dimarts, 28 de febrer de 2017

LES PRIMERES PISTES DE BÀSQUET A L'ENTORN DE LA SAGRADA FAMÍLIA (1942-1987)

Agraïments a JULIÀ BRETOS i JESÚS SERDIO
 
Acabada la Guerra Civil, els joves tenien dues alternatives majoritàries d'esbarjo. Els més addictes al nou ordre podien simpatitzar o ingressar a les joventuts falangistes i divertir-se mentre explicitaven el seu amor a l'Espanya de Franco. Al seu torn, els menys alineats amb el feixisme vencedor podien gestionar el seu oci cercant aixopluc a les activitats socials que s'organitzaven a les parròquies, a les que el nacional-catolicisme regnant mirava amb bons ulls.
És en aquest context que el 1940 un grup de joves de la parròquia existent al temple de Gaudí crearen la Unión Deportiva Sagrada Familia, que tenia com a principal reclam la pràctica del bàsquet. El club aconseguiria ben aviat disposat de la seva pròpia pista, organitzar partits i amb el pas del temps crear una certa vinculació de l'esport de la cistella amb el temple.
Uns anys després de la seva fundació, la UD Sagrada Família canviaria el seu nom i esdevindria UD Gaudí, denominació amb la que ha sobreviscut fins l'actualitat, tot i que el 1987 abandonaria ja per sempre el seu emplaçament dins el perímetre de l'illa on s'aixeca el temple expiatori.
Un repàs cronològic acurat a l'evolució dels terrenys de joc d'aquest modest club al voltant de les torres gaudinianes ens porta a considerar aquestes cinc moments:
 
1) Pista de terra del carrer  Marina tocant a Mallorca. (1942-1949)
Era al costat de la façana del naixement on va romandre fins que es van construir les escales d'accés.
 
*1940's.- La primera pista de terra situada al carrer Marina i envoltada d'arbres (Foto: Arxiu Fornells)
 
2) Pista de terra del carrer  Sardenya. (1949-1952)
Era situada davant de l'actual pòrtic de la Passió i va resultar afectada pels actes que es van celebrar al temple durant el Congrés Eucarístic
 
*1952.- Imatge aèria on s'aprecia clarament l'emplaçament de la pista al carrer Sardenya poc abans de la celebració del Congrés Eucarístic
 
3) Pista de ciment del carrer  Sardenya. (1952-1955)
Situada al mateix lloc que l'anterior s'aixeca la Façana de la Passió, protegida per una tanca de llistons verticals que envoltava el rectangle de joc. Quedava molt  a prop de la vorera del carrer Sardenya.
   
*1954.- La pista de Sardenya ja tenia llum i les marques estaven perfectament visibles sobre el ciment. Al fons es pot veure l'absis del temple. (Foto: Autor desconegut. Arxiu Família Cardona) 
 
4) Pista de ciment del carrer  Mallorca. (1955-1965)
Era situada al carrer Mallorca entre l'edifici de les Escoles i la cantonada amb Marina. La Junta d'Obres va decidir traslladar-la a mitjans dels anys 1960's per tal de donar espai al taller dels picapedrers  
 
*1959.- Nou emplaçament de la pista de bàsquet al carrer Mallorca a causa de les obres de la Façana de la Passió.
 
5) Pista de ciment del carrer Marina tocant a Mallorca. (1965-1987)
L'última pista de bàsquet de la Unió Esportiva Gaudí va ser instal·lada al mateix lloc de la primera. Va inaugurar-se al 1965 per deixar espai a la nau del taller dels picapedrers. Va ser clausurada el 1987 per obrir el nou accés al museu per la porta del soterrani del claustre.
Una anècdota destacada i sorprenent fou que en aixecar el ciment i remoure les terres que hi havien a sota van aparèixer multitud de fragments d'antigues maquetes del temple de l'època de Gaudí.  
   
*1966.- Un dels primers equips femenins de la UE Gaudí a la pista de Marina. (Font: Arxiu Família Cardona)

diumenge, 26 de febrer de 2017

ESTUDI GENERAL DE BARCELONA (1538- 1715) i CASERNA DELS ESTUDIS (1715-1843)

*1563.- Fragment del plànol de Barcelona executat pel dibuixant flamenc Anton van den Wyngaerde. Sota el cercle vermell veiem l'edifici de l'Estudi General al capdamunt de la Rambla.
 
