dissabte, 30 de setembre de 2017

MASIA DE CAN SANPERE. Gràcia (Segle XVIII-1940)


*1900's.- Façana principal i entrada a la Masia de Can Sanpere. (Font: Taller d'Història de Gràcia).
 
La finca de Can Sanpere ocupava un considerable extensió de terrenys de conreu a la part més orientat del terme municipal de l'antiga vila de Gràcia, que arribava fins al límit amb Sant Martí de Provençals. La zona coincidiria avui amb la part final del carrer de Sardenya des de Pi i Margall fins a Camèlies.
L'accés a la finca era per l'actual carrer del Secretari Coloma, (antigament conegut com carrer de Pau Alsina), mitjançant un camí plantat de plàtans als marges que menava a la masia.
Les dependències principals de la finca eren la pròpia masia, una construcció amb baixos i dues alçades de façana coronada amb un frontó circular per la banda de l'entrada, que es completaven amb una església i una masoveria com a elements annexos.
 
 
Plànol amb les principals masies i construccions de Gràcia existents al segle XIX. (Font: Arxiu Municipal de Gràcia).

*1900's.- Emplaçament de la Masia de Can Sanpere sobre un plànol de cap a finals del segle XIX (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).

*1932.- Plànol de la finca amb les dependències centrals (cercle blau). El lleuger gir del tram final del carrer Sardenya, respecte de la quadrícula de l'Eixample, s'explica perquè la urbanització de la zona va respectar les edificacions centrals de la finca. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).

*1900's.- Les dependències de la masia de Can Sanpere amb l'església en primer terme. La tanca correspón amb el límit on s'urbanitzaria el tram final del carrer Sardenya (Foto: Josep Barrillón. Arxiu Municipal de Gràcia)

La masia de Can Sanpere va ser enderrocada després de la fi de la Guerra Civil, quan al 1940 el Club Esportiu Europa va aconseguir part dels terrenys de l'antiga finca per a la construcció el seu nou camp de futbol a la cantonada entre els carrers Sardenya i Camèlies.
De l'antiga masia només en va quedar l'edifici de la masoveria, que fou condicionat per acollir els vestidors dels equips que competien al camp del carrer Sardenya. A començaments dels anys 1970's, va desaparèixer del tot quan es va construir el gran bloc d'habitatges contigu al terreny de joc de l'equip escapulat.

*1949.- La masoveria fou l'últim vestigi que quedà de l'antiga masia i fou convertida en els vestidors del camp de l'Europa. (Foto: Arxiu CE Europa). 
 
*1970.- Un partit Europa-Badalona on es pot veure el sector del gol del carrer Sardenya i al fons, al costat del bar, la part de l'edifici de l'antiga masoveria que encara quedava dempeus, poc abans del seu enderroc definitiu. (Foto: Arxiu CE Europa).

dimarts, 26 de setembre de 2017

ATLÀNTIC CINEMA / CINE ATLÁNTICO. Rambles 122. (1936-1987)

 
 
*1970's.- Entrada al Cine Atlántico des de la Rambla (Foto: Autor desconegut)
 
Un dels cinemes més entranyablement vinculats a la història de la Rambla va ser l'Atlántico, inaugurat a l'any 1936 amb el nom d'Atlàntic Cinema. Ocupava els baixos de la finca número 122 a la Rambla dels Estudis, ben a prop dels magatzems SEPU. Tenia un vestíbul a l'entrada que desprenia un intens olor perfumat, molt característic, i que es perllongava per un llarg passadís que menava a la sala de projecció a la que s'accedia girant cap a la dreta.
Mercè Agulló i Garcia va ser la seva primera propietària del cinema en el moment de ser inaugurat. L'esclat de la Guerra Civil i la convulsió social que va viure Barcelona en els aquells primers anys de vida d'aquest cinema el varen convertir en una sala especialitzada en documentals de guerra i cinema ideològic i va ser territori habitual dels anarcosindicalistes de la CNT-FAI.
Acabada la guerra el primer que tocava fer era espanyolitzar el seu nom i així doncs, va passar a ser conegut oficialment com a Cine Atlántico. El nou règim el va utilitzar també per exhibir-hi pel·lícules propagandístiques aprofitant la seva centralitat. Títols com 18 de julio, Vizcaya o La Ciudad Universitaria van ser alguns dels títols que s'hi projectaren.
El 1942 ser objecte d'una remodelació i ampliació. Les 250 butaques inicials es van convertir en 348 i es va ampliar també la pantalla de projecció. Als anys 1950's s'hi programaven sessions de cineclub organitzades per Lasa y a la dècada següent l'Atlántico es va començar a especialitzar en pel·lícules infantils bàsicament de dibuixos animats produïts per Walt Disney així com el festival Tom y Jerry.
El 1977 el cinema programava pel·lícules del gènere western i dos anys després va aparcar provisionalment la seva etiqueta de cinema apte per a tots el públics i s'hi van començar a exhibir films eròtics molt propis d'aquell etapa de transició cap a la democràcia.
Després de tornar a programar cinema infantil durant els anys 80's, la sala  va ser definitivament clausurada el dia 16 de gener de 1987. L'edifici es va enderrocar i van passar cinc anys amb el solar buit fins que al 1992 s'hi va edificar el bloc d'apartaments Citadines.  
 
