dilluns, 30 de gener de 2017

EL TOSSAL. Restaurant. Tordera 12. Gràcia (1979-2016)

 
 
Alguns graciencs veterans asseguren que a la cantonada entre els carrers Tordera i Fraternitat ja hi havia un bar on es feien menjars abans que al 1979, el matrimoni format per Joan Guàrdia i Inés Brito decidissin obrir el restaurant El Tossal.
Ell era caçador i cuiner i ella només cuinera, però la seva idea de tirar endavant aquell negoci ens va permetre gaudir d'un dels llocs més entranyables i de cuina de qualitat que ha conegut el barri de Gràcia en molts anys. Per al Joan, l'exercici de la caça comportava que el restaurant no obria els caps de setmana perquè ell mateix agafava l'escopeta i se n'anava a la muntanya a la recerca de bon gènere per cuinar-lo a la cassola.
L'estètica del restaurant El Tossal mai es va rendir a la modernitat. Conservava una atmosfera casolana i agraïda amb un ampli mostrador que donava la volta a tot el local, portes exteriors de fusta amb grans vidres i una decoració interior entre rústica i austera amb un mobiliari i unes estovalles senzilles que mai van concedir ni un pam a les estridències ni a les sofisticacions. Els plats de caça i el foie van ser sempre els més desitjats i afalagats per una clientela que va anar eixamplant-se fins aplegar autèntics gourmets, que xalaven instal·lats al racó de sostre baix del fons del local..
La història de El Tossal te dues etapes ben definides. La primera sota la direcció dels seus esmentats fundadors, entre 1979 i 2006, que va durar fins que van decidir jubilar-se. La segona a partir que la Raquel, una clienta habitual, va decidir amb la seva parella l'Albert reprendre el negoci tant bon punt es van assabentar que la el Joan i la Inés havien decidit traspassar-lo.  
Els nous propietaris van fer esforços per conservar l'essència de sempre de El Tossal i a nivell gastronòmic van aconseguir un resultats força acceptables incorporant plats com el canaló de confit d'ànec i el bacallà a l'ajoarriero. Tot i això al restaurant li mancava el carisma del passat, els temps havien canviat, el turisme ho devorava tot, els preus tampoc eren com abans i el local no s'omplia. Finalment després de l'estiu de 2016, El Tossal va desaparèixer i va ser substituït per un altre restaurant sense pretensions ni característiques suficients per ser comparat amb el que durant més de 35 anys havia ocupat aquell local del número 12 del carrer Tordera molt a prop de la Gràcia gitana.  
 
*2013.- Panoràmica interior del restaurant El Tossal en els seus últims anys. (Foto: Eduard Ros)
 
*2013.- L'acollidor racó del fons de l'interior del local. (Foto: Eduard Ros)
 

diumenge, 29 de gener de 2017

PAVELLÓ DE LA CONSTRUCTORA NAVAL. Exposició de 1929. Parc de Montjuïc (1929-1930's)

Agraïments a FRANCISCO ARAUZ, ELOY FC i VALENTÍ PONS TOUJOUSE            
    

foto de Miquel Barcelo Nauta.
*1929.- Imatge aèria del Palau Nacional durant l'exposició. Al fons es pot veure dins l'òval vermell del pavelló de Constructora Naval.

Un dels pavellons més allunyats del centre neuràlgic del que va ser l'Exposició de 1929 a la muntanya de Montjuïc, fou el que l'empresa Sociedad Española de Construcción Naval va aixecar a l'aleshores anomenada Plaça de Sant Antoni, que més o menys coincidiria avui amb el lloc on l'avinguda de Santa Madrona, pujant de la Font del Gat, arriba a l'alçada de l'avinguda de l'Estadi.
En aquesta zona en direcció a Miramar, on ja no hi havien més pavellons ni construccions que l'estació del Funicular i l'Escola Bosc, aquesta construcció, obra de l'arquitecte basc format a Barcelona Eugenio Pedro Cendoya Oscoz (1894-1975), emergia de forma destacada, si bé les cròniques de l'època remarquen que el seu emplaçament allunyat el va fer poc visible al visitant. Cendoya va ser també l'arquitecte del Palau Nacional de Montjuïc (1926-1929) i de l'edifici del Banco de Vizcaya (1931) a Plaça Catalunya / Rivadeneyra.
 
