diumenge, 23 de juliol de 2017

CINE NÚRIA. Roger de Flor 254. (1932-1966)

 
*1943.- Un programa de mà del Cine Núria durant la postguerra.
 
La vigília de Nadal de 1932 es va inaugurar al barri del Camp d'en Grassot, a cavall entre Gràcia i la Sagrada Família, una nova sala de cinema. Era situada als baixos de l'edifici avui identificat amb els números 254-256 del carrer Roger de Flor, en un local anteriorment ocupat per un garatge. L'autor del projecte havia estat l'arquitecte José Alemany i l'aforament era de 1.085 localitats. Fou batejada amb el nom de Cine Núria.
El primer empresari fou l'alemany Otto Lieman, un home de presència habitual en negocis cinematogràfics barcelonins, que va romandre al front del Núria fins al 1935. En aquells primers anys la sala alternava la projecció de pel·lícules amb varietats. 
Com recull Roberto Lahuerta [1], aquesta va ser la primera sala de cinema que disposà d'infraestructura radiofònica pròpia. Era l'emissora de barri Ràdio Núria, que el dia de cap d'any del 31 de desembre de 1934  va retransmetre en directe les dotze campanades des de la Catedral.
 
*1935.- Programació del dia 15 d'agost d'aquell any publicada a la cartellera de La Vanguardia.
 
El 1935 el Cine Núria va ser guardonat amb un premi atorgat per l'ajuntament per haver ofert la millor programació de la temporada com a commemoració del quart aniversari de la proclamació de la República. Va ser un dels molts cinemes barcelonins que durant aquell any van presentar a la cantaora de flamenc Lola Cabello acompanyada a la guitarra per Pepe Hurtado.
La sala va ser col·lectivitzada al juliol de 1936 amb l'inici de la Guerra Civil i reoberta només unes setmanes després.
Acabada la guerra, el Núria es va incorporar a la Cadena Cabezas i va quedar integrat en la categoria de cinema de barri amb programacions setmanals dobles. Era habitual el repartiment de programes de mà per les botigues i comerços del barri anunciant la programació de la setmana següent.
El 1963 va projectar la superproducció de 220 minuts de metratge Los diez mandamientos (Cecil B. DeMille. 1956), circumstància que va ser anunciada a La Vanguardia.
El 28 d'agost de 1966 va oferir la seva última sessió. Un programa doble integrat per la comèdia francesa Un tío imponente de Jean Boyer i el western Traición en Fort King amb Rock Hudson i Anthony Quinn). 
 
Les dues últimes pel·lícules que es van projectar al Cinema Núria.
 
[1].- Lahuerta Melero, Roberto. Barcelona tuvo cines de barrio. Editorial Temporae. Madrid. 2015. 

dissabte, 22 de juliol de 2017

MONUMENT A LA LEGIÓ CÒNDOR (1940-1980)


*1939.- Publicació franquista dedicada a la Legió Condor alemanya en agraïment als seus serveis durant la Guerra Civil en favor de la causa nacional.
 
Un exponent de la connexió del franquisme amb seus aliats alemanys del III Reich, el tenim en el monòlit que es va instal·lat a la plaça de Maria Cristina (cruïlla de Diagonal amb la Gran Via de Carles III) a l'any 1941.
El 22 de novembre d'aquell any, en plena Guerra Mundial, el general Alfredo Kindelán Duany (Capità General de la Regió Militar de Catalunya) i l'agregat de l'ambaixada alemanya a Madrid general Von Bulow van encapçalar un seguici d'autoritats civils i militars per inaugurar aquest petit monument.
La peça havia estat finançada íntegrament pel govern de Hitler per tal d'homenatjar a un grup d'aviadors de l'exèrcit nazi que el 24 de febrer de 1939, un mes després de l'ocupació de Barcelona pels exercits de Franco, s'havien estavellat amb el seu avió quan retornaven cap a Stuttgart.

*1941.- El dia de la inauguració del monument (Foto: Arxiu Fotogràfic de Barcelona)
 
Consistia en un bloc de pedra amb una làpida adossada on havia estat gravada la creu identificativa de l'Alemanya nazi. A sota hi figuraven els noms dels nou soldats morts amb la frase Muertos por Dios y por España. La presència diplomàtica alemanya era durant aquells primers anys de la postguerra molt intensa a Barcelona i aquest no fou l'únic monument que s'aixecà en memòria d'alemanys morts a la Guerra Civil. En aquest cas, es tractava d'integrants de la Legió Còndor, que el 1937 havien participat en els salvatges bombardeigs que castigaren al poble basc de Gernika fins deixar-lo pràcticament arrasat.
 