Entrades del Cine Atlántico (Font: Barcelona Coleccionismo i Francisco Arauz)
 

dissabte, 23 de setembre de 2017

TERRASSA DELS GRANS MAGATZEMS DE CAN JORBA. (1933-1964)

Agraïments a ELOY FC, JORGE ALVAREZ i FRANCISCO ARAUZ

*1933.- La font cascada de la terrassa de Can Jorba. (Foto: Joan Artigues i Carbonell)
 
Can Jorba, els populars grans magatzems fundats per l'empresari manresà Pere Jorba i Gassó (1849-1927) van inaugurar el 25 d’octubre de 1926 la primera fase de l'edifici de la seva nova seu amb façana al Portal de l'Àngel. Aquesta construcció, obtindria el premi de l’ajuntament de Barcelona al millor edifici construït aquell any, seguint el projecte de l’arquitecte Arnau Calvet i Peyronill (1874-1956).
A l'any 1932 es va completar tota l'edificació amb dues plantes més i fent-la arribar fins al carrer de Santa Anna amb una monumental cúpula a la cantonada. 
L'últim espai que va quedar pendent va ser la terrassa del cim de l'edifici que es va inaugurar el 29 d'abril de 1933. Aquesta terrassa constituïa un espai singular orientat a diverses finalitats: zona de descans, restaurant, mirador, guarderia i jocs per als infants Al llarg de la terrassa varen ser instal·lats un seguit d'elements artístics i arquitectònics que el pas del temps va acabar esborrant en la seva major part.
Un primer element destacat era la font cascada d'aigua i llum, inspirada indubtablement en les que Carles Buïgas havia projectat per l'Exposició de 1929 a Montjuïc. Era formada per quatre nivells amb tres caigudes d'aigua i una pèrgola semicircular amb un brollador ascendent al nivell més alt. 
Al costat mateix de la font hi havia un gran pedestal de base quadrada, coronat per un conjunt escultòric amb un grup de nens que envoltaven una altra imatge, asseguda i més enlairada, que representava la mare. Aquest element anomenat Monument a la Infància és encara avui visible i ocupava juntament amb la font la part posterior de la terrassa de l'edifici

*1933.- La cascada i el monument a la Infància. (Foto: Joan Artigues i Carbonell)

*1933.- Un altre detall de la font monumental: (Foto: Arxiu Lluís G. Jorba Gomis)
 
*1934.- La font il·luminada a la nit oferia jocs diversos d'aigua i llum de colors
 
*1934.- La festa dels nens era una de les celebracions habituals a la terrassa. (Foto: Postals Huecograbado)

A l'altra banda de la terrassa, sobre la façana del Portal de l'Àngel s'hi va instal·lar una estructura metàl·lica projectada per Matias Balsera, que recordava les formes de la torre Eiffel i sostenia un potent far, la potència del qual arribava fins a un radi de cinquanta quilòmetres.

*1933.- Notícia de la inauguració de la terrassa de Can Jorba publicada a La Vanguardia en la seva edició del 30 d'abril.

Un altre element singular era el mini zoològic amb algunes espècies animals engabiades.

*1934.- El petit zoològic amb les gàbies dels animals a l'esquerra de la imatge. (Foto: Postals Huecograbado)

*1934.- Un dels ximpanzès del petit zoològic saludant el seu cuidador.
 