*1929.- Referència al Pavelló de la Constructora Naval al Diari Oficial de l'Exposició.
 
*1929.- Emplaçament del pavelló a la desapareguda plaça de Sant Antoni. (Font: Plànol de l'Exposició. Col·lecció privada Francisco Arauz)
 
*1930's.- Una imatge de l'entrada principal al Pavelló captada uns anys després del tancament de l'Exposició de 1929 

 
La Sociedad Española de Construcción Naval, també coneguda popularment com la Constructora Naval o simplement com la Naval, va monopolitzar el sector de la  construcció naviliera de guerra a l'Estat Espanyol des de principis del segle XX fins a la Guerra Civil. Diverses companyies britàniques com John Brown & Company o Vickers -Armstrong tenien participació a l'empresa, que Tomàs de Zubiría y Ibarra va presidir en els seus inicis durant  prop de 25 anys.
L'aparició d'aquesta empresa s'explica a partir de la desfeta dels vaixells de la Marina Espanyola a la Guerra de Cuba, que va deixar a l'armada espanyola en un període d'especial incertesa i desmoralització. Una nova Llei proposada pel govern d'Antonio Maura el 1908 va permetre l'ordenació del sector, deixant el negoci a mans de diversos empresaris espanyols que van fundar l'empresa amb els socis britànics abans esmentats, que aportaven assessorament tècnic i organitzacional, innovació, noves tecnologies i uns bons grapats de diners.
Cap a finals dels anys 1920's i davant de l'expectativa generada per una Exposició Internacional com la de Barcelona, era d'esperar que l'empresa que exercia el monopoli al país i que també exportava a l'estranger unes bones dotacions de vaixells de guerra, volés tenir una presència destacada en un event amb gran projecció com era l'Exposició.
 
*1929.- Coberta d'un llibret de fotografies editat en ocasió de les Exposicions celebrades a Barcelona i Sevilla

*1933.- El pavelló no va ser enderrocat immediatament després de l'Exposició sino que va continuar durant alguns anys. En aquest plànol del període republicà es pot veure com el seu entorn pràcticament no havia patit modificacions (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya)  
 

dijous, 26 de gener de 2017

MOBLES I DECORACIÓ DE LA VIVENDA ACTUAL (MIDVA). Passeig de Gràcia 99. (1931-1939)

Agraïments a RAMON VILALTA
 
*1931.- Interior del local de MIDVA (Font: Revista AC núm. 2. Segon trimestre)
 
El 13 d'abril de 1931, vigília de la proclamació de la Segona República, es va inaugurar al número 99 del Passeig de Gràcia, just davant de la Pedrera, un local d'exposició i de trobada promogut pel col·lectiu d'arquitectes anomenat GATCPAC (Grup d'Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l'Arquitectura Contemporània). El seu objectiu era la divulgació d'unes idees innovadores en matèria de disseny i d'arquitectura d'avantguarda.
El nou local el van batejar com a MIDVA (Mobles i Decoració de la Vivenda Actual). L'adveniment del període republicà va facilitar la tasca del GATPAC a través del MIDVA, que permetia conèixer els nous avenços en matèria de materials per a la construcció i a la vegada les tendències més innovadores en disseny d'habitatges.
En realitat el MIDVA funcionava també com una botiga on es podien adquirir les peces més modernes d'equipaments per la llar i al mateix temps acollia una gran espai dedicat a l'exhibició de mobles.


