dijous, 19 d’octubre de 2017

NICK HAVANNA. Rosselló 208. (1987-2015)


*1986.- El primer logotip identificatiu del Nick Havanna.

Porta exterior d'accés al Nick Havanna al carrer Rosselló.

Ángel Juez i Oriol Comas van publicar a començaments de 1990 una interessant guia de locals d'oci nocturns de Barcelona amb el títol de Nits de Bars [1]. En ella es qualificava com a catedral dels bars de la ciutat a un local anomenat Nick Havanna.
Aquest espectacular espai d'estètica novaiorquesa va obrir-se al públic al setembre de 1986 promogut pel cocteler Javier de la Muelas que aleshores, amb només trenta anys, ja havia arrencat la cocteleria Gimlet i era un dels empresaris emergents de l'oci nocturn a Barcelona. El local es va consolidar durant els anys següents amb l'arribada de la febre olímpica que va envair la ciutat fins assolir les primeres posicions en l'escalafó de la nit barcelonina.
Nick Havanna era situat al carrer Rosselló entre Balmes i Rambla de Catalunya. El seu interior, dissenyat per Eduard Samsó, era d'una gran amplitud amb un espectacular videowall que ocupava tot el mur del final de l'espai. Tot el seu interiorisme era basat en l'aplicació de materials nobles i conformava un hàbitat especial, que semblava evocar algunes de les imatges que pocs anys abans havien causat impacte en l'estrena del film Blade Runner
 
*1990's.- Interior de Nick Havana amb una de les barres en primer terme. (Font: Ajuntament de Barcelona)
 
Hi havia molts detalls encisadors. Des d'una màquina que expenia llibres, teletipus que projectaven les últimes notícies que es produïen al món o unes barres elegantment revestides de pell de cavallino. No hi mancaven atraccions puntuals com exposicions de rèptils i un pèndol dissenyat per Ingo Maure suspès d'una cúpula de llum blavosa que va esdevenir com una mena d'icona del local. També cal no oblidar el disseny dels lavabos amb una proposta que cercava erradicar la clàssica zona bruta i poc amable que envolta aquest espais, per donar-li la dignitat creativa que es mereixia i convertir-la en un dels punts més visitats i emblemàtics del local.   
 
El local en plena ebullició (Foto: tillate.es)
 
Tothom feia cap al Nick en aquells dies de febre de disseny i d'interiorisme fred. El local era visita obligada per tota ànima nocturna àvida de modernor que arribava a la ciutat amb ganes de prendre l'última copa en aquella Barcelona més que mai. No cal dir que el local va esdevenir un lloc idoni i força desitjat per organitzar-hi presentacions de llibres, moda, actuacions i concerts.
 
2000's.- La gairebé obligada renovació en el logotip del local
 
El pas del temps també va suposar l'inevitable envelliment de la proposta i d'aquella estètica que tant ens havia impressionat en els primers anys. El Nick es va convertir poc a poc en una discoteca més, tot i que continuava retenint prestigi i desig entre la gent guapa, que delerava per tancar-la i celebrar-hi les seves festes privades.
La vida del llegendari Nick Havanna es va perllongar fins al 2015 amb gairebé trenta anys al servei de la nit fashion. De la reforma que es va aplicar al local en va sortir una nova proposta anomenada Oak Barcelona.
 
[1].- Àngel Juez, Oriol Comas. Nits de bars. Parsifal Edicions. Barcelona 1990.

diumenge, 15 d’octubre de 2017

EDIFICI DELS TRANSFORMADORS. Ausiàs March 60. Central de transformació elèctrica (1925-1971), Espai juvenil alternatiu (1984-2008) i okupat (2015-2016)

Agraïments a ALFRED PUIG

*1930's.- Imatges exterior i interior de la Central Transformadora del carrer Ausiàs March

