dilluns, 26 de juny de 2017

BUROT DE LA CARRETERA D'ESPLUGUES. (1920's-1990)

Agraïments a ELOY FC i CARMEN GIMÉNEZ
 
 
*1979.- El burot a l'entrada de les instal·lacions de l'Escola Thau (Foto: Jose Aponte Carrasco. Arxiu del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya).
 
Entre les nombroses petites oficines recaptadores d'impostos que gravaven l'entrada de mercaderies a la ciutat i eren conegudes amb el nom de burots, la que hi hagué a la carretera d'Esplugues presentava dues singularitats remarcables. D'una banda, la seva consistencia estructural, molt allunyada de les construccions tosques que generalment encabien aquest tipus de servei. I de l'altra, la seva llarga vida que abastà fins a la dècada dels 1990's amb la qual cosa es pot considerar, almenys des d'un punt de vista físic, que pas no de funcionament recaptatori, com un dels últims burots de la ciutat a desaparèixer.
 
*1934.- Emplaçament exacte del burot de la carretera d'Esplugues (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya)

*1945.- Descripció de l'emplaçament del burot (fielato). (Font: Gaceta Municipal de Barcelona. Num. 25. Any XXXII).
 
Aquest burot era emplaçat a la carretera de Cornellà a Fogars de Tordera rera la caserna del Bruc i davant del grup d'habitatges anomenat de la Mercè (1948) en un indret conegut com el Torrent de la Barrina, a prop de la frontera administrativa entre els municipis de Barcelona i Esplugues. Al anys 1930's era davant dels terrenys de l'escola i hospital de Natzaret i durant el franquisme s'anà envoltant d'altres instal·lacions docents públiques i privades, entre elles l'Escola Thau que el 1972 s'edificà just darrera.

*1986.- L''Escola Thau i el seu pavelló esportiu. Al fons el grup d'habitatges de la Mercè i a l'angle inferior esquerre l'edifici del burot.
 
Durant els anys de la postguerra el petit edifici, a causa del seu aïllament, era sovint esmentat a les cròniques de successos com a testimoni d'atracaments, abandonament de cotxes robats i altres actes delictius que es produïen sovint per aquella zona. També realitzava una altra funció com a punt de referència a les proves esportives, bàsicament automobilístiques que es celebraven en el triangle format per la Carretera d'Esplugues, el tram final de la Diagonal i l'Avinguda de Pedralbes, aleshores coneguda com Avenida de la Victoria.
La seva imatge exterior recordava als petits pavellons construïts durant l'exposició de 1929 a Montjuïc, combinació de maó vist i parets arrebossades pintades de blanc i cobertes de teula. La petita edificació tenia tres cossos i sobre el central que servia d'accés hi figurava un 55 (que corresponia a la numeració de la carretera d'Esplugues) i un escut de la ciutat.
Durant els darrers anys del franquisme apareixia com un  edifici mig abandonat, que malgrat tot es mantingué dempeus per convertir-se en una mena de porta d'accés al recinte de l'Escola Thau, fins que la reforma dels nusos de comunicació executada en els anys previs a la Olimpiada de 1992, va condemnar-lo inevitablement a l'enderroc per eixamplar el traçat de la carretera d'Esplugues i construir els laterals de la Ronda de Dalt. La seva desaparició es va produir durant el decurs de l'any 1990.
Tot i no tractar-se d'un edifici modernista, Raquel Lacuesta va incorporar-lo al seu excel·lent volum de la sèrie El modernisme perdut [1] dedicat als barris de Sants i Les Corts.

*1990.- L'antic burot amb el tol anunciador del seu imminent enderrocament. (Foto: Joan Vilella. Arxiu Municipal de Les Corts)


[1].- Lacuesta Contreras, Raquel i González Toran, Xavier. El modernisme perdut. Volum III. Sants-Les Corts.

diumenge, 25 de juny de 2017

LLIBRERIA SALAS. Rambla 53. (1950-1994)


*1970.- L'entrada a la Llibreria Salas (Foto: Jordi Socías)