L'Estudi General com a institució docent que aplegava els ensenyaments superiors a Barcelona ja havia estat creat el 1450, gràcies a un privilegi del rei Alfons el Magnànim i després d'obtenir la butlla del papa Nicolau V. El primer edifici de l'Estudi General però, no es construí fins ben entrat el segle XVI gràcies a una col·lecta pública. El lloc escollit per aixecar-lo va ser a la part alta de la Rambla sobre l'espai que avui ocupen les Rambles de Canaletes i dels Estudis. El 18 d'octubre de 1536 va ser col·locada la primera pedra.
 
Dibuix que mostra l'edifici de l'Estudi General. Sobre la porta d'accés l'escut d'armes de Carles I i a la dreta les torres del Portal de Santa Anna. En primer terme el Pla dels Bergants que corresponia al final de la Rambla.
 
Aquarel·la del segle XIX que mostra la façana posterior de l'edifici dels Estudis (a la dreta) i les torres del Portal de Santa Anna.

La façana principal era encarada cap al mar davant de l'anomenat Pla dels Bergants, que posteriorment va passar a anomenar-se Pla de l'Estudi. Aquest lloc durant més de tres segles va ser el punt final de la Rambla. El cos posterior de l'edifici quedava molt a prop de la muralla i els laterals coincidien aproximadament  amb la confluència dels actuals carrers Canuda i Santa Anna, on aleshores hi havien les torres del Portal de Santa Anna, i per l'altra banda amb l'arrencada del carrer Tallers.
 
L'escut d'armes de Carles I que hi havia sobre la porta d'accés a l'Estudi General tal i com es conserva avui a l'edifici de la Universitat de Barcelona.
 
L'edifici era només de dues plantes, amb coberta a dues aigües i incloïa una capella. Sobre la façana principal hi havia l'escut d'armes del rei Carles I. Aquesta és l'única peça que encara es conserva actualment a la galeria del paraninf de l'edifici de la plaça Universitat. El director d'obres va ser Tomàs Barsa.
El centre no aconseguiria ser l'Estudi General de totes les disciplines fins al 1559 quan esdevé oficialment Universitat de l'Estudi General, autèntic precedent històric immediat de la futura Universitat de Barcelona.
La victòria de Felip V a la Guerra de Successió va comportar inicialment el trasllat dels Estudis de Filosofia, Cànons i Lleis a la nova Universitat de Cervera que el Borbó havia dissenyat com a universitat principal de Catalunya. Només romangueren inicialment Barcelona els estudis de Medicina i Gramàtica, que eren impartits pels Jesuïtes. El Duc de Berwick, a les ordres de Felip V, va ordenar tancar l'Estudi General el 1715. A partir del 1717 Cervera va centralitzar totes les disciplines i l'edifici del capdamunt de la Rambla, que ja havia perdut la seva funció universitària i docent, fou destinat a caserna de l'Exèrcit.
 
 
Dos gravats que mostren l'antic edifici de l'Estudi General quan ja feia funcions de Caserna Militar. El de sota durant la revolta del general Espartero.
 
Com a edifici militar va continuar actiu fins que el 1843 es va enderrocar per obrir-hi la porta d'Isabel II que es va mantindria fins a l'enderrocament de les muralles a la dècada següent.

CLUB DANTE / CLUB CASCADA. Dante Alighieri 124. (1960's-1980's)


Agraïments a MARIA JOSÉ GONZÁLEZ i al Grup de Facebook "BARRI DEL CARMEL"
 
 
 
Els Clubs DanteCascada situats al carrer de Dante Alighieri entre el passatge Xinxó i el carrer Serrallonga varen ser un dels centres més actius de la vida del barri del Carmel durant els anys 1960's i 1970's.
El trèvol de quatre fulles del seu logotip ens confirmava que el local formava part de la mateixa cadena, un conjunt de locals de ball promoguts per Pere Saus Garriga, que gestionava conjuntament el mític San Carlos Club de Gràcia, bressol de Sirex i Mustangs, i el Saló Verdi, a l'edifici que avui acull la popular multisala de cinema.
 
 
*1960's.- Els quatre locals (tres en realitat) de la cadena.
 
En realitat Dante i Cascada compartien el mateix local amb dues funcions diferents. Mentre el Dante era un concepte vinculat al ball discoteca orientat al jovent, Cascada era un club social on es podien celebrar les revetlles i reveillons de Cap d'Any així com cerimònies familiars com bateigs, comunions i fins i tot algun banquet de noces.
El Cascada feia honor al seu nom amb els jocs d'aigua i de llum que hi havien a l'interior de la sala i que eren molt del gust dels propietaris del local, que també n'havien instal·lat al San Carlos
El seu arrelament a la vida del barri va possibilitar que, malgrat els canvis socials que va comportar el trànsit de la dictadura a la democràcia el local sobrevisqués fins entrada la dècada dels 1980's.
 