Entre 1923 i 1925 l'empresa Compañía Auxiliar de Tranvías y Ferrocarriles Económicos (CATFE) va aixecar al número 60 del carrer Ausiàs March, entre el Passeig de Sant Joan i el carrer Roger de Flor, un modest edifici per acollir-hi una central de transformació de l'energia elèctrica que produïa la veïna central de la carretera de Vilanova per tal que pogués ser aprofitada pels tramvies.
La CATFE havia estat creada el 1882 agrupant diverses companyies de tramvies  (Sant Andreu, Clot, Can Tunis, Horta) i quan al 1925 es va inaugurar l'edifici dels transformadors ja no explotava cap línia. Havia esdevingut una empresa dedicada a funcions de manteniment de les vies i el servei i sobretot a proveir d'energia elèctrica els tramvies.
L'edifici dels Transformadors va ser encarregat a l'arquitecte Antoni Millàs i Figuerola (1862-1939) pel Marquès de la Foronda, Mariano de Foronda y González-Bravo Aguilera y Vallarino (El Escorial 1873-Vitòria/Gasteiz 1961), que va ser  gerent dels tramvies de Barcelona entre 1902 i 1930 i accionista majoritari de la CAFTE. Aquesta central transformadora va complir la seva funció durant prop de cinquanta anys fins al març de 1971 quan desaparegué l'últim tramvia.
 
El marquès Mariano de Foronda (1873-1961), a banda de promoure la construcció de l'edifici dels Tranformadors va ser un apassionat impulsor de l'anomenada forondotèlia (col·leccionisme de bitllets de tramvia).
 
El 1984 l'ajuntament socialista va decidir recuperar l'edifici dels Transformadors i convertir-lo en un espai pel jovent del barri de Fort Pienc. L'antiga central acolliria el primer concert organitzat pel moviment okupa de la ciutat i passaria a ser un referent de la cultura punk a Barcelona. En realitat funcionava com equipament juvenil autogestionat. Allà s'hi van establir diversos col·lectius contraculturals que editaven fanzines i revistes contraculturals i alternatives i organitzaven concerts de música punk. Tot va començar a canviar quan al 1992 les autoritats municipals, davant la celebració de la cita olímpica, van limitar notablement l'ús autogestionat de l'edifici. 


2010's.- Emblema de la Compañía Auxiliar de Tranvías amb les inicials CAT superposades i l'any de construcció de l'edifici a la part superior de la façana

Posteriorment, el 1994 s'hi va instal·lar la seu del Consell de la Joventut de Barcelona fins que va acabar traslladant-se al nou Espai Jove la Fontana de Gràcia
El 2008 l'ajuntament va optar per tancar l'edifici, una decisió justificada pel seu mal estat estructural. Transformadors però, va tornar a ser reivindicat pel barri. L'ajuntament de Xavier Trias va projectar enderrocar-lo i va llençar l'idea de construir-hi un equipament intergeneracional de cinc plantes, mentre la plataforma d'entitats juvenils de l'Eixample seguia reivindicant l'espai per a usos estrictament juvenils i els veins del barri de Fort Pienc reclamaven també una solució.
Al juliol del 2015 l'edifici va ser okupat i van començar a organitzar-s'hi activitats alternatives. Al febrer de 2016 s'hi va celebrar un concert de musica punk amb grups vinguts d'altres països europeus i un cartell amb la imatge del president del govern espanyol Mariano Rajoy i el lema ni gossos, ni ambiguos, ni babosos.
 
  
*2015.- Cartells sobre activitats organitzades pels okupants de Transformadors en la darrera etapa de la història de l'edifici. 

*2016.- Cartell contra el desallotjament editat pel grup okupa instal·lat als Transformadors

Un any després seria desallotjat i la porta tapiada per agents municipals. Finalment el consistori governat per Ada Colau va decidir enderrocar l'edifici per construir-ne un de nou dedicat a equipaments.

dijous, 12 d’octubre de 2017

AZME CAFÉ. Passeig de Gràcia 83 (1993-2005)