*1941.- Fragment de la portada de La Vanguardia del dia 23 de novembre. (Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)
 
Aquell sector de la Diagonal era aleshores encara molt desèrtic i solitari i amb el pas dels anys el monòlit seria objecte de diversos atemptats, el primer i més significatiu a l'any 1946 quan un artefacte explosiu el va destrossar completament. Als cap d'una dies va ser reposat al mateix lloc, circumstància que al llarg del anys es repetiria algunes vegades més.
Finalment al 1980, cinc anys després de la desaparició física del dictador, i després d'una demanda explícita de l'ajuntament de Gernika sol·licitant la seva retirada, el monument va ser suprimit en una operació duta a terme de matinada. 

BAR GUINEA. Diagonal/Pau Claris/Rosselló. (1940's-1980's)



 
 
Hereu del Florida Bar, aquest bar-restaurant va ocupar el mateix local a partir de la dècada dels 1940's, després d'una profunda reforma de l'anterior amb un nou disseny interior que el caracteritzava per la fusta fosca (guineana) emprada en la decoració que li conferia un cert aire colonial. El Florida ja s'havia consolidat en els primers anys de la postguerra com un dels establiments de cert prestigi de la Diagonal del franquisme i al Guinea no li va resultar difícil continuar pel mateix camí.
Amb la mateixa distribució de bar als baixos i restaurant a l'entresòl, el local era regentat per la família Vila Carrera. En els seus primers anys ja era freqüentat per una clientela culta i de nivell social i el prestigiava la presència darrera de la barra de Josep Ferrerons, un dels bàrmans de categoria de la ciutat. En la llista  d'il·lustres que habitualment hi feien cap, Lluís Permanyer [1] cita, entre d'altres, al periodista Martí Farreras, al poeta Josep Maria de Sagarra, que hi prenia un Picon sense granadina d'aperitiu [2], a l'advocat Estanislau Duran i Reynals i als pintors Rafael Llimona i Ramon de Campmay. S'hi mantenia alguna tertúlia d'homes de cultura i a les tardes de diumenge era habitual la presència d'aficionats al futbol que discutien sobre el joc desplegat pel seu equip.
Després de morir l'amo, el negoci va passar a la seva dona i fou aleshores quan l'ambient del local va experimentar una certa metamorfosi, derivant cap a un bar d'alterne on era possible trobar companyia femenina de nivell. Un grup de senyores de bon veure el sovintejaven a partir de les darreres hores de la tarda i durant la nit. Tot i que aquella mena de contactes tenien un punt d'especial discreció, tots els habituals sabien perfectament el pa que s'hi coïa amb aquelles femelles arreglades i ben vestides amb el cigarret als dits que ocupaven soles les taules del bar.
En els seus últims anys el Guinea va ser també lloc de reunió dels empresaris gais de la ciutat encapçalats per Aladino Nespral. El local va desaparèixer a finals dels 1980's quan es va enderrocar tot l'edifici.
 
[1].- Permanyer, Lluís. Biografia de la Diagonal. Edicions La Campana. Barcelona 1996.
 
[2].- Sagarra, Joan de. Del Guinea al Romea. Article publicat a La Vanguardia. 7 de febrer de 2016.

dilluns, 17 de juliol de 2017

BOTIGA DE TARGETES POSTALS DE L. ROISIN. Rambla de Santa Mònica 29. (1930's-1962)



El fotògraf d'origen francès Lucien Edouard Roisin Besnard (1884-1943) va ser un dels precursors a Barcelona del negoci de les targetes postals amb vistes monumentals de la ciutat. En realitat el seu negoci s'estengué per tot el territori espanyol, fins al punt que avui qualsevol col·leccionista de postals antigues té en Roisin, un referent indiscutible.
Roisin va començar a cultivar l'art de la fotografia a la capital francesa a començaments del segle XX, dedicant-se inicialment a la seva vessant artística en un petit estudi al barri de Montmartre. Un dia li van suggerir que probablement es guanyaria millor la vida si es dedicava a comercialitzar fotografies de vistes de ciutats i monuments amb finalitats turístiques. Aquests productes començaven a guanyar mercat entre els viatgers, els turistes i les persones desplaçades dels seus llocs d'origen. Ben aviat Roisin es va fer un lloc en el mercat francès de la targeta postal.
Un altre personatge històric del món de les postals, l'empresari Àngel Toldrà Viazo, es va posar en contacte amb Roisin i varen arribar a un acord. El francés vindria a Espanya per un període de tres anys amb l'encàrrec de fer fotografies exteriors de les principals ciutats espanyoles i dels seus monuments. El material seria posteriorment comercialitzat per Toldrà.
 
