos accessos als urinaris. Els arbres de la dreta corresponen al curs de l'antiga riera de Vallcarca. (Foto: Frederic Ballell)

La instal·lació va resultar malmesa arrel de les obres de construcció del templet i els nous accessos a l'estació de Lesseps del Gran Metro i els urinaris van acabar en desús. 

divendres, 10 de juny de 2016

SCALA BARCELONA. Restaurant Espectacle. (1973-1978) - (1984-1991)






El dissabte 2 de juny de 1973 va inaugurar-se Scala Barcelona, un restaurant-espectacle i sala de festes, situat al xamfrà entre el carrer Consell de Cent i el passeig de Sant Joan, al mateix lloc on anteriorment havia estat el Cinema Cervantes (abans Fregoli).
Els seus impulsors van ser els germans Ramon i Antonio Riba, uns empresaris del món de l'espectacle que varen aconseguir que el local assolís ràpidament una gran anomenada en la vida barcelonina dels anys 1970's. L'oferta lúdic-gastronòmica d'Scala sabia combinar una restauració de qualitat amb un programa d'actuacions en directe que incloïa des d'espectacles del gènere de revista fins a actuacions musicals de conegudes figures de la cançó espanyola i internacional. Era també un local especialment apreciat per la gent de comarques quan decidien baixar (o pujar) a la capital. Tot el recinte, de grans dimensions, destacava per la seva espectacularitat amb pista de gel i dues fonts singulars dissenyades per l'enginyer Carles Buïgas amb jocs d'aigua i llum.

*1973.- Entrada al local des de la cantonda passeig de Sant Joan / Consell de Cent

L'espectacle inaugural va ser dirigit pel coreògraf Artur Kaps, el mateix que va arribar a la Barcelona dels anys 1950's amb la companyia dels vienesos. No hi va faltar ni la legendària Herta Frankel amb les seves marionetes, aquelles que durant els anys 1960's animaven les tardes de diumenge en aquells programes realitzats des de la sucursal televisiva barcelonina dels estudis de Miramar. 

*1973.- Article publicat a La Vanguardia amb motiu de l'obertura d'Scala Barcelona


Scala Barcelona es va anar consolidant com un local d'espectacles amb un certa nota de distinció on molts matrimonis de classe mitja no dubtaven en gastar-s'hi uns calerons de quan en quan. Era com una alternativa diferent i socialment més ben vista que anar al Paral.lel que consideraven ja en plena decadència. 
La història del local quedaria però, inevitablement marcada per un episodi luctuós esdevingut al migdia del diumenge 15 de gener de 1978, en aquells difícils temps de la transició de la dictadura a la democràcia.
La crònica dels fets és a grans trets la següent:
Durant el matí d'aquell diumenge s'havia celebrat a Barcelona una manifestació autoritzada convocada pel sindicat anarquista CNT que va recòrrer el Paral·lel. Els anarcosindicalistes s'oposaven a la signatura dels anomenats Pactes de la Moncloa que suposaven l'essència d'un pacte social entre empresaris i treballadors amb el govern de l'Estat que presidia Adolfo Suárez. Acabada la manifestació i dispersats els manifestants pels carrers de la ciutat, un grup de joves que passava pel Passeig de Sant Joan va llençar diversos còctels molotov (artefactes incendiaris de fabricació cassolana) a l'interior d'Scala Barcelona. Es va produir un incendi que ràpidament va assolir unes dimensions considerables fins el punt que l'edifici acabaria esfondrat. Les flames van costar la vida a quatre treballadors del local  (Ramon Egea, Juan López, Diego Montoro i Bernabé Bravo).
La policia i el Ministeri de la Governació, que presidia Rodolfo Martín Villa, van atribuir ràpidament la responsabilitat de l'atemptat a militants del sindicat CNT tot informant de la detenció dels culpables en una exitosa i ràpida operació policial.
La realitat de les causes de l'atemptat mai no ha estat prou aclarida. Tot fa pensar però, que l'acció criminal va ser gestada a les catacumbes d'un estat franquista en descomposició que es resistia a desparèixer i a perdre el seu poder, tot plegat combinat amb els objectius del reformisme democràtic que volia deixar en fora de joc els elements que considerava més extremistes i perillosos per assegurar les reformes que calien per superar l'etapa franquista i donar al país una aparença d'estat democràtic. 


*1978.- Els bombers lluiten contra el foc després de l'atemptat (Foto: Joaquim Pol)