*1933.- Un dels patis de la terrassa. (Foto:Joan Artigues i Carbonell)

*1933.- L'entrada al restaurant amb la cúpula al fons. (Foto: Joan Artigues i Carbonell)
 
*1934.- La terrassa era també un magnífic mirador sobre la ciutat. (Foto: Postals Huecograbado)
 
*1934.- La terrassa del restaurant. (Foto: Postals Huecograbado)
 
*1934.- Les pèrgoles adjacents a la façana del Portal de l'Àngel vistes des de la cúpula. Al fons la catedral. (Foto: Postals Huecograbado)
 
 
*1934.- L'estructura metàl·lica amb el far anunciador (Foto: Postals Huecograbado)


*1934.- Detall d'un dels quatre anclatges de la torre metàl·lica (Foto: Postals Huecograbado)
 
Els estralls econòmics i socials de la Guerra Civil i la misèria que va caracteritzar els primers anys del franquisme van mantenir tancada la terrassa. Tot i això l'empresa dels grans magatzems va esforçar-se en recuperar l'esperit d'aquella singular zona de l'edifici per a festes infantils i putxinel·lis, mantenint-hi també la col·lecció d'animals amb un petit aquari.
Finalment el dissabte dia 11 de juny de 1949 la terrassa es va reobrir reorientant els seus usos, amb la reposició i restauració de la major part dels seus elements originals que més l'havien caracteritzat. S'hi va conservar la presència d'un simi engabiat com a record del mini zoo que hi havia hagut anys enrere. S'hi va habilitar una mena de sala d'actes i l'espai exterior era emprat bàsicament per actes promocionals de nous articles orientats a la quitxalla i a les sofertes amas de casa de l'època. A l'interior de la cúpula s'hi va instal·lar una sala d'exposicions d'art.
La venda de Can Jorba a Galerias Preciados el 1964 va suposar la fi d'aquell espai, buc insígnia de l'edifici durant molt anys, a causa de les noves remuntes que es van aplicar per guanyar superfície comercial i de serveis de l'edifici.
 
*1949.- El dia 11 de juny d'aquell any es reobria, després de més d'una dècada, la terrassa de Can Jorba. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)
 
 
 
*1950.- Publicitat del primer aniversari de la reobertura de la terrassa i d'una de les festes amb putxinel·lis.  (Font: Barcelona Coleccionismo) 
 
*1951.- Publicitat d'un dels habituals actes promocionals celebrats a la terrassa de Can Jorba durant el franquisme. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)


*1956.- Vista aèria de l'entorn de la Plaça Catalunya i del Portal de l'Àngel. En primer terme, dins el quadre groc, es poden distingir molts dels elements originals de la terrassa de Can Jorba: Monument a la Infància, font monumental i torre metàl·lica. (Font: TAF/ANC)

*1961.- Publicitat de les instal·lacions de la zona de la terrassa en els últims anys de Can Jorba abans de convertir-se en Jorba Preciados (Font: Col·lecció privada Francisco Arauz)

Una anècdota molt comentada en el seu dia i vinculada a l'afició dels directius de Can Jorba pels animals s'esdevingué el 15 d'octubre de 1961. El Parc Zoològic de la Ciutadella havia cedit un dels seus monos per desfilar a la cavalcada del 50è. aniversari d'aquests grans magatzems. El simi es va escapar i es va estar alguns dies sobre les branques dels plàtans de la Plaça Catalunya sense que els bombers el poguessin atrapar. El periodista i cronista de la ciutat Sempronio va recollir aquest fet en un article publicat a la premsa [1].


*1961.- Un grup d'assistents a la cavalcada dels 50 anys de Can Jorba contemplen al mono fugit davant de l'entrada del Banc d'Espanya a la Plaça Catalunya. (Fotos: Carlos Pérez de Rozas)
 
L'únic element que sobreviu d'aquella esplèndida terrassa inaugurada el 1933 és el grup escultòric que coronava el monument a la Infància, que avui encara sobresurt al carrer Santa Anna entre les instal·lacions, conduccions i remuntes emplaçades al terrat de l'edifici.
Resultat d'imatges de portal angel terrassa can jorba
*2017.- El monument a la Infància encara roman al terrat posterior de l'antic edifici de Can Jorba, avui ocupat pels magatzems El Corte Inglés. (Foto: Carles Ribas / El País).