 
Lucien Edouard Roisin Besnard
 
No hi ha entesa entre els biògrafs de Roisin sobre quan va venir per primer cop a Barcelona. La majoria fixen la seva arribada cap a les acaballes de la Primera Guerra Mundial, probablement a finals de 1917. El fotògraf havia perdut a part de la seva familia i va venir a Catalunya acompanyat de dos dels seus nebots que havien quedat orfes. Altres fonts asseguren que cap als anys 1904 o 1905 ja havia vingut a Catalunya [1], mentre altres s'inclinen que va ser al 1897 [2] quan va fer les primeres fotografies a Catalunya.
Acabat el contracte amb Toldrà Viazo. Roisin es disposava a tornar a França que es començava a recuperar dels estralls del conflicte bèl·lic. La seva relació amb Toldrà havia passat per moments difícils a causa de desacords sobre el repartiment dels beneficis del negoci i tenia al cap tornar a París amb els seus dos nebots que acabaria afillant.
Fou aleshores quan algú el va convèncer que es quedés a Barcelona. S'havia guanyat un nom i una reputació com a fotògraf de postals i no li mancaven ofertes de treball. Al poc temps decidia muntar un negoci propi i casar-se amb Anita Sierra Moreno de la que no va tenir fills. 
Acompanyat del seu nebot, Roisin es va dedicar a recórrer de punta a punta la geografia espanyola fent fotografies de gairebé tots els pobles i ciutats. Posteriorment, va obrir una primera botiga al numero 18 del Passeig de Sant Joan anomenada La Casa de la Postal. No seria però, fins a l'any 1930 quan els Lucien es varen traslladar al número 29 de la Rambla de Santa Mònica, un lloc molt més cèntric per on hi passaven tots els turistes i forasters  que visitaven la ciutat. Això va afavorir el creixement del negoci. El rètol del tendal del nou establiment, escrit en francés, anunciava Vues de Barcelone et de l'Espagne. A sota mateix, en el marc superior de la porta i els aparadors de la botiga, n'hi havia un altre on hi figurava Postales Roisin. 
La Luciana, neboda de Roisin, es va fer càrrec d'aquesta botiga que ben aviat congregaria una gran quantitat de compradors de fotos entre els que no hi faltaven els editors de llibres de text i enciclopèdies. En els temps de més exit hi van arribar a treballar fins a deu dependents. Els llibrets de grups de deu postal desplegables varen ser una novetat que Roisin va introduir al mercat amb gran exit. Uns anys després, el seu nebot es desvinculà del negoci mentre la Luciana continuava regentant la botiga del final de la Rambla.
  
*1930.- Interior de la botiga (Foto: Roisin/IEFC)
 
La Guerra Civil no va ser obstacle per la continuació del negoci durant el franquisme. Lucien Roisin però, va emmalaltir a l'any 1943 i va morir. Tampoc aquí hi ha coincidència entre els historiadors sobre la data i el lloc del decés del fotògraf. L’opinió majoritària diu que Roisin va viatjar al seu país i que la mort es produí a París el 1943 o a Marsella el 1942 [1]. L’esquela publicada a La Vanguardia en la seva edició del dia de 27 de febrer de 1943 diu (probablement per error) que havia mort a Barcelona

*1943.- Esquela publicada a La Vanguardia en ocasió de la mort de Roisin.

Luciana Roisin, ajudada per la seva cunyada, va mantenir la botiga de Santa Mònica fins a la década dels 1960's. A principis de 1962 va incorporar la venda de souvenirs a la botiga. L'esclat turístic de començaments d'aquella dècada li va fer creure que així aconseguiria més rendabilitat pel negoci. Aquella decisió però, acabaria suposant la sentència de mort per a la botiga. El propietari feia temps que esperava la seva oportunitat per a rescindir el contracte i el canvi de condicions de les mercaderies a la venda (que no incloïen res més que postals) li va permetre rescindir el contracte i recuperar la possessió del local. S'hi va obrir un botiga de souvernir pero ja no era dels Roisin ni tenia a veure amb les col·leccions de postals. El material emmagatzemat a la botiga durant tants anys va acabar en poder de l'Editorial Labor (avui desapareguda) que pagà 25.000 pessetes de l'època per les postals.
Avui l'Arxiu Nacional de Catalunya disposa d'una part important del llegat fotogràfic de Lucien Roisin, un home al que tots els implicats en l'estudi i la difusió de la historia de la ciutat li devem un especial reconeixement. 
 