Una de les institucions històriques en el món de la llibreteria de vell a Barcelona fou la petita botiga que Emili Salas va regentar des de començaments dels anys 1950's a la porta d'entrada del número 53 a la Rambla de Caputxins, que servia d'accés també a l'escenari del Gran Teatre del Liceu
Ferran Salas i Farriol, el pare de l'Emili, fou qui llogà el local a l'any 1950 i va encetar el negoci familiar. Era una modesta botiga de compra-venda i lloguer de llibres i no resultava gens fàcil moure's en aquell lloc. Era un exemple d'aquelles antigues botiguetes que compartien espai amb el vestíbul de la porta d'entrada a un edifici d'habitatges, de les que avui pràcticament ja no en queden. L'entrada tenia en un costat l'escala de veins i al fons una doble porta que conduïa d'una banda a la part posterior de l'escenari del teatre i de l'altra era l'accés dels seus treballadors i artistes. Ferran Salas no va durar massa temps al fons del negoci i fou l'Emili qui el substituí després d'haver deixat la seva feina a La Maquinista Terrestre y Marítima per ajudar-lo, fins que finalment va quedar enfront del negoci.
 

*1950's.- Ferran i Emili Salas, pare i fill, a la seva petita llibreria de la Rambla (Foto: Fons Família Salas)
 
El llibreter Emili Salas (Foto: Fons Família Salas)

Portar una llibreria d'aquestes característiques comportava un esforç diari de muntar i desmuntar l'entramat de prestatgeries. El fet d'estar situada en una zona de pas, li conferia un aire entre pintoresc i bohemi, però a la vegada complicava molt la gestió del dia a dia.
A banda de llibreter la figura de l'Emili Salas amagava també la d'un expert en matèria d'astrologia i ciències ocultes. José Maria Carandell va recollir en un dels seus llibres sobre Barcelona [1] aquesta altra faceta de la vida de Salas. Xavier Portabella havia estat el seu mestre durant els primers anys de la dictadura i Salas havia estudiat juntament amb Emili Teixidor, aquell senyor que anys després es va fer famós amb el programa de TV3 Tres i l'astròleg. Era un expert en temes d'horòscops i a la llibreria es venien unes fulles impreses per fer les cartes astrals. Salas tenia també una parada al mercat dominical de llibres vells i col·leccionisme a Sant Antoni i amb el temps va aconseguir l'autorització per ampliar el nombre de trams de prestatgeries on exposava els llibres antics al local de la Rambla.
Emili Salas era un home socialment actiu i va formar part del petit grup de llibreters promotors de la Fira del Llibre d'Ocasió que des de 1951 se celebra anualment a la ciutat
Després de jubilar-se el negoci va passar a la seva filla Lídia i al seu marit que van continuar al local de la Rambla mentre el legendari llibreter Salas es dedicava a la seva passió pel món de l'ocultisme i el horòscops publicant llibres com  El Gran libro de los sueños, El poder de las pirámides 2 o El arte de echar las cartas. 
Els anys van anar passant i aquell petit local va tenir un sobtat i dramàtic final a partir de l'incendi que va destruir l'edifici del Liceu a l'any 1994. En el projecte del nou teatre no estava prevista la reubicació del antics negocis dels baixos de les edificacions que l'envoltaven i que van resultar afectats per la nova construcció. Els Salas van entrar en un complicat entramat d'expropiacions i es van veure obligats a traslladar-se a un local del veí carrer Unió i més tard al carrer Jaume I.
La història del local dels Salas a la Rambla va quedar enrere com la d'un dels establiments més entranyables de col·leccionisme i de difusió de coneixement i cultura a traves dels llibres antics que ha tingut Ciutat Vella.
 
[1].- Carandell Robusté, José Maria.- Guia Secreta de Barcelona. Editorial Al-Borak. 1974.

dimecres, 21 de juny de 2017

ANTIC PALAU REIAL. Pla de Palau (Segle XV-1875)

 

*1860's.- Façana de l'antic Palau Reial de Barcelona al Pla de Palau.
 
Construcció de llarga història i multiples usos i funcions situada al Pla de Palau entre el Passeig d'Isabel II i la plaça de les Olles. En aquell indret  el Consell de la Ciutat havia construït entre els anys 1387 i 1389 el conegut porxo del forment, que acollia un centre de comerç de mercaderies i el dipòsit del blat.
La història de l'edifici es remunta a mitjans del segle XV quan es va construir la coneguda hala dels draps (1444), un dipòsit de mercaderies que feia les funcions de magatzem portuari de la llana. Posteriorment seria habilitat com arsenal.
Al llarg del segle XVI se li va afegir el pis superior i ja al segle XVII l'edifici va ser reformat. Primerament s'hi va construir un claustre (1618) obra de Francesc Socies i posteriorment (1663-1667) Frai Josep de la Concepció va convertir-lo en Palau del Lloctinent donant-li un estil barroc classicista amb planta quadrangular, pati central i elements gòtics a les façanes. L'interior era presidit per una sala principal de planta rectangular i dos pisos d'alçada coneguda com Saló dels Festins.
 