 
[1].- Artís i Tomàs, Andreu-Avel·lí,  Sempronio. El mono del dia. Diario de Barcelona, edició del 17 d'octubre de 1961.

dilluns, 18 de setembre de 2017

UNGARIA. Snack Bar. Restaurant. Gran Via 656. (1967-1970)

Agraïments a MIQUEL F. PACHA

 
Logotip de l'establiment
 
A l'octubre de 1967 un nou bar restaurant obria portes al número 656 de la Gran Via entre el carrer de Pau Claris (aleshores encara Via Laietana) i Roger de Llúria. Va ser batejat amb el nom d'Ungaria, era a la mateixa illa de cases que acollia el col·legi i l'església dels Jesuïtes de Casp i compartia edifici amb l'Agencia de Turisme Francesa. 
Luis Domingo Masmitjà a través de la seva empresa d'hoteleria n'havia estat l'impulsor. Des de ben aviat el local es va especialitzar en organitzar actes si més no curiosos. El sopar de cap d'any per donar la benvinguda al 1968 va  presentar un menú de plats russos, circumstància poc habitual encara en aquells anys que el franquisme encara assenyalava amb el dit tota manifestació soviètica identificant-la amb els enemics de la pàtria.
 
 
 
*1967.- Anunci insertat a les planes de l'edició de La Vanguardia del 15 d'octubre d'aquell any.
 
Altres àpats que es van organitzar a  l'Ungaria foren el sopar de banyolins (naturals de Banyoles), que va presidir el president del Barça Narcís de Carreras, i un curiós sopar de barbuts, reservat per a homes amb pèl a la cara i les seves senyores, que s'hi va celebrar al 1968. 
 
*1967.- Sopar de Cap d'Any al saló de banquets de l'Ungaria.

*1968.- Sopar de barbuts

El local, malgrat la seva centralitat indiscutible, no va tenir una vida gaire llarga. A mitjans de l'any 1970 la seva pista es perd.

diumenge, 17 de setembre de 2017

EL CANTÁBRICO. Restaurant, Marisqueria. Ostres. Carrer de Santa Anna número 24 (1908-1917) i números 11-13 (1917-1970's)

Agraïments a FRANCISCO ARAUZ

*1953.- La marisqueria El Cantábrico al carrer Santa Anna (Font: Barcelona Atracción. Foto: Suárez) 

Cap a finals del segle XIX i coincidint en gran part amb l'Exposició de 1888 es consolidaren a Barcelona, alguns productes gastronòmics que veien de fora i que ja havien tingut entrada al país: la cervesa alemanya i el xampany francès. Aquest últim en la seva versió anomenada vi escumós, avui conegut com cava, i ja produït a la comarca de l'Anoia, contrastava amb la seva versió francesa reservada per a les classes benestants a les taules de les nissagues burgeses i aristocràtiques més notables.
Un tercer producte, aquest procedent del mar i que no requeria de massa elaboració eren les ostres, reservades per a paladars especials i també vinculades a rics, gourmets i gent viatgera. Procedien de la regió francesa de Marennes al litoral atlàntic i en aquells temps era habitual que la seva venda es realitzés per personal femení a les portes de les botigues de queviures, mercats i confiteries.
Segons recollia el periodista Moragas i Calvet [1], la comercialització a Barcelona de les ostres i per extensió del marisc tindria a començaments del segle XX una figura cabdal en la persona de Celedonio Badia, que el 1908 va obrir la primera ostreria de la ciutat al número 24 del carrer de Santa Anna.  Allà es rebien a diari caixes d'ostres procedents del mar Cantàbric a través de la Compañía Ostrícola de Santander. Això va possibilitar que per menjar ostres no es requerís d'aconseguir aquesta matèria primera dels litorals francesos sino que se'n podia gaudir directament de les procedents del Cantàbric, més econòmiques i accessibles.
L'establiment de Badia va rebre justament el nom de El Cantàbrico i no es limitava exclusivament a les ostres, sino que incorporava també un assortit variat d'espècies de marisc cantàbric.

*1912.- Anunci del primer establiment de la família Badia al carrer Santa Anna número 24. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

A mitjans de la dècada següent El Cantábrico figurava als números 11-13 del mateix carrer de Santa Anna i era ja un negoci plenament consolidat, que gaudia d'un notable prestigi dins la societat barcelonina. 

*1921.- Publicitat de l'establiment. (Font: Iberia. Guia mensual de informaciones generales)
 
 
*1930.- Anunci apressant als clients a fer les comandes per les festes de Nadal (Font: Hemeroteca La Vanguardia)
 
Passat el tràgic parèntesi de la Guerra Civil, El Cantábrico va continuar durant el franquisme amb el negoci de comercialització de marisc al carrer de Santa Anna. L'empresa es va transformar en Badía y Compañía i el restaurant fou reformat juntament amb la botiga que oferia al client una varietat encara més amplia de delícies del mar.