 *1971.- El Cascada Club acollia els grans reveillons de l'últim dia de l'any

La crònica negra ciutadana també va deixar un trist i amarg record en aquest local, quan diumenge 12 de novembre de 1978, durant la celebració d'una festa organitzada per un  col·legi del barri, una discussió entre joves iniciada a l'interior va derivar en una baralla al carrer amb agressions d'arma blanca que causaren la mort a un jove de divuit anys i ferides de gravetat a un altre.
El local del número 124 del carrer Dante és ocupat avui per un dels molts basars regentats per xinesos que hi ha per tota la ciutat.  

dissabte, 25 de febrer de 2017

CAL PITOÑO. Carrer del Migdia 10. (1930's-1950's)


*1935.- Accés des del carrer del Migdia a la Casa de Dormir coneguda com a Cal Pitoño (Foto: Agustí Centelles) 

Una de les cases de dormir més conegudes de la zona més degradada del Barri Xino fou Cal Pitoño, situada al numero 10 del carrer del Migdia, entre els de Cid i del Portal de Santa Madrona. Allà cada nit hi feien cap els personatges més rellevants i perillosos del lumpen de la zona.
Al 1935 el local s'anunciava amb un cartell a la porta que oferia "Camas a 50 y 60 cts. Habitaciones Económicas". El periodista Jaume Passarell en va fer una breu ressenya a les pàgines de la revista Mirador en un article monogràfic dedicat als locals del Barri Xino. Explicava Passarell que el nom de Pitoño era el del seu propietari, un home espavilat sorgit dels baixos fons del barri, que havia començat recollint papers i cartrons del carrer fins acabar regentant aquella casa de dormir on a les nits s'amuntegaven els captaires, delinqüents i gent de mala vida.
El local va sobreviure a la Guerra Civil i fou durant la postguerra quan va viure la seva etapa més miserable. Va augmentar considerablement la quantitat de gent que hi passava la nit i hi malvivia, i més enllà dels captaires i malfactors habituals s'hi podien veure també mutilats de guerra, malalts i gent sense família. El nombre de defuncions va créixer exponencialment i rara era la nit que la policia no hi feia acte de presència per aixecar algun cadàver.

dijous, 23 de febrer de 2017

CAFETERIA CHEZ-NOUS (1935-1939). CAFÉ SEVILLA (1940-1951). Orxateria. Rambla de Catalunya 16 / Gran Via

Agraïments a ENRIC COMAS i PARER i VALENTÍ PONS TOUJOUSE

*1935.- El 29 de novembre d'aquell any s'inaugurava la cafeteria Chez-Nous (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

Cap als últims dies de novembre de 1935, un nou cafè s'afegia als molts d'existents al centre de la ciutat. El local, que també s'anunciava com orxateria, va ser batejat de manera descaradament afrancesada amb el nom de Chez-Nous (A casa nostra) i quedava situat als baixos de la casa Josep Bargalló [1] a la cantonada entre Rambla de Catalunya i Gran Via. La seva gran terrassa estesa sobre la vorera li conferia un aspecte cosmopolita sota un tendal de grans dimensions que contribuïa a eclipsar la contundència del sol de la tarda. Des d'aquella terrassa es podia contemplar el monument a Güell i Ferrer, que aleshores encara presidia el bell mig de la cruïlla, amb la Casa Pia Batlló de fons. La guerra començaria només mig any després i sobre el Chez-Nous quedarien instal·lades les oficines del comitè central d'Estat Català.

*1936.- El Chez-Nous (fletxa groga) sota el pis ocupat aleshores pel Comitè Central d'Estat Català i davant el monument a Güell ja sense l'estàtua. (Foto: Lluís Estasen / AFCEC)

El desenllaç final de la Guerra Civil aportaria nous canvis radicals a l'entorn i al propi cafè, que abandonaria ben aviat el gal·licisme aplicat al seu nom per un d'inequívocament espanyol com Cafè Sevilla.
 
*1939.- A només quatre dies de l'arribada dels nacionals a Barcelona La Vanguardia publicava aquest anunci adreçat als obrers del sector gastronòmic. Era el 22 de gener.