*1677.- La festa dels argenters davant el palau (Font: Francesc Via).
 
 
 
A l'any 1700 el virrei Georg von Hessen-Dramstadt va fer construir un pont que connectava l'edifici amb l'església de Santa Maria del Mar.
Aquí es va allotjar l'arxiduc Carles durant la Guerra de Successió Espanyola que va acabar amb la desfeta de 1714. Amb el Decret de Nova Planta i l'abolició del càrrec de virrei, el palau va passar a ser residència del Capità General com a primera autoritat militar a Catalunya, fins que el 1846 van passar a residir a l'edifici de Capitania de l'antic convent de la Mercè.
El 1771, el Comte Roncali va reformar a fons l'edifici donant-li un aspecte neoclàssic a les façanes. El 1802 va ser novament residència reial per acollir Carles IV i la seva esposa Maria Lluïsa de Parma durant l'estada a Barcelona dels monarques espanyols que casaren al príncep i una de les infantes amb prínceps italians. Fou aleshores quan s'edificà un pont de fusta efímer que comunicava aquest palau amb l'edifici de la Duana Nova (després Palau del Governador Civil) on s'allotjava la major part del seguici reial.
 
*1870's.- El Palau amb la Font del Geni Català en primer terme. (Font: Biblioteca Nacional de España)
 
Fou en 1864 quan aprofitant l'estada a Barcelona de la reina Isabel II fou definitivament condicionat com a Palau Reial. La façana de l'edifici tenia un rellotge al frontó rectangular que coronava la façana principal i dues vistoses tribunes als extrems de la planta principal. Durant el curt període la Primera República Espanyola va ser condicionat com a jutjat.
El dia de Nadal de 1875 l'edifici va patir un violent incendi que el va destruir i posteriorment fou enderrocat.
 
*1860.- Concentració dels artesans de Barcelona en honor de la reina Isabel II el 23 de setembre d'aquell any
 
*1870's.- Imatge captada des del centre del Pla de Palau. A l'esquerra el Palau Reial i a la dreta l'edifici de la Duana Nova. (Font: J. Laurent / Biblioteca Digital Hispánica)
 
*1850's.- Dibuix on veiem el Palau Reial (fletxa) amb les altres edificacions que envoltaven el Pla de Palau. (Isidore Laurent Deroy)


dilluns, 19 de juny de 2017

CAP I CUA. Restaurant Dancing. Diputació 202. (1923-1934)



*1928.- Publicitat del restaurant Cap i Cua cap a finals dels anys 1920's. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)
 
Un dels restaurants més popular de l'emergent Eixample del primer terç del segle XX fou el Cap i Cua, situat al número 202 del carrer Diputació entre Muntaner i Aribau.
El local va obrir portes el mes de desembre de 1923 i l'empresa que duia el negoci disposava d'un altre restaurant amb el mateix nom al Passatge del Crèdit tocant a Ferran. Oferia una variada carta de plats per preus relativament econòmics amb coberts a partir de 3,50 pessetes amb audicions de piano i orquestra als vespres.

*1932.- Emplaçament exacte del Cap i Cua sobre un plànol de l'època. (Cliqueu a sobre per ampliar. Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya)

A l'any 1932 el local va canviar de direcció i va ser reformat per accentuar el concepte de restaurant amb dancing, que diàriament amenitzava les tardes i els vespres fins a la matinada. El reclam de bellas señoritas apareixia també a la nova publicitat, tot donant-li un to més frívol i noctàmbul.