 *1931.- Plànols de la planta i alçat. (Font: Revista AC núm. 2. Segon trimestre)
 
 *1931.- Fragment que descriu la distribució interior del local. (Font: Revista AC núm. 2. Segon trimestre)


 




*1931.- Imatges captades des d'angles diversos a l'interior de la botiga MIDVA.  (Font: Revista AC núm. 2. Segon trimestre)

Una altra funció del local era ser el lloc comú de trobada i reunió dels membres del GATPAC i d'espai d'exposicions temporals.
Entre les principals activitats externes que el MIDVA va organitzar durant el període republicà hi destaca la seva participació en el Saló de Decoradors de Barcelona que s'organitzà a la cúpula del cinema Coliseum al 1936.
El GATEPAC, grup equivalent d'àmbit espanyol, editava una revista coneguda com A.C. (Documentos de Actividad Contemporánea) que va establir la seva redacció a Barcelona, just al local del MIDVA del Passeig de Gràcia. Se'n van editar 25 números des de 1931 fins a 1937.
Finalitzada la Guerra Civil i instituït el nou ordre pels guanyadors, era poc o gens previsible que el MIDVA tingués continuïtat. Aquests temors es confirmarien ben aviat. El 27 d'abril de 1939, pocs dies després de la diada de Sant Jordi, un grup de falangistes varen ocupar el local que va ser clausurat.

dilluns, 23 de gener de 2017

PAVELLÓ DE PERFUMERIES GAL. Exposició de 1929. Parc de Montjuïc. (1929-1930)

Agraïments a CARME GRANDAS, JORGE ALVAREZ, ELOY FC i FRANCISCO ARAUZ
 
L'empresa madrilenya Perfumeries Gal va concórrer a l'Exposició Internacional de 1929 amb un petit pavelló que s'aixecava sobre un dels laterals del Palau Nacional molt a prop del cridaner Pavelló de Iugoslàvia. El trenet de l'Exposició circulava tot just per davant.
Exteriorment el pavelló presentava unes formes inspirades en l'art-decó amb una torreta formada per un prisma quadrangular tallat per tres plans a la part baixa. Tant les portes de l'entrada a l'interior, situada en un dels extrems de l'edifici, com les parets laterals eren guarnides amb vidres de colors. En aquesta planta baixa accessible al públic s'hi exposaven els productes de cosmètica i perfum que comercialitzava l'empresa.
El pavelló de Montjuïc tenia molts punts en comú amb el que la mateixa empresa havia construït a Sevilla aquell mateix any dins el recinte de l'Exposició Iberoamericana. Segons consta en un retall del diari ABC el dissenyador (Federico Ribas) i l'arquitecte (Vicente Sáenz Vallejo) havien estat els mateixos a Sevilla i a Barcelona.
Perfumeries Gal havia estat fundada el 1898 pels empresaris bascos Salvador Echeandía Gal (1867-1949) i  Lesmes Sáenz de Vicuña Arrascaeta (1855-1909), ambdós nats a Irun, que s'havia establert a Madrid a principis del segle XX. El primer producte que van comercialitzar era el petroli Gal, una loció per al cabell. El 1903 van iniciar la seva expansió a l'estranger obrint delegacions a Paris, Londres i altres ciutats americanes i tot seguit van crear el sabó Heno de Pravia. El 1925 Gal va passar a ser proveïdora de la Real Casa i coincidint amb les exposicions de 1929 havia llençat al mercat les colònies Añeja i Lavanda Inglesa de Gal.
  
*1929.- Dues postals en les que és possible apreciar la semblança entre el pavelló Gal de l'Expo de Barcelona (esquerra) i el de Sevilla (dreta). 
 

*1929.- Dibuix i nota de premsa publicats al periòdic madrileny ABC en la seva edició del 19 de maig d'aquell any. (Cliqueu sobre el retall de premsa per engrandir-lo).


*1929.- Un altre dibuix del pavelló publicat a La Vanguardia.

*1929.- L'emplaçament del Pavelló de Perfumeries GAL era al costat mateix del Palau Nacional (rectangle groc).


*1930's.- El pavelló de Perfumeries Gal en primer terme a l'esquerra després de la clausura de l'Exposició. (Foto: Arxiu del Centre Excursionista de Catalunya)

dissabte, 21 de gener de 2017

PAVELLÓ D'ELECTRIC SUPPLIES. Exposició de 1929. Plaça de l'Univers. (1929-1940's)

Agraïments a JAUME MAS, VALENTI PONS TOUJOUSE, ELOY FC i FRANCISCO ARAUZ

*1929.- Vista exterior del pavelló, a la dreta de la imatge, en una postal d'una de les sèries que es van editar en ocasió de l'Exposició Universal. 