*1930's.- La botiga de Santa Mònica al final de la Rambla amb el monument a Colom al fons 
 
[1].- Roldón i Soler, Agustí. Lucien Roisin Fotògraf i editor de targetes postals. La primera serie blava de Sant Feliu de Guíxols.
  
[2].- Aquesta data correspon a la que figura a la fitxa de l'Arxiu Nacional de Catalunya, si bé es poc creïble perquè al 1897 Roisin era encara massa jove.
 

dissabte, 15 de juliol de 2017

PANELL PUBLICITARI. Plaça Catalunya. Festes de la Mercè 1969.

Agraïments a JULIÁN MURLANCH, JORGE ÁLVAREZ i FRANCISCO ARAUZ.


Plaça Catalunya 1969. (Foto: Fons privat de Julián Murlanch Folguera)

La Plaça Catalunya, rovell de l'ou de la ciutat va ser també durant el franquisme el lloc preferencial on l'ajuntament exposava les seves activitats.
A l'any 1969, l'home acabava d'arribar a la lluna i més de mig milió de hippies s'havien congregat a Woodstock en un concert que faria història. A Barcelona, a punt d'entrar en el tardofranquisme, tot continuava més o menys igual de gris. Retornats de l'estiu els barcelonins es van trobar amb aquest panell de base triangular al mig de la plaça que integrava tanques publicitàries de diferents formats i anunciava les Festes de la Mercè. El cartell d'aquell any seguia mostrant una iconografia més pròpia d'un Congrés Eucarístic que no dels nous temps que afrontava la humanitat.
 
foto de Francisco Arauz.
Cartell de les Festes de la Mercè de 1969
 
Aquestes tanques publicitàries proveïdes per RED eren, si fa o no fa, les mateixes que cobrien els murs de protecció dels edificis en obres. La imatge de la guàrdia urbana muntada a cavall, amb l'uniforme de gala i aquells cascs plens de plomes tampoc hi faltava. Era una de les preferides de l'oficialitat del moment i ens en vam fer un fart de veure-la anunciant que Barcelona era una Ciudad de Ferias y Congresos.
 
La Guàrdia Urbana muntada a cavall amb uniforme de gala a la plaça de la Sagrada Família.
 
Al cim d'aquesta mena d'instal·lació publicitària, dues banderes de la ciutat amb només dues barres als quarters, flanquejaven l'espanyola, que també onejava amb solemnitat sobre la torreta de l'edifici del Banesto. La catalana ni hi era ni se l'esperava. I mentrestant... la vida continuava.

dijous, 13 de juliol de 2017

LA CUEVA DEL GORDITO. Tàpies 1 bis. (1913)


El 6 de setembre de 1913, Copérnico Olver va obrir, al número 1 bis del sempre animat carrer de les Tàpies, un curiós local que compaginava la funció típica de bar-restaurant amb una altra de menys habitual. L'establiment era també una escola d'aprenentatge per a noies que volien triomfar al Paral·lel en espectacles de varietés.
El negoci es deia La Cueva del Gordito. El gordito en qüestió no era altra persona que el propi Olver, un home gras i amb bon olfacte pels negocis, que es guanyava la vida posant lletra a les cançons de l'època i promocionant artistes que, amb més o menys sort, nodrien molts escenaris del Paral·lel i del propi Barri Xino. Uns anys abans ja havia obert una acadèmia al numero 28 del carrer Nou de la Rambla .
 