*1932.- Anunci del Cap i Cua (amb l'expressió Restoran) després de la reforma d'aquell any. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

Dos anys després, al 1934, el Cap i Cua deixava d'existir amb aquest nom i va passar a ser el Dancing Haway

 *1934.- El 1934 l'antic Cap i Cua havia esdevingut Haway i apareixia a la cartellera de premsa com un ball sense referència a restaurant. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

divendres, 16 de juny de 2017

PATI BLAU. Cafeteria. Xarcuteria. Pelai 1/Ronda Universitat 2. (1920's-1931)

Agraïments a FRANCISCO ARAUZ, JORDI FUSTÉ PLANAS i VALENTI PONS TOUJOUSE 
 
 
 
Establiment situat al passatge sense nom que uneix el carrer de Pelai i la Ronda Universitat com si es tractés d'una pressumpta continuació del carrer Gravina. Pati Blau ocupava els baixos de la part del darrera o mitgera de la Casa Ramon Julià (1919) i el seu bon cafè va ser un dels reclams més importants. El local disposava d'una àmplia terrassa a l'aire lliure just sobre l'esmentat passatge amb una barra també exterior.
El 1926 s'hi van començar a servir embotits i marisc amb la qual cosa amplià la seva fama de local delicatessen. Dos anys després el local va ser reinaugurat sota la direcció de Josep Ribot antic cambrer del restaurant Continental i ja s'anunciava com a restaurant.
Va desaparèixer el 1931 quan l'Anónima Alsina Graells d'Auto Transporte va ocupar aquell passatge per condicionar-hi el jardí de la terminal dels seus autocars de línia cap a terres lleidatanes i andorranes. Al mateix temps, el local que acollia la cafeteria va ser ocupat per una popular benzinera de doble entrada, que va conservar el nom de l'establiment i que va romandre activa fins als anys 1970's. 
 
*1923.- El passatge que enllaçava Pelai amb Ronda Universitat servia de terrassa al Pati Blau. (Foto: Alessandro Merletti. La Ilustración Ibérica)

*1924.- Els concerts de petit format formaven part també de l'oferta estiuenca del Pati Blau (Font: Hemeroteca La Vanguardia

*1925.- Anunci al diari La Rambla (Font: Col.lecció privada Francisco Arauz)


*1926.- Anunci del Pati Blau després de la reforma del local executada aquell any, que incorporava xarcuteria i marisqueria.

*1928.- Reforma i reobertura de El Pati Blau (aquí ja amb l'article). (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

*1932.- Pati Blau s'havia convertir ja en una Estació de Servei que subministrava benzina i altres derivats del petroli.

dimarts, 13 de juny de 2017

LA VAQUERÍA. Restaurant. Deu i Mata 141. (1989-2012)

Agraïments a JORDI SERRANO





Inaugurat durant les vigílies de la febre olímpica a l'època daurada dels locals freds i el disseny, aquest restaurant es va instal·lar en el local ocupat per una antiga vaqueria fent honor al seu nom. Els seus promotors van aconseguir engegar un restaurant de nivell, el nom del qual aviat circulà d'orella a orella dels habituals de les nits barcelonines que el qualificaven com un lloc d'aquells que un no es pot perdre.
Vist des de fora el restaurant era d'allò més normal, tan poc impactant, que fins i tot podia fàcilment passar desapercebut. L'interior però, ja era una altra cosa. Diríem que la combinació i l'harmonia entre la modernor i els elements originals de l'antiga vaqueria, (abeuradors, murs, estances...) eren perfectes. A les parets de l'entrada una foto datada del 1929 ens mostrava com era aquella vaqueria molts anys abans. Estrella Salietti va ser la dissenyadora responsable d'aquest interior.  
 
*2000's.- El discretíssim accés al restaurant La Vaqueria

 
Disposava de tres ambients totalment diferents. El més gran era el restaurant que es complementava amb un piano-bar i una minúscula discoteca, que funcionava fins a altes hores de la matinada i en la que era habitual sentir als grans mestres de la chanson francesa. S'hi havia d'afegir també un quart element singular, un club de fumadors de nom Epicur, que permetia que els amics de la cigarreta poguessin exercir com a tals dintre del local.
Destacables van ser els anys que el popular Lucky Guri s'asseia davant del piano i amenitzava les vetllades amb les seves notes musicals interpretant temes d'avui i de sempre. També Josep Maria Mira hi va ser al teclat.
Com passa amb tot allò que neix d'una proposta valenta i trencadora, el local va anar perdent posicions amb el pas dels anys.  
L'any 2012 va tancar mantenint el club de fumadors i iniciant una reforma que va acabar amb el nom de La Vaqueria. La nova proposta conservava les estructures antigues de  l'antic restaurant si bé la decoració de sostres, terres i parets va ser alterada i innovada a fons per donar pas al Chapeau.
 