La primera notícia trobada en premsa del local amb el seu nou nom de Cafè Sevilla és del l'any 1940. El local era un dels llocs on es podien adquirir les invitacions per un sopar d'homenatge a l'escultor Vicente Navarro que va tenir lloc al Cafè Tostadero de la plaça Universitat.
El Cafè Sevilla seria també testimoni de la reubicació del monument a Güell i Ferrer amb una nova escultura, menys monumentalitzada que l'original, que s'emplaçà en un dels extrems dels jardinets de la Reina Victòria. 

*1948.- Cruïlla entre la Rambla de Catalunya i la Gran Via, amb el gran tendal que cobria la terrassa de la cafeteria Sevilla. (Foto: Roisin. Col·lecció privada Enric Comas) .
 
Durant anys va compartir els baixos de la Casa Josep Bargalló amb la Granja Casanovas situada al costat més pròxim a la Granvia. La vida del Cafè Sevilla però no s'estendria més enllà de principis de la dècada dels 1950's. Una galeria d'art va prendre el relleu del Sevilla i ja a la dècada dels 1960's hi va obrir portes una sucursal de la sabateria madrilenya Bravo Java.
 



*1951.- Anunci publicat a La Vanguardia al desembre d'aquell any, en el que es posen a la venda tots elements del Cafè Sevilla en ocasió del seu tancament. 
 
[1].- La Casa Josep Bargalló, construida el 1871, va ser modificada i ampliada per Enric Sagnier i Villavecchia a l'any 1917. Posteriorment s'hi afegiria una remunta.
 

dilluns, 20 de febrer de 2017

GRAN CREU A LA PLAÇA DE SANT JAUME. Festa de la Confirmació. (1939)

Agraïments a FRANCISCO ARAUZ i JOANOT PASQUAL


*1939.- Aspecte que presentava la plaça de Sant Jaume, plena de gom a gom, durant la Fiesta de la Confirmación. A les finestres del segon pis de l'edifici que fa cantonada amb el carrer Ferran es poden veure encara cintes adhesives de protecció dels vidres contra l'impacte de les bombes. (Foto: Pérez de Rozas / AFB)
 
La iconografia franquista tenia en la creu el seu símbol més notori i recurrent en totes les manifestacions que el nacionalcatolicisme organitzava per enaltir el règim sorgit del 18 de juliol.
La plaça Catalunya va ser l'escenari de les primeres concentracions. Mig any després de l'entrada dels nacionals a Barcelona, seria la plaça de Sant Jaume la que el 16 de juliol de 1939 la que esdevindria escenari d'una gran trobada de nens amb motiu d'una confirmació massiva.
L'acte religiós va tenir lloc a la catedral i posteriorment els nens i nenes, ja confirmats en la seva fe cristiana, van desfilar ordenadament pels estrets carrers de l'entorn fins convergir tots plegats sobre la superfície de la plaça de Sant Jaume.
Allà hi havia instal·lada una grandiosa creu blanca de 15 metres d'alçada construida en tres dimensions amb les arestes guarnides amb fulles de llorer sobre un solemne pedestal format també per elements vegetals.
Els nens van tenir que aguantar dempeus varies hores i eren obsequiats amb un panet i un tros de xocolata per amenitzat la llarga espera. La premsa oficial va parlar de més de 7.000 infants que reberen el sant sacrament abans de concentrar-se a la plaça davant l'ajuntament i la diputació.
 
 *1939.- La gran creu situada al bell mig de la plaça Sant Jaume presidint l'acte religiós. A la part superior dreta de la imatge sobre la façana del Palau de la Generalitat es pot veure el yugo y las flechas símbol de Falange. (Foto: Pérez de Rozas / AFB) 
 
*1939.- Retall de l'edició de La Vanguardia del dia 18 de juliol on apareixia aquesta crònica de la concentració.  
 
*1939.- Un grup de nens dels que ocupaven el centre de la plaça menjant pa i xocolata.(Foto: Pérez de Rozas / AFB) 
 
 *1939.- Una invitació personal a l'acte del Dia de la Confirmación (Font: Arxiu Municipal de la Ciutat de Barcelona)
 

dissabte, 18 de febrer de 2017

CINEMA IBÈRIC / CINE IBERIA. Praga / Vallseca. (1934-1966)

 
*1940's.- Façana del Cine Iberia durant els primers anys de la postguerra. (Foto : Josep Maria Sagarra i Plana/ANC) .
 