*1906.- L'Acadèmia Artística fundada també per Copérnico Olver fou el precedent immediat a aquest local (Font: todocolección)
 
 
 
*1913.- Fragments de sengles notícies sobre l'obertura del La Cueva del Gordito publicades al Papitu del mes de setembre d'aquell any. (Font: Biblioteca Nacional de Catalunya)
 
Al seu local les noies començaven a aprendre les arts de la interpretació i també les de la seducció dels homes. Les seves esperances es debatien entre poder obrir-se pas en el món de l'espectacle i aconseguir endur-se o ensarronar/enamorar als clients més acabalats dels que feien cap als tuguris d'aquells barris.
El negoci del carrer de les Tàpies va funcionar i es va convertir en una autèntica acadèmia per a futures cupletistes i cançonetistes. L'èxit va propiciar que Olver, juntament amb el músic Joan Ribé, continuessin al carrer Nou de la Rambla on als anys 1920's seguien produint estrelles de la nit tot dotant als locals de varietés de femelles desinhibides  i garboses que animaven els vespres i les matinades del Paral·lel.   

dimecres, 12 de juliol de 2017

EDIFICI DE JUTJATS. Passeig de Lluís Companys / Passeig de Pujades / Carrer Comerç. (1964-2017)

 
 
*2000's.- L'edifici dels jutjats en els seus últims anys de servei.
 
A l'any 1942 va començar l'enderroc de l'antic Palau de Belles Arts, un edifici que datava de l'Exposició Universal de 1888 i que s'aixecava sobre el triangle format pel Passeig de Pujades, el carrer del Comerç i l'aleshores conegut com a Saló Víctor Pradera (avui Passeig de Lluís Companys). Malgrat la monumentalitat i bellesa de l'edifici, l'oficialitat franquista no va tenir cap mirament en enderrocar-lo. Es va al·legar que l'estructura de ferro de l'edifici havia quedat molt malmesa durant la Guerra Civil, però també era veritat que en aquells anys de penúries el ferro era un metall molt preuat i l'estructura de l'antic palau va ser aprofitada per aplicar-la a d'altres construccions i projectes.   
  
*1890's.- Postal acolorida amb el Palau de Belles Arts
 
*1945.- Solar sobre el que s'aixecaria l'edifici dels jutjats un cop enderrocat el Palau de les Belles Arts
 
El solar resultant va quedar nu i sense ocupar durant una bona pila d'anys fins que a començament dels anys 1960's el Ministeri de Justícia espanyol i l'ajuntament de la ciutat varen decidir aixecar-hi un nou edifici amb la intenció que acollís nous jutjats.
L'edifici, d'un estil que deixava palesa l'empremta de l'arquitectura oficial franquista de l'època, havia quedat enllestit el 1964, si bé no va començar a ser ocupat fins a finals de 1965 amb la instal·lació dels jutjats de primera instància i municipals a la plantes superiors i les oficines del Registre Civil a la planta baixa o principal.
La inauguració oficial però, encara va tenir que esperar a la visita del general Franco a Barcelona al juny de 1966.
 
*1966.- Crònica dels actes de la inauguració de l'edifici amb la presència de Franco. (Font: Hemeroteca de La Vanguardia)
 
 
*1966.- El Caudillo destapant la placa que commemora la inauguració de l'edifici del jutjats el dia 23 de juny. (Foto: Pérez de Rozas / La Vanguardia) 
 
*1966.- L'edifici dels jutjats el dia de la seva inauguració. (Foto: Pérez de Rozas / La Vanguardia) 
 
Els jutjats van quedar en desús a partir de l'estiu de 2009 i l'abandonament de l'edifici va provocar la seva degradació progressiva. Finalment al 2016 es va aprovar definitivament un projecte per substituir-lo per una nova edificació i cap a finals de juny de 2017, mitjançant maquinària pesada, va començar l'enderroc d'aquests jutjats.
 
*2017.- Les màquines comencen a executar les tasques d'enderrocament.
 

dissabte, 8 de juliol de 2017

JARDÍ PROVISIONAL. Presó Model. Entença/Rosselló (2016-2017)

 
(Foto: Joan Cortadellas / La Vanguardia)

En el llarg procés de tancament de la Presó Model, finalment reeixit al juny de 2017 amb el trasllat dels interns, es va produir un primer pas per palesar l'imminent retorn a la ciutadania d'aquell espai de dues illes de l'Eixample. Fou encara durant el mandat de l'equip de govern de l'alcalde Xavier Trias que es va decidir dur a terme aquella primera actuació consistent en l'enderroc del Centre Obert de Reinserció, situat a la cantonada del recinte de la presó amb els carrers Entença i Rosselló.
Aquest centre, un edifici de baixos i dues alçades era independent de la presó i acollia uns 200 interns de tercer grau. Només hi anaven a dormir. La resta del dia podien fer vida per reinsertar-se, buscar feina o treballar.
El 27 de març de 2015 l'ajuntament convergent va organitzar un acte per fer palès l'inici de l'enderrocament amb l'alcalde Trias i altres responsables municipals presents. Aquesta iniciativa va ser molt criticada per alguns sectors perquè consideraven que traspuava estratègia electoralista davant la proximitat de les eleccions municipals. Els resultats dels comicis van portar Ada Colau a l'alcaldia i el jardinet que s'havia dissenyat segons els patrons de l'equip de Xavier Trias va tenir que esperar a ser retocat pels nous responsables municipals.

