divendres, 20 d’abril de 2018

CINE CRISTAL. (1961-1984)

 
 

*1970's.- Façana del Cine Cristal (Foto: Autor desconegut)
 
El cinema Cristal era emplaçat als números 82-84 del carrer de Viladrosa. Els veins del barri de Verdum identificaven aquesta via com el carrers dels cinemes perquè també hi havia el cine Roquetas
Els antecedents del Cristal han estat estudiats per Roberto Lahuerta Melero, una de les veus més acreditades en la història del cinemes de barri de la ciutat. Segons el seu treball de recerca, el local havia estat anteriorment una sala de ball i varietats amb el nom de Salón Cristal Club. Aquest local havia estat promogut per Martín Urrutia Miró propietari del solar, que als anys 1950's hi havia aixecat un magatzem d'una sola planta que va condicionar com a ball per a la gent del barri [1].
A l'any 1959, l'arquitecte Josep Canela Tomàs va presentar un projecte per transformar el local en sala de projecció cinematogràfica i executades les obres el cinema Cristal va poder obrir portes al juny de 1961. Exteriorment tenia un aspecte senzill. De la línia de la façana sobresortia una mena de galeria dividida en dos pisos amb grans finestres de vidre.
L'interior estava dividit en platea i amfiteatre amb un aforament  de 728 i 375 butaques respectivament que en totalitzaven 1.103. 
Al cap d'un any i mig de vida i coincidint amb l'inici de 1963, l'empresari Manuel Barber i l'empresa de Pere Balañà es van associar per explotar conjuntament la sala a la que dotaren de més comoditats entre elles la instal·lació de l'aire condicionat. La societat Barber/Balañà es va dissoldre el 1973 i a partir d'aleshores Pere Balañà va continuar gestionant la sala en solitari.
Durant tota la seva existència el cinema Cristal va projectar programes dobles en modalitat de reestrena i durant algun temps va arribar a oferir matinals els diumenges i festius. El 1977 Balañà va presentar una última reforma i el Cristal es mantingué actiu fins a l'últim dia de 1984 que va tancar portes definitivament. El video domèstic començava a fer mal als cinemes de barri.
El local trigaria encara a ser enderrocat una bona pila d'anys després del tancament de la sala. Finalment s'hi va aixecar un equipament consistent en un Centre de Dia del Departament de Benestar Social de la Generalitat.  

[1].- Lahuerta Melo, Roberto. Barcelona tuvo cines de barrio. Editorial Temporae. Madrid 2015.

diumenge, 15 d’abril de 2018

PIPOL. Mercadillo. Comte Borrell 73. (1970's-1980's)

Agraïments a VALENTÍ PONS TOUJOUSE
 
*1976.- Aspecte que presentava l'entrada al mercadillo Pipol. (Font: revista Star)
 
Entre el final dels anys 1960's i l'inici dels 1970's varen proliferar a la ciutat un tipus de botigues que es van identificar amb el nom de mercadillos. En realitat es tractava d'una versió moderna de les tradicionals galeries (Maldà, Universidad, Astoria, La Equitativa, etc), si bé eren de format més petit, oferien productes poc convencionals i eren orientats al jovent més contestatari i allunyat del modus vivendi tradicional.
La revista Star, capdavantera aleshores del moviment undergroung a Barcelona juntament amb Ajoblanco, va publicar el 1976 un reportatge sobre aquest tipus de comerços en la que oferia algunes dades d'interès. La majoria es van establir en zones cèntriques i de la part alta de la ciutat.
Al número 73 del carrer del Comte Borrell, entre Tamarit i Manso, se'n va obrir un en aquella época amb el nom de PiPol, (castellanització del mot anglès people). Era als baixos de la Casa Hermínia Farnés, construida el 1890 pel mestre d'obres Agustí Mas, davant mateix del Mercat de Sant Antoni, una zona amb els carrers plens de parades i una indiscutible activitat comercial. Un mercadillo per tant no gaire conegut i molt orientat a la gent del barri.
El Pipol tenia una entrada molt cridanera amb preteses reminiscències de la cultura pop, que destacava per les parets exteriors revestides de petites peces de mirall, talment com les que adornaven les boles penjades dels sostres de les pistes de ball de les discoteques de l'època. Tota l'activitat comercial d'aquell mercadillo era concentrada en una única planta i a l'interior s'hi podia comprar roba moderna, antiguitats, discos, bijuteria amb tota mena d'abaloris i penjolls, i també roba d'esport, un quiosc i un bar. Segons l'esmentada revista Star, la música era de mala qualitat i  el preu de lloguer de les botigues per metre quadrat oscil·lava entre les 2.000 i les 2.500 pessetes de l'època.
L'autorització del joc i les sales de bingo va suposar el final del Pipol. A començaments dels 1980's el local ja era ocupat per una d'aquestes sales, promoguda pel Centro Cultural ANIC, que després va ser coneguda com a Bingo Borrell, i que avui (2018) encara hi és.