Agraïments a VALENTÍ PONS TOUJOUSE


Al novembre de 1993, un nou restaurant va ocupar el lloc de la històrica cafeteria Tropeziens al número 83 del Passeig de Gràcia. L'empresa de la família González, (Business Cafe Restaurants), propietària d'altres locals de restauració al centre de Barcelona (New Kansas, Samoa, Network), havia decidit renovar de dalt a baix l'antiga cafeteria inaugurada el 1962 i obrir-ne una de nova amb el nom d'Azme Café. L'anomenada cuina tex-mex, amb els seus sabors picants com a element referencial, havien començat a quallar fort a la ciutat des de feia ja alguns anys.
Per a la decoració interior de l'establiment es va comptar amb la col·laboració de Javier Mariscal i Fernando Salas. El dissenyador valencià  es trobava aleshores al cim de la seva fama, després de les seves intervencions durant l'època de la Barcelona olímpica i la creació de la mascota Cobi que va presidir aquells esdeveniments esportius.
Per a l'Azme Café Mariscal va dissenyar un gran mural amb motius propis d'un establiment d'aquestes característiques (plats, ampolles, gots, tasses, coberts,...)  que ocupava les parets de l'interior del local. Al nou restaurant s'oferien plats de les cuines texana-mexicana (burritos, enchiladas, quesadillas, fajitas i chicken wings) i italiana. Bàsicament la fórmula més estesa era la fusió d'aquestes cuines mitjançant la incorporació d'ingredients propis de la cuina tex-mex a la tradicional pizza italiana.

*1993.- Imatge de l'interior del local amb el mural de Javier Mariscal

L'aventura de l'Azme Café duraria poc més d'una dècada. El 2006 l'edifici de Passeig de Gràcia 83 va ser profundament rehabilitat seguint un projecte de l'arquitecte japonès Toyo Ito per acollir-hi un complex d'apartaments de luxe. El nou edifici presenta una impactant façana ondulada, que pretén establir un diàleg amb la Pedrera de Gaudí situada a l'altra banda del passeig. Els baixos d'aquest nou edifici van acollir la botiga principal de la marca de roba de luxe Hugo Boss.

diumenge, 8 d’octubre de 2017

FANAL ADOSSAT AL SUPORT DE LA CATENÀRIA. Plaça Catalunya. (1930-1940's)

Agraïments a ENRIC COMAS i PARER


*1932.- El model de fanals adossats al pal de la catenària a l'embocadura del Portal de l'Àngel a la plaça Catalunya (Foto: Josep Brangulí)

Durant la celebració de l'Exposició Internacional de 1929, que s'estengué fins a l'estiu de l'any següent, molts varen ser els esforços per embellir els carrers i les places de la ciutat. L'enllumenat públic va ser un dels elements que formava part d'aquest programa de renovació.
Félix de Azúa va dissenyar al 1929 un tipus de fanals que anaven adossats als cilindres dels pals de la catenària que sostenia el cablejat dels tramvies. Les formes d'aquests fanals semblaven de clara inspiració modernista. Presentaven uns sortints espiralats guarnits amb elements vegetals dels que penjaven els suports dels globus de vidre des dels qual es propagava la llum.
D'aquest model se'n poden veure imatges captades a la plaça de Catalunya davant de l'edifici de la Telefònica. Les més antigues són datades del 1930 i del 1932, quan una illeta allargada amb tanques baixes defensava del trànsit el pal de la catenària. 
 
*1930.- Aquest model de fanal durant un dels escalaments de la façana de la Casa Segura. (Foto: Josep Brangulí)


Dibuix del model de fanal de Félix de Azúa adaptable als pals de les catenàries del tramvia. (Font: Arxiu Municipal de la Ciutat de Barcelona)
 
Després del fets del 19 de juliol de 1936, preludi de la Guerra Civil amb foc creuat sobre la plaça Catalunya, encara es podien veure aquests fanals davant de l'edifici de la Telefònica. Probablement desaparegueren definitivament en acabar la guerra. 
 