Cinema lligat a la història dels barris del Guinardó i Can Baró durant prop de trenta anys, va ser construït durant l'època republicana i inaugurat el 14 de desembre de 1934 amb el nom de Cinema Ibèric als números 8-10 del carrer Praga tocant a Vallseca. Aquesta numeració variaria després de la guerra per passar a 48-50 quan es va completar la urbanització de la zona.
La sala de cinema era situada sobre un terreny inclinat i calia baixar uns graons després d'accedir-hi des del carrer per arribar al vestíbul. La cabina de projecció era situada a la banda més elevada seguint el pla inclinat del carrer Praga, que corresponia amb el carrer Vallseca.

*1933.- Plànol de l'entorn de la plaça Sanllehy al barri del Guinardó, on s'identifica el terreny on es va construir el cine Ibèric, després Iberia. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).

Com explica Roberto Lahuerta [1], va ser durant alguns anys l'únic cinema actiu a la zona i aplegava també públic procedent del barri del Carmel i de les zones de barraques del final del carrer Castillejos i de Francisco Alegre. El franquisme va rebatejar la sala a l'any 1940 amb el nom de Cine Iberia. Com anècdota de funcionament cal esmentar que als anys 1950's era obligatori per als adults col·locar-se una identificació de cartró sobre la roba per entrar al cinema.
Entre els empresaris que van gestionar la sala hi figuren noms com Pere Alsina, Benaiges, Xicota, Salarich i a partir de 1954 Ana Ibáñez Beltrán.
El cinema va tancar portes a l'any 1966, i ja a començaments dels anys 1970's, després de l'enderroc de l'edifici, s'hi va enllestir la construcció d'un bloc d'habitatges de tres alçades amb àtic i sobreàtic com era habitual a l'època. 
Juan Marsé fe esment del Cine Iberia en la seva novela Ronda del Guinardó, publicada a l'any 1984 i guardonada amb el premi Ciutat de Barcelona. En aquesta obra Marsé fotografia amb gran precisió i dramatisme les dificultats dels veins dels barris del Guinardó i Can Baró per obrir-se camí en un entorn de misèria que va caracteritzar els primers anys del franquisme.
 
[1].- Lahuerta Melero, Roberto. Barcelona tuvo cines de barrio. Ediciones Temporae. 2015.

dimecres, 15 de febrer de 2017

EL PRIMER CAMP DE TIR AL COLOMÍ DE MIRAMAR (1884-1900)


L'activitat lúdica del tir al colomí i altres aus ja tenia entusiastes seguidors cap a finals del segle XIX. Els primers camps de tir es van situar de forma més o menys improvisada al costat de mar de la muntanya de Montjuïc on s'intentava aprofitar l'elevació del terreny en relació al nivell del mar proper com a garantia de seguretat.
Les primeres noticies d'un camp de tir delimitat les trobem cap a finals de 1883 quan la premsa anuncia la inauguració del recinte de l'antiga zona de Vista Alegre. En aquest indret, rebatejat com a Miramar i situat a mig camí en la baixada del castell de Montjuïc als molls del carbó del port, aleshores en fase de creixement i ampliació sobre l'antiga platja de Sant Bertran, s'hi va construir un clos de perímetre arrodonit. Era format per tanques de llistons de fusta disposats horitzontalment, fins una alçària aproximada de sis metres, per tal de protegir l'entorn dels tirs perduts. La tanca era, a la vegada, sostinguda i protegida per troncs col·locats de forma inclinada. Al centre del tancat s'hi situaven les gàbies amb les aus, que tan bon punt eren alliberades i emprenien el vol esdevenien l'objectiu preuat dels tiradors. La premsa de l'època concreta la data de la seva inauguració en el dia 7 de setembre de 1883 i també dóna noticia de la presència de la reina regent Maria Cristina el dia 18 de maig de 1888 aprofitant un viatge de sa majestat a Barcelona per visitar l'Exposició Universal de la Ciutadella. 

*1887.- El tancat del camp de tir al colomí de Miramar. Al fons, rera les Drassanes, es pot veure la gran bastida instal·lada per enlairar el monument a Colom.

*1890.- Un dibuix amb el castell de Montjuïc al fons que dóna fe que aquella fou una zona de preferència per exercitar el tir al colomí. (Font: Pau Febrés)

*1883.- Retall de La Vanguardia del dia 7 de setembre d'aquell any en el que es donava la notícia de la inauguració de les instal·lacions del tir al colomí de Vista Alegre - Miramar.