*1990's.- L'interior de La Vaqueria.

dissabte, 10 de juny de 2017

LA CASA DE GAUCHOS 4. Francolí 70 (1979-1981)

Agraïments a EUGENIO GUARDIOLA SANTAFÉ


El grup musical argentí Gauchos 4 es va formar el 1955 sota el lideratge d'Emilio Mas.
Els seus components eren originaris de Santa Fe i arribaren a Espanya als anys 1960's. En els seus inicis a Argentina el grup era conegut com Los Arribeños. En establir-se a Espanya van passar a ser coneguts com Gauchos 4 i van actuar regularment a locals de Madrid i Bilbao fins que a finals dels anys 1970's s'instal·laren d'una forma més o menys permanent a Barcelona.
Eren habituals de les nits del pub Gàbia de Vidre al carrer Marià Cubí fins que finalment van acabar actuant d'una forma permanent en un altre local que duia el seu propi nom.
La Casa de Gauchos 4 era un pub situat al número 70 del carrer Francolí al barri de Sant Gervasi i gairebé a la cantonada amb Balmes.
 
 
*1979.- Cap d'Any per rebre el 1980 amb Gauchos 4 al seu local de Sant Gervasi (Font: Hemeroteca La Vanguardia).
 
Interpretaven cançons conegudes del repertori llatí i sudamericà amb un gran domini de la polifonia. Entre els cantautors que versionaren hi havia noms com Violeta Parra, Victor Jara, Piazzola, Horacio Guarany, Rafael Amor, Alberto Cortéz, Joan Manuel Serrat i Carlos Cano. Entre 1979 i 1981 a La Casa de Gauchos 4 van tenir un notable èxit i omplien el local cada nit que actuaven. Després continuaren el seu periple per altres ciutats, van perdre un dels components, que va morir el 1985, i amb només tres membres van continuar sent Gauchos 4.
 
 
 
 

divendres, 9 de juny de 2017

PARC D'ENGINYERS. Portal de la Pau. (Segle XIX-1928)

Agraïments a ELOY FC i FRANCISCO ARAUZ
 
*1900's.- La part interior del Parc d'Enginyers en primer terme. (Font: Arxiu Unió Excursionista de Catalunya)
 
L'any 1837 s'iniciaren els treballs d'enderrocament del Convent de Sant Francesc, també conegut amb el nom de Framenors, que s'aixecava en el tram portuari de la muralla del mar just on avui s'aixeca d'edifici del Govern Militar.
Aquest enderroc, a banda de representar la pèrdua d'un dels millors exponents del gòtic català, va suposar també l'alliberament d'un gran espai que s'estenia des del Portal de la Pau, al final de la Rambla, fins a la plaça del Duc de Medinaceli i en paral·lel al mar, quedava emplaçat entre el carrer del Dormitori de Sant Francesc (actual carrer Ample) i el passeig de la Muralla del Mar (avui passeig de Colom).
Enderrocat el convent, el solar resultant així com l'hort annex van passar a ser propietat del Duc de Medinaceli que finalment els cedí parcialment a l'Administració Militar perquè ampliés les seves instal·lacions en aquell indret de la ciutat tant important des d'un punt de vista estratègic i de defensa. 
 
*1860's.- Planta de la construcció original del Parc d'Enginyers.
 
El Parc d'Enginyers era una construcció visualment poc agraïda i modesta de només planta baixa i gairebé sense obertures, que circumdava tot el solar. Al seu interior convivien diversos patis amb altres dependències més petites i fins i tot alguns arbres que varen anar desapareixent al llarg del temps.
Durant molt de temps es va especular amb projectes diversos per aixecar en aquell solar noves dependències militars, que donessin un aire més elegant al Portal de la Pau i a l'entorn del monument a Colom. Des de Madrid però, no s'acabaven d'aprovar els pressupostos i el Parc de Enginyers continuava allà, oferint aquell aspecte entre tosc i colonial. Va ser a les vigílies de l'Exposició Universal de 1929 quan finalment es va donar el pas. El 1927 es va elaborar el projecte que seria definitiu per la construcció d'una seu de nova planta per al Govern Militar. Un any després començaven les obres. L'edifici, de línies neoclàssiques inspirades en el Palau de la Llotja, va ser projectat pels arquitectes Adolf Florensa i Ferrer i Josep Sans i Forcadas i va succeir a la vella i denostada caserna del Cos d'Enginyers de l'exercit. Es va inaugurar a l'any 1932 i juntament amb l'edifici de la Duana Nova va contribuir a monumentalitzar i tancar el perímetre i la urbanització del Portal de la Pau. 
 