 
*1936.- Façana de l'edifici de la Telefònica, molt malmès de vidres i finestres, després dels tiroteigs produïts durant la jornada del dia 19 de juliol que va acabar amb la rendició dels feixistes sublevats contra la República. El fanals adaptats al pal de la catenària apareixen aquí pintats de color fosc i la superficie de l'illeta ha quedat notablement reduïda. (Foto: Pérez de Rozas / AFB) 
 

PALMERA DEL MONESTIR DE SANTA MARIA DE JONQUERES (S. XVIII-1879)



*1850.- Localització de la palmera a l'hort de les monges, després pati del correccional, al recinte del monestir de Santa Maria de Jonqueres (Font: Quarterons de Miquel Garriga i Roca)

En la història dels últims anys del recinte del monestir de Santa Maria de Jonqueres, que avui quedaria emplaçat en l'espai comprès entre el carrer Jonqueres i l'últim tram de la Via Laietana abans d'arribar a la plaça Urquinaona, és obligat referir-se a la presència d'una palmera, que durant molts anys es va erigir en aquell lloc fins assolir un alçaria notable i esdevenir una mena d'icona d'aquell lloc.  
El monestir havia estat desocupat per les monges l'any 1810 durant la Guerra del Francès. Les religioses ja no hi tornarien i l'edifici acolliria successivament des d'aleshores un hospital militar, un correccional, una caserna militar i el ball La Palmera.  Posteriorment amb l'obertura del carrer Bilbao, tram superior de l'actual Via Laietana, s'hi va instal·lar un magatzem de teixits abans que la Caixa de Pensions hi enlairés la seva seu central inaugurada el 1917.
La palmera a la què ens referíem era situada a l'hort de les monges, després convertit en pati del correccional, a la zona més propera al que avui és la Via Laietana. Havia pogut sobreviure a l'enderroc de les dependències del monestir i va quedar propera a la placeta de Jonqueres davant dels últims edificis el carrer Comtal. 
L'exemplar era de l'espècie phoenix dactylifera, una varietat coneguda habitualment amb el nom de palmera de dàtils o palma datilera.  En els seus últims anys assolia una alçària de prop de 30 metres superant fins i tot els edificis de quatre i cinc alçades i planta baixa que poblaven l'entorn. Val a dir que no és la datilera l'espècie de palmera que a la nostra ciutat assoleix les màximes alçades. Les washingtònies en les seves varietats filífera i robusta son habitualment les més altes.

*1850.- Imatge del pati del correccional, antic hort de les monges, amb la palmera (Aquarel·la del pintor Francesc Soler i Rovirosa).
  
*1868.- La palmera sobresurt a l'esquerra de la imatge rera l'entrada a la caserna militar instal·lada als terrenys del convent. A la dreta l'àbsis de l'església poc abans del seu trasllat al carrer Aragó i el carrer Jonqueres (Foto: Arxiu Gavin del Monestir de les Avellanes)
 
*1873.- La plaça de les Jonqueres un cop enderrocat el monestir amb l'espectacular palmera.

El 1879, davant la necessitat de reurbanització de la placeta de les Jonqueres i del seu entorn, la vella palmera va ser curosament arrencada del seu lloc amb la voluntat de trasplantar-la. Les possibilitats de supervivència eren molt reduïdes atès el fort arrelament que tenia al lloc on tants anys havia viscut i crescut. L'intent de trasllat va acabar essent un fracàs.
A l'any 1881, ja morta la palmera, Jacint Verdaguer li va dedicar un poema. Els seus últims versos semblen, talment, una evocació als perills de la pròpia Barcelona a perdre el seus tresors víctima del progrés. Una reflexió molt vigent en els dies que vivim. Diuen així:

Com palma tu floreixes, superba Barcelona,
te rega ha divuit segles la santa religió;
si de ta soca allunyes la font que saba et dóna,
caiguda de tes branques l'esplèndida corona,
t'assecaràs com jo.
 
 

dissabte, 30 de setembre de 2017

MASIA DE CAN SANPERE. Gràcia (Segle XVIII-1940)


*1900's.- Façana principal i entrada a la Masia de Can Sanpere. (Font: Taller d'Història de Gràcia).
 
La finca de Can Sanpere ocupava un considerable extensió de terrenys de conreu a la part més orientat del terme municipal de l'antiga vila de Gràcia, que arribava fins al límit amb Sant Martí de Provençals. La zona coincidiria avui amb la part final del carrer de Sardenya des de Pi i Margall fins a Camèlies.
L'accés a la finca era per l'actual carrer del Secretari Coloma, (antigament conegut com carrer de Pau Alsina), mitjançant un camí plantat de plàtans als marges que menava a la masia.
Les dependències principals de la finca eren la pròpia masia, una construcció amb baixos i dues alçades de façana coronada amb un frontó circular per la banda de l'entrada, que es completaven amb una església i una masoveria com a elements annexos.
 