La manca de seguretat i les constants queixes dels habituals de la zona van propiciar que els exercicis de tir es traslladessin a la zona de l'hipòdrom de Can Tunis, menys transitada, on cap a  finals del segle XIX  es va establir la Societat de Tir al Colomí de Barcelona
La zona de Miramar però, tornaria  a  adquirir protagonisme a partir de 1904 quan es va acometre la construcció d'un camp nou de tir al colomí en gàbia.
Després de la Guerra civil aquest esport tornaria a revifar. El franquisme, ben emparentat ideològicament amb tot allò que girava al voltant de les armes de foc, el va veure amb bons ulls i aquestes simpaties van rellançar la seva pràctica, especialment entre les classes benestants sorgides del nou règim. El 1947 es va inaugurar un nou Tir al Colomí a la baixada del castell que hi va romandre fins pocs anys abans de l'acabament del segle XX.
 


*1890.- Una altra imatge del primer recinte que, cap a finals del segle XIX, hi hagué a l'alçada de Miramar amb el monument a Colom ja finalitzat al fons. (Foto: Narcís Cuyàs)

diumenge, 12 de febrer de 2017

FÀBRICA I TALLERS D'ARTS GRÀFIQUES HENRICH I CIA. (1886-1930's). UNICOLOR S.A. (1946-1970's). BAYER. (1970's-2000's) Còrsega/Pau Claris/Roger de Llúria.


*1890's.- Una imatge de la fàbrica del carrer Còrsega captada des de la cantonada amb Pau Claris. (Font: Arquitectura Moderna de Barcelona).
 
L'enginyer Manuel Henrich i Girona (1852-1925) era nebot del banquer Manuel Girona i va fer carrera com a polític i empresari. En la seva trajectòria política va ser diputat a Corts pel districte gironí de Figueres entre 1881 i 1884 i posteriorment alcalde de Barcelona durant un breu període comprès entre 1893 i 1894. 
Format a Madrid i a l'estranger, de tornada a Barcelona va treballar primer com a impressor a Ramírez y Cía. Al 1880 va morir Narcís Ramírez i tot seguit Henrich es va fer càrrec del negoci, va adquirir La Crónica de Cataluña i finalment  va crear la seva pròpia empresa d'arts gràfiques amb una primera seu al carrer dels Escudellers, esdevenint un dels homes forts de l'empresariat de la ciutat a finals del segle XIX.
El 1886 Henrich va construir un gran edifici per als seus tallers d'art gràfiques a la illa delimitada pels carrers Pau Claris, Còrsega, Roger de Llúria i la Diagonal. La fàbrica, projectada per Domènec Balet i Nadal, disposava de baixos, soterranis i tres alçades i ocupava una superfície de 6.000 metres quadrats. Henrich y Cia. Sociedad en Comandita, nom amb que va registrar l'empresa a l'any 1889, va ser durant anys la més important i activa de l'Estat Espanyol en el ram de les arts gràfiques. Donava feina a prop de 800 operaris amb 200 màquines mogudes per motors de vapor. La xemeneia era visible des de la Diagonal al costat de l'església dels Carmelites. El 1889 s'encarregà de la impressió de La Publicidad, a la que hi va incorporar el fotogravat i l'heliografia. Cap al 1910 l'edifici va ser objecte de reforma i ampliació a càrrec de l'arquitecte Joan Baptista Feu i Puig (1853-1914)
 
*1910's.- La xemeneia de la fàbrica Henrich (a l'esquerra de la imatge) era visible des de la Diagonal al costat de l'església dels Carmelites. 


*1893.- Caricatura publicada a L'Esquella de la Torratxa quan Henrich va accedir a l'alcaldia de Barcelona.

 
*1900.- Una altra imatge de la fàbrica d'arts gràfiques de Manuel Henrich (Foto: Autor desconegut).
 
Una fitxa del Kursaal de Donostia-Sant Sebastià impresa als tallers d'Henrich. (Font: Daniel Torres Micó).
 
Henrich va anar deixant la direcció del negoci progressivament fins que el traspassà a un grup d'empleats de confiança i s'establí a Caldes de Montbui on va morir al 1925, després d'haver creat una altra empresa amb el nom d'Artes Gráficas S.A. El 1931 Henrich y Cia. Sociedad en Comandita va entrar en fase de liquidació.
 
*1931.- Anunci publicat a La Vanguardia relatiu a la liquidació de l'empresa.
 