divendres, 13 d’abril de 2018

BAR PASTRANO. Passeig de Gràcia. (1970's-1990's)

Agraïments a MIQUEL F. PACHA
 
 
Un dels tòtems característiques de l'interior del  Pastrano era aquesta figura d'un cambrer amb el somriure als llavis. (Font: todocoleccion)
 
Un local singular, especialment per la relació entre el seu aspecte modest i popular i el lloc on era emplaçat. Al Bar Pastrano, al que molts anomenaven popularment El Champañillo, s'hi accedia a través de la porta de l'escala d'una finca regia del senyorívol passeig de Gràcia, tocant a València. Qui no el coneixia prèviament, era difícil que advertís la seva presència des del carrer.  
A mig vestíbul interior hi havia unes escales descendents situades a mà dreta, que portaven a una mena de soterrani on hi havia el local. L'establiment semblava talment un bar de poble, rústic i guarnit amb cadires i taules de fusta. L'altre element que el caracteritzava era la decoració carregada de relíquies que havien arribat allà per obra i gràcia de Pablo Ornaque (col·leccionista compulsiu i conegut perico) i el seu germà Jaime (Jimmy per als amics).
De les parets penjaven escenes taurines, futboleres i no hi mancaven tampoc figures de fusta i altres materials que configuraven una atmosfera entranyablement decadent, impròpia de la via més elegant de la ciutat. Unes anxoves acompanyades del xampanyet de la casa eren l'especialitat de la casa.
 
 
 
Tres de les imatges que penjaven de les parets del Bar  Pastrano (Font: todocoleccion)
 

dimarts, 10 d’abril de 2018

RAMBLA DE CATALUNYA. Botigues i comerços. (anys 1940's)

 
ARTICLE EN CONSTRUCCIÓ
 
Recull ordenat per carrers de muntanya a mar dels comerços i botigues de la Rambla de Catalunya dels anys 1940's
(Cliqueu sobre les imatges per ampliar-les)


=== Avda. Generalísimo Franco===

137.- 

 

135.- 

 
133.- 

 

131.- 
 
====== Córcega ======
 
Casa Torrent. Ortopèdia.- 124

Sajonia-Sevres. Porcellanes.- 122






Perfumería La Florida. E. Sarrá.- 120



129.- 
 
 
 
Galería Lars. Exposicions d'Art- 116

 
Sala Barcino. Art.- 114

 

 
Andrea y María. Alta Costura.-112







117.- Farmacia Tanganelli



 
 
 

====== Rosellón ======

115.-
Alta Costura.-110 

Alta Costura.-108



95.-                                                                                         




 Bicicletas Lázaro.- 106

 
                               

Ps. Concepción =====

Celis.- 102


Berkel.- 102







====== Provenza ======

103.- Perfumeria Ordóñez.


 



Discos Diffet.- 94

.- 86





99.- x


 





====== Mallorca ======

87.- Velasco. Sala d'Art 




85.- Ópticas Morató.









73.- Nilo. Decoració i Antiguitats 
 
 
Casa Coderch.- 78


 

 
67.- Antigua Casa Salvá






Turkestan. Catifes.- 78



                                                                 




====== Valencia ======


59.- 
Polssa. Insecticides per l'agricultura- 66



Rovira. Sala d'Art.- 62-64


====== Aragón ======

53-55.- Cine Kursaal





 
49-51.- Saes. Alta Confección
 
.- 54


 
45.- El Punto Rojo 

Farmàcia Ribalta .- 44
 
 
 
====== Consejo de Ciento ======

 



 
Lorenzo Corriu. Queviures.- 42

 

Rosalina. Llenceria.- 40

 
 
 
37.- Cine Alcázar
 
 

Farmàcia J.Viladot.- 36



Alberto Tronc. Tapisseries i Catifes.- 34

Noguera. Teixits.- 34





33.- Viajes Meliá
    


33.- Elegans. Camiseria. Sastreria.
 



xxxx .-  30
 
 
33.- Centro de Estudios Universitarios
 
 
 

====== Diputación ======

29.-  Francisco Balcells. Ràdio                                                                                  

Madame X. Faixes.- 24

27.-  Molins Hermanos. Llana  
 
 
                                                    Liceo Garcidoy.- 22
                                                                                           






17.-  Union Suiza de Relojería   

Banco Vitalicio de España.- 18
 






Avenida de José Antonio

==============
Primo de Rivera
 

 
15.- La Siberia. Pelleteria

 
E. Solsona. Pelleteria.- 14.





 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Radio Lucarda.- 8. 