 
Plànol amb les principals masies i construccions de Gràcia existents al segle XIX. (Font: Arxiu Municipal de Gràcia).

*1900's.- Emplaçament de la Masia de Can Sanpere sobre un plànol de cap a finals del segle XIX (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).

*1932.- Plànol de la finca amb les dependències centrals (cercle blau). El lleuger gir del tram final del carrer Sardenya, respecte de la quadrícula de l'Eixample, s'explica perquè la urbanització de la zona va respectar les edificacions centrals de la finca. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).

*1900's.- Les dependències de la masia de Can Sanpere amb l'església en primer terme. La tanca correspón amb el límit on s'urbanitzaria el tram final del carrer Sardenya (Foto: Josep Barrillón. Arxiu Municipal de Gràcia)

La masia de Can Sanpere va ser enderrocada després de la fi de la Guerra Civil, quan al 1940 el Club Esportiu Europa va aconseguir part dels terrenys de l'antiga finca per a la construcció el seu nou camp de futbol a la cantonada entre els carrers Sardenya i Camèlies.
De l'antiga masia només en va quedar l'edifici de la masoveria, que fou condicionat per acollir els vestidors dels equips que competien al camp del carrer Sardenya. A començaments dels anys 1970's, va desaparèixer del tot quan es va construir el gran bloc d'habitatges contigu al terreny de joc de l'equip escapulat.

*1949.- La masoveria fou l'últim vestigi que quedà de l'antiga masia i fou convertida en els vestidors del camp de l'Europa. (Foto: Arxiu CE Europa). 
 
*1970.- Un partit Europa-Badalona on es pot veure el sector del gol del carrer Sardenya i al fons, al costat del bar, la part de l'edifici de l'antiga masoveria que encara quedava dempeus, poc abans del seu enderroc definitiu. (Foto: Arxiu CE Europa).

dimarts, 26 de setembre de 2017

ATLÀNTIC CINEMA / CINE ATLÁNTICO. Rambles 122. (1936-1987)

 
 
*1970's.- Entrada al Cine Atlántico des de la Rambla (Foto: Autor desconegut)
 
Un dels cinemes més entranyablement vinculats a la història de la Rambla va ser l'Atlántico, inaugurat a l'any 1936 amb el nom d'Atlàntic Cinema. Ocupava els baixos de la finca número 122 a la Rambla dels Estudis, ben a prop dels magatzems SEPU. Tenia un vestíbul a l'entrada que desprenia un intens olor perfumat, molt característic, i que es perllongava per un llarg passadís que menava a la sala de projecció a la que s'accedia girant cap a la dreta.
Mercè Agulló i Garcia va ser la seva primera propietària del cinema en el moment de ser inaugurat. L'esclat de la Guerra Civil i la convulsió social que va viure Barcelona en els aquells primers anys de vida d'aquest cinema el varen convertir en una sala especialitzada en documentals de guerra i cinema ideològic i va ser territori habitual dels anarcosindicalistes de la CNT-FAI.
Acabada la guerra el primer que tocava fer era espanyolitzar el seu nom i així doncs, va passar a ser conegut oficialment com a Cine Atlántico. El nou règim el va utilitzar també per exhibir-hi pel·lícules propagandístiques aprofitant la seva centralitat. Títols com 18 de julio, Vizcaya o La Ciudad Universitaria van ser alguns dels títols que s'hi projectaren.
El 1942 ser objecte d'una remodelació i ampliació. Les 250 butaques inicials es van convertir en 348 i es va ampliar també la pantalla de projecció. Als anys 1950's s'hi programaven sessions de cineclub organitzades per Lasa y a la dècada següent l'Atlántico es va començar a especialitzar en pel·lícules infantils bàsicament de dibuixos animats produïts per Walt Disney així com el festival Tom y Jerry.
El 1977 el cinema programava pel·lícules del gènere western i dos anys després va aparcar provisionalment la seva etiqueta de cinema apte per a tots el públics i s'hi van començar a exhibir films eròtics molt propis d'aquell etapa de transició cap a la democràcia.
Després de tornar a programar cinema infantil durant els anys 80's, la sala  va ser definitivament clausurada el dia 16 de gener de 1987. L'edifici es va enderrocar i van passar cinc anys amb el solar buit fins que al 1992 s'hi va edificar el bloc d'apartaments Citadines.  
 