*1910's.-  El Portal de la Pau amb el Passeig de Colom i els rafals del Moll Bosch i Alsina al fons i el Parc d'Enginyers en primer terme a l'esquerra.
 

*1910's.- El Parc d'Enginyers des del cim del monument a Colom.

*1920's.- Una altra imatge aèria de l'interior de la caserna del Parc d'Enginyers.
 
*1928.- L'edifici en fase d'enderrocament en una imatge captada des del cim del monument a Colom.

dijous, 8 de juny de 2017

ERNEST WITTY & CO. Botiga d'esports. Aragó 259-261 (1920's)

 
 
A començaments dels anys 1920's l'empresa Ernest Witty & Co. va succeir a Alimundo & Co, al front de la botiga de material per a l'esport que hi havia al carrer Aragó, entre Rambla de Catalunya i Passeig de Gràcia, al costat de l'edifici de l'Editorial Montaner i Simón (avui Fundació Antoni Tàpies)
La nissaga dels Witty, oriunda de Yorkshire (Anglaterra), encapçalada per l'empresari Frederick Witty, pare de l'Ernest,  s'havia establert a Catalunya al 1873 i va donar molts noms destacats a l'esport en aquells temps dels inicis de la seva pràctica a Catalunya. 
La seva botiga del carrer Aragó proporcionava tota mena d'equipament i material per l'sportmen (com encara s'anomenava aleshores als practicants de l'esport). Bàsicament s'orientava als aficionats a la pràctica del tennis, l'atletisme i el futbol. Va romandre oberta fins pràcticament tota la dècada dels anys 1920's.
Ernest Witty Cotton (1880-1969) havia nascut ja a Barcelona i fou educat amb el seu germà Arthur (un dels fundadors del Barça) a la Merchant Taylor's School de Merseyside. Allà la pràctica de l'esport era cabdal en els programes formatius dels alumnes i de tornada a Barcelona els dos germans esdevingueren dos importants activistes en pro de la introducció de l'esport a la ciutat.  Ernest participà en la fundació del Reial Club de Tennis Barcelona el 1899, entitat de la que fou el primer president  i va arribar a jugar amb el FC Barcelona durant algunes de les seves primeres temporades.
Va ser però, en la pràctica del tennis que Witty destacà especialment. En el seu palmarès hi figuren diversos títols de campió de Catalunya i l'any 1911 va arribar a ser finalista del campionat d'Espanya perdent davant el marqués Luis Gonzaga.
El 1916 es va retirar de la pràctica del tennis a nivell de competicions oficials i fou a partir d'aleshores quan, a través de l'empresa naviliera del seu pare, va començar a importar el material esportiu que li va permetre obrir la botiga del carrer Aragó.

*1922.- Publicitat de la botiga d'Ernest Witty a les planes del periòdic esportiu El Mundo Deportivo

diumenge, 4 de juny de 2017

LINIA 64. Barceloneta - Pedralbes. Tramvia (1936-1967) Autobus (1967-2016)

Agraïments a ALFRED PUIG pel seu assessorament.

 


Una de les línies històriques del transport públic de Barcelona, va ser la número 64 que durant més de 80 anys va circular en sentit mar-muntanya i a l'inrevés. Al llarg de la seva existència va presentar diverses variants de trajecte fins que va desaparèixer el 2016 a causa de la instauració de la red ortogonal de busos.
La història del 64 s'associa amb baixar al centre o fins al port de la ciutat des del barris de l'Eixample, Sant Gervasi, Bonanova o Sarrià, si bé la línia seria més especialment popular als mesos d'estiu per ser la que portava als balnearis i les platges de la Barceloneta.
Era una línia de via ampla que es va projectar per substituir la via estreta al Passeig de la Bonanova pel qual discorria l'antiga linia 19 fins a la Plaça de Sarrià i que era previst clausurar.