*1953.- Interior de la botiga i entrada a l'establiment amb la furgoneta de repartiment del marisc. (Font: Barcelona Atracción. Fotos: Suárez) 

Com des del primer dia la venda d'ostres i marisc a El Cantábrico incloïa també un servei de repartiment a domicili mitjançant una furgoneta de la pròpia empresa.
 
foto de Miquel Barcelo Nauta.
*1960's- Postal publicitària de la marisqueria El Cantábrico. (Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)
 
Cap a mitjans dels anys 1970's la botiga i restaurant de marisc del carrer Santa Anna van tancar portes. Els Badia havien obert altres establiments a la ciutat i el local va ser ocupat per un popular restaurant self-service vegetarià.
 
[1].- Moragas Calvet, T. El "Cantábrico" en el Mediterráneo, o las ostras en la pequeña crónica barcelonesa. Barcelona Atracción núm. 337. 1953

divendres, 15 de setembre de 2017

BAR CLERIES. Enric Granados / València. (1917-2017)

Agraïments a JAUME CLERIES BLASCO


A l'any 1917 una parella integrada per Ramon Cleries i Francisca Tressens va obrir un bar a la cantonada d'Enric Granados amb València molt a prop de la plaça Letamendi. En aquells primers anys, el matrimoni feia vida en un altell instal·lat dins del mateix establiment. El negoci es va anar consolidant i va passar al fill que amb la seva dona varen continuar regentat el bar servint cafès i entrepans fins arribar a una nova generació, que als inicis  dels 1970's començava a ajudar a les tardes a servir cafès i cerveses a la fidel clientela.
Els joves germans Cleries Blasco (Jaume i Jordi), néts del fundador del local, encara van viure aquella època al Col·legi Sant Miquel on els docents amb sotana es barrejaven amb mestres i professors. Padres amb noms gens catalans com Vega, Junquera, Pastrana, Murillo o Alfonso (aquest últim amb pretensions periodístiques), es barrejaven amb d'altres de professors com Rafael Ceró, Joan Quadrenys, Sebastià Albacar, Ángel Lacal o Gabriel Isern.
Eren també els anys de les tardes de cinema a l'Iris, a l'Oriente, a l'Alondra o a la sessió del diumenge a la tarda a la sala d'actes del propi col·legi. Anys que un grup de jovencells amb ganes de brega radicats a la plaça Letamendi plantaven cara i atemorien als fills de casa bé del barri.
El senyor Cleries pare, va emmalaltir greument cap a l'any 1977 i el germà petit Jordi va haver de decidir entre seguir amb els estudis i deixar el bar o continuar amb ell ajudant a la seva mare i dir adéu a la universitat, L'opció escollida va ser la segona i això va permetre al barri gaudir del bar durant gairebé quaranta anys més.


El terra del bar Cleries va conservar fins al final aquell encant especial que comporta ser testimoni del pas dels anys.


L'ambient del bar Cleries era com una projecció de la vida social casolana i plena de complicitats entre el clients. Les reunions del dimarts al vespre per jugar al mentider, l'expectació davant de l'aparell de televisió quan el Barça jugava en directe...
Al local s'hi vivia una passió blaugrana que venia de lluny. Dos jugadors d'aquell Barça legendari d'Helenio Herrera van ser clients del bar durant els anys 1960's i 1970's un cop retirats. Eren Ramon Alberto Villaverde, un deliciós extrem uruguaià que tenia a prop el negoci del seu germà, i Enric Gensana, aquell contundent i elegant defensa que vivia al mateix carrer Enric Granados.
El canvi de segle ens va portar a la progressiva desaparició d'un grup de bars de la zona que havien estat icones d'aquell barri. Poc a poc, tots ells van anar caient a mans de l'especulació i les franquícies i van ser sotmesos a fortes reformes que els hi esborraren el nom i la identitat. Locals com l'Oro Negro, el Boston, l'Argelich o el Mauri, van dir adéu, un rera l'altre, mentre el bar Cleries semblava resistir-se i ser l'últim reducte d'un temps on la vida es vivia de forma més pausada.
 
 
  
 
Finalment al juny de 2017 es va produir la temuda noticía i es va anunciar el tancament del Cleries. El bar conservava encara aquella solera de l'antic amb el terra irregular després de tants anys de ser trepitjat, el seu rètol tant característic, la barra de marbre i les velles taules. 
Sembla que al local que el succeeix (La Fàbrica del Vermutillo) hi manté una participació el propi Jordi Cleries, i malgrat que no serà el mateix, tan de bo es converteixi en un digne successor de l'històric i desaparegut Cleries. 

Enllaços d'interès:

Article de Cristina Savall a El Periódico de Catalunya (9 de juny de 2017)