L'acusació mediàtica i oficial contra la CNT va justificar la detenció immediata de diversos líders d’aquell sindicat quan les flames de l'incendi amb prou feines havien deixat de fumejar. Els diaris van començar a omplir-se d'articles i a parlar de l'anomenant Cas Scala mentre els procediments judicials començaven a activar-se. 
Va ser al desembre de 1980 quan va tenir lloc la vista del Cas Scala. Els advocats dels acusats (Loperena, Palmés, Krauel i Seguí), van sol·licitar que el ministre de Governació comparegués a declarar. Martín Villa mai va aparèixer. La posició de la defensa apuntava cap a un muntatge policial orquestrat mitjançant confidents infiltrats al sindicat CNT, que tenia com a objectiu desacreditar aquell sindicat davant els treballadors i així evitar la seva expansió a Catalunya.
El procés judicial va ser un cúmul de despropòsits ple d'irregularitats i d'incoherències. Finalment, el jutge va sentenciar la condemna de José Cuevas, Xavier Cañadas i Arturo Palma a disset anys de presó com a autors d'un delicte d'homicidi involuntari i per fabricació d'explosius. Luis Muñoz fou condemnat a dos anys i sis mesos per complicitat i Rosa López, a cinc mesos per encobriment. El recurs interposat per la defensa per quebrantament de forma i denegació de proves fonamentat en la no compareixença de Martín Villa a la vista, fou desestimat pel Tribunal Suprem.
La història del Cas Scala però, no acabaria aquí. Passats uns anys es va anar descobrint el paper cabdal i decisiu que un personatge de vida fosca i truculenta anomenat Joaquín Gambín havia tingut en els fets. Gambín era un confident habitual de la policia que havia estat reclutat per una cèl·lula paramilitar amb l'objectiu d'infiltrar-se a la CNT per dirigir atemptatsLa seva activitat havia continuat després de l'atemptat a Scala en altres ciutats i indrets del país i el seguiment i la pressió de la premsa sobre la policia i l'absència de Gambín en la vista del cas, van aixecar la sospita sobre les veritables causes d'aquell atemptat. Cap a finals de 1981, Gambín va ser detingut per la policia després d'un tiroteig a València, la qual cosa va possibilitar la reobertura del Cas Scala.
La segona vista tindria lloc al desembre de 1983, amb només un acusat: Joaquín Gambín. La sentència el va condemnar a set anys de presó per tenència d'armes i preparació d'explosius. La CNT ha presentat sempre aquests fets com una maniobra fosca del govern adreçada a frenar l'ascens del sindicat cenetista, que sens dubte es va ressentir del ressó social que va tenir l'atemptat a Scala Barcelona. La policia, que havia repassat la història, era conscient del paper que una CNT forta havia tingut durant els anys de la República i la Guerra Civil i era conscient del seu especial arrelament històric a Catalunya.
Molts detalls van quedar oberts i en la versió oficial dels fets es van obviar detalls cabdals: la sospitosa detenció ràpida dels pressumptes responsables de l'atemptat; el fet que els bombers van trobar traces de fòsfor al costat contrari de l'impacte dels còctels molotov; i el fet que l'edifici va enderrocar-se ràpidament, sense la inspecció criminalista habitual. 
Uns anys després de l’atemptat el local va ser reconstruit i va tornar a funcionar durant prop d'una dècada.

*1984.- Article de Josep Sandoval a La Vanguardia informant de la reobertura del local. (Edició del 29 d'octubre d'aquell any) 

El 12 de novembre de 1984, després d'un seguit de funcions reservades als treballadors i a empreses privades, Scala Barcelona iniciava la segona etapa de la seva història fins al seu tancament definitiu al desembre de 1991. Posteriorment, el local va ser enderrocat i s'hi van construir habitatges. 

diumenge, 5 de juny de 2016

CASA DE MÀQUINES DEL MOLL DEL DIPÒSIT. Port Vell (1886-1941)

Agraïments a FRANCISCO ARAUZ, VALENTÍ PONS TOUJOUSE i ALFRED PUIG 

Cap a finals del segle XIX la incorporació de grues hidràuliques als molls del Port de Barcelona era una necessitat urgent per poder fer front a les necessitats comercials portuàries que només disposaven d'estructures mogudes per la força humana.   
L'any 1886 el subdirector del port Julio Valdés va projectar aquest petit edifici portuari per instal·lar-hi tota la maquinària necessària per donar d'energia a les grues hidràuliques. Arquitectònicament era format per diversos volums amb una xemeneia de vint metres d'alçada que acompanyava el complex. Se la coneixia com Casa de Màquines i la seva construcció és anterior al Palau de Mar que acolliria els Magatzems Generals del Dipòsit a partir del 1900.

*1888.- La Casa de Màquines poc després de la seva inauguració. L'edifici de l'esquerra és el taller de reparacions metàl·liques. (Foto: Pau Audouard / MNAC)

El 1898 es va acometre la instal·lació de noves màquines motrius, generadors i acumuladors hidràulics que van ser proveïts per La Maquinista Terrestre y Marítima, empresa que en va resultar adjudicatària per concurs públic.

*1898.- Una altra imatge de l'edifici darrera del qual començaven a aixecar-se els Magatzems Generals del Dipòsit (actual Palau de Mar)

*1901.- Capítol dedicat a la Casa de Màquines a la Memòria de la Junta d'Obres del Port corresponent a l'any 1900 





L'any 1903 es va plantejar l'enderrocament de la Casa de Màquines, així com el del petit edifici annex que acollia el taller de reparacions metàl·liques, dins del pla de substitució de les grues hidràuliques per grues elèctriques i de reurbanització de la zona del Moll del Dipòsit. Finalment però es va desestimar fer desaparèixer l'edifici que va continuar dempeus. 

*1904.- Fragment de la Memòria del Port de Barcelona de l'any 1903, que preveia l'imminent enderroc de la Casa de Màquines 

El 1909 l'edifici va ser ampliat amb l'afegitó d'un primer pis per a l'administració de la Junta d'Obres del Port. 

*1900's.- La Casa de Màquines apareix en aquesta imatge rera el monument a Antonio López (Foto: Angel Toldrà Viazo)

*1927.- Vista aèria de l'entorn del Pla de Palau i el port amb la Casa de Màquines identificada dins el requadre groc. (Foto: Josep Gaspar i Serra. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)

Durant la Guerra Civil el vell edifici de la Casa de Màquines va ser una de les instal·lacions portuàries més castigades pels bombardeigs de l'aviació feixista italiana aliada de Franco. Acabat el conflicte bèlic havia quedat altament malmès, per la qual cosa es va decidir el seu enderroc definitiu executat a l'any 1941.