*1933.- L'antic complex Henrich ja figurava amb el nom d'Artes Gráficas S.A. en aquest plànol de 1933. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).
 
L'edifici i el complex del carrer Còrsega van continuar com Artes Gráficas S.A. i van anar reduint-se progressivament. Durant la Guerra Civil la CNT hi va instal·lar el seu economat de sastreria.
 
*1937.- Anunci de la CNT oferint al públic peces de vestir i roba militar durant la Guerra Civil a l'antic edifici de Henrich del carrer Còrsega. (Font: Hemeroteca La Vanguardia). 
 
Posteriorment durant el franquisme l'edifici va ser ocupat per l'empresa de colorants i productes químics Unicolor S.A, que a començaments dels anys 1960's va construir un modern edifici d'oficines a la cantonada amb Pau Claris. Als anys 1970 va passar a mans de  Bayer que a l'any 2002 va procedir a remodelar-ne la façana.
El que quedava de l'antiga fàbrica Henrich amb façana al carrer Còrsega va acabar en mans de l'inefable Núñez i Navarro, que va remodelar en profunditat l'edifici per encabir-hi oficines i va reformar així mateix l'edifici d'oficines de la cantonada amb Pau Claris. El 2016 va enderrocar les restes de l'antic edifici reformat i va construir-hi obra nova.
 
*2010's.- Vestigis del que fou l'antiga fàbrica Henrich transformats en oficines per Núñez i Navarro i avui ja enderrocats.

divendres, 10 de febrer de 2017

CONVENT DELS CARMELITES I TORRE NEOMUDÈJAR. Roger de Llúria / Diagonal. (1910's-1971)


*1920's.- L'església, el convent i la torre dels carmelites a la cantonada de la Diagonal amb Roger de Llúria.
 
Cap a finals del segle XIX, l'orde religiosa dels Carmelites Descalços s'havia establert a la casa del número 14 del carrer de la Canuda, al costat del convent de les monges carmelites. L'objectiu de la comunitat masculina de l'orde era però, disposar d'una casa conventual pròpia en un altre indret de la ciutat. El lloc escollit va ser la cantonada de la Diagonal amb l'últim tram del carrer Roger de Llúria. Allà hi projectaren una església amb el convent adossat que fou encarregat a l'arquitecte Josep Domènech i Estapà. El 25 de març de 1909 es col·locava la primera pedra del convent que va  quedar enllestit només un any després quedant pendent com a últim treball l'erecció de la torre-campanar que es va aixecar tot seguit. Posteriorment, a partir de 1910 va començar a construir-se l'església que avui encara podem veure, tot i que el projecte inicial era més ambiciós i preveia un monumental cimbori que finalment es descartà.
Pel que fa al convent, era de planta quadrada i s'estenia al voltant d'un claustre interior de fines columnes.  La decoració interior va ser encarregar-da  a Lluís Bru i Sales que hi va aplicar rajols i motllures. La façana del convent era modernista i tenia con a element singular un esvelt campanar o torre de clara inspiració neomudèjar projectat per Domènech i Estapà amb gran presència de maó vist en tot el seu conjunt.
En el decurs de la Guerra Civil l'església i el convent no pogueren escapolir-se de l'assalt i incendi a mans dels revolucionaris. El mateix dia de l'Alzamiento (19 de juliol a Barcelona), un grup de soldats i oficials del Regiment de Cavalleria de la Caserna de Girona van tenir que refugiar-se en aquest convent en ser interceptats al carrer per les forces lleials a la República.
Durant el franquisme el conjunt fou restaurat i va acollir el Seminari Major Carmelità de Filosofia i Teologia i també en un espai curt temps fou residència d'estudiants.  
A l'any 1971 l'especulació immobiliària etzibaria un cop molt dur al patrimoni arquitectònic ciutadà quan es va executar l'enderroc conjunt de la torre i el convent. Els esforços i oposició ferma d'algunes associacions acabarien resultant inútils per salvar-los. Un edifici d'habitatges on fins  i tot van permetre obrir finestres i balcons a la mitgera va ocupar l'espai de l'antic convent que va desaparèixer per sempre del paisatge urbà.

*1970's.- Vista del claustre interior del convent de clara inspiració modernista (Foto: Arxiu Històric del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya).