Un dels reptes més importants amb que es va trobar l'organització de l'Exposició Universal de 1929 a Montjuïc va ser el fer arribar l'energia elèctrica en condicions a tots els punts del recinte. La superfície que ocupava l'exposició, pràcticament més de la meitat de la muntanya de Montjuïc, era molt gran i les companyies que operaven a Barcelona en aquells temps eren diverses.
Inicialment s'hagueren de construir estacions transformadores a determinades zones del recinte (carrer de Mèxic, Miramar, plaça del Marquès de la Foronda...) per tal d'abastir d'energia elèctrica a una Exposició, que tenia la llum com un dels seus reclams principals i que incorporava tot un seguit d'elements elèctrics i lumínics com les fonts, els espàrrecs, els projectors del Palau Nacional a banda d'altres estructures i jocs de llum.

*1929.- Vista general de la plaça de l'Univers durant l'Exposició. El Pavelló d'Electric Supplies apareix en primer terme a l'esquerra de la imatge (Foto: Pérez de Rozas. La Hormiga de Oro).
 
El 9 de maig de 1928 es va convocar un concurs públic per construir, ampliar i explotar les línies elèctriques del recinte de l'Exposició. Una de les empreses que s'hi van presentar (juntament amb AEG Ibérica i Ascensores y Aplicaciones Industriales), va ser l'Electric Supplies Cº S.A. El concurs va ser declarat desert perquè les ofertes presentades superaven amb escreix el preu fixat als plecs de condicions del concurs. Allò va obligar a fer un  nou concurs només unes setmanes després. Les noves condicions incloïen l'obligació de les empreses adjudicatàries a fer-se càrrec de la instal·lació un cop clausurada l'Exposició, la qual cosa, lògicament, abaratia els costos. La convocatòria era tancada i només hi pogueren presentar ofertes les tres empreses que havien concorregut al primer concurs. 
El resultat del nou concurs va adjudicar a Electric Supplies Cº S.A. la instal·lació de diverses subestacions per alimentar l'Eix Maria Cristina-Palau Nacional que incorporava també tota l'electrificació de la Font Màgica de Carles Buïgas. En el propi pavelló de l'empresa, situat a la plaça de l'Univers, hi havia una d'aquestes subestacions. El quadre de comandament general elèctric era situat al cim  d'una de les torres venecianes a l'entrada del recinte. Electric Supplies comercialitzava a Espanya els reactors de potència de l'empresa nordamericana Westinghouse Electric que són els que es van instal·lar. [1]
Pel que fa a l'estructura del Pavelló d'Electric Supplies era de planta en forma de creu grega i de formes neoclàssiques amb frontons esglaonats i triangulars.



*1929.- Dues imatges nocturnes del pavelló d'Electric Supplies. A la inferior es pot veure al fons la Torre de la Llum i altres elements lumínics que s'instal·laren a la Plaça de l'Univers. (Foto: Josep Maria Sagarra i Plana)

 
 
L'empresa tenia la seva seu barcelonina al número 14 del carrer Fontanella. Poc després de l'Exposició la companyia va optar per traduir el seu nom i d'aquesta manera es va passar d'Electric Supplies Co. a Suministros Eléctricos S.A. 
El pavelló no va ser enderrocat immediatament en clausurar-se l'Exposició al 1930 com va passar amb moltes altres instal·lacions, sino que va continuar dempeus durant alguns anys al bell mig de l'accés a la plaça de l'Univers des de la Avinguda Maria Cristina.

*1930's.- Acabada l'Exposició el pavelló continuava dempeus com es veu en aquesta foto captada des d'una de les torres venecianes durant els anys de la Segona República. (Foto: Gabriel Casas i Galobardes)

[1].- Fernández-González, Guillem. Urbanisme i Energia Elèctrica a l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929. Universitat de Barcelona 2012.

dijous, 19 de gener de 2017

RESTAURANT PUDA CAN MANEL. Moll de la Barceloneta (1870-1900) / Passeig Joan de Borbó 60-61. (1900-2016)


*1880.- Imatge de la Puda Manel quan era als antics magatzems del Moll de la Barceloneta a finals dels segle XIX.