ANTECEDENTS (1930-1936)

A partir de 1930 i durant els anys següents sovintejaren els canvis a les línies de tramvia de via estreta que unien la Plaça Catalunya amb Sarrià, Pedralbes i la carretera de Vallvidrera. Finalment el 1933 va quedar definitivament suprimida la darrera línia de via estreta entre la Plaça Catalunya i la Plaça Borràs. Només van quedar en servei les línies 14 i 19 que cobrien els trajectes des de la plaça Bonanova a la carretera de Vallvidrera i Pedralbes respectivament.
Per apaivagar les queixes dels sarrianencs, durant el 1935 es va tornar a posar en servei la línia 14 des de Plaça Catalunya a Peu del Funicular de Vallvidrera amb un servei molt irregular i intermitent.
Tots aquests problemes tenien el seu origen en el fet que el tramvia de Sarrià circulava en ambdós sentits de circulació pel carrer Aribau en trams de via única i de via doble que s'alternaven tot provocant greus problemes de trànsit 
Finalment es va optar per posar en marxa la línia 64 de via ampla. Per executar aquest projecte es van aprofitar les instal·lacions del mai inaugurat tramvia del Putxet que pujava per Muntaner fins Diagonal en via doble.

 
TRAMVIA (1936-1967)

 

 

 

 




 
Des que es va inaugurar la línia 64  amb tramvies va ser coberta amb cotxes del model 500 i només els últims anys van ser substituïts per models 1200. 

1936
El dia 4 de febrer de 1936 es va posar en marxa la línia de tramvia 64 que cobria el trajecte des de Drassanes fins a Sarrià. Va ser l'última a posar-se en servei abans de l'inici de la Guerra Civil El recorregut original discorria des de les Drassanes per Rambles, Pl. Catalunya, Rda. Universitat, Gran Via, Muntaner, Pl. Bonanova i Ps. Bonanova fins a la Pl. Sarrià.
Amb l'arribada de l'estiu, a partir de juny, es va decidir ampliar el seu recorregut des de les Drassanes fins a la Barceloneta seguint la seva ruta per Ps. de Colom, Ps. d'Isabel II, Pla de Plau i Ps. Nacional 

*1936.- Un dels cotxes de la nova línia 64 circulant per la Rambla als pocs dies de posar-se en servei. Al fons el Palau Moja.  (Foto: Arxiu Jordi Ibáñez)

1945
A partir del 14 d'octubre de 1945 la línia va retallar el seu trajecte, que quedà reduït només entre Plaça Catalunya i Sarrià. En aquell temps era coberta per un total de 6 tramvies. 

1946
A partir del dia 10 de gener de 1946 va recuperar el seu recorregut anterior (Barceloneta-Sarrià) amb un total de 10 tramvies i des del 8 de juny va ampliar també el seu trajecte per l'altra banda des de la Plaça del Duc de Gandia a Sarrià fins el Monestir de Pedralbes.

1948
Del 24 de novembre d'aquell any en endavant es va suprimir novament el tram Plaça Catalunya-Barceloneta.

1949
Recuperació de la totalitat de la línia des de Barceloneta fins a Pedralbes per donar servei durant la temporada de banys a partir del 28 de juny i fins al 15 de setembre que tornaria a sortir de Drassanes.

1950
Aquell estiu es tornà a ampliar el trajecte fins a la Barceloneta des del 12 de juliol i aquest allargament passaria ja a ser definitiu.

*1951.- Parada del 64 a Pla de Palau.

1957
A partir del 16 de setembre d'aquell any l'ajuntament va decidir suprimir la circulació de tramvies per la Rambla, amb la qual cosa el 64 va començar a pujar pel Paral.lel i les Rondes de St Pau i St. Antoni.


*1957.- El cotxe 521 a la Plaça Catalunya. Al fons el carrer Rivadeneyra.

*1958.- Un cotxe del model 500 de la línia 64 a les cotxeres de Vilana. (Foto: Albert González)
 
 
1960
A partir del 21 de novembre setembre va desaparèixer la línia nocturna del 64 que va passar a ser coberta per autobusos de la nova línia NP.
 
*1960.- Un cotxe model 500 del tramvia 64 arribant a la plaça Pedralbes prop del monestir on la línia tenia el seu final.
 
 
1964
Nova variació des del 18 de desembre quan el recorregut ascendent del 64 a partir del final de la Rda. St. Antoni discorre per Casanova, Consell de Cent i Aribau i els tramvies deixen de pujar en contradirecció pel carrer Muntaner per acabar amb la perillositat que allò suposava.