7.- Cussó. Pianos i Harmòniums
 
 
 
5.- Mantequerías Leonesas (des de 1946)                       Farmàcia Viuda Ribalta.- 4.
 



Teatro Barcelona.- 2.




1.- Farmàcia Botta y Baltà


 
 Ronda Universidad                        
Plaza Cataluña



diumenge, 8 d’abril de 2018

ZILLERTAL KEGELBAHN. Societat recreativa alemanya amb restaurant i sala de ball. Provença 228. (1920's-1940's)

Zillertal és el nom d'una vall del Tirol austríac coneguda per les seves pistes d'esquí i esports de neu i també el d'una popular marca de cervesa de la zona.
A la Barcelona dels anys 1920's hi hagué una societat recreativa alemanya amb el nom de Zillertal Kegelbahn que va establir la seva seu al número 228 del carrer Provença, entre Aribau i Enric Granados. En aquest lloc ja hi havia establerta una cerveseria amb restaurant coneguda com Zum Zillertal al 1927.

*1927.- A l'octubre d'aquell any la Cerveseria Zum Zillertal apareixia com un dels establiments guardonats en el concurs dels millors tiradors de cervesa. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)
 
De fet, cap a finals d'aquella dècada i coincidint amb l'Exposició Internacional de 1929 havien proliferat a la ciutat els locals alemanys, referents d'un país que s'havia recuperat del trauma de la primera Gran Guerra i que avançava perillosament cap a l'infern del nacionalsocialisme de Hitler. 
Durant els anys de la Segona República el Zillertal Kegelbahn apareixia regularment a les cartelleres dels periòdics com un ball on tocaven orquestres alemanyes i es feien festes commemoratives de les tradicions d'aquell país centreeuropeu. 

*1932.- Zum Zillertal era del restaurant d'aquesta societat alemanya.

*1932.- El Zillertal a les planes de La Vanguardia


*1932.- Emplaçament del Zillertal al carrer Provença 228, davant d'on avui s'aixeca l'Institut Maragall. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya)

*1936.- Anunci del Zillertal a la cartellera del diari El Diluvio.

Acabada la Guerra Civil, la bona sintonia entre els guanyadors i l'Alemanya nazi va permetre la continuïtat del local durant alguns anys. Al setembre de 1939, la Cerveseria Zum Zillertall apareixia a La Vanguardia en una llista d'empreses que havien adquirit la medalla del Glorioso Alzamiento Nacional.

dimarts, 3 d’abril de 2018

BAR BREMEN. Diputació / Muntaner.

 
*1935.- Anunci del Bar Bremen (Font: Hemeroteca La Vanguardia)
 
Hi ha elements i locals desapareguts que seria fàcil obviar i passar de llarg si no estiguessin vinculats a un esdeveniment històric concret.
Un d'aquests casos, com ho seria el Bar Funicular -testimoni de la detenció de Puig Antich-  si el local ja hagués desaparegut, que no és el cas, el trobem en el Bar Bremen, al número 41 del carrer Muntaner fent cantonada amb Diputació.
Del Bremen no en tenim moltes dades. Sense descartar que anteriorment el bar hagués funcionat amb un altre nom, pels anuncis publicats a la premsa barcelonina sabem que al 1929 ja funcionava com a cafè-bar i que s'hi servien menjars de cuina alemanya amb un encarregat anomenat Manu que era alemany, o almenys el parlava. Sobta comprovar que aquells primers anuncis a la premsa eren publicats en llengua alemanya, la qual cosa fa pensar que el local era lloc de reunió de la colònia germana afincada a Barcelona. 
 