Un dels restaurants més antics i populars de la Barceloneta va ser la Puda Manel, oberta l'any 1870 i que va sobreviure durant més de 140 anys.
Puda és un mot emprat per referir-se a les fonts i brolladors d'aigua sulfurosa que emeten una olor pudent i desagradable. Les antigues cases de menjars dels molls de la Barceloneta van rebre també aquest apel·latiu perquè eren locals tancats i pràcticament sense ventilació, que acumulaven unes fortors provinents del peix en descomposició i altres flaires portuaris. Amb el temps varen convertir-se en tavernes on, malgrat les olors, s'hi podien menjar bons plats de peix. El nom de puda, tot i les seves connotacions despectives, va ser assumit pel llenguatge popular i fins i tot pels propis propietaris que van mantenir la denominació per referir-se als seus establiments de menjars.

 
La popular Puda Manel era situada originalment al moll de la Barceloneta, dins dels magatzems portuaris de Sota Muralla, on compartia emplaçament amb d'altres pudes o cases de menjars bàsicament orientades als pescadors i la gent de mar. Aquests antics magatzems havien perdut la seva utilitat a partir de mitjans del segle XIX amb la construcció del gran dipòsit central, la qual cosa va propiciar que fossin ocupades per les pudes.
Posteriorment, cap a l'any 1900, la Puda Manel va passar a ocupar els baixos d'un edifici de l'actual passeig de Joan de Borbó, tocant a l'embocadura del carrer del Judici. Allà va romandre durant tot el segle XX assolint una gran popularitat, especialment per les seves paelles i plats de peix i marisc, entre els que hi destacava el bacallà a la llauna. L'establiment va ser recordat per Josep Pla en alguns dels seus llibres. L'escriptor empordanès el presentava com un establiment ple de pescadors i gent del barri, on es jugava a cartes en un ambient de companyonia, tot i que sovint hi havia ball de bastons quan algun personatge dels baixos fons o busca-raons hi feia cap.
Després de molts anys d'haver estat un dels estendards de la restauració típica del barri, Can Manel acabaria essent víctima de l'especulació immobiliària, associada al boom turístic, que va patir el barri de la Barceloneta d'una manera ferotge a partir dels primers anys del segle XXI. 
Des de 2014 els seus últims propietaris, la família Domènech, van intentar salvar el restaurant fins que la compra de tot l'edifici per una immobiliària va acabar disparant la renda que haurien de pagar per mantenir el lloguer del local.
El 16 d'octubre de 2016 abaixaven la persiana i deixaven enrere tota la història d'aquest establiment lligat a la idiosincràcia del barri mariner de la Barceloneta, que ha estat un dels més perjudicats per la desaforada febre turística que viu la ciutat
 
 
*2015.- Dues imatges (exterior i interior) de Can Manel poc abans del seu tancament. 

dilluns, 16 de gener de 2017

PAVELLÓ DEL SUBMINISTRAMENT D'ELECTRICITAT A ALEMANYA. Exposició Universal del 1929. (1929-1930)

Agraïments a  ELOY FC
 
*1929.- Imatge exterior del pavelló. (Font: Mies van der Rohe Archive. Departament d'Arquitectura del MoMA. Nova York)
 