*1970's.- Detall de la torre del convent poc abans del seu enderroc (Font: Arxiu Antoni González Moreno-Navarro).

dimecres, 8 de febrer de 2017

ESCOCELLS DE CANALÓ AMB FLORS. Passeig de Gràcia (1950's)

Agraïments a JORGE ÁLVAREZ

*1950's.- Escocells amb flors al Passeig de Gràcia. (Foto: Autor desconegut. Col·lecció Jorge Álvarez)

Aquests escocells de vores arrodonides amb forma de canaló van guarnir les voreres centrals d'ambdós costats del Passeig de Gràcia, quan la seva urbanització era similar a la que avui presenta la Gran Via de les Corts Catalanes amb estretes calçades laterals per al trànsit rodat.
En realitat eren una variant dels escocells típics de les voreres de l'Eixample. La seva singularitat consistia a que eren allargats i prou grans com per ser plantats de flors. Al centre d'un dels seus laterals, aquests escocells descrivien una forma arrodonida que envoltava el tronc de l'arbre.

*1959.- Una altre imatge d'aquests escocells arribant a la cantonada amb la Gran Via (Foto: Puig-Montangut)

diumenge, 5 de febrer de 2017

BAR GALENO. Casanova/Còrsega. (1920's.- 2016)

Article elaborat en col·laboració amb JOAQUIM VALLS i ARNAU 
 
*2010's.- El Bar Galeno en els seus últims anys. Al fons el carrer Còrsega. 
 
Una ullada al Diccionari de la Reial Acadèmia  Espanyola ens diu que el mot galeno es refereix de forma concreta al metge grec del segle II i de manera coloquial a qualsevol persona autoritzada per exercir la medicina. Va ser d'acord amb aquest significat que cap als anys 1920's a la placeta que s'estenia davant de la Facultat de Medicina de l'Hospital Clínic es va obrir un quiosc de begudes conegut com a Bar Galeno.  
Aquest primer Galeno es nodria bàsicament d'una clientela de docents i estudiants així com del propi personal assistencial de l'hospital. Diuen que alguns estudiants van malmetre els estudis i la carrera per culpa de tantes hores passades a les taules del Galeno.
 
Fragment del llibre de Ferran Sancho Fonoll Uns estudiants de Medicina, una mica d'història de la promoció 1928-1936, recollit per Josep Maria Massons i Esplugues a Les anècdotes de la facultat de Medicina de Barcelona entre 1928 i 1934.
 
Uns anys després el local es va traslladar a la cantonada entre els carrers Còrsega i Casanova. Allà va consolidar-se com un bar senzill que seguia lligat al món de l'hospital i la facultat. Tot i que no era un prodigi de local net i polit arribaria a assolir una certa anomenada al barri i entre els treballadors i estudiants de l'Hospital Clínic. Era de dimensions força limitades amb l'aparença d'un bar-comidas convencional. Només disposava de tres tauletes a dins, si bé la terrassa exterior que s'estenia sobre la vorera del mateix xamfrà, n'incorporava altres cinc que compensaven amb escreix el reduït espai interior.
Als anys 1960's i 1970's, a primera hora de les tardes de diumenge, era lloc de trobada habitual dels periodistes que anaven a cobrir la informació esportiva dels partits de futbol que es disputaven al camp del Barça o de l'Espanyol. També era el lloc de reunió dels responsables i aficionats al beisbol del Club Hèrcules Les Corts.
Durant molts anys el Galeno va tenir una característica que el feia especial. Obria les 24 hores del dia i a la matinada donava servei als conductors d'ambulàncies i altre personal sanitari. Per als noctàmbuls era un reducte segur on poder aturar-se abans de la retirada final.
S'hi oferien menús a preus econòmics i la seva especialitat més rellevant eren les patates braves. Tallades i cuinades a l'instant, eren servides amb una salsa especial que res tenia a veure amb les típiques maioneses i ketchups. La salsa de les braves del Galeno era especial, més propera al romesco o la salsa de calçots amb el bitxo afegit. Els caps de setmana i els diumenges molts veins del barri hi anaven a fer el vermut i no era fàcil trobar taula en aquella terrassa tan assolellada. En el seus últims anys el local va ser sotmès a un rentat de cara i va encarir els preus a la vegada que oferia algunes especialitats en entrecots de qualitat. 
Finalment, l'històric Bar Galeno va tancar portes, gairebé per sorpresa, al febrer de 2016. La nova normativa reguladora de les terrasses no afavoria el negoci en un local tan petit.
 
*2013.- El Galeno dels últims anys oferia un bon assortit d'entrecots de qualitat
 
Les acreditadíssimes patates braves del Bar Galeno