 
*1929.- Anuncis publicats íntegrament en alemany a La Vanguardia (Edicions de l'11 d'agost i del 9 de novembre)
 
*1931.- Retall publicat a la secció d'anuncis de La Vanguardia en la seva edició del dia 11 d'abril
 
Però, com dèiem al principi, l'episodi que va donar renom a aquest establiment va ser que fou testimoni de l'assassinat dels germans Badia i que l'encarregat del bar va haver de declarar en el judici contra el grup d'activistes anarcosindicalistes que van executar l'acció criminal.
Les victimes, Miquel i Josep Badia capell eren nascuts a Torregrossa (Pla d'Urgell) i es van vincular de joves a Estat Català, l'ala més radical d'Esquerra Republicana de Catalunya. Miquel, el més jove dels germans, era un tipus ben plantat que les cròniques de l'època assenyalen pel seu atreviment i xuleria i també per ser implacable rebentant vagues i caçant anarcosindicalistes de la CNT-FAI. Se'l coneixia amb el nom de Capità Collons.  Va arribar a ser Comissari General d'Ordre Públic de la Generalitat fins que el president Companys el va destituir per haver detingut a un jutge. Exiliats a França durant el bienni conservador, els germans Badia tornaren a Barcelona després de la victòria del Front Popular al 1936.
Els assassins, un grup de quatre activistes faistes, probablement ja havien planejat que si els Badia tornaven a Barcelona els pelarien a la primera oportunitat. Dins el grup hi destacava la figura de Justo Bueno Pérez, un cenetista d'origen aragonès que havia destacat pel seu lideratge dins el sindicat. Ell juntament amb Lucio Ruano, José Martínez Ripoll i Vicente Tomé Martín componien l'escamot que aquella tarda del 28 d'abril de 1936 a les 4 de la tarda a la cantonada Muntaner-Diputació van cometre l'atemptat. La versió final dels fets diu que Bueno va disparar sobre Miquel Badia mentre Ruano ho feia sobre el seu germà Josep, Martínez Ripoll havia donat la indicació doblegant des de la vorera enfront del Bar Bremen un diari que fingia llegir i Tomé els esperava a tots a bord d'un Ford de color vermell xocolata amb matrícula, B-39763, que havien comprat en un garatge del carrer Llança, i amb el que fugiren un cop abatudes les víctimes.  
 
Miquel i Josep Badia Capell, les víctimes de l'atemptat. 
 
Justo Bueno Pérez, activista de CNT-FAI
 
Els detalls del doble crim i la identitat dels assassins va ser recollida per Tísner a les planes del periòdic  La Rambla i per Josep Maria Planas a La Publicitat. Uns dies després Bueno va anar a visitar Tísner al tercer pis de la casa Francisco Oliva, on hi havia la redacció de La Rambla, per dir-li que canviés la versió publicada de l'assassinat i deixés de parlar del tema, perquè si no s'hauria d'atenir a les conseqüències. Planas moria assassinat a la carretera de Montcada els primers dies de juliol. A Tísner li va tocar el tràngol d'haver d'identificar el cadàver a la morgue de l'Hospital Clínic [1]. 
La història de Justo Bueno, que certament mai va fer honor al seu nom i cognom, va continuar amb implicacions en venjances, atracaments i assassinats dintre de la pròpia CNT-FAI, va lluitar al front d'Aragó, es va exiliar a França i fins i tot va participar en un fallit intent d'assassinar Joaquín Ascaso Budría. Acabada la Guerra Civil va tornar a Barcelona, s'establí al numero 57 del carrer Comte Borrell i va treballar a la Maquinista de Sant Andreu. Un dia passejant per les Rambles es va topar amb el comissari franquista Eduardo Polo, que havia estat sota les ordres de Miquel Badia perseguint anarquistes i va identificar Bueno. Polo el va detenir i després de fer-lo parlar va ser traslladat de presó en presó i condemnat a mort per un tribunal militar franquista. L'execució va tenir lloc al Camp de la Bota al febrer de 1944.  
 
*1944.- El 10 de febrer d'aquell any Justo Bueno va ser afusellat al Camp de la Bota.
 
El Bar Bremen va continuar a la cantonada muntanya/Llobregat de Diputació amb Muntaner durant els grisos dies del franquisme. Als anys 1960's encara es podien trobar a la premsa anuncis sol·licitant personal, que donen fe de la seva longevitat. Curiosament el local sortia referenciat a l'altre número del mateix immoble del xamfrà (Diputació 189).
 
 *1960.- Anunci a La Vanguardia d'una oferta de treball de cambrera al Bar Bremen.
 
 
 [1].- Artís Gener, Avel·lí. Memòries. Viure i veure/1. Editorial Pòrtic. Barcelona 1989.