Aquest pavelló, molt poc conegut, fou projectat per l'arquitecte alemany Mies van der Rohe juntament amb Fritz Schüler. Era situat al peu de la Torre de la Llum, entre el Palau de les Comunicacions i Transports i el Palau de l'Art Tèxtil.
Es podia veure des del Paral·lel i destacava pel seu original disseny que el presentava com un únic volum massís insertat directament sobre el terreny. Als ulls dels visitants apareixia com un gran cub blanc de divuit metres de costat que tenia a la façana principal una única obertura com a porta d'entrada que es caracteritzava per la seva horitzontalitat. L'altre element de la façana era el rètol format per lletres negres que donava nom a l'edifici: Pabellón del Suministro de Electricidad en Alemania
Les façanes laterals eren idèntiques i només quedaven alterades per quatre perfils d'acer doble T que sobresortien del plànol de la façana. A la part superior, entre perfil i perfil, hi havien quatre petites obertures quadrades com a únics elements que trencaven la massicitat del volum. [1]
L'interior del cub era com una caixa buida sense pilars ni compartimentacions que conformava un espai opac, sense cap vidre que permetés la visió exterior. Allà dins s'hi exposaren diversos productes i objectes de la indústria elèctrica alemanya revestits completament de foto-collages. La proporció de l'espai interior no era cúbica perquè Mies va abaixar el fals sostre a la meitat situant per sobre d'ell la il·luminació i ocultant a la vegada les petites perforacions de les façanes laterals.
Arrel de la reconstrucció a Barcelona del pavelló alemany de 1929, obra de Mies van der Rohe, Carme Grandas, Josep Quetglàs i Imma Julián van recopilar informació sobre aquest desconegut pavelló de subministraments i el van descriure a la revista On. [2] 
 
 *1929.- Interior del pavelló. (Font: Mies van der Rohe Archive. Departament d'Arquitectura del MoMA. Nova York) 
 
*1929.- Coberta del catàleg oficial del Pavelló del Subministrament de l'Electricitat a Alemanya. Disseny. Franz Peffer
 
[1].- Lizondo Sevilla, Laura. El valor de las exposiciones: el legado menos conocido de Mies van der Rohe para la Exposición Internacional de Barcelona de 1929.  Cuadernos Art. Gr. 43. 2012. 115-132.

[2].- Grandas, Carme.  Julián, Imma. Quetglàs, Josep. Relato en tres actos y un epílogo en torno al Pabellón Oficial de Alemania en la Exposición Internacional de Barcelona de 1929, Revista On. Núm. 73.  Pàgs. 3-25. Barcelona 1986.

diumenge, 15 de gener de 2017

FASHION CAFÉ BARCELONA. Passeig de Gràcia/Aragó (1996-1998)


 
Fashion Cafè, una franquícia d'aquesta marca internacional de restaurants, va obrir a finals de 1996 el seu establiment a Barcelona. El complex lúdic incorporava restaurant, bar i discoteca, en dos nivells sobre una superfície de 2.000 metres quadrats. El local es va instal·lar als baixos de l'antic edifici de la Societat Anònima Cros a la cantonada del Passeig de Gràcia amb el carrer Aragó.
La inauguració es va fer el 14 de desembre de 1996 envoltada de tota solemnitat. En consonància amb el  nom de l'establiment els organitzadors van portar a Barcelona a les tops-models Claudia Schiffer, Elle MacPherson i Naomí Campbell, que aleshores es trobaven al cim de la fama d'aquest sector i de les quals s'anunciava que tenien una participació en l'empresa. El local de Barcelona havia suposat una inversió de 750 milions de pessetes de l'època (uns 4 milions i mig d'euros). A l'interior del local s'hi podien veure dissenys originals de vestits de les firmes de moda més acreditades del moment  
 
*1996.- Elle MacPherson, Claudia Schiffer i Naomí Campbell a la roda de premsa d'inauguració del Fashion Cafè barceloní.

El primer Fashion Cafè havia estat obert al Rockefeller Center de Nova York per iniciativa dels italians Francesco i Tommaso Buti. El projecte intentava unir moda, restauració i oci i va continuar amb el local de Londres. La pretensió era obrir una cadena de locals temàtics a les ciutats més importants del món vinculades a la moda a l'estil dels Planet Hollywood  dels Hard Rock Café.
Tot plegat però, acabaria esdevenint un fracàs sonat amb acusacions d'estafa, frau i blanqueig de diners per part del govern federal dels Estats Units contra els dos promotors italians.
La seu barcelonina del Fashion Café s'havia adjudicat a l'empresari d'hoteleria Emilio Rodríguez Villar que va portar la gestió del local que acabaria tancant al cap d'un any i vuit mesos (agost de 1998) engolit per l'escàndol general que s'havia generat als Estats Units. Un trist i rapid final per un negoci que en els dies previs a l'obertura havia generat gran expectació i cues al carrer de demandants de feina per ocupar algun dels 250 llocs de treball que l'empresa havia previst per Barcelona.