Entrades del Cine Atlántico (Font: Barcelona Coleccionismo i Francisco Arauz)
 

dissabte, 23 de setembre de 2017

TERRASSA DELS GRANS MAGATZEMS DE CAN JORBA. (1933-1964)

Agraïments a ELOY FC, JORGE ALVAREZ i FRANCISCO ARAUZ

*1933.- La font cascada de la terrassa de Can Jorba. (Foto: Joan Artigues i Carbonell)
 
Can Jorba, els populars grans magatzems fundats per l'empresari manresà Pere Jorba i Gassó (1849-1927) van inaugurar el 25 d’octubre de 1926 la primera fase de l'edifici de la seva nova seu amb façana al Portal de l'Àngel. Aquesta construcció, obtindria el premi de l’ajuntament de Barcelona al millor edifici construït aquell any, seguint el projecte de l’arquitecte Arnau Calvet i Peyronill (1874-1956).
A l'any 1932 es va completar tota l'edificació amb dues plantes més i fent-la arribar fins al carrer de Santa Anna amb una monumental cúpula a la cantonada. 
L'últim espai que va quedar pendent va ser la terrassa del cim de l'edifici que es va inaugurar el 29 d'abril de 1933. Aquesta terrassa constituïa un espai singular orientat a diverses finalitats: zona de descans, restaurant, mirador, guarderia i jocs per als infants Al llarg de la terrassa varen ser instal·lats un seguit d'elements artístics i arquitectònics que el pas del temps va acabar esborrant en la seva major part.
Un primer element destacat era la font cascada d'aigua i llum, inspirada indubtablement en les que Carles Buïgas havia projectat per l'Exposició de 1929 a Montjuïc. Era formada per quatre nivells amb tres caigudes d'aigua i una pèrgola semicircular amb un brollador ascendent al nivell més alt. 
Al costat mateix de la font hi havia un gran pedestal de base quadrada, coronat per un conjunt escultòric amb un grup de nens que envoltaven una altra imatge, asseguda i més enlairada, que representava la mare. Aquest element anomenat Monument a la Infància és encara avui visible i ocupava juntament amb la font la part posterior de la terrassa de l'edifici

*1933.- La cascada i el monument a la Infància. (Foto: Joan Artigues i Carbonell)

*1933.- Un altre detall de la font monumental: (Foto: Arxiu Lluís G. Jorba Gomis)
 
*1934.- La font il·luminada a la nit oferia jocs diversos d'aigua i llum de colors
 
*1934.- La festa dels nens era una de les celebracions habituals a la terrassa. (Foto: Postals Huecograbado)

A l'altra banda de la terrassa, sobre la façana del Portal de l'Àngel s'hi va instal·lar una estructura metàl·lica projectada per Matias Balsera, que recordava les formes de la torre Eiffel i sostenia un potent far, la potència del qual arribava fins a un radi de cinquanta quilòmetres.

*1933.- Notícia de la inauguració de la terrassa de Can Jorba publicada a La Vanguardia en la seva edició del 30 d'abril.

Un altre element singular era el mini zoològic amb algunes espècies animals engabiades.

*1934.- El petit zoològic amb les gàbies dels animals a l'esquerra de la imatge. (Foto: Postals Huecograbado)

*1934.- Un dels ximpanzès del petit zoològic saludant el seu cuidador.
 