*1960's.- Un cotxe de la sèrie 1200 de la línia 64 al seu pas pel Passeig Nacional de la Barceloneta (avui Joan de Borbó)

 
1965
Aquell any es va establir com a línia 64 el trajecte Paral·lel-Pedralbes a partir del 8 de gener. Els tramvies de la línia passaven per Paral·lel, Rda. Sant Pau, Rda. St. Antoni, Casanova, Consell de Cent, Aribau, Via Augusta, Muntaner, Pl. Bonanova, Ps. Bonanova, Ps. Reina Elisenda i Plaça de Pedralbes.
En sentit descendent la línia circulava amb el mateix recorregut cobrint tot el carrer Muntaner des de la Pl. Bonanova fins a la Pl. Goya amb la Rda. Sant Antoni. 
D'altra banda els tramvies de la línia 64 van tornar a cobrir el servei dia i nit quedant suprimida la línia d'autobusos nocturns NP que havia estat creada el 1960.

 
1966
A partir del 12 de juny la línia es perllonga del final del Paral.lel a la Barceloneta fins a l'1 d'octubre que torna a circular només fins al Paral·lel. Aquesta operació es repetirà durant els estius dels anys següents

 
AUTOBÚS (1967-2017)



 

 
1967
El dia 3 de desembre els tramvies de la línia 64 són substituïts per autobusos.
El recorregut ascendent del 64 comença a Aldana/Rda. Sant Pau i continua per Rda. Sant Antoni, Pl. Universitat, Aribau, Via Augusta, Muntaner, Pl. Bonanova, Ps. Bonanova i Ps. Reina Elisenda fins a Pedralbes. En sentit ascendent baixa pel carrer Muntaner en la seva totalitat fins a Rda. Sant Antoni, Manso, Comte Borrell i Aldana.

1968
A partir del 23 de març la parada de Pl. Bonanova en direcció Pedralbes serà traslladada al final del carrer Muntaner a causa de les obres d'urbanització de la plaça
A partir del 16 de juny s'estableix per sempre el fi de trajecte a la Barceloneta.
Durant aquest any el 64 deixarà de circular pel Paral·lel a causa de les obres de la línia L3 del metro 

1973
Des de finals de març el 64 deixa de passar per davant de les Drassanes i canvia el seu trajecte circulant per l'Avenida Garcia Morato (avui Avda. de les Drassanes) i el carrer del Portal de Santa Madrona fins arribar al Paral·lel.
En sentit ascendent la línia 64 Barceloneta-Pedralbes comença al final del Passeig Nacional i segueix per Pla de Palau, Ps. d'Isabel II, Ps. de Colom, Avda. García Morato, Portal de Santa Madrona, Paral·lel, Rda. Sant Pau, Rda. Sant Antoni, Aribau, Via Augusta, (amb tornada per Muntaner) Pl. Bonanova, Ps. Bonanova, Ps Reina Elisenda i Pedralbes. 

1981
A partir del 10 de juliol l'autobus 64 deixa de passar pel carrer Manso per fer-ho per Tamarit

1997
Durant aquest any el 64 deixarà de passar pel carrer del Portal de Santa Madrona per seguir com feia antigament per davant de les Drassanes i agafar des d'allà el Paral.lel

2002
A partir del mes d'agost en el tram ascendent per Via Augusta els autobusos comencen a pujar pel carrer Mandri en comptes de Muntaner, que deixa de ser de doble direcció entre Via Augusta i Bonanova. 
D'altra banda, des del 5 de desembre la línia amplia el seu recorregut pel passeig Joan de Borbó fins al Club Natació Barcelona.

2009
A partir del 22 de setembre el terminal del Ps. Joan de Borbó torna a ser ampliat, en aquest cas fins a l'entorn del nou Hotel Vela.


Un dels últims recorreguts del 64

*2016.- Un dels últims autobusos que varen cobrir la línia 64 abans de la seva desaparició s'atura a Pedralbes. (Font: Associació de Col·leccionistes Empleats de Metro i Bus).
 
2016
L'últim dia de febrer de 2016 la històrica línia 64 deixa de circular. El servei és substituït per altres línies de la xarxa ortogonal. Molts ciutadans i usuaris, encara poc acostumats als continuats canvis d'autobusos que imposa la dinàmica de la nova xarxa, i més enllà del valor sentimental i la nostàlgia per la pèrdua d'una línia de tota la vida, fan palès el seu rebuig davant les noves alternatives per arribar a les platges.