*1996.- Retall de La Vanguardia sobre les llargues cues que es van formar per obtenir feina al Fashion Café. (Foto: Patricio Simon)

La breu història del Fashion Cafè de Barcelona va quedar tristament vinculada a un episodi tràgic. L'accident que el 28 de novembre de 1997 es va produir quan un vehicle va envair la vorera davant del local i atropellà diversos vianants al costat del semàfor d'Aragó. El balanç va ser de diversos ferits i una noia de tretze anys morta. El conductor va al·legar que s'havia distret a causa de l'anunci de llenceria que figurava a gran format en un dels aparadors del Fashion Café.

*1997.- La Vanguardia del dia 29 de novembre publicava aquest croquis sobre l'accident produït davant del Fashion Café. (Font: Hemeroteca La Vanguardia. Cliqueu a sobre per ampliar-lo)

El tancament del local es produïa només una setmana després que la macrobotiga discogràfica Virgin, al xamfrà del Passeig de Gràcia amb Gran Via, abaixés també definitivament la persiana.

dilluns, 9 de gener de 2017

ESTAND DE MAGGI a l'Exposició de 1929. Plaça de la Font Màgica. Montjuïc (1929-1930)

Agraïments a FRANCISCO ARAUZ, ELOY FC i JAUME MAS


*1929.- Imatge nocturna de l'estand de Maggi. (Foto: Arxiu Cuyàs)


Julius Maggi (1846-1912) fou un empresari nascut en una família suïssa oriunda d'Itàlia, que es va especialitzar en la fabricació de productes alimentaris. Entre els seus primers èxits de vendes hi destacava un condiment líquid per adobar els menjars, que era produït a base d'herbes i presentat en una petita ampolla. 
Cap a l'any 1907 Maggi va llençar al mercat uns petits cubs o pastilles de brou concentrat. Aquest nou producte va tenir una important acollida, tant per la seva practicitat com pel seu bon gust.
Durant els anys 1920's Maggi i els seus cubs ja s'anunciaven en un rètol lluminós situat obre la Casa Ignasi Carsi a la cantonada de la Plaça Catalunya amb Bergara. L'Exposició de 1929 va ser una altra oportunitat per promocionar aquests productes i per donar volada a noves varietat de sopes i preparats. No obstant, les degustacions gratuïtes del brou resultants del cubs, que eren servits en petites tassetes als visitants de l'estand van ser un clàssic dins del circuit de l'Exposició.
L'estand va ser projectat per l'arquitecte J. Pujol i executat pel constructor Joaquim Xafart. Era situat a la plaça de la Font Màgica davant d'una de les parets laterals del pavelló de la Reina Victòria Eugènia. Hi destacaven les rèpliques a gran tamany dels cubs de brou que hi havia als extrems del sostre de la petita construcció.
 
*1929.- Un dibuix de l'estand (Autor desconegut)

*1920.- Publicitat de l'època dels petits cubs de brou que comercialitzava Maggi.

dissabte, 7 de gener de 2017

EDIFICI DE LA PAPELERA ESPAÑOLA. Princesa/Argenteria/Via Laietana/Plaça de l'Angel. (1920-1977)

 
1920's.- L'edifici de La Papelera Española a la Via Laietana (Foto: Arxiu Fotogràfic de Barcelona)
 