*1933.- Un dels patis de la terrassa. (Foto:Joan Artigues i Carbonell)

*1933.- L'entrada al restaurant amb la cúpula al fons. (Foto: Joan Artigues i Carbonell)
 
*1934.- La terrassa era també un magnífic mirador sobre la ciutat. (Foto: Postals Huecograbado)
 
*1934.- La terrassa del restaurant. (Foto: Postals Huecograbado)
 
*1934.- Les pèrgoles adjacents a la façana del Portal de l'Àngel vistes des de la cúpula. Al fons la catedral. (Foto: Postals Huecograbado)
 
 
*1934.- L'estructura metàl·lica amb el far anunciador (Foto: Postals Huecograbado)


*1934.- Detall d'un dels quatre anclatges de la torre metàl·lica (Foto: Postals Huecograbado)
 
Els estralls econòmics i socials de la Guerra Civil i la misèria que va caracteritzar els primers anys del franquisme van mantenir tancada la terrassa. Tot i això l'empresa dels grans magatzems va esforçar-se en recuperar l'esperit d'aquella singular zona de l'edifici per a festes infantils i putxinel·lis, mantenint-hi també la col·lecció d'animals amb un petit aquari.
Finalment el dissabte dia 11 de juny de 1949 la terrassa es va reobrir reorientant els seus usos, amb la reposició i restauració de la major part dels seus elements originals que més l'havien caracteritzat. S'hi va conservar la presència d'un simi engabiat com a record del mini zoo que hi havia hagut anys enrere. S'hi va habilitar una mena de sala d'actes i l'espai exterior era emprat bàsicament per actes promocionals de nous articles orientats a la quitxalla i a les sofertes amas de casa de l'època. A l'interior de la cúpula s'hi va instal·lar una sala d'exposicions d'art.
La venda de Can Jorba a Galerias Preciados el 1964 va suposar la fi d'aquell espai, buc insígnia de l'edifici durant molt anys, a causa de les noves remuntes que es van aplicar per guanyar superfície comercial i de serveis de l'edifici.
 
*1949.- El dia 11 de juny d'aquell any es reobria, després de més d'una dècada, la terrassa de Can Jorba. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)
 
 
 
*1950.- Publicitat del primer aniversari de la reobertura de la terrassa i d'una de les festes amb putxinel·lis.  (Font: Barcelona Coleccionismo) 
 
*1951.- Publicitat d'un dels habituals actes promocionals celebrats a la terrassa de Can Jorba durant el franquisme. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)


*1956.- Vista aèria de l'entorn de la Plaça Catalunya i del Portal de l'Àngel. En primer terme, dins el quadre groc, es poden distingir molts dels elements originals de la terrassa de Can Jorba: Monument a la Infància, font monumental i torre metàl·lica. (Font: TAF/ANC)

*1961.- Publicitat de les instal·lacions de la zona de la terrassa en els últims anys de Can Jorba abans de convertir-se en Jorba Preciados (Font: Col·lecció privada Francisco Arauz)

Una anècdota molt comentada en el seu dia i vinculada a l'afició dels directius de Can Jorba pels animals s'esdevingué el 15 d'octubre de 1961. El Parc Zoològic de la Ciutadella havia cedit un dels seus monos per desfilar a la cavalcada del 50è. aniversari d'aquests grans magatzems. El simi es va escapar i es va estar alguns dies sobre les branques dels plàtans de la Plaça Catalunya sense que els bombers el poguessin atrapar. El periodista i cronista de la ciutat Sempronio va recollir aquest fet en un article publicat a la premsa [1].


*1961.- Un grup d'assistents a la cavalcada dels 50 anys de Can Jorba contemplen al mono fugit davant de l'entrada del Banc d'Espanya a la Plaça Catalunya. (Fotos: Carlos Pérez de Rozas)
 
L'únic element que sobreviu d'aquella esplèndida terrassa inaugurada el 1933 és el grup escultòric que coronava el monument a la Infància, que avui encara sobresurt al carrer Santa Anna entre les instal·lacions, conduccions i remuntes emplaçades al terrat de l'edifici.
Resultat d'imatges de portal angel terrassa can jorba
*2017.- El monument a la Infància encara roman al terrat posterior de l'antic edifici de Can Jorba, avui ocupat pels magatzems El Corte Inglés. (Foto: Carles Ribas / El País).

 
[1].- Artís i Tomàs, Andreu-Avel·lí,  Sempronio. El mono del dia. Diario de Barcelona, edició del 17 d'octubre de 1961.