*2014.- El Centre Obert de Reinserció, un edifici de dues plantes a la cantonada Entença/Rosselló i el seu recinte annex entre els murs de la presó va ser l'espai escollit per evidenciar que el fi de la Model com a presó s'acostava. (Foto: Josep Losada / El Punt Avui) 

*2015.- Un  grup de responsables de l'Ajuntament i de la Generalitat encapçalats per l'alcalde Trias contempla els primers treballs per enderrocar el Centre de Reinserció. (Foto: La Vanguàrdia)  
 
 
* 2015.- Final de les obres d'enderrocament a l'espai. (Foto: La Vanguàrdia)  
 
El govern municipal d'Ada Colau sempre va considerar com un fet oportunista haver alliberat aquest espai. No obstant això, el va condicionar de forma senzilla i modesta com a zona verda sense cap acte d'inauguració i d'una forma i gairebé imperceptible. Un any després de l'enderroc, el 29 de març de 2016 s'obria al públic.
El disseny definitiu de la placeta va resultar molt més simple i auster que el que havia ideat l'ajuntament convergent. Més formigó que verd, fanals i bancs nous i arbrat escàs amb una palmera supervivent de l'antic pati del Centre de Reinserció. La part baixa dels murs de la Model que delimitaven l'espai va ser pintada d'un color beige i mesos més tard donaria pas a un mural reivindicatiu de la recuperació de l'espai de la presó per a l'ús ciutadà.
Al nou espai, de 1215 metres quadrats,  hi van començar a créixer dos pebrers bords, gespa i plantes autòctones i va ser protagonista d'algunes actes i celebracions veïnals. S'hi van col·locar plafons amb grans fotografies sobre la memòria històrica de la presó.
 
  
 *2016.- El nou jardí provisional enllestit. (Foto: Marc Arias/La Vanguàrdia)  
 
*2016.- Els murs que delimiten l'espai de la placeta (Foto: La Vanguàrdia) 

*2016.-Festes i celebracions ciutadanes al nou espai verd.

*2016.- Panell d'informació sobre la història de la Presó Model. Al fons es veu un mural pintat amb referències a l'alliberament i la transformació de l'espai. (Foto: La Vanguàrdia)  
 
Al juny de 2017, la Presó Model va ser buidada d'interns que foren traslladats a d'altres centres penitenciaris. Començava realment l'etapa de la recuperació. La placeta provisional d'Entença/Rosselló va ser arrassada a l'espera de quedar integrada en el projecte general i definitiu. 

divendres, 7 de juliol de 2017

EXPOSICIÓ DEL NU. Vestíbul de l'Estació del FC de Sarrià. Plaça Catalunya (1933-1934)

Agraïments a MIQUEL F. PACHA, FRANCISCO ARAUZ, JAUME SUSANY i ENRIC COMAS i PARER


El cartell de l'exposició
 
El dia 15 de desembre de 1933 l'espaiós vestíbul de l'Estació del Carril de Sarrià a la Plaça Catalunya, va ser protagonista d'una important exposició d'art que tenia com a tema principal el nu femení.
La galeria superior a les vies, que uns any després seria coneguda com Avinguda de la Llum, va acollir un conjunt de pintures i escultures d'un grapat d'artistes catalans, que van fer les delícies d'alguns i van provocar la indignació i rebuig d'altres. Com ja havia passat feia uns anys amb les noves escultures que envoltaven la Plaça Catalunya, els puritans detractors de l'exhibició del cos nu, membres de societats i entitats conservadores i religioses no varen trigar en posar el crit al cel a través de manifests que titllaven d'immoral i barroera tal manifestació artística.
El Cercle Artístic, entitat organitzadora de l'exposició, va reaccionar amb un contramanifest en el que deixava ben clar que la mostra artística no era en un lloc totalment accessible, sino que es tractava d'un espai públic tancat al que s'havia de accedir pagant prèviament el preu d'una entrada.
Mereix una especial referència destacar que la inauguració d'aquesta exposició va ser el darrer acte públic oficial que va presidir el president Francesc Macià. L'avi, que ja patia d'una salut feble, va haver de ser operat l'endemà per una oclusió intestinal i en el postoperatori va emmalaltir definitivament fins a la seva mort, esdevinguda deu dies després coincidint amb la diada de Nadal d'aquell 1933.