La Papelera Española havia estat fundada el 1901 a Bilbao per l'enginyer industrial i periodista Nicolás Maria de Urgoiti Achúcarro (1869-1951). Amb el temps esdevingué la primera productora de paper en tot el territori de l'Estat on pràcticament n'exercia el monopoli. Urgoiti es convertí així en una mena de magnat de la premsa espanyola. De tots els diaris barcelonins només La Vanguardia fabricava el seu propi paper [1].
Cap a la segona meitat de la dècada dels 1910's l'empresa va iniciar un procés d'expansió que tenia Catalunya com un dels seus objectius principals i que culminaria el 1922 amb la construcció d'una gran fàbrica de paper i cartró al Prat de Llobregat. 
A Barcelona, el Pla de Reforma Interior amb l'obertura de la Via Laietana va engrescar als directius de La Papelera a establir-hi una seu a la capital catalana. Al 1918 van adquirir tres finques de les resultants de la urbanització. El lloc escollit era on convergien els carrers Princesa i Argenteria just davant de la plaça de l'Àngel, la qual cosa permetria donar un especial protagonisme a un nou edifici amb un bon camp visual per ser contemplat. 
 
*1918.- Retall de La Vanguardia del 23 de març que informa de l'adquisició del solar. Sense esquivar la redundància el "monumento de caràcter monumental" es referia al nou edifici.  
 
*1920's.- L'edifici de La Papelera Española (a la dreta) des de la plaça de l'Àngel. (Foto: Roisin)
 
Així doncs, l'edifici que acolliria la seu barcelonina de La Papelera Española va començar a enlairar-se seguint un projecte de l'arquitecte Francesc Guàrdia i Vial (1880-1940), deixeble i col·laborador de Lluis Domènech i Montaner del que n'era gendre i amb el que havia treballat al Palau de la Música. Guàrdia construiria també a la mateixa Via Laietana l'edifici del número 8 per l'Arrendataria de Tabacos (després delegació d'Hisenda) i la Casa Bartomeu Trias al número 26.
La construcció tenia baixos i cinc alçades, inclòs l'entresòl, i era rematada a la cantonada per una elegant cúpula amb un grup escultòric sota el qual hi figurava el nom de la companyia.
Mentrestant l'estrella d'Urgoiti s'anà apagant durant dictadura del general Primo de Rivera i el 1925 va dimitir com a president de La Papelera. L'arribada de la República l'acabaria d'enfonsar quan no va reeixir el seu intent de ser diputats a Corts per Guipúscoa.
 

*1950's.- La seu barcelonina de La Papelera entre l'edifici també desaparegut de la Cambra de la Propietat Urbana (en primer terme) i el de la Organització Sindical (al fons). (Foto: Targeta postal)
 
*1965.- La cruïlla entre Via Laietana, Argenteria i Princesa amb l'edifici de Papelera en primer terme a l'esquerra. (Foto: Targeta postal)
 
Durant el franquisme, les dependències de l'edifici va ser ocupades per diverses entitats (Obra Sindical 18 de julio, Fiscalia Provincial de Taxes) i empreses (Unión Española de Explosivos, AITENA, Cellophane, SAS-Línies Aèries Escandinaves)
L'any 1977 l'edifici va ser enderrocat i uns anys després (1981) al seu lloc es va inaugurar un immoble d'oficines de façana de vidre i metall batejat com edifici Nervión, obra de l'arquitecte Francisco Herrero, una construcció absolutament agressiva amb l'entorn i trencadora de la uniformitat de l'estil que caracteritza les construccions de la Via Laietana i Ciutat Vella. En altres paraules: un autèntic bunyol, d'aquells que fan mal als ulls. El cronista Lluís Permanyer el va incloure amb molt bon criteri dins el seu llibre La Barcelona Lletja.
 
*2015.- L'edifici Nervión probablement hagués quedat bé en un altre indret de la ciutat. Al lloc on el van construir però, només se'l pot qualificar d'indigne successor del de La Papelera Española. (Foto: Jordi A. Puig)
 
La societat anònima La Papelera Española va desaparèixer a l'any 1994 quan la Comissió Nacional del Mercat de Valors va suspendre la cotització de les accions de la companyia i tot seguit es va declarar en situació de fallida. 
 
[1]. Aubert, Paul. Crisis del papel y consecuencias de la industrialización de la prensa (1909-1931). Prensa, impresos, lectura en el mundo hispánico contemporáneo. Edició de Jean-Michel Desvois. Universitat Michel de Montaigne. Burdeus. 2005.