 

*1933.- El 15 de desembre una comitiva d'autoritats presidida per Francesc Macià inaugurava aquesta mostra d'art al vestíbul de l'Estació del Tren de Sarrià. Entre el grup hi veiem també a l'alcalde Jaume Aiguader, Ventura Gassol, el general Batet i el president del Cercle Artístic Pere Casas. (Fotos: Pérez de Rozas /AFB).
 
Ramon Martí Alsina (1826-1894)
 
Marià Fortuny i Marsal (1838-1874)
 
Ricard Canals i Llambí (1876-1931)

Josep Clarà (1878-1958)

Antoni Vila Arrufat (1894-1989)

Francesc Camps i Ribera (1895-1991)

Escultures titulades La camisa i Nena pentinant-se del valencià Paredes i d'Enric Monjo respectivament. (Fotos: Torrents. Barcelona Atracción núm. 272)

*1933.- Entitats contraries a l'exhibició dels nus. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)


*1933.- Notícia de la publicació d'un manifest del Cercle Artístic contrari a les reaccions puritanes. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

*1933.- Vista de la galeria i les obres exposades.

*1934.- Crònica del què va ser aquesta exposició (Barcelona Atracción. núm. 272

dimarts, 4 de juliol de 2017

STADIUM. Revista d'esports (1911-1930)

*1915.- Capçalera de la revista esportiva Stadium. (Font: ARCA. Biblioteca Nacional de Catalunya. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la).
 
El mes de maig de 1911 la premsa barcelonina celebrava l'arribada de la revista Stadium, una nova publicació que durant dues dècades suposaria un referent en la premsa esportiva catalana al costat del diari El Mundo Deportivo. Un any abans havia desaparegut el setmanari Los Deportes, publicació pionera en aquest camp. D'altra banda, aquell mateix 1911 s'havia fundat el Sindicat de Periodistes Esportius, la qual cosa palesava la consolidació de la vessant esportiva en l'ofici periodístic.
L'interès per l'esport havia crescut notablement des dels anys posteriors a l'Exposició de 1888, tant a nivell de practicants com d'aficionats. D'altra banda, les classes benestants continuaven veient cada cop més en l'esport un doble al·licient. D'una banda la vida sana que comportava la seva pràctica i de l'altra un element de modernitat, que permetia una certa projecció i un innegable lluïment social. No és estrany doncs, que la burgesia local optés per fer una aposta decidida per finançar iniciatives relacionades amb la promoció de l'esport. En el cas d'Stadium, el finançament per a la creació i impuls de la revista es va poder obtenir gràcies a l'aportació econòmica de Francesc de Moxó i de Sentmenat [1], un barceloní ben posicionat socialment i a la vegada interessat d'allò més en l'esport. Stadium, incorporaria informació sobre una gran diversitat de disciplines esportives i no només de ciclisme i futbol, que eren els més habituals a les palanes de la premsa esportiva dels primers anys.
La revista va començar a publicar-se al preu de 20 cèntims amb una periodicitat quinzenal fins que al 1914 esdevingué setmanal. S'editava en format de 27 x 19 centímetres amb 24 pàgines en les que destacava la presència de documentació gràfica i fotografies. En el primer número de la revista apareixia en portada el jugador anglès Farnfield de l'equip de futbol del New Crusaders [2].
 
*1911.- Portada del primer número de la revista esportiva Stadium. (Font: ARCA. Biblioteca Nacional de Catalunya)
 
La primera redacció de l'Stadium era situada al número 205 del carrer Bilbao (després Via Laietana) i posteriorment es traslladaria a un entresòl del carrer Bailèn 29. El 1915 la revista es definia com selecta, ilustrada, técnica y doctrinal i la redacció havia canviat novament de destí establint-se al carrer Consell de Cent 383. Finalment als anys 1920's ocuparia una oficina al carrer Balmes 54. De la impressió de la revista se'n va encarregar sempre la Tipogràfica L'Avenç.
Ricard Cabot i Montalt (1885-1958), un actiu periodista que havia dirigit anteriorment el setmanari Los Deportes, va ser el primer director de l'Stadium fins que al 1920 va ser substituït per Narcís Masferrer i Sala (1867-1941), un altre dels pioners de l'esport a Barcelona, que també havia figurat entre els fundadors de la revista. A banda de Cabot i Masferrer, la nova publicació va comptar amb d'altres il·lustres professionals de la premsa esportiva com Josep Elies i Juncosa (cap de redacció als inicis de la revista), Rogeli Martí (secretari de redacció) o Josep Maria C. de Triola. Com a fotògrafs destacats cal mencionar noms com F. Sanz de Gabilondo i Josep Maria Sagarra.
 
Ricard Cabot i Montalt (Foto: Amadeo/Llibre d'Or de l'Esport Català)
 
Narcís Masferrer, director de l'Stadium a partir de 1920 (Foto: Arxiu El Mundo Deportivo)
 
La revista presentava un ventall de seccions temàtiques perfectament diferenciades amb títols independents: Sección doctrinal, El apostolado del sport, Crónica gráfica, Nuestras sociedades, La moda en el sport, De sociedad i Las industrias del sport. Altrament incorporava un suplement amb numeració pròpia titulat Guía del sportman, una mena d'enciclopèdia de l'esport amb els mots ordenats alfabèticament. Un any després de la seva fundació, Stadium s'havia consolidat com una publicació de difusió i àmbit estatal amb delegacions obertes a Madrid i Paris.    
 
*1911.- Plànol esportiu de la ciutat publicat ala Guía del Sportman que publicava Stadium en un quadern central (cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)
 
L'etapa daurada de l'Stadium va ser durant el període comprès entre 1913 i 1920. Les vendes van augmentar considerablement i el tiratge arribà fins els 15.000 exemplars. Els estralls causats per la guerra europea (1914-1918) van afavorir i espavilar als actius periodistes catalans, que deixarien de dependre de les informacions generades a les agències europees. D'altra banda, la ràpida consolidació del Sindicat de Periodistes Esportius de Barcelona va coadjuvar notablement a la professionalització del gremi. En aquest context Stadium es renovava amb noves seccions dedicades al turisme, la moda i els espectacles, cercant en ells nexes d'unió amb la pràctica esportiva i enriquint així els continguts de la revista. 
El canvi de periodicitat quinzenal a setmanal operat el 1914 va resultar també una decisió d'èxit que va situar Stadium per sobre dels eu rival El Mundo Deportivo, que continuava ancorat en un periodisme més tancat i antiquat, que prioritzava la notícia concreta per sobre d'una divulgació més amplia sobre la projecció social del fenomen esportiu, que sí es podia trobar a les planes de l'Stadium.  
El canvi de director esdevingut el 1920 amb la substitució de Ricard Cabot per Narcís Masferrer va marcar d'alguna manera el destí de la revista, que va entrar en la nova dècada amb unes dificultats que abans no s'havien plantejat. D'una banda el nombre de publicacions esportives havia augmentat considerablement des de l'acabament de la Segona Guerra Mundial i de l'altra els últims anys de la dècada ja albiraven una creixent preferència i interès per la informació política sobre l'esportiva, fenomen que s'aniria fent més palès a mesura que s'apropava l'inici de la dècada dels 1930's. En aquest context Stadium no va poder reaccionar davant d'aquests nous condicionats i al mes de de 1930 desapareixia deixant enrere 19 anys d'informació esportiva a través de 562 números que es van arribar a publicar en la història de la revista.  
 
*1930.- El número de desembre d'aquell any va ser l'últim de la història d'Stadium. Una foto del combat entre el basc Paulino Uzcudun i l'italià Primo Carnera n'il·lustrava la portada. (Font: ARCA. Biblioteca Nacional de Catalunya)

[1].- Francesc de Moxó i de Sentmenat (1880-1920) fou polític i dirigent esportiu, diputat a Corts per Unión Monárquica nacional, president del Barça entre 1913 i 1914, del Real Club de Tennis Barcelona i del Yatch Club Barcelona entre d'altres entitats esportives, així com de l'Asociación Barcelonesa de Esgrima, esport en el que va destacar com a practicant.  
 
[2].- Gabriel Tomàs i Frederic Porta en el seu llibre Barça Insòlit (Editorial Còrner. Barcelona. 2017) recullen la participació de l'equip londinenc del New Crusaders en dos amistosos disputats amb el FC Barcelona al camp del carrer de la Indústria a l'abril de 1911. Farnfield, l'home que apareix a la portada del primer número d'Stadium, era jugador i secretari del club anglès que s'imposà al Barça en els dos partits esmentats.